Atur canalla i contractes d’un o dos dies

Just després d’acabar de llegir l'última obra literària de César Rendueles, em submergesc en l'anàlisi de les dades d'atur registrat, contractació, i afiliacions a la Seguretat Social del passat mes de setembre. Val dir que el títol de l'exquisit i compromès llibre de Rendueles és “Capitalismo canalla. Una historia personal del capitalismo a través de la literatura”. Amb això queda dit de què va el llibre i el perquè del títol d'aquestes línies. I tanmateix deixin-me que comparteixi les seves últimes línies: “La democracia es la expresión política de la intuición, fascinante y repleta de claroscuros, de que una vida mejor –más justa, libre y plena- sólo se puede dar entre iguales que descubren, transforman y comparten aquello que tienen en común.”

Amb aquesta idea rondant pel cap, observ que al setembre la xifra d'atur registrat és de 56.531, i que el nombre de persones en atur registrat de llarga durada és de 21.412 (el 38% del total); que, del total de persones en atur registrades, només el 45,4% cobra alguna prestació; que s'han registrat un total de 38.926 contractes, dels quals el 80,6% són temporals (el 15,4% d’una durada d’un o dos dies) i el 38,4% són a temps parcial; que la mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social -491.919- té una variació interanual positiva del 5,01% (23.545 en termes absoluts). Aquesta major xifra mitjana d’afiliacions s’explica, fonamentalment, perquè la precarietat i la pobresa laboral no deixen de créixer. Tingui's en compte que aquestes xifres d'afiliacions es refereixen a registres administratius i no a persones.

Tot això ha passat en un mes en què els hotelers no han dissimulat les seves bones ocupacions i la immillorable marxa dels seus negocis; els aeroports illencs han acumulat uns tràfics de viatger fora mida; en el que hem tingut el dol  dos  per dos morts en una obra perquè, probablement, es treballa a escarada i sense ser rigorosos en la protecció de riscos laborals, per acabar les obres al més aviat possible; en un mes en què els comerciants no han ocultat una millora en les seves vendes..., en definitiva, les xifres abans exposades pertanyen a un mes en plena activitat econòmica. Què passarà quan arribi la crua temporada de tardor-hivern?

Torn al llibre César Rendueles que, parlant de Jim Thompson, ens recorda que, abans que l'autor triomfés amb una de les millors literatures de novel·la negra USA, va publicar, entre 1942 i 1946, dues obres - Aquí en la tierra y El trueno - centrades en la vida dels treballadors pobres nord-americans. La qüestió és que mentre els drets laborals i socials han reculat, la pobresa laboral s'ha universalitzat. Potser ha arribat l'hora que el nou govern autonòmic es replantegi d'arrel el Pla d'Ocupació (POIB) heretat de l'administració Bauzá i abordi, de debò, els problemes estructurals associats a les múltiples precarietats que hi ha al nostre mercat laboral.

Mentrestant, caldrà concloure, per una banda, que el capitalisme del segle XXI és igual de canalla que el dels anys 40 del segle passat (l’única diferencia és que el del segle XX no tenia com a forma de precarietat laboral als becaris i becaries) i, per una altra banda, que igual que s'ha novel·lat la corrupció nostrada, algú podria novel·lar la vida dels nostres treballadors i treballadores pobres i de la seva exclusió d’una democràcia de mercat amb massa poca atenció al bé comú.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (03-10-2015) 

Model d’empresa illenca i TIC

Fa anys i panys que es parla, a favor o en contra, de la necessitat de modificar el model de creixement de les Illes Balears. Des de no fa tant temps, alguns parlen de la necessitat de transitar cap a un model de decreixement, si més no, de decreixement turístic. Però gairebé ningú parla de la necessitat de modificar el que podríem denominar "model d'empresa illenca". Segons les dades del Directori Central d'Empreses (DIRCE) de 2015, la microempresa -o empreses amb microplantilles de persones assalariades- és extraordinàriament hegemònica en la població empresarial de Balears. Fins i tot, sembla que la crisi ha aguditzat aquesta situació car l'any 2008 les empreses que tenien 10 o més assalariats i assalariades arribaven al 6% del total, i al començament de 2015 aquest percentatge ha baixat al 4%.

Val a dir que, en parlar d'empresa, em referesc a l'espai-empresa on es concreten, en la pràctica, les relacions laborals, la relació entre ocupació i drets, i on la productivitat passa de l'abstracció a la concreció basant-se en uns procediments i organització empresarial. És obvi, idò, que, a parer meu, un estat, un país, o una regió té un model econòmic més o menys productiu i competitiu, no tant perquè els treballadors i treballadores siguin més productius a força de fer-los competitius amb condicions laborals i salarials properes als estàndards xinesos, sinó perquè té moltes unitats empresarials amb una organització eficient que les fa ser competitives. En aquest sentit , és una llàstima que dels informes de l'FMI i del Banc d'Espanya només es prenguin en consideració les propostes relacionades amb la desregulació dels mercats laborals i desmantellament de l'Estat del Benestar, i no les que fan referència a la manca de competitivitat dels teixits empresarials on les unitats empresarials de curta mida són clamorosament majoritàries.

Parlar de la petita i molt petita empresa com a problema socioeconòmic potser no és políticament correcte, però les dades són tossudes. Una d'aquestes evidències problematitzades la trobam en el número 58 de Temes Socioeconòmics Gadeso (disponible aquí) que, tot analitzant les dades que fan referència a les Illes Balears de l'Enquesta sobre l'ús de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) i del comerç electrònic en les empreses durant any 2014 i el primer trimestre de 2015, hem titulat "TIC en el teixit empresarial: Acceptable en general, insuficient a la petita empresa".

Es parla de panorama general acceptable de l'ús empresarial de les TIC perquè gairebé totes les empreses tenen connexió a Internet, i de les que en tenen, tres de cada quatre té Web; un poc més del 72% tenen instal·lada banda ampla mòbil; el 40% ja usen la Signatura Digital (fonamental per a relacionar-se amb les administracions públiques per via electrònica); gairebé la meitat disposen de Mitjans Socials (xarxes socials); i un modest 13,7% fan ús de l'anomenat Cloud Computing (informàtica en núvol). Però es qualifica d'insuficient en el segment d'empreses amb plantilles de menys de 10 persones assalariades perquè en aquests casos més d'un 29% no tenen ordinadors; gairebé un 36% funciona sense connexió a Internet, i d'aquestes més del 66% no tenen Web ni participació en les xarxes socials; i només un 7,27% d' aquestes empreses han emprat especialistes en TIC (quan en el conjunt de les empreses aquesta xifra és d'un 23,54%).

Són, sens dubte, unes dades que posen el dit en una de les nafres de la poca capacitat competitiva de les empreses de petita i/o molt petita mida. No sembla versemblant cap modificació, per suau que sigui, en el model econòmic illenc si no hi ha un canvi del model d'empresa.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (30-09-2015)

No és cert que "a ningú li agraden els impostos”

Fa uns dies, concretament el dissabte 19 de setembre, alguna premsa mallorquina recollia unes declaracions de la Directora General de Turisme del Govern de les Illes Balears en les quals, a propòsit de si la taxa turística l'hauran de pagar o no els residents, deixava anar la lapidària frase entre cometes que encapçala aquestes línies.

Venint d'una alt càrrec d’un govern formalment d'esquerres i feta, com és el cas, en la condició del càrrec que ocupa, em sembla una afirmació molt lamentable. No hi hauria res a objectar si l'afirmació es fes a peu de barra de bar, que, per cert, és on més abunden aquests comentaris absents de qualsevol base científica i amb bastant poc tarannà progressista.

Val a dir que la cultura fiscal d'un país és una cosa seriosa car, entre altres coses, quan parlem d'impostos ens referim a una forma fonamental de relació entre l’Estat i la ciutadania i, és clar, aquesta relació pot ser, social i ecològicament, més o menys justa i solidària. En aquest sentit, afirmar que a ningú li agraden els impostos equival a dir que a ningú li agrada la cohesió social, la solidaritat intergeneracional, o la preservació del medi ambient. En definitiva, si la directora autonòmica de turisme, recordés l'obra de James O'Connor, “La crisi fiscal de l'Estat”, recordaria la coneguda funció de legitimació que tenen els impostos en una societat democràtica i, per tant, l'existència de molts ciutadans i ciutadanes als quals no ens desagraden els impostos. És més, a alguns no només ens agraden, sinó que batallem perquè siguin pagats per tothom, i perquè pagui més qui més tingui.

Però és que, a més a més, l'afirmació de "a ningú li agraden els impostos” només és certa -a banda dels comentaris de bar- en els àmbits de les elits extractives amb connexions amb el frau fiscal i els paradisos fiscals, i per a una molt minoritària part de la societat amb una molt deficient cultura cívica. Tots els estudis sobre cultura fiscal –excepte els de la FAES- demostren que l'existència d'una relació, diguem que “amable” amb els impostos, és molt majoritària. A tall d'exemple, permeteu-me citar la recentment publicada recerca “Evolución de la cultura tributaria, coyuntura económica y expectativas vitales” que signen Luis Cambrer Rioja, Julio A. del Pi Artacho, i Beatriz Aragoneses Ramírez. (Col·lecció “Opiniones y Actitudes” Núm. 73. CIS, Juny 2015), en la qual es conclou que les qüestions fiscals tenen un consens bàsic i prou estès entorn de la necessitat de pagar impostos, associant-la amb la integració i cohesió social.

D'altra banda, pens que un govern format per membres de PSIB-PSOE i de MÉS, hauria de fer més cas als moviments socials i ciutadans situats a babord de l’espectre sociològic, i menys als suposadament hegemònics de l'estribord. És a dir, millor seria integrar missatges com ara els de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària que, en el començament del seu manifest fundacional, afirmen: “... volem expressar el nostre compromís amb la construcció d’una societat justa que no accepta la misèria ni la marginalitat en el seu si. El sosteniment d’uns serveis públics forts és la millor garantia per a l’exercici real dels drets, per a la cohesió social i per encarar amb garanties els reptes que tenim com a país”. Entre d’altres, el futur de la triple T “Turisme, territori, treball” és, sens dubte, un dels més grans reptes pel nostre país. I, com estim el meu país i el vull lliure, sí que m’agraden els impostos.

Publicat originalment  a dBalears  (28-09-2015)