dimarts, 7 de maig del 2019

Precarietat laboral normalitzada?


Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-05-2019)

M'agradaria equivocar-me, però hi ha motius per a la preocupació. Preocupació per quin motiu? Idò per l'aparent renúncia de PSOE a una ràpida derogació (total o dels aspectes més precaritzadors) de la Reforma Laboral de 2012, és a dir, d'aquella peça essencial dels plans de càstig social que, al mateix temps que es rescatava la banca, va implantar el Govern del PP. En rigor no es pot negligir que aquesta duríssima involució estructural del dret del treball va ser una volta de rosca a la legislació laboral, que inaugurà en 2010 -de la mà d'un Govern del PSOE, amb un ministre de Treball i Seguretat Social, Celestino Corbacho, que avui forma part de l'espai polític de Ciudadanos- el cicle de retallades més dures de les últimes dècades per a la població no estrictament rica.
Sens dubte, són preocupants les declaracions de Pedro Sánchez proposant un nou Estatut dels Treballadors (i de les Treballadores, supòs) sense anunciar, ara que té majoria parlamentària més que suficient per fer-ho, cap derogació de l'Estatut dels Treballadors actual; com ho és també el fet que el "Programa Nacional de Reformes" que el Regne d'Espanya recentment ha remès a la Comissió Europea no citi cap reforma derogatòria de l'àmbit de la legislació laboral; o un article del Conseller de Treball, Comerç i Indústria, Iago Negueruela, publicat a aquestes mateixes pàgines de Diario de Mallorca de Diari l'1 de maig, sorprenentment poc concret sobre la necessitat de derogar l'actual legislació laboral, hereva del PP de la majoria absolutista, i de les absolutes retallades socials.
Val a dir que la necessitat d'un nou "Estatut dels Treballadors i les Treballadores" és tan evident com complexa en la seva concreció en un text normatiu. Serà, en el millor dels casos, un procés llarg de treball tècnic, i d'estira-i-arronses polítiques, sindicals, empresarials, de lobbys, etc. Per tant, la pregunta clau és si mentrestant es vol continuar aplicant a les treballadores i als treballadors els sofriments d'aquella brutal revolució neoconservadora del dret del treball que, recordem-ho, tenia com a objectiu la devaluació salarial a l'engròs (amb una dosi important de polarització salarial), la precarització estructural de l'ocupació, i el desequilibri de les relacions laborals, amb l'afebliment sindical (a la thatcheriana) en la negociació col·lectiva i en el si de les empreses. Dit sense embuts: la pèrdua de capacitat adquisitiva de les classes mitjanes, que fa pocs dies analitzava l'OCDE, té molt a veure amb aquest assumpte. Per tant, és urgent capgirar aquesta dinàmica!
Amb tot, el que més em preocupa és que, en lloc de capgirar polítiques, es capgiri el discurs i l'anàlisi de la situació. M'explic amb un exemple: en la interpretació governamental del tarannà de la situació laboral illenca s'emfatitza que la nova ocupació creada presenta millores qualitatives, amb avanços en ocupacions indefinides, i minva en la taxa de temporalitat i parcialitat. Això és senzillament un disbarat si no s'especifica quina és la referència de la millora. En relació a l'ocupació que es creava abans de les Reformes Laborals de 2010 i 2012? Clar que l'ocupació nova és una mica menys precària que en el període més dur de la crisi-estafa. Però aquesta no és la qüestió. El veritablement important és si normalitzam que, seguint a César Rendueles, el treball sigui una merda, formar una família una utopia, que no tenir un projecte de futur sigui habitual, i que res d'això no importi perquè a canvi les persones laboralment precàries tenen "l'oportunitat de viure moltes vides gràcies a un mercat de treball flexible". És a dir, volem normalitzar la precarietat laboral com a horitzó, i no només com a parèntesi? I, de retruc, volem normalitzar vides laborals de pobresa material i vital?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada