Fixos discontinus 2014: de la flexiseguretat a la precarietat?

Amb la baixada de la barrera de gairebé tots els establiments de les zones turístiques illenques, ara que els nostres “polígons industrials” han apagat el llum, es comencen a fer els comptes. Potser ens manquen informacions i un poc de perspectiva per fer el balanç definitiu, però el que sí que es pot avançar és que el triomfalisme del Govern basat únicament en l’ítem del nombre d’arribades de turistes és d’una ximplesa econòmica i social esborronadora. Qualsevol balanç rigorós ha de ser polièdric i plural. A mi em sembla que han passat massa temporades sense fer una diagnosi amb perspectives plurals però, alhora, amb capacitat d’aconseguir alguns mínims comuns denominadors estratègics. Malauradament, em tem que, amb la creació de la Fundació Impulsa Baleares per part de la CAEB i el Govern de les Illes Balears, es pretengui institucionalitzar el relat únic.

Tanmateix ja sabem que històricament el pensament únic ha tingut sempre encletxes. A tall d’exemple, els balanços econòmics únicament sota la màxima thatcheriana Let the rich get richer (Deixar que el ric aconsegueixi ser més ric) han tingut -fins i tot des de l’àmbit liberal- veus dissidents que incorporen a les seves anàlisis la humanització de les relacions econòmiques. No és estrany, idò, que economistes, com ara Miquel Puig, ens recordin que pel que fa a l’Índex de Desenvolupament Humà, “... els punts de partida [1995] ja no són iguals per a les tres comunitats, però en canvi sí que ho és la conclusió: El País Basc evoluciona millor que la mitjana espanyola, Catalunya es manté igual i les Balears empitjoren, de tal manera que acaben significativament per sota d’aquesta mitjana”. ( La sortida del laberint. El camí per superar la crisi creant llocs de treball decents. Pàg. 105).

Però, què té a veure l’Índex de Desenvolupament Humà amb els Fixos Discontinus (FD) i, tot plegat, amb el balanç de la temporada de 2014? Avancem que el gran pes de les relacions laborals fixes discontínues en el mercat laboral illenc és una de les singularitats associades a la nostra gran especialització econòmica en turisme de sol i platja. Aquesta manera de gestionar l’estacionalitat ha actuat com una mena de flexiseguretat, combinant flexibilitat en la gestió empresarial i seguretat del factor treball, bàsicament mitjançant la garantia d’uns ingressos salarials i de prestacions de desocupació anuals que complissin els estendards de suficiència. Em sembla, idò, pertinent incorporar al debat sobre la temporada 2014 la següent dada: en els mesos de juny, juliol i agost d’enguany s’ha batut, amb més de 66.000, el rècord de persones amb contracte de FD afiliades a la Seguretat Social. Si prenem en consideració els totals d’afiliacions del Règim General de la Seguretat Social en aquests mesos, més del 18% serien afiliacions de FD. En el conjunt del Regne Espanya dubt que aquest percentatge arribi a l’1,5%. En qualssevol cas, l’impressionant creixement del nombre de FD en els mesos centrals de l’estiu, vists els creixements dels altres mesos de l’any molt més moderats, ens està indicant la tendència a la reestacionalització del mercat laboral turístic. Per una altra banda, el creixement mitjà de FD dels darrers anys té molt a veure amb el creixement del nombre de persones i famílies que abans treballaven i cotitzaven tot l’any i ara ho fan només uns mesos.

Comencen a ser mot evidents els símptomes del trànsit de la “flexiseguretat a la balear” per gestionar l’estacionalitat cap a l’abús en la reducció dels costos laborals precaritzant les relacions laborals i les vides de moltes persones. És hora de canviar de lògica: En lloc de malgastar doblers a subvencionar la contracció de FD en determinats mesos de l’any (cap subvenció a la contractació no ha tingut resultats positius), humanitzem les condicions socials dels FD facilitant-los l’accés a les prestacions d’atur. La taxa de cobertura de la prestació per desocupació revifaria i l’Índex de Desenvolupament Humà no continuaria a la baixa. En definitiva el balanç de la temporada, en termes de prosperitat compartida, no seria tan penós.

Publicat originalment a l’AraBalears (1-XI-2014) 

Habitatges, TIC i desigualtat

La Fundació Gadeso acaba de publicar, en el format digital habitual, el número 40 de Temes socioeconòmics, que és la segona entrega d'una sèrie dedicada a l'ús de les TIC en el context de la crisi a Balears. El títol és prou significatiu: Equipament i ús de les TIC en els habitatges: cap a la dualització social?, però, alhora, és coherent amb les dades de l'enquesta que recentment (2/9/2014) ha publicat l'Institut Nacional d'Estadística (INE) sobre aquest assumpte i que fa referència als habitatges principals en els quals hi viu almenys una persona de 16 a 74 anys.

Quines són aquestes dades que ens permeten tenir una mena de foto de la situació en 2014? Bàsicament les següents: el 21,6% dels habitatges habituals illencs no disposen d'accés a internet i al 20,5% no hi ha ordinador. Un 99,8% disposen de televisió i només un 14,6% d'iBook. Pràcticament tots els habitatges (99,8%) estan equipats amb algun tipus de telèfon, però només el 3% ho estan únicament amb telèfon fix. El dispositiu d'accés a Internet més emprat en els habitatges són els dispositius mòbils (81,7%), seguits dels ordinadors portàtils (76,9%). A Balears, un total de 82.613 habitatges no disposen d'accés a internet. En un 46,4% dels casos la raó per a aquesta mancança és que no és necessari, i en el 42,6% i el 40% que els costos de l'equip i de la connexió resulten massa elevats, respectivament.

Pel que fa a l'evolució en el període 2008-2014, ha estat la següent: a) els habitatges amb algun ordinador augmenten en un 17,1%, b) els habitatges que disposen d'accés a Internet en un 25,1%, c) els habitatges que tenen banda ampla en un 29%, i d) els habitatges amb telèfon mòbil en un 6,2%; en canvi e) els habitatges amb telèfon fix disminueixen en un 0,3%. La qual cosa vol dir que l' equipació dels habitatges illencs ha tingut una evolució molt semblant a la del conjunt del regne d'Espanya. Potser en aquesta evolució positiva tingui molt a veure el que Jordi Maluquer de Motes, en el seu darrer gran llibre La economía española en perspectiva histórica, explica sobre el declivi industrial espanyol des de maig de 2007: "Los productos del sector de bienes de consumo no duraderos, como la alimentación, han tenido mejores resultados. También tuvieron un resultado relativamente estable las ventas de electrodomésticos de línea marrón productos de electrodoméstica de consumo y equipamiento TIC si bien los precios experimentaron una deflación permanente".

Tot plegat, hom podria pensar que la pregunta del titular del Temes socioeconòmics que coment (Cap a la dualització social?) no és massa pertinent. Discrep. Una cosa són els habitatges en les quals no es fa un ús més i menys normalitzat de les TIC, i una l'altra són les que, senzillament, no poden accedir-hi per falta de recursos econòmics. En aquest sentit, em sembla escaient recordar que, amb les darreres dades disponibles de l'enquesta de condicions de vida (2013), sabíem que un 7,6% de les llars no es poden permetre disposar d'un ordinador personal i ara, amb l'enquesta sobre equipament i l'ús de les TIC en les llars de 2014, sabem que en els habitatges illencs sense connexió a internet, els costos de l'equip i de la connexió són una causa prou important per a aquesta mancança.

Per això em semblen ponderades les conclusions que es plantegen: a) Amb les dades disponibles, encara no es pot parlar de símptomes robusts de fractura social en funció dels equipaments i usos de les TIC en els habitatges. No obstant això, el fet que hi hagi 82.613 habitatges que no disposen d'accés a Internet (el 21,4% sobre un total de 386.222) albira un futur, més o manco immediat, amb un percentatge elevat d'habitatges en "pobresa tecnològica" i, per tant, amb una important tendència cap a la dualització social. I b) La societat illenca s'hauria d'interrogar sobre si és sostenible que el 20,5% dels habitatges no tinguin ordinador. A la Fundació Gadeso, pensam que no ho és i que cal detectar les causes per revertir aquesta situació. En aquest sentit suggerim dos possibles àmbits d'investigació: Per una banda, les causes que provoquen la carència material que detecta l'enquesta de condicions de vida (un 4,3% de les llars no poden disposar d'un ordinador personal) i, per una altra banda, els dèficits de l'aprenentatge al llarg de la vida en el tema de les TIC.

Aquests són, a parer meu, dos suggeriments per combatre la desigualtat en l'ús i en la capacitat de tenir equipaments TIC en els habitatges. Tant de bo siguin de la consideració de qui pertoqui.

Article publicat originalment al Diario de Mallorca ( 30-X-2014)

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Cal·ligrafia  i segells xinesos. Museu de Xangai

Diari d'un candidat testimonial (I)

 

Avui s'han fet públics els noms de les persones que ens hem presentats a les primàries obertes de MÉS per Mallorca Avui s'ha fet la foto de grup a la qual, malauradament, no hi he pogut anar.
 

Sóc candidat a la llista municipal de Palma. Però la meva candidatura és gairebé testimonial.  Tot i que m'agradaria estar a la papereta encapçalada per Antoni Noguera, jo mateix em votaré per a un lloc de no sortida. Allò que m'importa és donar la cara en suport a aquest procés de primàries, a MÉS per Mallorca, i col·laborar al tomb polític que es donarà al maig de 2015.

 

He decidit emprar aquest bloc per, en la mesura que tingui temps i estigui inspirat, fer alguns comentaris sobre aquestes primàries. A les normes de presentació es demanava una presentació personal, vaig improvisar aquesta:

 

"Vaig néixer al Port de Pollença l'any 1957 i visc a Palma des de finals dels anys 70 del segle passat. Crec que, excepte un dia a l'any -el dos d'agost, el dia de la Patrona de Pollença-, em meresc la Ciutadania palmesana (de llonguet amb orgull).

Des de ben jove em vaig incorporar a la lluita antifranquista (la Junta Democràcia de Pollença, les primeres CCOO del poble, el PTE …) Va ser el compromís d’aquells anys a les acaballes de la dictadura el que m'impulsà a venir a viure a Palma (a fer tasques clandestines). Ja en el règim borbònic actual, he militat en el PCIB, IU, vaig ser un entusiasta del Bloc per Mallorca i, molt més recentment, he estat d’Iniciativaverds. Ara només sóc militant de MÉS per Mallorca. He ocupat diferents responsabilitats a CCOO, sindicat al qual seguesc afiliat. Col·labor amb l'Ateneu Pere Mascaró i amb la Xarxa Renda Bàsica. Sóc soci, i per molts d’anys!, del GOB i de OCB. Treball com a analista (especialment del mercat de treball) de la Fundació Gadeso.

A ningú li importa però no m’estic de dir que sóc ateu (més o menys militant i bastant contradictori, car tinc grans amics i referents ètics que són creients i, alhora, crec en un Déu: Miles Davis). A més d'allò que dic en el meu perfil del Twitter : “El meu esquerranisme no és un pecat de joventut”, no m'imagín ser d'esquerres sense ser sobiranista, ecologista i feminista

Per què em present? Amb aquest sistema de primàries tan virguer, no se m'ha ocorregut una altra forma millor de fer públic i notori el meu reconeixement al treball que ha fet -i fa- el Grup Municipal de MÉS per Palma, el meu reconeixement a Marisol Fernández i tot el meu suport a Antoni Verger, Antoni Noguera i Neus Truyol. Una altra Palma és possible i necessària. Una Palma governada per aquesta gent. Perquè, en paraules de Jordi Borja, ... enfront de la tendència reductora dels drets ciutadans és necessari oposar el “dret a la ciutat"."

Seguirem... Ara el que és important és que qui no estigui apuntat o apuntada per votar ho faci ja aquí.