28 d’abril: Treball decent i salut

L'Organització Internacional del Treball (OIT) impulsa, des de fa alguns anys, la celebració del Dia Mundial de la Seguretat i la Salut en el Treball el 28 d'abril. L’objectiu d’aquesta jornada és promoure la prevenció d'accidents de treball i de les malalties professionals. Val a dir que va ser a la Conferència Internacional del Treball de l’ ONU -celebrada en el mes de juny de 2003- que va aprovar l'estratègia global de l’OIT en matèria de seguretat i salut en el treball. Precisament un dels pilars d'aquesta estratègia són les activitats de mobilització amb l’objecte de sensibilitzar a la població sobre com fer que el treball sigui segur i saludable i sobre la necessitat de donar-li arreu un major pes polític a la seguretat i la salut en el treball. Aquest és l’origen del 28 d’abril com a data reivindicativa d’un treball segur i saludable.

Pot ser que la població illenca tingui una certa sensibilització sobre aquest tema. No debades durant les etapes dels governs autonòmics progressistes, es va fer una ingent tasca en la direcció d’allò que indica l’OIT i que, endemés, contà amb un alt grau d’acord i col·laboració dels agents socials i econòmics de les Illes Balears. Encara ara em trob amb gent molt jove que recorda algunes activitats escolars sobre Prevenció de Riscos Laborals a les quals vaig participar. També record aquella preocupació de la Direcció General de Salut Laboral per als Riscos Psicosocials.

El cert i segur és que, amb el Govern de JR Bauzá, el pes polític de la seguretat i la salut en el treball s'ha reduït al no-res. A aquestes alçades de legislatura a les Illes Balears encara no hi ha un pla per combatre els accidents laborals i les malalties professionals. Mentrestant, l’índex d’incidència d’accidents laborals en jornada laboral de l’any 2013, amb 4.025 accidents per cada 100.000 treballadors/es- s’ha enfilat a la primera posició en el rànquing de comunitats autònomes. Amb tot, el més preocupant són declaracions com les del Director General de Treball i Seguretat Socials del Govern de JR Bauzá, Onofre Riera, que no s’està de reconèixer que la precarietat laboral és la principal causa dels accidents laborals.

Tanmateix els accidents de treball no deixen de ser la punta de l’iceberg que amaga dues epidèmies: La d’infermetats professionals i la dels danys psicosocials. La turbo-flexibilitat laboral ha provocat que la por per la pèrdua de la feina o del salari sigui molt generalitzada. De fet, hi ha evidències que la inseguretat en el treball i les males condicions de treball, són els factors d’estrès més estesos a les Illes Balears, i que aquesta insaludable situació mental, s’estén a la salut física. És a dir, la precarietat va més enllà del contracte laboral i precaritza la salut mental i física.

En qualsevol cas hi ha una evidència internacionalment acceptada: Les conseqüències de la inseguretat laboral no són exclusivament individuals, ans al contrari, afecten l'organització social amb més o amb menys igualtat, amb més o menys democràcia Aquesta és la responsabilitat dels poders públics. És clar que, en el cas del Govern de JR Bauzá, s’ha de parlar d'irresponsabilitat.

(Publicat a El Periscopi de 28-01-14) 

Amsterdam

El viatger sempre té assumptes pendents amb la ciutat d’Amsterdam. Pot ser no en tingui el turista, però per al viatger em sembla impossible no tenir pendent la visita a un museu, a l’exposició d’un dissenyador, la contemplació plàcida  d’un canal, el color canviant segons l’hora que marqui el rellotge d’una façana esbiaixada o no, tant se val. No m’imagín sense tenir mono de gaudir d’Amsterdam amb bicicleta... i, a ser possible, menjar uns quants herrings (el millor areng que he tastat mai) i les patates fregides dues vegades,  mentre contemples un de tants ponts, i entrecreuats de canals. Si resulta que allò que hom té pendent una visita a Keukenho, ja són paraules majors.

Amsterdam combina la decadència que retratava magistralment Jacques Brel en aquella cançó que titulà Amsterdam (... Dans le port d'Amsterdam/ Y a des marins qui boivent/ Et qui boivent et reboivent/ Et qui reboivent encore/ Ils boivent à la santé/ Des putains d'Amsterdam/ De Hambourg ou d'ailleurs/ Enfin ils boivent aux dames/ Qui leur donnent leur joli corps/ Qui leur donnent leur vertu/ Pour une pièce en or/ Et quand ils ont bien bu/ Se plantent le nez au ciel/ Se mouchent dans les étoiles/ Et ils pissent comme je pleure/ Sur les femmes infidèles/ Dans le port d'Amsterda/ Dans le port d'Amsterdam) amb, posem pel cas, la modernitat del Stedelijk Museum. Es percep els símptomes d’un cert nihilisme i del compromís que es palesa amb les cues per a visitar la Casa d’ Ana Frank que és un símbol de la memòria de l'antifeixisme molt important.

La capital holandesa és, a parer meu, una ciutat amable. Un tràfic moderat i bicicletes i parcs arreu. Malgrat el “cutrerio” del turisme del Barri Vermell o dels coffis shops o la turisitització de Bloememarrk (mercat de les flors), és un lloc a on es pot fer realitat molts somnis. No cal hostatjar-se a una de les moltes cases flotants que omplen alguns dels canals. Ni visitar tots els museus. Basta sopar a un restaurat indonesi, i perdre’s pel Rijksmuseum (molt bona la ultima actuació arquitectònica), pel Stedelijk Museum -el meu preferit amb una excepcional exposició temporal del dissenyador Marcel Wanders- o pel Van Gogh Museum que, malgrat la massificació, és imprescindible. “I dream of painting and then i paint my dream” (somiava pintar i llavors vaig pintar el meu somni, ” és un bon resum del mateix Van Gogh del que ha estat aquesta curta estada a Amsterdam.

D’Amsterdam a Keukenhof s’hi pot arribar amb una horeta. Qui sigui tan neci pensant que ja ho ha vist tot que no hi vagi. El viatger que pensa que tot resta per descobrir es queda meravellat i, tenint en compte que aquest impressionat jardí només obre unes quantes setmanes cada any (enguany la temporada és reduïda al període de 20 de març a 18 de maig) agraït de l’oportunitat d’haver-ho pogut gaudir i fotografiar.

40 anys després d’aquell 25 d’abril a Portugal

Grândola, vila morena

Terra da fraternidade

O povo é quem mais ordena

Dentro de ti, ó cidade ...

Sembla mentida el rapit que passa el temps. Avui ja fa 40 anys d’aquell 25 d’abril de 1974 en que esclatà la Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). A les 00:20 hores de la matinada, "Grândola, Vila Morena" sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava que s’havia iniciat l'alçament dels oficials intermedis de la jerarquia militar portuguesa agrupats entorn del Moviment de les Forces Armades. Els fusells amb un clavell vermell en el canó donaren la volta al món. Per a la lluita antifranquista va ser alguna cosa més que una bona i emotiva fotografia...

El quaranta aniversari del 25 d’abril portuguès  es commemora amb els inspectors de la Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) a Lisboa. La presència dels “homes de negre”, inspeccionant si la dosi de sofriment és suficient o si, per contra, s’ha d’augmentar la ració del verí de l’austeritat neoliberal, és una perfecta metàfora del que significa l’actual majoria política a la UE. Una metàfora que hauria de servir perquè la ciutadania del sud europeu diguéssim, el pròxim 25 de maig, “prou!”. Sempre paga la pena votar, i en aquestes eleccions europees ho paga molt votar contra la troica, i a favor del model democràtic i social europeu. Si em permeten una altra metàfora, els diré que, vot a vot, hauríem d’exigir una mena de política de les Tres D: “Democratitzar, Descolonitzar i Desenvolupar” (La política que anuncià la Junta de Salvació Nacional presidida per António de Spinola el mateix 25 d’abril de 1974).

Les notícies que m’arriben de Portugal no són massa esperançadores en quant a aconseguir donar un tomb a la situació política actual.  La fragmentació de l'espai progressista, més o menys contrari a l’ austericidi, sembla un mal endèmic. Però hi ha moviments en la direcció de sumar. El mateix Mário Soares -el socialista dues vegades Primer Ministre, dues vegades President de Portugal, i una sòlida veu contra la dèria de ‘austeritat neoliberal- impulsa moviments unitaris “excepcionals” per a situacions “excepcionals”; el dirigent del Bloco de Esquerda, João Semedo, no s'està de declarar que a l’àmbit de l’esquerra portuguesa “existeix una diferència entre les divergències de les diferents direccions i les de les bases, que no són tantes”; o el dirigent socialista, Eduardo Ferro Rodrigues, no té manies d'afirmar que la situació del país és tan greu que ell advoca perquè el PS elabori un programa tan ampli que pugui servir de paraigües per a moltes formacions: ”Hauria de ser simple, que rebutgi l'austeritat però prou obert perquè puguin adherir-se uns altres”. “No n’hi ha prou amb l'alternança. És necessària una convergència. La democràcia no aguanta altres 20 anys d'austeritat...”. Alguna cosa es mou.

En un discurs de commemoració del Dia Internacional dels Drets Humans, el premi Nobel José Saramago, digué:

 “Alguien no está cumpliendo su deber. No lo están cumpliendo los Gobiernos, ya sea porque no saben, ya sea porque no pueden, ya sea porque no quieren. O porque no se lo permiten aquellos que efectivamente gobiernan, las empresas multinacionales y pluricontinentales cuyo poder, absolutamente no democrático, ha reducido a una cáscara sin contenido lo que todavía quedaba del ideal de la democracia. Pero tampoco estamos cumpliendo con nuestro deber los ciudadanos que somos. Nos fue propuesta una Declaración Universal de Derechos Humanos y con eso creímos que lo teníamos todo, sin darnos cuenta de que ningún derecho podrá subsistir sin la simetría de los deberes que le corresponden. El primer deber será exigir que esos derechos sean no sólo reconocidos, sino también respetados y satisfechos. No es de esperar que los Gobiernos realicen en los próximos cincuenta años lo que no han hecho en estos que conmemoramos. Tomemos entonces, nosotros, ciudadanos comunes, la palabra y la iniciativa. Con la misma vehemencia y la misma fuerza con que reivindicamos nuestros derechos, reivindiquemos también el deber de nuestros deberes. Tal vez así el mundo comience a ser un poco mejor.”

Disculpin una cita tan llarga, però recordar aquestes paraules pronunciades un desembre de 1998, m’ha semblat la millor manera per a commemorar el 25 d’abril d’engany. Quanta saviesa tenia el mestre Saramago!

Publicat a El Periscopi (25.04.14)