Són temps de
fer balanços i la Fundació Gadeso vol ser-hi. Per això hem començat un seguit
de Temes socioeconòmics per esbrinar el que ha passat a les Illes Balears en l’àmbit
social i laboral durant 2013. Amb el número vint-i-cinc d´aquesta publicació
digital, a la que podeu accedir entrant a gadeso.org, iniciam aquesta tasca de
retrospectiva parlant de l’evolució de la cistella de pensions públiques de la
Seguretat Social (incapacitat, jubilació, viudetat , orfandat i a favor de
familiars), tot i que posam especial atenció a les pensions de jubilació.
Les
informacions més rellevants són les següents: a) El total de població balear
beneficiària de pensions de la Seguretat Social arribà, l´any 2013, a 177.164
persones, el 16% del total de població censada. b) El col·lectiu majoritari és
el de pensionistes de jubilació, amb 109.003 persones (el 61,5% sobre el
conjunt de persones beneficiàries). c) El segon col·lectiu en importància és el
de pensionistes de viudetat, que suma un total de 43.989 persones. És a dir,
una de cada quatre pensions pagades ho és per la contingència de viudetat. d)
L´any 2013 acabà amb un valor mitjà del total de pensions en vigor a Balears de
790,25 euros, i amb una pensió mitjana de jubilació de 903,96 euros. e) En el
període 2009-2013 el nombre de pensions de jubilació s´ha incrementat en 11.383
persones (un 11,7%). f) La quantia del total de pensions de jubilació en vigor
ha augmentat en 125,03 euros, és a dir un 16 %. Les del conjunt del Regne
d´Espanya han crescut en 125,99 euros (un 14,6%). I g) Hi ha una lleugera
disminució del diferencial negatiu del valor mitjà de les pensions de jubilació
illenques en relació a les del conjunt de l´Estat. L´any 2009 aquesta
diferència era de -9,3% i l´any 2013 acabà en un -8,3%.
Però, més
enllà de les dades, m´interessa recordar que la reforma del sistema públic de
pensions feta, en la més absoluta solitud social i parlamentaria pel PP, té els
següents continguts: per una banda, pèrdues importants de poder adquisitiu de
les pensions, amb la desvinculació de la seva actualització anual de l´IPC, i
l´aplicació d´una nova fórmula d´actualització mínima del 0,25% durant els anys
de crisi i sostre de l´IPC més el 0,25% durant els de no crisi; i, per un altre
costat, estableix la vinculació, a partir de 2019, de la pensió inicial a
l´esperança de vida de la persona en el moment d´abandonar el mercat laboral.
Les conseqüències són, per una banda, tan immediates que el 2013 pot ser
l´últim any de moderada, però sostinguda en el temps, millora de les pensions
públiques, i, a mitjà termini, és evident que es provocarà una major
desigualtat entre els que puguin finançar-se un pla privat de pensions i els
que no ho puguin fer.
El camí de
l´acord, la graduació, i la moderació, que durant anys ha marcat l´anomenat
Pacte de Toledo i el pacte social, ha estat substituït pel camí de la
radicalitat, amb una reforma de les pensions imposada per la troica (CE, BCE, i
FMI) ) + PP que, tot s´ha de dir, és molt coherent amb l´economia de la
desigualtat com a sortida neoliberal a la crisi. En aquest camí de la
desigualtat com a paradigma social els consensos democràtics i sensibilitats
socials són sobrers. En paraules del sociòleg alemany Ulrich Beck, vivim en un
"estat d´excepció econòmica".
I tanmateix
convé recordar que les pensions públiques, que sempre han estat claus per a la
cohesió social i una peça fonamental de l´Estat del Benestar, s´han convertit
en la crisi actual en un importantíssim matalàs familiar per a no agreujar el
procés d´empobriment de moltes llars, i persones que sofreixen l´atur i les
polítiques de retallades dels serveis socials bàsics. Precisament en aquest
context de crisi, es posa en marxa aquesta nefasta reforma del sistema de
pensions per agreujar la seva insuficiència i iniquitat. Sens dubte és un
element més „en aquest cas molt important i estructural„ de la devaluació
interna que empobreix únicament als no rics. Hi ha altres alternatives molt més
sostenibles en termes econòmics i socials, encara que només sigui perquè, com
escriví Tony Judt al magnífic llibre, El món no se´n surt, "la desigualtat
és corrosiva. I podreix les societats des de dins".
FOTO: Chris Killip. Joven
en un muro, Jarrow, Tyneside, 1976.
