Balearització de qualitat

Tot l'esdevingut aquests dies entorn del turisme de borratxera&sexe en el carrer de Punta Balena de Magalluf és un símptoma molt evident de la nova balearització. Ja no n'hi ha prou amb capolar la costa amb construccions turístiques i residencials. Als danys acumulats cal afegir-hi la imbecil·litat negacionista de la necessitat d'introduir canvis en el model turístic que, insistesc una vegada més, implica assumir que el producte turístic balear és el territori i el paisatge, i no les infraestructures d'allotjament. És a dir, el turístic és cosa del conjunt de la societat i no de la reduïda elit hotelera. Els turistes -via taxa- han de contribuir a la sostenibilitat d'aquest territori i paisatge per garantir la seva resiliència ecològica.

La nova balearització consisteix en prostituir el concepte de “qualitat turística”. Fins ara hi havia un cert consens en definir qualitat turística com aquella sensació del client que superava les seves expectatives inicials. La qualitat del neoliberalisme triomfant és elitisme de luxe. Si no, què haurà volgut dir el nostre inefable Conseller de Turisme i Esports, Jaime Martínez, en afirmar “¿Ocio nocturno y diversión? Absolutamente sí, pero de calidad”, parlant de les fel·lacions col·lectives filmades i difoses per mig món?

Aquest nou concepte de balearització de qualitat neoliberal comporta nous problemes: Privatització d'espais públics (platges), desregulació de les noves realitats turístiques, i acceleració de l'oligopoli en la touroperació. En definitiva: Una ofensiva per terra, mar i aire a tot el que faci olor de democratització del negoci turístic.

El pub-crawling o les party-boats necessiten ser regulats ja. Però amb això no hauríem de despista'ns dels assumptes pendents de regular des de fa massa temps, com ara, el tot inclòs (autèntic Cavall de Troia de la “cutrelització” de les zones turístiques), l'oferta d'allotjament extra hotelera. Sigui com sigui, un fastigós vídeo amb imatges que es repeteixen cada nit estiuenca des de fa anys, no ha de tapar els nous desafiaments als quals una societat turística com la balear ha d'encarar amb intel·ligència.

Al meu entendre els temes de debat turístic d'aquest estiu haurien d'haver estat: a) Quines repercussions tindrà l'imparable consum col·laboratiu en turisme (vegin una molt recomanable informació en el nombre de juliol-agost de la revista Alternativas Económicas). b) Fins a quin punt es consoliden els escenaris de creixements turístics sense creixements d'ocupació. c) Les conseqüències de la financiarització de les infraestructures turístiques (hotels) i els processos de concentració dels grans TTOO (a tall d'exemple la fusió TUI Travel i TUI AG). En aquest sentit, els confés que he estat temptat a titular aquest article d'una altra manera: “Fel·lacions turístiques massa grans per a deixar-les caure” en analogia amb allò del credo neoliberal segons el qual alguns bancs són massa grans per a deixar-los caure.

Però mirin per on el debat va d'excessos i de qualitat. Potser sigui per això que en volen obligar a comptabilitzar com a PIB el negoci de la prostitució i de la droga.

Publicat a El Periscopi ( (VII-2014-)

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ). Obre de Peter Shire

I si no és el bon camí?

La taxa d’atur de l’any 2008 fregava el 14% en el Regne d’Espanya i a les Illes Balears superava el 10%. Era la fotografia d’una crisi que donava per finalitzada l’època de la quasi plena ocupació que, amb el model econòmic -construcció a l’engròs, abandó de la indústria, i turisme a balquena- afavorit pels governs d' Aznar, no era altra cosa que plena ocupació precària. La qüestió és que l’any passat acabà amb unes taxes d’atur del 25,6% i del 22,3% al conjunt de l’Estat i les Illes, respectivament. Aquest són, a parer meu, els resultats més evidents del sexenni de crisi en el mercat laboral.

En aquest context d’atur massiu, s’ha imposat una gestió neoliberal de la crisi en el món del treball que està revolucionant el Dret del Treball i de la Seguretat Social. Aquesta involució s’ha concretat, negre sobre blanc, en el BOE amb les dues darreres grans reformes laborals (la de 2010 i, especialment, la de 2012). Abans hi havia un component d’inestabilitat en l’ocupació (assalariada o no) important. Però ara, amb la turbo flexibilització i màxima desregulació, portam el camí de convertir en majoritaris els treballs efímers, rotatoris, de ràpida substitució, amb salaris ridículs i socialment desprotegits. En definitiva, tenir feina ja no garanteix no estar en risc d’exclusió social. El mercat laboral neoliberal està lluny d’ésser un mecanisme social per a la cohesió social, a partir d’una igualtat d’oportunitats real. Ans al contrari, les persones aturades de llarga o molt llarga durada, de més de 45 anys o joves, són estigmatitzades per la seva suposada falta de “cultura emprenedora”.

Aquestes polítiques laborals tenen un fort component ideològic: la ideologia de la desregulació, de la desaparició de qualsevol mecanisme equilibrador, garantit per l’Estat Social i de Dret, entre la part forta i la feble a les relacions laborals. És la imposició d’una baixíssima protecció dels drets de ciutadania durant el temps de treball, el que alguns anomenam el “no contracte”. No obstant això, el neoliberalisme del segle XXI no és tant descarat com el del segle anterior i no presumeix d’ideologia, com ho solia fer sense embuts el thatcherisme. El màrqueting electoral actual obliga a afirmar que la revolució neocon de les relacions laboral i social es fa “per a la creació d’ocupació”. Però, realment crea ocupació la minva de garanties laborals i socials? Si hom observa la gràfica que acompanya aquestes línees, per molt que l’any passat els governants, especialment els de les Illes Balears, s’entestessin a parlar-nos de millora del mercat laboral i de canvi de tendència, és obvi que ni una cosa ni l’altra.¡

Sens dubte, és una greu irresponsabilitat celebrar dades aparentment positives de registres administratius, com ara, el d’atur registrat o el d’afiliacions a la Seguretat Social, que tenen unes finalitats i lògiques que no són les de mesurar el tarannà del mercat de treball. És una mesquinesa menysprear l’ EPA que sí copsa la situació de mala-ocupació de Balears, o fer-ne lectures esbiaixades sense entrar en els aspectes que albiren una descohesió social creixent. Però, sobretot, em sembla una indecència que ens pretenguin ocultar les dades d’ocupació que proporciona la Comptabilitat Nacional (de la que forma part la Compatibilitat Regional). Perquè s’exhibeix sense complexos a l'hora d’informar del PIB i s’amaguen les dades d’ocupació?  

A un article de premsa que parlava de baixades d’impostos en els EUA, Paul Krugman afirmava: “La veritable lliçó és el poder imperible que tenen les males idees, sempre que aquestes idees beneficiïn a la gent adequada”. Una idea que li manlleu per acabar dient que la flexibilitat laboral sense cap seguretat és una d’aquestes males idees, que beneficia a una petita part de societat però que, si més no, crea molts dubtes sobre si és un bon camí per a la creació d’ocupació. Si no ho és, algú assumirà la responsabilitat de l’equivocació i de no haver impulsat un canvi de model econòmic?

Publicat a Diario de Mallorca ( 11-VII-2014) 

Garantia (d'ocupació juvenil) que no garanteix res

Des de fa temps em resistesc a donar per bona aquella sentència de Noam Chomskysegons la qual “en una democràcia, la propaganda té la mateixa funció que la violència en una dictadura”. Però amb l'acumulació de descarats fets propagandístics del Govern, que semblen tenir l'únic fi d'anestesiar a la ciutadania i ampliar la “majoria silenciosa”, no tinc més remei que donar-li la raó al professor i activista de Massachusetts.

L'últim exemple d'aquest tipus de propaganda ha succeït aquests dies. El divendres dia 4 de juliol s'anunciava que, per fi!, el Consell de Ministres engegava l'anomenada “Garantia d'Ocupació Juvenil”. A partir de la roda de premsa posterior a la reunió ministerial les expectatives van créixer davant l'anunci de la Ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, que va insistir en la idea de “garantia”. Fins i tot, es va fer pública aquesta presentació del Sistema Nacional de Garantia Juvenil. Però el dissabte 5 de juliol el BOE publicava el “Real Decreto Ley 8/2014, de 4 de julio, de aprobación de medidas urgentes para el crecimiento, la competitividad y la eficiencia” i, entre les 172 pàgines de legislació sobre els més variats temes, s'aclareix que la garantia no garanteix res.

Tota la parafernàlia queda reduïda al fet que les persones menors de 25 anys en atur i que no estiguin estudiant disposaran d'un registre telemàtic degudament centralitzat al qual podran inscriure's, si així ho consideren oportú. Amb aquest engendre de registre s'aconsegueixen dues coses: d'una banda, aquestes persones demandants d'ocupació no figuraran en l'atur registrat (seguiran ocultant la realitat del mercat laboral), i per una altra, es fa un pas important en la recentralització de les Polítiques Actives d'Ocupació. La competència exclusiva de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en matèria de Joventut i la competència executiva en matèria de legislació laboral (articles 30.13 i 32.11 del vigent Estatut d'Autonomia) queden així molt malmeses.

Per qui estigui inscrit en el citat registre, es dóna a entendre que el Govern assumeix el compromís de donar-los una ocupació en 90 dies. En aquest cas s'entén per ocupació una ocupació pròpiament dita, un curs de formació o unes pràctiques. Però únicament s'articula un nou paquet de bonificacions a la Seguretat Social per a la contractació d'aquest col·lectiu. És a dir, es fia tota la suposada garantia d'ocupació juvenil al fet que els empresaris contractin “low cost”. No importa massa si hi ha efecte substitució, es precaritza encara més el treball juvenil, o creixen les “males experiències inicials” al mercat labor de la gent jove. L'única precaució és que l'empresari, amb tanta bonificació acumulada, no pugui guanyar diners a costa de les arques de la Seguretat Social. Ja seria el súmmum! I tanmateix aquests “excessos de subvenció” podran ser emprats per a subvencionar altres contractacions que hagi fet l'empresa encara que no tinguin res a veure amb la suposada “garantia d'ocupació juvenil”. Idò sí que és el “colmo” !

De moment no hi ha cap programa ni pressupost per a accions formatives. Lamentablement tot allò relatiu a millorar l'ocupabilitat de la gent jove es queda en anuncis retòrics. Es comet una greu equivocació per dues raons: Primera perquè és obvi que la creació d'ocupació només s'incentiva de debò amb accions contundents d'estímul de la demanda. Per molt que es baixin els costos salarials a força de bonificacions, les empreses no crearan llocs de treball si no els necessiten, si no tenen expectatives de negoci. Segona, perquè mentre arriben i es consoliden aquests incentius que reactivin un consum responsable, però consum al cap i a la fi, la millor forma d'articular una garantia d'ocupació juvenil adaptada a la realitat del mercat laboral illenc és un ambiciós programa de salari-formació. El que cal és posar en marxa un mecanisme mitjançant el qual milers de joves cobrin mentre estan estudiant. Recordi's els nostres nivells d'abandó i fracàs escolar durant anys.

Sincerament crec que seria una millor forma d'invertir els fons europeus que financen aquesta pseudo garantia juvenil. Precisament l'objectiu de “garantir” és un requisit per accedir a aquest finançament europeu (1.800 milions d'euros per al conjunt del Regne d'Espanya en el període 2014-2020), però com resulta que la taxa de desocupació espanyola supera el 20%, la UE permet que aquest compromís de garantir no adquireixi la categoria d'obligació. En definitiva, la garantia és mentida.

A què ve, idò, tanta propaganda? Em tem que després d'haver insistit fins a la sacietat en una garantia que no és tal, pretenguin que una part significativa de la societat culpabilitzi a la gent jove aturada. Cal no oblidar que la gestió neoliberal de les polítiques d'ocupació associa situació de desocupació amb incapacitat d'emprendre, amb falta de voluntat de trobar treball. En aquest sentit tinc la ferma convicció que la Ministra Fátima Báñez, mentre s'encomana a la Virgen del Rocío, no perd el temps i aplica, dia rere dia, una política d'ocupació pròpia de l'extrema dreta més extremada: Subvencionar als poderosos i negar qualsevol política d'igualtat d'oportunitats pels no rics.

Publicat a El Periscopi ( (07-VII-2014)

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ). “Personnge Hilare,  1947.  Obre de  Jean Dubuffet