Els salaris de la desigualtat (i de la pobresa laboral)

 

Publicat originalment a dBalears (05-07-2026)

Fa uns dies l'Agència Tributària Espanyola va publicar l'Estadística de declarants de l'IRPF. És una estadística amb dos anys de decalatge, és a dir, són dades corresponents a l'exercici fiscal 2024. És un retard absolutament normal, car l'exercici de 2025 acaba de ser formalment tancat. El cas és que aquesta estadística ens proporciona informacions rellevants. Sens dubte, una de les informacions més llamineres és la que fa referència a les rendes dineràries o rendes salarials de les 658.522 persones declarants.

Aquesta informació posa en relleu la gran desigualtat salarial a les Illes Balears. Vegem, per sintetitzar, les tres dades claus que justifiquen aquesta afirmació: Segons les seves declaracions d'IRPF, 698 persones (0,11% del total) declararen un ingrés salarial de més de 601.000 €/any i 7.512 persones (l'1,14% del total) declararen salaris entre 150.000 i 600.000 €/any. Salaris mensuals de més de 50.000 € o, inclús, de més de 12.500 € contrasten amb els declarats per un total de 326.821 contribuents (el 55% del total) que no arriben, algunes ni prop fer-hi, als 21.000 € anuals (1.750 €/mensuals).

Per una altra banda, l'esmentada estadística ens permet fer una aproximació a la magnitud de la pobresa laboral a casa nostra. La fotografia és esfereïdora: Un total de 195.924 persones (més del 28% del total) són treballadors i treballadores pobres, amb un salari mensual inferior als 1.000 €, de les quals un 68% són treballadors i treballadores extremadament pobres amb salaris anuals inferiors als 6.000 euros.

Avancem algunes possibles conclusions de tot plegat: (i) En l'anomenat mercat laboral illenc hi ha molt salari complementari al de la persona sustentadora principal de la llar. (ii) El treball remunerat falla com a element de distribució de la riquesa generada i de garantia d'integració social individual de la gent. Per tant, la retribució salarial no garanteix per se que les persones gaudeixin d'una certa llibertat. (iii) La gairebé plena ocupació no significa que la qüestió laboral vagi bé. (iv) En qualsevol cas, en les anàlisis sociolaborals, no em parlin de mitjana salarial. Parlin-me de salari modal, és a dir, del salari més freqüent.

Ara bé, crec que la conclusió més transcendent és que les diferències salarials tan extremades i un pes tan significatiu de la pobresa laboral dibuixa una situació laboral estressada. Les males condicions materials de bona part de la població – el binomi que constitueixen els salaris baixos i l'augment del cost de vida- són una font principal de l'agreujament dels problemes de salut mental.

I la conclusió final seria que això no es combat individualment, que cal organització i conflicte social multifacètic. En resum, cal llegir -o rellegir- el llibre de Jean-Philippe Kindler intitulat "A la merda l'autoestima: doneu-me lluita de classes”.