Primer de maig 2013

Avui no és un dia per avorrir a ningú amb anàlisis de dades. És un dia per proclamar la dignitat i l’orgull  de la classe obrera. Dels precaris, dels aturats, dels marginats  i també d’aquesta classe obrera que no ho volia ser, s’ auto definia  com a “classe mitjana” i ara és també desnonada. És un dia per a reivindicar el paper civilitzador del moviment sindical, en el passat, present i futur. Avui és 1r de maig .

Avui, com cada primer de maig,  aniré a la manifestació. Hi aniré pensant que tenim més  motius que mai per protestar, per clamar prou!   Perquè  entre el darrer trimestre de 2008 i el darrer de 2012 les rendes del treball han perdut pes en el PIB (-5,2%) mentre les rendes del capital han guanyat fins a 3,6 punts  percentuals.  Perquè  el govern ens pixa damunt  i diu que plou (no es pot qualificar d’altra manera l’ocurrència de demanar a la OCDE, o a qualsevol altra institució internacional del mateix pensament, una “avaluació” de la nefasta Reforma Laboral). Perquè no li demanen opinió a l’ OIT?  La devaluació interna  progressa adequadament a base de retallar salaris, d’atur massiu, d’una vida precària per a la majoria de gent i un Estat del Benestar de mínims.

Aniré a la manifestació amb la convicció de la inutilitat de les polítiques econòmiques que s’apliquen arreu d’Europa.  Són tan inútils que ni tan sol solucionen els grans trets macroeconòmics: Ni  redueixen els dèficits ni baixa el deute públic,  ni circula el crèdit...  Cada dia que passa soc més conscient que aquesta crisi és una estafa aprofitada per imposar el programa del turbo - capitalisme.  Però hi ha alternatives.

Alternatives que passen per un programa alternatiu. Un programa que vagi a l’arrel del problema. Estic molt d’acord amb Euclides Tsakalotos que ens diu que “La propuesta de Delors de una "Europa más social" no se concretó en nada, mientras el Tratado de Maastricht barrió todo a su paso, convirtiéndose en la piedra angular para la ejecución de toda la panoplia de políticas económicas neo-liberales” (aquí teniu l’article complet).

En definitiva, aniré a la manifestació amb la convicció  que l’ideal de la igualtat, de la democràcia social necessita un gran moviment ciutadà antiausteritat  i una esquerra amb coratge per plantar cara a la barbàrie. La propera cita serà el 1r de Juny: “Pobles units contra la Troika”. Hi hem de ser! Stéphane  Hessel acaba el seu darrer pamflet amb el següent prec: “Sigueu ambiciosos! No us rendiu!". Idò això de rendició res de res.

Publicat a:

http://www.elperiscopi.com/?contenido_servicio_tabla=detalle_noticia&contenido_id_noticia=2539

Atur: situació límit

Publicat a www.elperiscopi.com

Es veia venir. Per molt que la persistència per part del Govern -i dels opinadors oficials del PP- en voler veure millores irreals a les dades d’atur registrat, a on únicament hi ha, per una banda, esgotament físic i psíquic dels demandats de treball apuntats al SOIB que, al no rebre cap oferta de treball se desapunten i, per una altra, baixes als registres d’atur associades a processos migratoris en el mercat laboral illenc, l’atur no baixa. El que succeeix és que creix, i molt!, l’atur desanimat (aquí teniu una explicació més detallada). Es veia venir que la política econòmica de posar tots els ous en el paner de la reducció dels dèficits públics a marxes forcades, i reformes laborals destructores d’ocupació duria al límit el nombre de persones aturades.

Mai s’havia arribat a Balears a una taxa d’atur del 28,56%, i molt manco en un trimestre en el que l’activitat turística comença a revifar amb les festes de Pasqua. La xifra de 169.000 persones aturades bat qualsevol record imaginable, augmentant un 17,30% en relació al trimestre anterior, i un 3,15% en termes interanuals. Mai hi havia hagut a les illes tan poca població activa en el trímetre que coincidia amb les festes de Pasqua i, tot i que la variació en relació al trimestre anterior baixa un 5,84%, a la nota oficial del Govern l’únic que es ressalta és que hi ha un minso repunt del 0,37% de la població ocupada en relació al primer trimestre de 2012. El Govern té la cara de parlar de “creació de llocs de treball en relació a l’any anterior”. És mentida. Únicament s’han anticipat algunes feines estacionals que, probablement, es compensaran amb una menor pujada estacional de la població ocupada del segon trimestre en relació al primer.

Allò que s’ha de ressaltar és que l’atur de llarga durada (més d’un any) mai en un primer trimestre havia arribat a un 15,9%, ni l’atur de molt llarga durada (més de dos anys) a un 20,2%. Mai la taxa d’atur juvenil (menors de 25 anys) havia arribat al 60,97%. Mai s’havia arribat a la xifra de 55.400 llars illenques en les quals tots els seus membres  en edat, amb condicions i voluntat de treballar estan en atur.

És veritat que les males dades del mercat de treball empitjoren ara més lentament. L’austericidi cada cop troba menys víctimes sobre les que aplicar acomiadaments, reformes laborals, EROs, retallades, empobriment, precarietat... Quan el camp s’ha segat no es pot seguir segant. 

No hi ha ningú més perillós i dogmàtic que aquells i aquelles que neguen l’evidència: O és combat el dèficit o es combat l’atur. El primer ha fracassat en termes de reducció de dèficit i de costos socials. Perquè, davant aquestes dades de l’EPA, no provem el segon? Aquesta és la qüestió. Cal recordar que ja l’any 2010, Michael Hudson, afirmava que “la tragèdia de la nostra època és que el gruix del crèdit s'ofereix per a la compra d'oportunitats d'extracció de renda, no per a la formació de capital productiu”. Clar que hi ha alternatives: acabar amb aquesta tragèdia. 

Foto: JR Bauzá reunit  amb persones aturades  per fer campanya electoral.  Què fa  ara que és president de les Illes Balears i hem assolit el rècord històric de 169.000 persones aturades?  

25 d'abril a Portugal i aquí

Aquest és el comentari que avui he fer a www.elperiscopi.com

 

Avui em posaré nostàlgic. El 39 aniversari de la Revolució dels Clavells té un significat especial. Si més no el té per totes les persones demòcrates d'Europa i, especialment, per els del sud europeu. Eren les 00:25 hores d'aquell 25 d'abril de 1974 quan sona la cançó Grândola, Vila Morena del cantautor José Alfonso. Amb aquella retransmissió de Radio Renascença comença el derrocament del règim dictatorial creat per Salazar, el més llarg d'Europa.

La democràcia portuguesa venia acompanyada d'aquestes estrofes: “Grândola, vila morena / Terra da fraternidade / O povo é quem mais ordena/ Dentro de ti, ó cidade / Dentro de ti, ó cidade / O povo é quem mais ordena / Terra da fraternidade / Grândola, vila morena / Em cada esquina um amigo / Em cada rosto igualdade / Grândola, vila morena/ Terra da fraternidade...”

Recordo –tot i la meva adolescència- que aquell abril de 1974, per raons que ara no venen a compte, fou molt comentat –en veu baixa, és cert- a la meva família. Passats un anys vaig entendre perquè aquells esdeveniments impactaren tant als demòcrates espanyols. Anys desprès comença la transició espanyola i, malauradament, es va parlar poc de la Revolució dels Clavells. Massa poc!

Avui, en els murs de les ciutats i pobles de Portugal, cada cop més depauperats per les retallades de l'austericidi imposat per la Troika (FMI, BCE i CE), hi ha pintades amb un expressiu “Grândola, vila corrupta” referint-se al poble corrupte dels governants i de les institucions europees. Tinc entès que el 10 de maig de 1974 un grup de periodistes portuguesos publicaren un document en el que afirmaven, sense embuts, que durant la dictadura de Salazar i Caetano “l'estat era una ombra, el govern una il•lusió. Real, només, la policia política, presó, tortura, els judicis arbitraris: únics tentacles d'un poder podrit". Em tem que avançam més cap aquest escenari i no tant cap a una democràcia sustentada sobre drets materials i polítics de ciutadania. Per això no és gens estrany que les grans mobilitzacions ciutadanes de Portugal hagin incorporar la cançó “Grândola, vila morena” com a consigna de lluita, de dignitat, de reivindicació de democràcia política i social.

La veritat és que el més lògic, sensat i democràtic és oposar-se radicalment als qui ens roben la democràcia, els drets i qualsevol utopia d'una vida més igualitària i digna. Fins i tot ens volen prendre el pèl amb la perversió de les paraules. Retardar encara més l'edat de jubilació, augmentar el nombre d'anys cotitzats per cobrar el màxim legal de pensió o restar capacitat adquisitiva a les pensions sempre s'ha dit retallar les pensions. Ara li diuen “Factor de sostenibilidad”. Sostenibilitat de què? Del seu morro? Fer viable el sistema públic de pensions es fa de una altra manera!.

Sabeu que vos dic? ! Que se lixe a Troika ! ¡O povo é quem mais ordena !