Plena ocupació no ha de ser tots i totes precàries!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (04-06-2018)

En bona part del convuls segle XX l'objectiu de la plena ocupació va ser un objectiu plausible. És a dir, no es plantejava com quelcom quimèric aconseguir una situació en la qual totes les persones en edat laboral i que volien treballar comptessin amb una ocupació (un treball remunerat). Val la pena recordar que les primeres passes del que avui coneixem com a UE varen anar acompanyades d'una Comissió Europea –especialment la presidida per Jacques Delors- que es fixava com a objectiu aquesta situació de plena ocupació. És més, l'objectiu era una societat amb plena ocupació integradora, on població ocupada, i, alhora, pobra, fos un escenari inversemblant.

Amb el triomf -esperem que temporal- del model europeu (i de globalització) neoliberal, la confrontació entre les polítiques keynesianes i les liberals per aconseguir aquest objectiu de societats sense desocupació, sense pobresa laboral, i amb una cohesió social de debò, s'ha substituït per un altre debat ideològic entorn de la idea de plena ocupació. El primer dels assumptes en confrontació és de quin tipus de plena ocupació parlem. Tot indica que les elits -ja siguin les reunides en el World Economic Forum de Davos, o les que representa el think tank Funcas, que, per cert, no fa massa temps presentà un estudi en el qual es preveu que "Balears fregui la plena ocupació en 2020"- es plantegen, en el millor dels casos, aconseguir situacions de plena ocupació amb mercats laborals amb la precarietat laboral i vital com l'element essencial. No obstant això, una altra opció és possible i desitjable perquè, en paraules de Heiner Flassbeck, "... el remei convencional d'introduir una major flexibilitat salarial ha agreujat el mal de la desigualtat, sense arreglar el de la desocupació".

L'altre escenari de confrontació són les estratègies per aconseguir la plena ocupació en aquest ja avançat segle XXI. Perquè aquestes siguin sinceres, haurien de fer el cas que es mereix a la tesi de Jeremy Rifkin en la seva celebèrrima obra "La fi del treball". Sincerament, em sembla bastant més assenyat parar més atenció als treballs i ulteriors conclusions de la Comissió Mundial sobre el Futur del Treball, que, a iniciativa de l'Organització Internacional del Treball (OIT), està treballant des de fa gairebé dos anys, i bastant menys a informes com el "Global CEO Outlook 2018", que recentment ha presentat la consultoria KPMG, i del que, amb el titular "Els executius creuen que la robotització crearà més ocupació de la que destrueixi", informava Diario de Mallorca el passat 22 de maig. Els efectes de l'automatització, la digitalització i la robotització sobre la reducció de l'estoc d'ocupació (les necessitats d'hores de treball assalariat necessàries per produir les mateixes mercaderies i/o prestar iguals o millors serveis) són sobradament constatables. I aquesta és una constatació molt saludable, entre altres coses, perquè obeeix a la capacitat de crear de la humanitat. Agradarà més o menys, se serà o no membre de la confraria maistring del messianisme tecnològic, però el fet cert és que ja existeixen hotels atesos per robots. Poca broma!

És necessari, per tant, problematitzar els efectes de l'anomenada quarta revolució industrial que, òbviament, també té gran afectació en els sectors econòmics dels serveis. Si hi havia algun dubte al respecte, el sindicalisme europeu (UNI Europa) ho acaba d'esvair a una reunió d'alt nivell, que, en col·laboració amb el Centre d'Innovació Social (ZSI), ha celebrat sobre el projecte 'Shaping Industrial Relations in a Digitalising Services Industry' (Configuració de les relacions laborals en un sector serveis digitalitzat).

És, doncs, un debat que afecta força a una economia tan depenent del turisme com ho és la illenca. Convé aclarir que les preocupacions sobre la quantitat de l'ocupació, sobre les conseqüències en el repartiment de la riquesa, que accentua la iniquitat en la mesura que s'estén l'economia digital, o sobre els efectes a les relacions socials i laborals de la, en expressió d'alguna literatura, "uberització" dels mercats de treball, res té a veure amb un neoludisme. Té a veure amb la necessitat de sacsejar-se la mandra de pensar en un futur de cohesió social pel segle XXI, amb models de convivència on, potser, una part cada vegada més important de la població podrà alliberar-se del treball assalariat com a única manera de subsistència material, i, per tant, alliberar-se de "l'esclavitud a temps parcial" (Aristòtil), o de "l'esclavitud salarial" (Marx).

Per afrontar els reptes del segle XXI, i fer possible una nova concepció de la plena ocupació socialment i ecològicament justa, fan falta grans canvis i noves concepcions socials. La proposta d'una Renda Bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i complementària) és clau en aquest abordatge dels nous problemes. Un abordatge que, tot plegat, exigeix retornar l'ètica a l'economia, i la justícia a la fiscalitat. En cap cas, la plena ocupació del segle XXI no és el mateix que el "tots i totes precàries" del neoliberalisme.

Fer de la necessitat virtut o renúncia?

Publicat originalment a Diari JORNADA (29-05-2018)

El Parlament de les Illes Balears ha aprovat recentment la llei del Tercer Sector d’Acció Social, una aprovació que ha gaudit de tota mena de lloances. Però des d’un punt de vista crític, es pot pensar que, des de fa massa anys, aquest àmbit es fa virtut de les necessitats no cobertes per les institucions públiques de l’esquifit estat del benestar.

La nova llei era necessària per, entre altres coses, donar seguretat en la gestió dels serveis que presten les entitats i empreses que operen en àmbit de l’acció social, millorar procediments administratius i establir unes regles del joc clares. S’ha perfeccionat, idò, el que hi ha. No es tractava, emperò, de transformar —encara que fos lleument— el que realment existeix. Potser la celebrada unanimitat política i sectorial obeeix a aquest fet. La pregunta que em sembla escaient és: s’haguera produït aquesta unanimitat si la llei desprivatitzés algun dels serveis socials que ara presta el sector privat?

Ras i curt: des de posicions progressistes es corre el risc de passar de fer de la necessitat virtut, a fer virtut de la renúncia a un estat del benestar modern i reeixit. Vet aquí un exemple. L’article 6 diu: «Activitats d’intervenció social i activitats socials d’interès general que realitzen les organitzacions del tercer sector social: 1. S’entén com a activitats d’intervenció social aquelles activitats desenvolupades amb la finalitat de promoure la inclusió social i l’exercici efectiu dels drets de les persones, famílies, grups, col·lectius o comunitats que afronten situacions de vulnerabilitat o exclusió, desprotecció, discapacitat o dependència, que lluiten contra la desigualtat social, la marginació, la desprotecció i la violència masclista, i que avancen en la necessària transformació social cap a una societat més justa, solidària, igualitària, participativa i democràtica». Ostres! Em pensava que tot això ho havien de garantir els poders públics!

"L'Altra Mirada" i campanya "Per un bon finançament"

Publicat originalment a dBalears (28-05-2018)

La setmana passada es va presentar un número extraordinari de la revista "L'Altra Mirada" què editen mensualment les Fundacions Darder Mascaró. En aquesta ocasió s'ha fet una edició en paper -cosa reservada per a ocasions especials, car habitualment es fa una edició digital- perquè tractar de "les claus d'un bon finançament [per les Illes Balears]... per a un futur millor" s’ho paga. Mentre escoltava els responsables de la revista que, a l'acollidor jardí de Can Alcover en una tarda primavera, varen presentar el monogràfic, no em vaig poder estar de pensar que els 72 números de "L'Altra Mirada" són una mena de miracle. Poca broma amb aquesta constància d'una publicació feta des de l'altruisme, el rigor, el  sentit crític (tot i que moderat), la participació, i un evidentíssim compromís amb el país. Enhorabona!

Tal com ens varen explicar a la dita presentació, aquest número extraordinari és una aportació de les Fundacions Darder Mascaró a la campanya "Per un bon finançament per les Illes Balears". A la trentena de pàgines, a més de proporcionar un seguit de dades claus per entendre la situació financera de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, hi escriuen Miquel Rosselló, Antoni Alorda, Josep Valero, Pere Sampol, Joana Aina Campomar, Andreu Rotger, Imma Salamanca, David Abril, Miquel Gallardo, i Joan Carrió. Totes les reflexions i explicacions són molt assenyades, pedagògiques, i necessàries. Però, si no aneu sobrats de temps, no deixeu de llegir el molt clarificador article del Director General de Pressuposts Govern de les Illes Balears, Joan Carrió.

Aquesta campanya "Per un bon finançament" és, sens dubte, tan necessària, com plena de raons. Però, alhora, és una campanya que em planteja alguns dubtes: 1. En lloc de parlar de "bon finançament" no s'hauria de reivindicar un finançament no colonial? 2. No s'hauria de lligar més aquesta situació colonial amb les mancances materials i deficiències assistencials concretes de la gent (dificultats per engegar programes potents contra la pobresa i l'exclusió social, llistes d'espera sanitàries, mancances del sistema escolar i del d'atenció a les persones en situació de dependència, etc., etc.). 3. Potser s'hauria de fer un major esforç per no induir a la confusió amb qualsevol paral·lelisme entre sistema de finançament i REB.

Malgrat el meu escepticisme que, en l'actual correlació de forces i situació de política recentralitzadora, hi hagi avanços en la nostra descolonització, cal mobilitzar-se. Encara que només sigui per a què en la "bugada" de la revisió del sistema de finançament autonòmic –si és que algun dia el Govern del Regne d'Espanya es decideix a complir la llei i el revisa- no hi perdem més llençols. Llençols de recursos econòmics però, sobretot, de dignitat.