Eivissa diu “No”

Text íntegre del Manifest llegit en la manifestació del 22 de febrer contra les prospeccions d'hidrocarburs. 

“Vivimos en un paraíso. Estamos tan acostumbrados a este lugar privilegiado que muchas veces no llegamos a valorar la suerte que tenemos de poder vivir en Eivissa y Formentera. Aquí podemos disfrutar directamente de lo mejor de la naturaleza, desde el campo y los bosques hasta las calas y el mar, todo a nuestra plena disposición. Bajo las cristalinas aguas que nos rodean coexisten maravillosos seres, como la posidonia, las ballenas, los delfines, las tortugas y un abanico de ecosistemas de incalculable valor.

Aunque no estamos de acuerdo con la explotación turística desmedida, sabemos que es una industria que sustenta a la mayoría de nuestras familias y hay que cuidarla. Es cierto que se deben corregir muchas cosas, es innegable que nuestra isla está llena de contradicciones y seguro que el cambio debe comenzar en cada uno de nosotros, en todos los que amamos Eivissa. Pero ahora, casi por sorpresa para gran parte de nosotros, nos damos cuenta de que toda esta riqueza natural está en grave peligro, al igual que nuestra cultura, nuestra economía y nuestra sociedad. ¿Por qué nos estamos manifestando hoy aquí? ¿Qué ha ocurrido para que todas las personas e instituciones de la isla digan NO? ¿Por qué se están sumando las otras islas y parte de la península?

Hace poco más de tres años, el gobierno nacional de turno otorgó una concesión a la petrolera Cairn Energy para iniciar los trámites previos a las prospecciones en el Golfo de Valencia. Por su parte, el Gobierno actual está haciendo todo lo posible para seguir permitiendo que esta compañía inicie sus actividades de alto riesgo a escasos kilómetros de nuestras costas. La petrolera escocesa Cairn Energy, a través de su filial Capricorn Spain, es la promotora del demencial proyecto al que nos oponemos. Pero no son los únicos; recientemente hemos conocido la solicitud de permisos por parte de otras compañías dejando nuestro archipiélago rodeado de potenciales industrias de extracción de hidrocarburos. Ahora es el momento de decir NO.

NO a la codicia sin límite de las corporaciones y a la injustificable complicidad de la casta política; NO al proyecto de Cairn Energy; NO a la corrupción del Gobierno; NO a la destrucción del medio ambiente y de nuestro futuro. NO a este infierno que se puede evitar, que se tiene que evitar. El proyecto que pretenden realizar es incompatible con el respeto a la fauna acuática, incompatible con el respeto a las aguas de las que depende nuestra vida y nuestra economía: sondeos sísmicos de 250 decibelios cada diez segundos, las 24 horas, durante meses, y luego las primeras perforaciones, con brocas kilométricas lubricadas a base de lodos tóxicos y cantidad de metales pesados. Finalmente llegará la hora de la extracción del crudo, en pozos perforados a más de 1500 metros de profundidad, donde las garantías de seguridad son nulas debido a la enorme presión, absoluta oscuridad y bajísimas temperaturas. ¿Cómo no recordar, al hablar de perforaciones a estas profundidades, la catástrofe de la plataforma de Deepwater Horizon, hace solo cuatro años, que llevó al vertido del equivalente de más de cinco millones de barriles de petróleo a las aguas del Golfo de México? ¿Podemos arriesgarnos a que ocurra algo similar?

No queremos que nada de esto suceda en nuestro hogar ni en ningún lugar del mundo. Por eso exigimos un cambio radical de modelo energético. Evidentemente la solución son las energías renovables, no hay otra opción. ¿Por qué esperar a quemar la última gota del mal llamado oro negro, oro que, por cierto no enriquecerá en absoluto a las islas, como la propia multinacional ha reconocido? ¿Por qué arrasar, para enriquecer a unos pocos que no viven aquí paraísos como este que nos acoge? ¿Por qué no apostar definitivamente por un modelo más limpio y justo? Llegados a este punto querríamos recordar que hay también otros lugares que por desgracia también se encuentran bajo la amenaza de este modelo energético caduco. Por eso, desde Eivissa queremos mostrar nuestro apoyo y hermanamiento al decir: Canarias dice NO. Estamos con vosotros de la misma forma que sabemos que estáis con nosotros, por todo lo que nos une y por todo lo que sabemos que se perderá si las personas que supuestamente nos representan ceden ante la codicia de las multinacionales.

El rechazo unánime a estas prospecciones ha unido en Eivissa a sectores muy diversos, algunos incluso tradicionalmente enfrentados. Fruto de ello el año pasado surgió la Alianza Mar Blava, a quien agradecemos el haber elaborado un modelo de alegaciones resumido para que todos los ciudadanos estemos actuando legalmente contra el proyecto de Cairn Energy. Pero cabe aclarar que esta intensa lucha no la lideran las instituciones, sino que es la ciudadanía la que está marcando la diferencia y convirtiendo este proceso en un hito histórico para las Baleares. Con Eivissa como epicentro indiscutible de esta marea azul, la reacción ciudadana se ha expandido mucho más allá de nuestra isla y pocos pueden predecir hasta donde podemos llegar si seguimos, como hoy, convencidos y unidos. Prueba de ello es la enorme labor que están realizando todos los voluntarios, auténticos héroes anónimos, tanto en la recogida de alegaciones como en la generación de actividades reivindicativas por la causa. Además, al trabajo de difusión y concienciación iniciado el año pasado por el GEN, Amics de la Terra y Eivissa Anti Petrolífera, se suma el fenómeno de las redes sociales Eivissa Diu No, un gran movimiento que hemos construido entre todos y que ha llegado para quedarse.

A base de creatividad y amor por nuestra isla, los ciudadanos independientes estamos siendo los verdaderos protagonistas de esta lucha. Tanto los políticos como los empresarios saben, aunque algunos lo omitan, que sin nuestra acción la realidad actual sería muy diferente, mucho menos alentadora para el futuro de Eivissa. Seamos conscientes del poder que tenemos si actuamos como una sociedad responsable y comprometida, si nos unimos y nos organizamos, como lo estamos haciendo. Debemos creer que un futuro mejor es posible, un mundo más sano, ético y sostenible.

Para ello tenemos que empezar a transformar el presente. Informémonos y exijamos a los gobernantes soluciones reales, o generemos nosotros mismos esas soluciones y encarguémonos de aplicarlas. Tenemos en nuestras manos la posibilidad de construir nuestro propio destino. Ya no hay excusas, ha llegado la hora de actuar.

¡¡NO A LAS PETROLERAS!! ¡¡SÍ AL FUTURO CON RENOVABES!! ¡¡SÍ A LA VIDA!!

Foto: Manifestació de Palma

Cau el mite d’una comunitat que va pel bon camí

Avui l’Ara Balears publica aquest article

Sense un cert canvi de model econòmic i unes balances fiscals justes i equilibrades, les Illes Balears poden instal·lar-se fàcilment en una constant baixada del PIB per càpita.

Ens fa falta una certa diversificació per acompanyar el motor de la nostra prosperitat, que no és altre que l’especialització turística. És imprescindible un millor finançament autonòmic que ens permeti fer polítiques d’incentivació econòmica, mantenir l’estat del benestar i presentar els nostres valors paisatgístics i patrimonials. En cas contrari creixerem, però potser no progressem.

El “Tot Turisme” ens pot empobrir si no ho fem bé. No ho farem bé si volem augmentar la competitivitat regional a força d’abaixar els salaris i els Costos Laborals Unitaris.

Les baixades salarials es compensen pels creixements dels marges de beneficis empresarials i, en part, pels augments dels impostos indirectes i algunes taxes. No podem estar massa més temps sense abordar el deteriorament -via precarietat laboral i abandó escolar- del nostre capital humà. Encarar de valent la qüestió social és el gran repte del futur immediat. O repensam com milloram la nostra capacitat d’oferir prestacions socials adequades a la realitat actual, o el procés d’empobriment de les classes mitjanes i baixes serà imparable.

Sense aportar grans novetats, l’informe de Funcas ens mostra que no anam pel bon camí. La possibilitat de triar un camí equivocat ja l’insinuava Joseph Stiglitz en escriure, l’any 2010: “És cert que les coses canviaran a causa de la crisi. La tornada al món d’abans de la crisi està exclòs. Però aquests canvis seran profunds, radicals? Aniran en la direcció adequada? Hem perdut la sensació d’urgència, i el que ha passat fins ara augura un mal avenir”. La va encertar!

Pot ser que la nostra economia estigui sortint de la recessió, però la nostra gent està patint una greu crisi, amb carències materials importants, amb el sorgiment de noves formes de pobresa, com ara l’energètica o la tecnològica. I mentrestant els desnonaments no aturen. No és estrany, idò, la mala posició de les Illes Balears en el rànquing autonòmic de l’Índex de Desenvolupament Humà. Malauradament, altres indicadors que no són el PIB ens poden fer visualitzar una revifada de la infelicitat. Ho veurem quan es faci pública l’evolució de l’indicador de felicitat que elabora l’ONU, o d’altres indicadors sintètics de felicitat, benestar i sostenibilitat que calculen entitats privades, com ara el Better Life Index o el Happy Planet Index. Cada pic és més cert que el problema principal no és quan sortirem de la crisi actual, sinó com en sortirem

Amb més igualtat o amb més desigualat? Amb més o manco democràcia? En definitiva, cau el mite del bon camí... si no volem una societat dual.

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA-

2003: Mercat laboral precari i en forma de L

Aquí teniu un article que avui em publica el Diario de Mallorca

A un recent informe de l´Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials del regne d´Espanya s´afirmava que "no és suficient denunciar les retallades en les polítiques socials, sinó que cal posar en evidència el vertader significat de les polítiques d´ajusts i austeritat que s´estan duent a terme, i que no és un altre que l´increment de les desigualtats i la seva centralitat en un nou model de societat que trenca el pacte social que ha permès en les últimes dècades en l´entorn europeu l´època de major progrés econòmic i social, l´època de major dignitat per als éssers humans". Pot ser, aquesta afirmació s´hauria de matisar en un doble sentit. Per un costat, s´ha de recordar que les desigualtats vénen de molt més abans de l´actual tsunami de retallades; i, per altre, que una bona part del "progrés econòmic" es va produir malmenant el medi ambient i va ser un progrés amb salaris low cost i sustentat en el crèdit bancari al consum. És a dir, durant anys, mentre les desigualtats s´agreujaven, els ascensors socials funcionaven per a una bona part de la societat. És cert que funcionaven "amb unes pautes de creixement infinit a un planeta amb recursos finits i en el que els no rics "menjaven crèdit" en abundància. El model no podia durar eternament, però en lloc d´iniciar un canvi, les bombolles immobiliària i financera camparen al seu vent, les desigualtats es feren més grans i els riscs d´ insostenibilitat ecològica es van menysprear insensatament. Sigui com sigui, l’actual situació es pot definir, com molt encertadament fa l´Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, "d´increment de les desigualtats i la seva centralitat en un nou model de societat".

Per aquest nou model social amb la de desigualtat com a centralitat, el funcionament del mercat laborar és clau, i per això a la Fundació Gadeso hem dedicat els dos darrers números de la revista digital Temes sociolaborals (disponibles a gadeso.org) a analitzar el que ha passat durat l´any 2013 i en el sexenni de la crisi, és a dir, en el període 2008-2013. El número 26 l´hem titulat 2013: L´any de la pobresa laboral i el títol del número 27 és 2013: Sortir de la crisi sense les classes mitjanes? El primer és un resum de les xifres més rellevants dels registres del Servei d'Ocupació de les Illes Balears (SOIB), Servicio Público de Empleo Estatal-Instituto Nacional de Empleo (SEPE-INEM) i Tesorería General de la Seguridad Social (TGSS), i el segon de les estimacions que fa l´Enquesta de Població Activa (EPA).

Amb aquests títols les conclusions es poden suposar: l´atur registrat, després de cinc anys de pujades espectaculars, ha iniciat una modesta tendència descendent. Però la causa no és la creació d´ocupació. La minva de registres té a veure amb: a) L´exclusió de molta gent de la categoria administrativa d´atur registrat. b) La sortida de persones estrangeres i joves cap a altres mercats laborals o cap al mercat laboral irregular illenc. c) La pèrdua de població activa. d) L´ atur desanimat, que va en augment per la manca d´esperança que el SOIB faci ofertes de feina. e) Els dèficits dels programes de polítiques actives d´ocupació per a tothom, que desincentiva la permanència en els registres d´atur. f) L´esgotament de les prestacions de desocupació de les persones que perderen la feina en els anys inicials de la crisi (sobretot del sector de la construcció). Per una altra banda, la població aturada estimada per l´EPA també sembla que ha deixat de créixer, probablement per l´efecte estadístic que provoca el treball temporal massiu. Val a dir que l´ EPA no és una enquesta feta en una data fixa, sinó que és una enquesta continua durant el trimestre i, en la mesura que hi ha més gent que treballa amb contractes molt curts o unes hores per setmana, hi ha manco probabilitats que contestin que estan en atur. En qualsevol cas, el creixement de la població aturada estimada des que s´inicià la crisi ha estat d´un espectacular 133,6%, i el descens de l´any 2013 en relació a la mitjana de l´any anterior és d´un 3,7%. Tot plegat ens fa intuir que estem davant un escenari que podríem definir de possible sortida de la recessió econòmica, per entrar en una situació d´estancament en la que el mercat laboral manté una forma de "L", és a dir, després del daltabaix dels primers anys de la crisi s´ha aturat el seu deteriorament, però no revifa, ni tan sols modestament, cap a una gràfica en forma d´"U".

Aquesta imatge de "L" s´aconsegueix a un alt preu en termes de descohesió social, amb un important augment de l´atur de llarga durada, baixa taxa de cobertura de les prestacions de desocupació, un important nombre de llars amb tots els seus membres actius en atur, insuficiència manifesta de les polítiques de rendes mínimes i amb una brutal precarització laboral „amb la generació de situacions cada pic més grans de working poor (treballadors i treballadores pobres)„. Aquesta situació que podríem anomenar de segona onada de pobresa no és un fenomen desconegut en èpoques de crisi. A tall d´exemple, el sociòleg David Stuckler, sovint afirma que cal preguntar-se qui s´està beneficiant i qui perd en la crisi. Sembla que el model balear d´integració a la globalització que se´ns presenta com a TINA, el "There is no alternative" thatcheri„ ja ha determinat quins han de ser els perdedors: Malgrat que el president de la patronal CAEB parli de precarietat laboral que proporciona menys pobresa que l´atur, les dades albiren una generalització de l´estatus de misèria laboral i un deteriorament, tal vegada irreparable, del capital social illenc.

Però, amb voluntat política es podrien fer coses abans que sigui massa tard (quan els ascensors socials s´aturen per a molta gent, la seva posada en marxa de nou és una cosa molt mala de fer i, és molt més costosa). En aquest sentit, no deixa de ser preocupant el retard en la concreció del reiteradament anunciat Pla d´ Ocupació de les Illes Balears. En qualsevol cas, la situació de precarietat laboral extrema, denunciada fins i tot per la Comunitat Europea, aconsella que la diagnosi d´aquest pla incorpori l´estudi del fenomen dels treballadors i treballadores pobres, i alhora es programin accions per a garantir a tothom un treball digne, en els termes definits per l´ Organització Internacional del Treball.