Publicat originalment a dBalears (12-07-2026)
Amb la publicació a les xarxes socials -que ni són
xarxes ni socials, tot sigui dit de passada- del "Manual d'acció contra la
turistificació" de la plataforma Menys Turisme, Més Vida, s'ha armat un
sidral d'unes dimensions forassenyades. No n'hi ha per a tant! Potser ha sigut
una publicació de certa inoportunitat atès que ha aconseguit desviar un poc
l'atenció del punt principal: El gran, plural i transversal malestar social
pels efectes de la turistificació que sortirà al carrer el pròxim 26 de juliol.
Però el seu contingut no és altra cosa que un petit recull de propostes
d'accions i de metodologia per expressar la ràbia, emprenyamenta i
desobediència davant l'estat de la situació social i ambiental del règim de
turistificació.
De sempre, els malestars i els moviments
reivindicatius han sigut sinònims de conflicte, d'enfrontament d'interessos, de
certa acció directa i desobediència a les normes establertes. Per exemple: Quan
a casa nostra es feien vagues en el sector bancari, a la nit o matinada
anterior a l'inici de la vaga, la silicona corria com la pólvora. Quan les
vagues es feien -i no només s'anunciaven per ser desconvocades- a l'hostaleria,
els cartells de convocatòria no es penjaven en els, posem pel cas, cementeris
municipals sinó a les portes de bars, restaurants i hotels. De fet, no hi hagut
vaga en l'hostaleria en què els piquets informatius no hagin estat acusats per
les patronals i la policia de violents. És més, algú recorda alguna vaga
general sense les clàssiques -i quasi enyorades- pintades o els recurrents
talls de carrers o avingudes? És cert que en aquell temps les instruccions per
a aquestes coses no es publicaven, es xiuxiuejaven. Però, abans i ara, l'acció
directa és part intrínseca del conflicte que no se substancia, com algun dirigent empresarial hoteler ha
suggerit, només en una controvèrsia d'opinió o sobre la conveniència de quan i
com exercir el dret de manifestació.
La gegantina repercussió mediàtica, l'allau de
crítiques i condemnes (fins i tot provinents de foc amic, com ara les d'algunes
entitats que formen part de la plataforma Menys Turisme, Més Vida), l'anunciada
judicialització de l'assumpte, etc. no és altra cosa que un mesquí intent de
criminalització de la part més desobedient de la lluita contra la turistització.
Tal vegada convé tenir present el "cas confeti" per comprendre que no
és balder qualificar de mesquí l'intent de criminalització present.
En aquest context, ve a tomb recordar -i recomanar-ne
la lectura- del llibre de Howard Zinn intitulat "Desobediència i
democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre" (Sembra Llibres,
2020). La quarta d'aquestes fal·làcies que Zinn desfà és que la desobediència
civil ha de ser perfectament no-violenta, tot afirmant que "la tensió
inevitable que acompanya la transició d'un món violent a un món no-violent, la
tria dels mitjans gairebé mai serà pura, i que inclourà tantes complexitats que
la distinció entre violència i no-violència no serà una guia suficient".
Zinn ens planteja la discussió sobre la noció mateixa de violència,
advertint-nos que qualsevol plantejament rigorós del tema obliga a una comprensió
adequada de la gradació d'accions violentes, començant, òbviament, per la
distinció entre violència contra les coses o contra les persones.
En aquest sentit, qualificar de violentes les accions
proposades en el "Manual d'acció contra la turistificació" de la
plataforma Menys Turisme, Més Vida és una grollera banalització del concepte de
violència. Ho és qualificar de violents alguns dels efectes de la
turistificació? Pens que no. Per això, malgrat que tingui mala premsa, i tregui
de polleguera a les elits, contra la turistificació és clar que cal ser
desobedients. No violents, però desobedients!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada