Felicitació solstici hivern 2013

“Más madera, es la guerra”

Amb el títol de “La societat dual que s’albira” la Fundació Gadeso ha publicat el número 24 de TEMES SOCIOECONÒMICS GADESOque ens presenta els principals resultats de l’ Enquesta de Condicions de Vida (ECV) feta pública per l’INE el 20 de novembre, que aporta dades definitives de l’any 2012 i algunes de provisionals del 2013, i del Mòdul, fet públic el 3 de desembre, que incorpora a l'esmentada ECV dades específiques sobre les condicions de l’habitatge.

Les dades més rellevants són: a) La renda mitjana individual ha baixat un 8% en el període 2008-2012 i un 12% en el quadrienni 2009-2012, i la renda mitjana de les llars han descendit un 9% i un 13% en els períodes 2008-2012 i 2009-2012, respectivament. b) Els ingressos anuals per determinar el llindar a partir del qual es considera l'existència de risc de pobresa són de 7.040 euros per a llars d’una persona i de 14.784 en les de dos adults i 2 nens. En el quinquenni 2000-2013 aquesta xifra ha baixat un 8,7%. c) En el període 2008-2012 la taxa de risc de pobresa ha augmentat un 9,8% i s’ha enfilat fins a un 24,2% en l’any 2012. d) Un 22,9% de les persones i un 20,8% de les llars tenen dificultats i moltes dificultats per a arribar a fi de mes. e) El 7,5% i el 6,3% de llars i persones, respectivament, pateixen carències nutritives. f) En el 6,3% de les llars illenques no es poden mantenir temperatures adequades. g) Un 33,6% de les llars illenques i un 35,9% de les persones no tenen capacitat per a afrontar despeses imprevistes. h) Un 14,2% de les llars illenques tenen retards en el pagament de despeses relacionades amb qüestions bàsiques de l’habitatge. Pel que fa a les persones en aquesta situació, s’ha arribat a un màxim històric amb un 17,5%. i) Un 6,1% de les llars i un 5,9% de les persones no poden permetre’s disposar d’un automòbil. j) Un 4,3% de les llars i un 5,7% de la ciutadania no poden disposar d’un ordinador personal, i k) Un 42,2% dels illencs i illenques i un 40,6% de les llars no poden anar de vacances ni una setmana a l’any. Informacions colpidores, veritat?

Idò encara n'hi ha més: Per calcular la Taxa de Risc de Pobresa o d’Exclusió Social definida a l’anomenada Estratègia Europea 2020 els components relacionats amb la quantitat i qualitat de l’ocupació són claus, i a les Balears aquesta taxa s’ha incrementat en un 7,8% des de 2008 a 2012. A l’any 2012 afectava gairebé a 3 de cada 10 persones illenques. Aquest indicador europeu copsa a la perfecció el deteriorament d’un mercat laboral formal amb un creixent augment de la nova precarietat, entre altres causes, per:

1.- L’augment de la contractació a temps parcial però, en la majoria dels casos, amb disponibilitat de tota la jornada per a l’empresari, la qual cosa impedeix que la persona amb aquesta relació laboral pugui, a la pràctica, tenir alhora dos o més contractes temporals. Amb el Real Decret Llei aprovat pel Govern espanyol el divendres passat, aquesta gran disponibilitat de la persona contractada a temps parcial a un sol ocupador s’ha fet total i en qualsevol circumstància.  Aquest aprofundiment de la dèria precaritzadora  iniciada amb la Reforma Laboral de 2012, constitueix una nova fita, de la revolució neoconservadora del mercat laboral. El president de la CEOE, Juan Rosell, no ho pot dir més clar: “Vamos a crear empleo ya el año que viene. Y ese es un dato muy, muy importante. Eso sí, va a ser un empleo distinto, con mucha contratación a tiempo parcial... “

2.- Extensió dels contractes de formació, fins i tot per a persones de més de 30 anys, sense res a veure amb allò que s’ha estudiat inicialment en el sistema educatiu.

Val a dir que en ambdues situacions es pot cobrar legalment un salari que no arriba als 500 euros mensuals. Si això és el que passa en el mercat laboral legal, ja podem intuir el que està succeint en l’ informal que, cal dir-ho, durant les crisis sempre ha tingut estirabots importants. Aquí no hi ha flexibilitat, hi ha turbo precarietat.

No és estrany idò, que la Taxa de Risc de Pobresa o Exclusió Social augmenti. La legislació laboral del PP és una autèntica màquina per a generar treballadors i treballadores pobres. El Real Decret Llei aprovat en el mateix Consell de Ministres que aprovà la immoral reforma de la Llei d’Avortament, no és altra cosa que “más madera” a l'empobriment de la majoria de la població. “Es la guerra” i de moment la guanyen els rics i molt rics.

Publicat a www.elperiscopi.com

14-D: democràcia amb passió per la igualtat

Article publicat al Ara Balears  el dia 14.12.2013

Aquest dissabte, dia 14 de desembre, farà 25 anys de la mítica vaga general de l’any 1988. Crec no equivocar-me si afirm que aquell dimecres es va desenvolupar la vaga general amb més impacte de les que s’han fet en l’actual etapa democràtica. La seva convocatòria i preparació va ser l’inici de la unitat d’acció dels dos grans sindicats confederals, el fi de les decimonòniques corretges de transmissió sindicals i la normalització de la plena autonomia sindical en relació als  partits polítics “germans”. L' èxit de convocatòria que va assolir la convertiren en la primera vaga general realment seguida de forma massiva.

Passat un quart de segle, se m'amunteguen els records. Records d’uns dies previs d’intens treball sindical, d’assemblees a on es copsava una mescla de por i de voluntat de mobilització. L’atur i la contractació temporal sense causa justificada havien començat a fer estralls en el mercat laboral illenc, però es percebia que les polítiques dels Governs de Felipe González (reconversions industrials, injusta distribució dels sacrificis per tal de convergir amb l’actual UE, creixement de l’atur, especialment dels joves, etc.) provocaven una ruptura en la base social progressista i configuraven un model social amb una cohesió social mal mesa. En aquella època es va fer famosa una frase del Ministre Solchaga que deia: “Espanya es el país donde uno se puede hacer rico más rápidamente”. La por i la indignació estaven ben justificades. Una por incentivada amb missatges apocalíptics contra el dret de vaga, que era vençuda per l'inqüestionable lideratge sindical.

Encara són més vius els records de les hores prèvies. A l’assemblea dels piquets informatius de la nit (la vaga començava al cap de les zero hores del dia catorze) algú va explicar que vivíem una fita històrica, que el futur estava a les nostres mans, que una societat organitzada i mobilitzada és clau per aprofundir en la democràcia. Avui aquest company és un activista de la Plataforma Crida per una educació publica i de qualitat. Record que tot just acabada aquella assemblea ens assabentarem que la vaga començava arreu del Regne d’Espanya sense emissió de la TVE, ja que els treballadors de “el pirulí” es sumaven al 14-D i tallaven l’emissió de l’única televisió de les hores. Del dia de la vaga anotaré dues imatges que record nítidament: Una Platja de Palma, a on vaig dirigir els piquets informatius durant la jornada de vaga, manco estacional i amb molta més activitat que ara i una desbordada manifestació a la tarda que omplia les Avingudes de Palma com mai s’havia vist a Ciutat.

Òbviament, la situació socioeconòmica actual és diferent que la de fa un quart de segle: Per una banda, la taxa d’atur era del 18,3% al conjunt del Regne d’Espanya i del 10,0% a Balears; mentre les taxes actuals són del 26,02% i del 24,30% (l’atur juvenil rondava llavors el 35% i ara entorn al 50%); i, per altra banda, es vivia una generalitzada pèrdua de capacitat adquisitiva de les rendes salarials i de les pensions, però que en cap cas s’aproximava a l’actual devaluació conseqüència de l’austeritat sense pietat per als no rics. Però tanmateix el que més m’interessa és plantejar algunes ensenyances pel futur d’aquella vaga general, que va ser qualque cosa més que una gran mobilització laboral, i que va esdevenir una profunda assetjada democràtica.

Les reivindicacions del 14-D foren: la retirada del “Pla d’Ocupació Juvenil”, que no era altra cosa que una mena de MiniJobs juvenils; l’augment de les pensions (més del 80% estaven per davall del Salari Mínim Interprofessional) i dels salaris dels empleats públics; i l’augment de la capacitat adquisitiva de la població laboral. Però més enllà de les reivindicacions concretes, el 14-D tenia la pretensió de provocar un gir a les polítiques econòmiques que s’aplicaven en contra del programa electoral compromès amb la ciutadania. També tenia l’objectiu d’acabar amb la indiferència de l'incipient poder autonòmic envers la qüestió social i d’instaurar el diàleg social autonòmic, negat soca-rel pels governs de Gabriel Cañellas. En definitiva, es tractava que aquelles generacions de classes mitjanes i baixes que havien fet molts sacrificis des dels Pactes de la Moncloa es cobressin allò que, en una expressió de l’època, es va anomenar el “deute social”. I, efectivament es va aconseguir: Començà a generalitzar-se la Renta Mínima d’Inserció, les pensions guanyaren capacitat adquisitiva i equitat, nasqué la negociació col·lectiva pels funcionaris, i, fins i tot, el Diàleg Social Autonòmic acabà en el text de l'Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

Hi ha un fet que a mi em sembla històricament inqüestionable: L’ establishment que, aprofitant l’actual crisi-estafa, no s’assacien mai de demanar més i més flexiprecarietat a les relacions laborals i retallades a balquena a l’estat del benestar, són els mateixos que, des de l'endemà del 14 de desembre de 1988, no han deixat de queixar-se per l'aproximació de la despesa pública social a les mitjanes europees prèvies a la imposició de la política d’austeritat neoliberal.

Hi ha, això no obstant, una gran diferència: A finals de l’any 1988 s’havia generalitzat la percepció social d’uns sacrificis mal repartits. Una percepció que es va convertir en hegemònica en el bon punt que varen ser visibles els primers símptomes reals de millora econòmica. A finals de 2013 aquesta percepció encara és minoritària, tal vegada perquè els símptomes de millora econòmica només són perceptibles en les fantasies dels governants i d’alguns banquers. En qualsevol cas, convé recordar que les grans mobilitzacions socials i democràtiques solen coincidir amb els repunts econòmics reals. Si millora l’economia i no millora el repartiment de la riquesa es posa en qüestió la democràcia. Al final d’aquesta crisi, tard o d’hora, s’haurà de pagar el nou “deute social”. A la democràcia  no li pot faltar la passió per la igualtat.