El rellotge, el moix i Madagascar

"El rellotge, el moix i Madagascar" no és un conte juvenil, ni una novel·la d'intriga, ni un text de literatura surrealista. El març de 1983 el professor José Luis Sampedro va publicar, amb aquest metafòric títol – "El reloj, el gato y Madagascar", en castellà- un article en el primer nombre de la Revista d'Estudis Andalusos. En aquell temps va ser un text que va provocar "divisió d'opinions" entre el mainstream econòmic, social i polític de l'època, i l'incipient moviment crític amb la globalització neoliberal al que conduïa el nou estadi de l'economia mundial. No podia ser d'una altra manera doncs una bona part del món vivia la confrontació d'idees entorn del que es va resumir en articles periodístics -El País d'aquells anys era una altra cosa al que és ara- com ara "Galbraith contra Friedman" o "Friedman contra Galbraith". Es confrontaven dues concepcions de la ciència econòmica que es podien sintetitzar en "Regulació o misèria", enfront de "Desregulació o misèria". Com és sabut, en el que és substancial, va triomfar la segona d'aquestes concepcions, i es va expandir l'economia de les desigualtats, la injustícia social, i el col·lapse ecològic.

L'esmentat text de José Luis Sampedro va aparèixer en aquest context, en el qual s'anava consolidant la idea econòmica del dogmatisme economètric. L'autor del text que coment fa una lúcida -en contingut i forma- defensa d'una qüestió elemental: l'economia és una ciència social, afirmant, a tall d'exemple, que: "en altres paraules – i a això al·ludeix el títol, deliberadament intrigant, d'aquestes reflexions-, allò que semblen oblidar els conreadors de l'economia anomenada positiva és alguna cosa tan elemental com que una màquina difereix irreductiblement d'un animal, i ambdues d'una societat; no sent aquesta reductible a cap de les altres dues".

L'article de l'enyorat Sampedro va desmuntant, paràgraf rere paràgraf, els principals tòpics neoliberals. Per exemple, i prou important, sobre la presumpta eficàcia neoliberal, tot recordant que Friedman havia declarat que "el programa econòmic de Pinochet és excel·lent", escriu: "No sé si Pinochet estarà d'acord, doncs crec que ha canviat fa poc de ministre. En fi, allà ells dos". A més, no falta el desmuntatge de concepcions com les que pontificaven que per reduir la inflació calia augmentar l'atur, la suposada i sarcàstica "capacitat d'elecció" en el sistema neoliberal, la inexistent "competència perfecta", etc.

Val a dir que "El rellotge, el moix i Madagascar" no és –no ho era el seu autor- un text que consideri el sistema de mercat com un mal absolut, sinó "com 'mal' relatiu, com a dolent per a la nostra època". Aquesta és, al meu entendre, una idea de molta actualitat. Igualment, són tan actuals com fa gairebé un quart de segle idees com que "la causa d'aquest distanciament entre el model teòric convencional [en el que es basa el neoliberalisme de l'austeritat autoritària] i els problemes reals està en el fet d'utilitzar veritats parcials; és a dir, de reduir, a rellotge o, tota la resta, a moix, la complexitat de relacions humanes a Madagascar"; la reivindicació de Ramon Llull com a precursor de la idea de les estructures diferents (mecànica, biològica i social, en el cas que ens ocupa), la cultura com "la variable oblidada" en les anàlisis econòmiques, i, una força important i actual a casa nostra: "La reducció economicista... ha imposat el creixement material com a dimensió prioritària del sistema de vida, a costa dels altres components de vida quotidiana".

Malgrat que, com queda dit, "El rellotge, el moix i Madagascar" no és ni un conte per a gent jove, ni un relat d'intrigues, ni un text inspirat en el Manifest Surrealista d'André Bretón, és, atès que l'editorial Debate acaba de re-publicar el text de José Luis Sampedro en un format de llibre acuradament editat i genialment il·lustrat per Mariam Sugranyes, un bon regal per a aquestes festes del solstici d'hivern.

Publicat originalment a dBalears 01/01/2018