Vides precàries

Publicat a l'AraBalears (31-V-2014)

S'acaben de publicar els resultats definitius d'una de les estadístiques estructurals més importants del Regne d'Espanya, la que parla de les condicions de vida de la gent, de l'evolució de la taxa de pobresa, de les carències materials de la població. Pot ser l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) sigui una de les operacions estadístiques més humanes perquè ens permet observar quotidianitats punyents i intuir l'abast dels fenòmens de, posem pel cas, la mala nutrició o la pobresa energètica. Tanmateix, els indicadors més rellevants són, per una banda, el de la taxa de risc de pobresa, és a dir, el percentatge de persones amb ingressos per sota del llindar de pobresa l'any anterior (per a llars d'una persona, aquest llindar es va situar en 2013 en 8.114 €, i per a llars compostes per dos adults i dos menors de 14 anys en 17.040 €). Altre indicador clau és el nomenat AROPE de risc de pobresa o exclusió social (que combina tres conceptes: el risc de pobresa, la carència material i la baixa intensitat en l'ocupació). 

Bé idò, les dades més significatives referides a les Illes Balears ens permeten observar que la taxa de risc de pobresa s'ha enfilat fins al 19,8%, quan a l' inici de la crisi tot just fregava el 13%. En qualsevol cas, convé parar especial atenció a l' indicador sintètic europeu AROPE, esmentat més amunt. Abans de l'any 2006 aquesta taxa gairebé no superà mai el 20% i, d'ençà que es fan els càlculs (2004), sempre havia estat inferior a Balears que al conjunt del Regne d'Espanya. Però vet aquí que, en els anys de govern del PP de JR Bauzá, ha passat del 25% en 2011 al 27,8% en 2013. Val a dir que per calcular aquest indicador es té en compte a la “població (de 0 a 59 anys) que està vivint en una llar amb baixa intensitat en el treball” o, dit en unes altres paraules, a la població aturada i amb ocupacions de curta durada i mal pagades. Aquesta pobresa laboral, més o menys, s'ha duplicat arreu, però el component illenc de carències materials severes ha augmentat més que el del conjunt de les Comunitats Autònomes. Això explicaria l'estirabot del risc de pobresa de les persones i famílies illenques, que supera -amb un 0,5%- per primer pic al del conjunt del Regne d'Espanya, 

No em puc estar de citar, si més no, quatre dades de precarietats concretes a les llars illenques: 1.- El 42,5% (un 8.9% més que l'any anterior) no té capacitat per afrontar despeses imprevistes; una situació especialment conflictiva en un context de polítiques de copagaments dels serveis bàsics. 2.- Hi ha un 12,4% de llars que no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. És una dada esfereïdora, ja que significa que en un any el risc de pobresa energètica s'ha duplicat. 3.- El percentatge de llars que han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) ha passat del 14,2% de 2012 al 17,2% de 2013. 4.- Gairebé un 4% de les llars no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies. 

Si hom pren en consideració les brutals desigualtats que hi ha darrere aquestes xifres, cal concloure que hi ha alguna cosa que falla. Les desigualtats entre individus i grups no les provoca la “divina procedència”, ans al contrari, són el fruit d'una determinada organització social característica de cada moment. Pot ser per això, l' organització social del moment actual (austeritat imposada per als no rics) hagi provocat que l'any 2013 haguem assolit un percentatge escandalós de llars que pateixen carències materials severes. Això, i no una altra cosa, és el que vol dir que el percentatge de llars illenques amb carències materials simultànies en quatre dels conceptes que s'empren per calcular l' AROPE hagi arribat al 10,4%, gairebé duplicant el de l'any 2012 (5,7%). 

Hanna Arendt parlava de pobresa intensa i persistent, de l'anomenada “pobresa severa”, dient que “és un estat de constant indigència i misèria extrema i que la seva ignomínia consisteix sobretot en el seu poder deshumanitzant”. És evident que no estem en aquesta dramàtica situació, però anam pel bon camí d'aconseguir-ho. 

Foto R. Borràs (Rijksmuseum, Absterdam).”Untitled”, Obre de  Karen Appel (1921-2006)

Pobresa 2013 i més

Publicat a El Periscopi de dia 28.05.2013

Ahir es publicaren els resultats definitius de 2013 de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), una estadística de l’INE forma part de les estadístiques europees d’ Eurostat. És idò una font d’informació de tota solvència. Els indicadors als quals se sol posar més atenció són: a) La taxa de risc de pobresa, és a dir, el percentatge de persones amb ingressos per sota del llindar de pobresa l'any anterior (per a llars d'una persona, aquest llindar es va situar en 2013 en 8.114€, i per a llars compostes per dos adults i dos menors de 14 anys en 17.040€). b) Altre l'anomenat AROPE de risc de pobresa o exclusió social (que combina tres conceptes: el risc de pobresa, la carència material i la baixa intensitat en l’ocupació).

Les dades més significatives referides a les Illes Balears ens permeten observar que la taxa de risc de pobresa s’ha enfilat fins al 19,8%, quan a l’inici de la crisi tot just fregava el 13%. En qualsevol cas, convé parar especial atenció a l’indicador sintètic europeu AROPE, esmentat més amunt. Abans de l’any 2006 aquesta taxa gairebé no superà mai el 20% i, d'ençà que es fan els càlculs (2004), sempre havia estat inferior a Balears que al conjunt del Regne d’Espanya. Però vet aquí que, en els anys de govern del PP de JR Bauzá, ha passat del 25% en 2011 al 27,8% en 2013. Val a dir que per calcular aquest indicador es té en compte a la “població (de 0 a 59 anys) que està vivint en una llar amb baixa intensitat en el treball” o, dit en unes altres paraules, a la població aturada i amb ocupacions de curta durada i mal pagades. Aquesta pobresa laboral, més o menys, s’ha duplicat arreu, però el component illenc de carències materials severes ha augmentat més que el del conjunt de les Comunitats Autònomes. Això explicaria l’estirabot del risc de pobresa de les persones i famílies illenques, que supera -amb un 0,5%- per primer pic al del conjunt del Regne d’Espanya.

No em puc estar de citar, si més no, quatre dades de precarietats concretes a les llars illenques: 1.- El 42,5% (un 8.9% més que l’any anterior) no té capacitat per afrontar despeses imprevistes; una situació especialment conflictiva en un context de polítiques de copagaments dels serveis bàsics. 2.- Hi ha un 12,4% de llars que no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. És una dada esfereïdora, ja que significa que en un any el risc de pobresa energètica s’ha duplicat. 3.- El percentatge de llars que han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) ha passat del 14,2% de 2012 al 17,2% de 2013. 4.- Gairebé un 4% de les llars no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.

Acab aquests primers comentaris del l’ECV-2013 amb una dada extraordinàriament rellevant que ens informa de l’avenç de la pobresa i la precarietat de moltes persones i famílies:  El  percentatge de llars illenques amb carències materials simultànies en quatre dels conceptes que s’empren per calcular l’ AROPE hagi arribat al 10,4%, gairebé duplicant el de l'any 2012 (5,7%).

Evidentment l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) aporta moltes més informacions que les que he resumit en els paràgrafs anteriors. I tanmateix són, a parer meu, suficients per sol·licitar que el tema dels riscos de pobresa i exclusió social ocupin  major espai en l’agenda de la política de les Illes Balears.

Les dades sobre els riscos de pobresa o exclusió social no ocupen les  portades dels diaris d’avui, però ni hi ha de les  conseqüències  d’aquest procés d’empobriment (Ultima Hora titula  “Preocupación en el pequeño comercio por la caída del consumo” i també ni hi ha que mostren una insensibilitat esborronadora (“Los hoteleros reclaman la potestad de bajar hasta un 20% los sueldos y ventajas fiscales”, és el titular de Diario de Mallorca). Amb aquests dirigents dels hotelers anam cap a la fractura social, a un deteriorament de la percepció social envers al turisme.  Mal camí! 

15-M (3er. aniversari)

Publicat a www.elperiscopi.com

El tercer aniversari del 15-M és, si més no, una bona ocasió per proclamar que ens sobren els motius per a indignar-nos. Tanmateix, si no hi ha indignació, no hi ha possibilitat de canvi. És cert que no basta indignar-se, però és condició necessària per comprometre's de debò i no rendir-se, baldament el present sigui complicat. Aquest és el missatge de fons de Stéphane Hessel: Indignació, compromís i no rendició enfront de la injustícia social i ecològica. Tres ingredients per a una vida digna i per anar construint una societat decent.

Al moviment 15-M se li han fet -encara ara se li fan- moltes crítiques. La majoria es formulen des de l'àmbit conservador i, per tant, no cal tenir-les en compte. Però també hi ha hagut crítiques -i a hores d'ara es mantenen- des de l'espai progressista. A aquestes crec que hi hem de parar atenció. Un “emperò progressista” molt estès al 15-M és la seva espontaneïtat i manca de concreció de propostes. En general puc coincidir en aquesta apreciació. Però hi ha excepcions.

L'assemblea de Barcelona del 15-M, abans d'aixecar l'acampada, va consensuar el següent programa mínim:

“1.- No al deute: Ni un euro més per a rescatar els bancs. Auditoria ciutadana del deute. No pagarem el deute il·legítim creat per aquells que van provocar la crisi.

2.- En defensa de la cosa pública: Educació i sanitat públiques, gratuïtes i de qualitat. No a les retallades de la despesa pública, no a la privatització dels serveis públics.

3.- Treball just: Repartiment del treball, salari digne i no a la prevaricació. Retirada de la Reforma Laboral.

4.- Habitatge digne: Dret Garantit a l'accés a un habitatge digne. Dació en pagament retroactiva. Parc d'habitatges de lloguer social. Promoció de cooperatives d'habitatge.

5.- Repartir la riquesa: Reforma fiscal que permeti distribuir de forma justa la riquesa que produïm entre tots i totes. Renda Bàsica universal per a totes les ciutadanes i ciutadans.”

Sóc de l'opinió que aquests 5 punts -que són molt vigents- han articulat, en bona mesura, la xarxa de resistències a l' autericidi neoconservador i la construcció d'una alternativa. Vegem: Primer: A la banda dels progressistes (intencionadament no dic “esquerra”) és gairebé hegemònica la idea que hi ha una part del deute que és impagable i que, si més no, s'ha de “reestructurar” (vegeu el manifest Un altre camí per a Europa). Segon: Les marees de tot color són noves formes de lluita i organització social que tenen un origen molt lligat al 15-M. La Plataforma Crida per una educació publica i de qualitat -L'Embut-, o l'Assemblea de Docents tenen molta aroma quinzemero. Tercer: Més que mai la reivindicació de treball just es lliga a la lluita contra les brutals desigualtats i a favor del treball digne. Quart: Algú dubta que la ILP de la PAH, i tot el que va seguir no hauria estat el mateix sense el 15-M? Avui hem de celebrar una altra victòria  a Alaior. Clar que es pot!

I Quint: La proposta de Renda Bàsica ha avançat força en aquests anys. Tant és així que, amb més o menys claredat, ara mateix hi ha cinc candidatures a les Eleccions Europees, amb possibilitats de tenir representació al Parlament Europeu, que duen la Renda Bàsica en els seus programes. Com diu Daniel Raventós en aquest article, fa uns anys això era impensable.

Tanmateix, abans del 15-M hi havia moltes coses que eren impensables!

Foto R. Borràs. Passejant per Amsterdam