Abril republicà

Publicat originalment a dBalears 13-04-2025

Demà és 14 d’abril, enguany commemorarem el noranta-quatre aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola l’any 1931. El 14 d’abril és, per a mi, òbviament, un dia de memòria històrica, de memòria democràtica. Com ho és el 18 de març, dia que es commemora l’aniversari de la instauració de la Comuna de París. Malauradament, enguany l’inici de la gesta dels comuners parisencs ha sigut molt poc rememorada. Sobren les raons per fer-ho! Hi ha molts ensenyaments de la Comuna de París que, cent cinquanta-quatre anys després, encara ara són útils per a les actuals perspectives emancipatòries.

En qualsevol cas, el 14 d’abril és, d'antuvi, una data per mirar endavant i proclamar alguns principis republicans d’avui i de sempre. Per exemple:

El dret a l’existència material n’és un aquests principis republicans cabdals. Només una Renda Bàsica Universal i Incondicional, finançada justament, és a dir, que una minoria hi perdi i que una gran majoria hi guanyi, garanteix a la ciutadania la llibertat de debò. Garanteix a tothom viure sense haver de demanar a ningú permís. Ara això és un privilegi per a la minoria rica i molt rica. Per al republicanisme plebeu el combat contra la pobresa ha d’abandonar els marges i situar-se al centre del debat públic.

La justícia social res té a veure amb la caritat, ans al contrari. En aquest sentit, Emília Olivé, al seu llibre “Filantrocapitalisme. El mercat de la caritat”, ens planteja el següent: “Durant els últims vint-i-cinc anys han crescut exponencialment el nombre de milmilionaris i els beneficis de les seves corporacions, però també els índexs de pobresa i de precarietat. Per què l’entrada al segle XXI ha suposat una proliferació espectacular de fundacions sense ànim de lucre a escala internacional? Per quina raó particulars i empreses dediquen tants recursos a organitzacions benèfiques que ells mateixos han creat? Podríem pensar que, per fi, la humanitat ha acomplert el repte de ser més justa i solidària. La realitat, però, és ben lluny de ser així. En aquest context de crisi ple d’oportunitats, la filantropia emergeix com una nova font d’ingressos per als mercats capitalistes. Aquest malson, que fa de la caritat un negoci, és el que anomenem filantrocapitalisme, i se sustenta en una complexa teranyina de donants, corporacions, fundacions, i governs; una trama amb l’únic objectiu d’obtenir beneficis i enormes quotes de poder”. Cal, idò, incorporar com a valor republicà el de l’antifilantrocapitalisme.

Sobre el laïcisme com a valor republicà crec que està tot dit. Es tracta d’actuar, de mobilitzar-se, de fer... Una de les coses que es poden fer en aquest abril republicà és participar a la “campanya d'apostasia col·lectiva en memòria de Matilde Landa, màrtir del cristfeixisme”.

Un altre tret del republicanisme actual és denunciar allò que el periodista, escriptor, i director de l'extraordinària revista 5W, Agus Morales, al seu recent llibre anomena “La hipocresia solidaria”. Morales defineix aquest concepte com una arma del realisme polític que, per exemple, en el cas del genocidi que el sionisme pràctica a Palestina, palesa la doble moral, i, en la situació del règim global de guerra “el dret internacional humanitari només aspira a alleujar les conseqüències de la guerra, no a limitar-les o evitar-les”. Pacifisme i solidaritat sense hipocresies són grans valors del republicanisme plebeu del segle XXI.

Posar al centre el dret a l’autodeterminació de les nacions sense estats, i impulsar els processos -i concloure els iniciats- de descolonització és cosa del republicanisme. Ho resumeix molt bé la famosa frase del sociòleg brasiler Michael Löwy que assenyala la necessitat de “distingir amb molta claredat entre nacionalisme dels opressors i nacionalisme dels oprimits”.

En fi, de segur que la nostra primavera republicana tornarà a fer-se present, entre altres llocs,  al balcó de Cort. És, en paraules d'Ian McEwan, “L’espai de la imaginació” més plausible per respondre col·lectivament a la qüestió clau que ens suggereix McEwan: “Com se’n sortirà de tot plegat [crisis múltiples] aquest constructe d’una bellesa tan fosca que anomenem civilització?".