El 25 aniversari de la caiguda del Mur de Berlín ha estat “universalment” celebrada. Malgrat la caiguda d'un mur que empresona és motiu d'alegria, a mi m'ha provocat una certa nostàlgia. Bé estan les celebracions però, malauradament, cal no oblidar que 25 anys després de la caiguda d'un, s'han aixecat molts altres murs. Els murs físics, com ara, la vergonyosa tanca de Melilla, els econòmics de les feridores desigualtats i la injustificable pobresa, murs de la guerra i de contenció de la llibertat dels pobles (no puc oblidar que el dia 9 de novembre de 1989, vaig conèixer la notícia quan assitia a una reunió amb uns representants del Frente Polisario), murs d'intolerància i xenofòbia (el darrer Quaderns Gadeso en palesaven un de ben alt i a casa nostra), els que s'aixequen contra la llibertat de les dones i de les persones amb orientació sexual no heterosexual, etc. etc.
Potser té raó Josep Ramoneda en afirmar que el mur de Berlín era per a no deixar sortir i els murs actuals del 9N són per impedir entrar. A tall d'exemple, els murs entorn dels paradisos fiscals són dels que impedeixen entrar a la societat civil per acabar amb tanta corrupció i tanta cara dura. Els murs aixecats amb el creixement ecològicament insostenible impediran entrat al planeta a les futures generacions...
Després de 25 anys de la caiguda del Mur de Berlín i tot el que succeí a l'Est d'Europa i l'URSS, he d'afirmar que ben caigut sigui la conquesta de llibertats formals, i visca la preciosa, alegre i culta ciutat de Berlín d'avui. Però no em puc estar de recordar allò que Manuel Vázquez Montalbán va escriure en aquell molt actual Pamflet des del planeta de los simios: “No se puede renunciar al sueño hacia delante. Nunca. Aun sabiendo que todo futuro será imperfecto”. Un futur que pens passa per un model econòmic amb pre-redistribució, decreixement intel·ligent, replantejament de la justícia social lligant-la a la llibertat material per a tothom i, per tant, amb la implantació de la Renda Bàsica. El futur implica acabar amb l'apartheid de la prosperitat (M.V.M.), i la conquesta del dret per ha tothom (també per als no rics) a decidir-ho tot.
En relació al dret a decidir, ahir a Catalunya es va donar un exemple envejable. Un dia després del 9-N català és escaient recordar les paraules de Vicent Andrés Estellés: “No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.” Però si no cau el mur de la segona restauració borbònica, el procés català no albira una conclusió fàcil. I tanmateix, diguin el que diguin, el 9-N deixà una petjada de procés constituent i de ruptura irrefutable.
Publicat originalmnet a www.elperiscopi.com (10-XI-2014)
