7N: Una gran mobilització en una lluita que continua...

Si hem de fer cas a l'últim baròmetre del CIS, la violència contra les dones no és considerada, ni de molt, com un dels principals problemes d'Espanya. Amb prou feines un 1,2% ho consideren el principal problema. Val a dir que encara és més el baix percentatge de persones enquestades pel CIS (el 0,1%) per a les que aquest és el problema que més els afecta personalment. Tenint en compte que, des de principi d'any, han mort assassinades per les seves parelles o exparelles un total de 43 dones, i que aquest nombre de morts és només la punta de l’ iceberg de la violència masclista quotidiana, aquesta percepció social de la violència contra les dones com a problema és increïblement baixa. A aquesta situació de baixa “preocupació social demoscòpica” hi ha contribuït decisivament el perfil baix -gairebé inexistent- de denúncia i manifestació de condol i empatia que el Govern de Mariano Rajoy ha tingut durant tota la legislatura pels assassinats, les agressions i les tortures masclistes. Hem hagut d'esperar a la precampanya electoral perquè, amb una visita al telèfon 016 d'atenció a les víctimes de violència de gènere, el President del Govern d'Espanya es referís a aquesta problemàtica.

I no obstant això, el dissabte 7 de novembre els carrers de Madrid es van omplir de manifestants de totes les edats i condició social contra les violències de gènere. La majoria eren dones -gairebé sempre les dones en l'avantguarda de la lluita per canviar aquest món injust i desigual-, però  hi havia molts homes manifestant-se .  Aquesta important presència d’homes en una gran mobilització feminista pot indicar que molts homes comencen a sentir-se interpel·lats en la lluita contra el patriarcat, la violència de gènere i el masclisme. El col·lectiu masculí ens hem d’alçar amb força enfront dels massa naturalitzats comportaments masclistes de “baixa intensitat” (els anomenats micromasclismes) que, en la majoria de casos, no són una altra cosa que violències, pot ser que de baixa intensitat, però una violència que dóna mala vida i que, a la fi, mata.

De les moltes manifestacions a què he assistit, la del dissabte va ser de les que més m'han emocionat i a la qual, en consciència, tènia que acudir. Les i els manifestants vàrem defensar les nostres llibertats individuals i la igualtat com a inseparables. Cal recordar, quantes vegades faci falta que, en paraules de Victòria Camps, “el dret a les llibertats individuals és un parany si deixem de preocupar-nos per la igualtat”. Com el masclisme és, objectivament, un enemic de les llibertats i la lluita per les llibertats no és un camí fàcil i no s’acaba mai del tot, quatre dones assassinades -dues per genuïna violència de gènere- després de la gran manifestació del 7N no es pot interpretar com un fracàs de la mobilització feminista i democràtica, ans al contrari, és una constatació més del fracàs de les polítiques implementades per a l'eradicació de totes les violències masclistes i de la necessitat de continuar en la lluita. 

Publicat originalment a El Periscopi (09-11-2015) 

Prou violència masclista en el treball!

El dimarts de la setmana passada es va conèixer la notícia que Vicente Sanz, exsecretari general de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), havia estat condemnat com a autor de tres delictes continuats d'abús sexual i altres tres d'assetjament sexual, però no entrarà a la presó. Resulta que les víctimes i la fiscalia han arribat a un acord pel qual l'abusador sexual de Canal 9 pagarà 225.000 euros, entre multa i indemnitzacions, i evitarà la presó. No jutjaré aquest acord però si voldria recordar dues coses: Primera, que els abusos i violències que van sofrir les tres dones van ser comesos entre 2007 i 2010, i segona que les denunciants, experiodistes de la televisió pública valenciana, i la fiscalia sol·licitaven més de 20 anys de presó per a l'alt directiu que, a més de practicar fastigosament violència masclista en el treball, és investigat per la seva participació en la trama corrupta del PP del País Valencià. Aquestes dues qüestions ens hauria de fer reflexionar, almenys, sobre el següent: Alguna cosa no funciona quan unes dones sofreixen abusos sexuals d'un superior en l'àmbit laboral durant quatre anys: Què passa amb les polítiques preventives i de detecció ràpida? Però menys funciona la justícia quan una denúncia posada al febrer de 2010 ha d'esperar gairebé sis anys perquè se citi a les parts per a la celebració del judici que, en aquesta ocasió, ha acabat en acord donat que l'abusador ha reconegut els fets. Qui repara el dany psicològic continuat a aquestes tres dones que, amb tota seguretat, han hagut de sofrir durant aquests anys?

Val dir que aquest cas ha ocupat titulars en els mitjans de comunicació, però la precarietat laboral tan estesa en els mercats de treball i les cada vegada més extremes carències materials de moltes dones fan que la violència masclista en el treball se sofreixi en el més absolut dels silencis. Lluitar contra aquesta situació, tan real com a invisible a casa nostra i arreu, és una qüestió de decència i de dignitat i, per això us proposo dues coses: 1.- Parin esment a la Marxa contra les violències masclistes que, amb el lema “Ens volem vives! Ja n’hi ha prou!”, ha convocat el moviment feminista dissabte que ve, 7 de novembre, a Madrid. 2.- Participin, si més no fent difusió, de la campanya impulsada pel moviment sindical internacional organitzat entorn de la Confederació Sindical Internacional (CSI), exigint un conveni de l'Organització Internacional del Treball (OIT) contra la violència de gènere en el treball.

Segons la CSI, 35% de les dones a tot el món han estat víctimes de violència física i/o sexual, i entre 40 i 50% de les dones sofreixen insinuacions de caràcter sexual, contacte físic no consentit, o altres formes d'assetjament sexual en el treball. Per tant, no és un assumpte menor, ans al contrari, la violència masclista en qualsevol àmbit constitueix la manifestació més greu d'unes relacions de poder desiguals entre homes i dones i serveix per perpetuar aquestes desigualtats. Quan això succeeix en l'àmbit del treball remunerat, cal afegir el poder jeràrquic en la relació laboral de qui practica aquesta violència o de qui, podent-ho evitar, no ho fa.

Per aconseguir que un Conveni de l’OIT que abordi la violència masclista al món del treball es faci aviat realitat, el Consell d'Administració de l’OIT -del que forma part l'Estat Espanyol- ho ha de prendre en consideració aquest mes de novembre, perquè sigui aprovat en una propera assemblea general de l'organisme de l'ONU encarregat dels assumptes del treball. Cal actuar ja!

Publicat originalmnet a dBalears (02-11-2015)

Constitució: “… prestacions socials suficients … especialment en cas de desocupació”

Oficialment la xifra de persones aturades registrades en Balears en el mes d’octubre és de 67.344 (un augment del 19,13% en relació al mes anterior, i un descens del -10,82% en termes interanuals). No obstant això, convé mirar aquestes xifres amb certa precaució, ja que, per exemple, als Fixos Discontinus (FFDD) que van acabant el seu període d’activitat laboral no se’ls classifica com a “aturats registrats”. A aquesta xifra de 67.344 caldria afegir doncs les 24.467 persones “demandants d’ocupació ocupats” que és com es classifiquen, entre altres col·lectius, als FFDD quan s’inscriuen en el SOIB. Per tant,  sense tenir en compte el col·lectiu de persones parades desanimes davant la falta de prestació i/o programes de Polítiques Actives d’Ocupació (PAO), hem de parlar de l’entorn de 91.800 persones en atur en el mes d’octubre.

En qualsevol cas allò que és imprescindible és parar esment a algunes qüestions prou importants en la composició de l’atur registrat: La majoria (51,7%) són dones; l’atur registrat de menors de 25 anys és l’11,7% (7.853 persones) sobre el total, mentre que el de persones estrangeres representa el 19,9% del citat total. Però fonamentalment s’ha de posar en relleu la preocupant xifra de 21.532 persones aturades de llarga durada (més de 12 mesos ininterromputs). Aquest 32% sobre el total d’atur registrat representa un seriós risc d’avançar cap a la inocupabilitat. Per evitar-ho,  es precisen  urgentment Polítiques Actives d’Ocupació encertades !

I tanmateix també hem de posar l’accent en la mala qualitat de l’ocupació realment existent: Durant aquests deu primers mesos de l’any s’han registrat a les Illes Balears un total de 393.544 contractes, dels quals més del 88% són temporals. Cada mes es pot observar que la majoria dels contractes registrats són de menys de 3 mesos de durada, i aquest octubre –d’aparent menor activitat estacional- no és una excepció: Dels 34.553 contractes registrats, 17.392 són de menys de 3 mesos de durada, sent aquest contracte de curta durada el que, amb un +19,1%, més creix en relació al mateix mes de l’any anterior.

D’altra banda la mitjana d’afiliacions a la seguretat Social (454.755 a l’octubre, amb un augment interanual del 5,29%) no em sembla sigui un bon indicatiu del comportament de l’ocupació realment existent. Tot indica que incorpora molta afiliació d’escassíssima durada que fa que la mitjana aritmètica creixi. Però una cosa són les xifres i una altra les persones i, a tall d’exemple, no sembla molt versemblant que en el mes d’octubre de 2015 hi hagi hagut només 8.860 persones menys afiliades a la Seguretat Social que en el mateix mes de l’any 2008. Recordin quina era l’activitat econòmica en aquella època!

Amb les dades d’atur registrat, contractes, i afiliacions a la Seguretat Social corresponents a octubre es van publicar ahir les del mes de setembre referides a les prestacions per desocupació: Menys de sis de cada deu de les persones inscrites com a aturades registrades cobraven alguna prestació, i d’aquestes, un 54% únicament tenien dret al subsidi perquè no havien cotitzat suficient per cobrar prestacions contributives.

Arribat a aquest punt hom pot plantejar: Què diuen sobre aquest particular els grans defensors de la Constitució Espanyola del 78 que en el seu article 41 estableix: “Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació”?

Publicat originalment a  El Periscopi