Salaris discriminatoris

El guany salarial mitjana anual de l'any 2012 va ser a les Illes Balears de 20.960,53 €, un 1,8% menys que l'any anterior. Aquest resultat mitjà vol dir que cada pic més treballadors i treballadores illencs tenen uns guanys salarials que freguen el llindar de la pobresa. Això és el que es desprèn de l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial que ahir va publicar l'INE. La complexitat de l'operació estadística provoca que les dades ens arribin amb un considerable retard, però així i tot és la millor font d'informació de la composició, de l'estructura dels guanys salarials de la gent que treballa.

Pendent d'un examen més minuciós, el primer que em crida l'atenció és l'estructura fortament discriminatòria dels salaris. Veiem:

Discriminació segons sexe: Les dones tenen un guany salarial mitjana anual de 19.022,24 €, mentre que per als homes és de 22.859,04 €. En termes de guany per hora normal, les dones guanyen 12,99 € per 14,88 € dels homes.

Discriminació segons modalitat de contracte: La gent que té contractes indefinits aconsegueixen un guany mitjà anual de 21.823,15 €, i la que té contractes temporals només arriba als 16.409,29 €. Atenció a la dada de guany per hora de treball normal: Indefinits 14,44 €, temporals 11,36 €.

Discriminació segons edat: Les dades del guany salarial de les persones menors de 25 anys són poc sòlides, per tant és millor no esmentar-los. Però si val la pena observar que mentre el guany salarial dels treballadors i treballadores que tenen entre 25 i 34 anys és de 17.559,72 €, mentre que la de les que ja han complert els 55 aconsegueix uns guanys de 23.149,78 €.

Discriminació segons origen: La gent que té nacionalitat espanyola aconsegueix un guany salarial mitjana de 21.778,62 €, mentre que la gent d'una altra nacionalitat només arriba a... 15.332,60 €!

I des de l'any 2001 els plans d'igualtat en el sí de les empreses estan gairebé paralitzats, i les polítiques globals d'igualtat han estat víctimes de l'austeritat sense pietat. Pel bon camí? 

Publicat a El Periscopi (26-VI-14)

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ).”Les bêcheurs” 1889. Vicent Van Gogh

Del “tot turisme” a l' infantilisme de l' “anti-turisme”

Un jove estudiant universitari mallorquí m’ha fet arribar la publicació titulada  “TOT INCLÒS”.  El primer que em va cridar l’atenció va ser el sotstítol més  que contundent:  “Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes”. Tot seguit em propòs esbrinar qui són els autors i autores. D’alguns conec la seva solvència acadèmica i/o el compromís amb la justícia social o amb la  preservació del territori i l’ecologia en general. Inicialment m’estranya un poc el contingut no solament crític, sinó demolidor,  amb  gairebé tot el que significa el turisme  a aquesta terra.  Pot ser m’hauria d’haver adonat que és un biaix lògic d ‘una publicació de la Coordinadora Llibertària de Mallorca.  O  coment amb l’universitari que m’havia remès la publicació, i m’esborrona l’entusiasme i alt grau de coincidència que té amb tots i cadascun  dels continguts de la revista “TOT INCLÒS”.

No tinc cap dubte que és imprescindible una l’altra política turística, un nou model turístic que passa inevitablement  per diversificar el turisme  de sol i platja en primer lloc, i després el turisme en general.  Fa falta una mirada positiva a l'estacionalitat, si més no, perquè és una aturada que ecològicament  esdevé imprescindible. És molt necessària que els turistes contribueixen amb una taxa finalista a quantes inversions públiques de conservació del territori, del patrimoni,  de reconversió amb criteris ecològiques de les zones turístiques,  i de combat contra l’escalfament global, i que a més a més aquestes inversions es decideixin  amb procediments de democràcia participativa. Necessitem posar límits al creixement, a l'excés de pressió humana i  al grau de saturació turística. No hi ha dubte de la necessitat d’una  altra praxis en les relacions laboral i en la cura del capital humà. Potser necessitem revolucionar  el turisme que hem conegut fins ara. Segur que el turisme del segle XXI ha de seguir  garantint  la prosperitat compartida de la nostra gent amb majors graus d'igualtat. Però no ho podem maleir tot. En aquest cas no hi ha “tot inclòs”.

Per aquests motius em preocupa que el jove estudiant de la UIB, a més  de coincidir “fil per randa” amb tots i cada una de les  paraules de la publicació de la Coordinadora Llibertària de Mallorca, em transmetés un encès sentiment de turismefòbia.  Ben mirat, amb tantes dècades de submissió, excepte algun episodi gairebé anecdòtic, de la representació  democràtica al poder econòmic turístic, l'estrany és que no  hi hagi més “infantilisme anti-turisme”.

Publicat a El Periscopi. 

Costa Rica, Pura Vida

Costa Rica és un país estrany. Desdejunen “Gallo Pinto” (arròs amb frijoles y ous regirats). Hom podria afirmar que és un destí turístic madur Centreamericà però el nou ministre de turisme, Wilhelm von Breymann Barquero, sembla tenir clar que la política turística del país ha de provocar un encadenamiento turístico que beneficie a toda la sociedad costarricense. Per a aconseguir-ho tenen molt present que la participació de tothom és clau. Quan parl de participació de tothom em referesc als agents econòmics directament relacionats amb el negoci turístic, a les organitzacions ecologistes i ambientalistes, als treballadors, a les poblacions locals i als turistes que tenen el tractament de “amigos”. Les polítiques de gestió sostenible dels destins i instal·lacions turístiques són molt presents arreu, però si no redueixen la pressió humana (limitació de visitants) alguns destins petaran per molt “ecologistes” que siguem els turistes de natura i aventura que visitam Costa Rica.

Costa Rica és un país estrany. Encara ara es venen samarretes bravatejant que són un país sense exèrcit i, alhora, un no pot oblidar que aquest territori va ser una base clau de la CIA i del terrorisme contra la Revolució Sandinista dels anys 80 del segle passat. Resulta estrany que un país que sempre ha estat un “amic estratègic dels EUA a la regió”, acabi d'elegir a un president que no estava en els pronòstics del bipartidisme d'aquell país. Aquest outsider de nom Luis Guillermo Solís, s'ha convertit en una autèntica esperança pels “ticos” de tota condició. Una esperança contra la corrupció, i per un repartiment més just de la riquesa del país. Un outsider que no s'està de dir que “Nosotros queremos una democracia mucho más participativa, una acción ciudadana que efectivamente promueva una participación más directa de las organizaciones, los movimientos, las poblaciones en la toma de decisiones”.

Tanmateix aquestes línies són fonamentalment per deixar escrites unes notes amb les impressions i sensacions d’un viatger, i no tant sobre altres qüestions. En aquest sentit he de confessar que la primera sorpresa fou San José. No tenia massa expectatives amb la capital de la República de Costa Rica, però malgrat l’espoli dels gringos USA, té uns museus de ceràmiques i joies  precolombines envejables, i alguns indrets amb molt d’encant colonial. És gairebé imprescindible dedicar un dia per a visitar les rodalies de la ciutat,  per a arribar fins al cràter del volcà Poás i visitar alguna plantació familiar de cafè.

Fita important del viatge: Parc Nacional Tortuguero. Si existeix algun paradís tropical, no està molt enfora. A una banda el Carib i a uns cent metres la Llacuna de Tortuguero. S’hi ha d’arribar en bot, navegant pels canals -els “caños”- que s’endiuen. Un paradís que segurament en plena temporada de niar de tortugues, pateix una forta pressió turística que li resta encant i qualitat. En qualsevol cas el millor lloc del món per beure davall del cel estrellat de la nit una “Imperial” (la cervesa local per excel·lència).

Tercera parada: Parque Nacional Volcán Arenal. La sort ens acompanya i podem veure al complet el volcà que sol estar gairebé sempre cobert de niguls. Aquí es compleixen dos dels objectius del viatge: 1.- Fotografiar una granota d'ulls de color vermell. No és cosa fàcil fer-ho sense provocar-li un estrès imperdonable a l'animalet que, segon ens explicaren, volen convertir en símbol nacional de Costa Rica. 2. Fer una caminada pel bosc que envolta el volcà Arenal que fa pocs anys estava en plena activitat. És increïble com s’ha regenerat de bosc després de la gran erupció de l’any 1968.

Acabam el nostre recorregut per la república dels ticos, amb una curta estada a Monteverde. Ens allotjam a una mena de refugi a la Reserva de Santa Elena i visitam amb certa calma la Reserva Biológica Bosque Nuboso Monteverde. Això del bosc nuvolós és una passada. No plou, però els niguls ho banyen tot i a tothom. I a més a més, l’observació de la vegetació, de l'exuberant biodiversitat des d'un pont penjant et dóna una altra perspectiva de les belleses naturals. Allà a dalt escoltes els rumors, les veus del bosc i sembla que no molestes....

Costa Rica és, definitivament un país estrany. Tot és “Pura vida”. Malgrat que el grup musical més emblemàtic es digui Malpaís, i el meu preferit se digui Lucho Calavera y La Canalla, tant se val, les músiques poden ser un poc “canalles” però el que realment importa és que la música sigui part de la “Pura Vida”. Costa Rica és alguna cosa més que turisme de natura i  aventura! ÉS PURA VIDA!