Un article que he
publicat avui (01.04.14) a Diario de Mallorca
Des de fa ja alguns anys la
Fundació Gadeso ha incorporat a la seva tasca investigadora i de difusió les anàlisis
de la situació socioeconòmica de les Illes Balears que es reflecteixen,
fonamentalment, en les publicacions digitals Temes Socioeconòmics i Panorama
Sociolaboral. Ambdues publicacions són
un complement a Quaderns Gadeso que, ja amb certa veterania, és la nostra publicació
de referència per a la investigació i divulgació del tarannà de la nostra
societat. Aquest privilegiat observatori em permet afirmar que la majoria de la
societat illenca viu amb insatisfacció els efectes de la crisi, amb
disconformitat les polítiques aplicades per, teòricament, superar-la i amb
incertesa envers al futur. Quan empobrits sortirem de la crisi? Quants drets
socials, democràtics i de civilitat haurem perdut per a sempre més? Hi haurà
una altra vegada treball digne per a tothom? En definitiva, per molt que els
discursos oficials s’entestin en missatges positius, hi ha un corrent de fons
d’insatisfacció, disconformitat i incertesa davant un horitzó de desigualtats i
manca de possibilitats d’un revifà econòmic basat en una dinàmica de prosperitat
compartida.
Aquestes darreres setmanes he
tingut l’oportunitat de participar en alguna activitat de l’ “Asociación de
Mayores Parados por el Empleo de Baleares” (AMPEB) i de la Plataforma
d’Afectats per la Hipoteca de Mallorca (PAH) que m’han permès “tocar amb les
mans” com la maca d’ocupació, la precarietat dels treballs realment existents,
i les retallades de la protecció -tant en polítiques actives com passives- de
la població aturada és la causa principal de l’empobriment accelerat de la població
“normal” o, si ho prefereixen, de la població que, durant alguns anys,
participà molt activament de la dinàmica del consum que permetia un treball amb
més o menys qualitat, que incentivava el “tot a crèdit”, i, alhora, es podia conjuminar amb el gaudir d’uns drets democràtics d’un
Estat del Benestar en construcció. Els puc assegurar que en els entorns de les
persones aturades majors de 45 anys o del de les amenaçades de desnonament de
la seva llar no s’albiren símptomes de millora sociolaboral. Ans al contrari,
el que es traspua és indignació per la ineficiència en la lluita contra la
pobresa i la creixent transmissió intergeneracional de les carències materials
per a una vida digna. Això és el que em transmet l’aturat que, m’explica, viu
gràcies als salaris dels seus dos fills que, van saltant d’un contracte a un
altre cada pic més curt; o la senyora que em compta, fil per randa, com deixà
de poder fer front a la seva hipoteca per mor de la baixada d’ingressos
salarials familiars. Ella i el seu company treballen a una multinacional que
declara uns beneficis empresarials importants, però la Reforma Laboral de 2012
els ha convertit en treballadors pobres.
No són casos excepcionals. Són
les realitats cada vegada més “normalitzades” del nostre mercat laboral, que a
la Fundació Gadeso volem conèixer cada pic millor. Per això, i perquè pensam
que, per avaluar el grau de cohesió social pròpia d’un Estat Social i de Dret,
cal avaluar correctament i de forma integral el funcionament del mercat laboral,
és a dir, cal saber si el treball segueix sent un element clau d’inclusió
social per a tothom, hem publicat un primer TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO (disponible
a
www.gadeso.org) dedicat a les noves claus
per entendre el mercat laboral. En aquesta ocasió tractam dos assumptes
cabdals: 1.- La relació que hi ha entre les afiliacions a la Seguretat Social i
la creació o no d’ocupació i 2.- Què i quina és la taxa de cobertura de
prestació per desocupació.
En el primer dels assumptes es constata
que cada pic són necessaris més registres de contractes per a què augmentin les
afiliacions a la Seguretat Social. És a dir, hi ha una relació molt directa
entre els creixements d’afiliacions i la precarietat laboral (contractes de
curta i molt curta durada i contractes a temps parcial no desitjat). Tant és
així que l'any 2013 va ser necessari que de mitjana es registressin 34.755
contractes més que l’any anterior per produir un augment de 1.451 afiliacions.
Hom port intuir que, amb un 11,2% més de
contactes registrats per a un minso +0,4% d’afiliacions a la Seguretat Social, allò que creix és la precarietat i no tant l’ocupació.
Pel que fa al percentatge de
persones que cobren alguna prestació econòmica associada a la seva situació
d’atur, val a dir que si el calculam
sobre la dada d’atur registrat, els problemes metodològics generals (atur
registrat és una dada amb poc rigor estadístic) s’agreugen en el cas de les Illes Balears. Als
Fixos Discontinus, un col·lectiu molt nombrós en el mercat laboral illenc, no
se’ls considera aturats registrats però -si reuneixen els requisits legals-
tenen dret a les corresponents prestacions de desocupació en els seus períodes
de no activitat laboral. Això provoca que, en determinades èpoques de l’any, hi
hagi més persones cobrant prestacions que no persones aturades registrades. Per
tant sembla més lògic acudir a les dades estimades per l’EPA de l'INE que ens
ofereix la següent foto de l’any 2013: Mitjana de població aturada: 134.977
persones, de les quals 45.629 tingueren alguna prestació i 89.347 no. És a dir,
la taxa de protecció no arriba al 34% de la població aturada de Balears, i que
el darrer trienni ha baixat un 8%.
Els grans predicadors de la
flexibilitat laboral i l’austeritat sense pietat -gairebé sempre des de la
posició privilegiada d’un contracte ben blindat en el sector privat o des de la
no-flexibilitat d’algunes posicions en l’àmbit públic- ometen de les anàlisis
els efectes que aquestes polítiques provoquen a les persones i les llars. Però
la veritat és que, amb l’excusa de la crisi, s’ha revolucionat el mercat
laboral espanyol i illenc. És la revolució de les múltiples formes de
precarietat laboral i social, i per això les anàlisis, si no volen ésser
equivocats, han d’incorporar noves claus interpretatives. En això estam.
