"Las que limpian los hoteles”, el llibre

En moltes ocasions he pensat com era possible tanta indiferència i manca d’empatia dels responsables políticofinancers neoliberals amb les víctimes de les polítiques d’austeritat pels no rics. Unes polítiques de retallades que, cal dir-ho sense embuts, han arribat a ser un autèntic austericidi que, alhora, ha esdevingut en “benestaricidi”, és a dir, en un procés que condueix a la mort del benestar. Devia ser a finals de 2013 quan vaig llegir un article de premsa, signat per Mariano Aguirre, que contenia una excel·lent i sintètica explicació als meus dubtes. L’analista internacional afirmava: "ni una de les decisions vinculades amb “l'austeritat” que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment a ells o el seu entorn immediat. Al no sofrir-les, les mesures "anticrisi" són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macroxifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna pregunta incòmoda al Parlament, o en aquests breus moments en què els increpen quan surten d'un edifici o de la seva casa i caminen set passos fins al cotxe amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives...". Aclarides, doncs, les meves cabòries sobre les insensibilitats dels dirigents polítics i financers.

Però, en tantes o més ocasions m’he interrogat sobre el menfotisme social dels empresaris en general, però encara més del gran i molt gran empresariat i, especialment, dels hotelers illencs que, amb les Empreses Transnacionals de matriu illenca, han expandit el “model balear” d’explotació turística arreu del món. L'explicació no està dins el vent, està en llibres com el que l'investigador especialitzat en turisme responsable, Ernest Cañada, acaba de publicar.

El llibre titulat "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral", editat per Icaria, és una iniciativa d'Alba Sud i la Unió Internacional de Treballadors de l'Alimentació, Agrícoles, d’Hotels, Restaurants, Tabac i Afins (UITA), amb la col·laboració de CCOO i UGT, i s’ha publicat com un element de suport a la campanya internacional “Make up my work-place” (Arreglin el meu lloc de treball), promoguda per la UITA.

El llibre d’Ernest Cañada té, si més no, dos grans encerts. Un és la síntesi, en poques pàgines, de l’explicació d’una aposta empresarial que només pensa en com maximitzar beneficis, encara que sigui a costa de la màxima precarització de l’ocupació. Una precarització que l’autor no s’està de definir com “un augment de les condicions d’explotació i vulnerabilitat que sofreixen les classes treballadores”, i afegeix que “les cambreres de pisos són un dels col·lectius laborals que més s’ajusta a aquest patró”. Aquesta precarietat laboral provoca, fins i tot, un fort deteriorament de les condicions de salut física i psíquica de les treballadores, fins al punt que gairebé és impossible que aguantin treballant, amb els ritmes i càrregues de treball exigides, fins a l’edat normal de jubilació. La precarietat laboral és també la negació dels drets democràtics en els llocs de treball, una realitat que Ernest Cañada defineix amb precisió: “La dificultat de les treballadores d'organitzar-se lliurement, sense por de les represàlies empresarials, suposa un estat de coerció que nega les bases del que pot considerar-se un treball decent, tal com ho estableix l'Organització Internacional del Treball (OIT)”.

L’altre gran encert d’aquest llibre, és el que, a parer meu, és el més important: La reivindicació de la centralitat del factor treball en la política turística. Cañada posa un exemple prou il·lustratiu en escriure que “les reformes que es fan a les habitacions normalment no han estat pensades per afavorir el treball de qui les neteja”. Jo hi afegiria que, a les Illes Balears potser trobareu algun hotel de nova construcció, o alguna de les moltes ampliacions que la legislació turística impulsada pel PP de Bauzá&Delgado ha permès, que ha introduït alguna modernitat, com ara, sistemes d’estalvi energètic o d’aigua. Però estiguin ben segurs que no trobaran cap que hagi implantat millores tecnològiques i ergonòmiques per a facilitar el treball a les cambreres de pisos.

El cas és que, com bé escriu Ernest Cañada, “la qüestió del treball no ocupa ni de lluny la centralitat en la discussió política sobre el turisme”. I tanmateix, el gruix del llibre -i el que és la seva aportació més important- són les entrevistes a 26 cambreres de pisos. És una molt bona visualització del treball ocult en els hotels. Permeteu-me que citi les protagonistes mallorquines: Dolores Ayas, Angelina Alfaro, Isabel Moreno, Soledad Castro, Esther Ortega, Pepi Lora, i María González Moral que ens parlen de l’altra cara de la Platja de Palma, veritablement, necessitada de reformes integrals, de les quals la més urgent és, com arreu de l’hostaleria illenca, la de garantir unes condicions de treball dignes, amb zero explotació laboral.

Publicat originalment a dBalears (16-11-2015) 

Dogmatisme econòmic neoliberal

Fa uns anys, Florence Noiville llicenciada a l ’École des Hautes Études Commeciales (HEC) de Paris, una de les més prestigioses escoles de negocis del món, i després de treballar com a alta executiva d'una multinacional, ens va obsequiar amb un preciós llibre titulat “Sóc economista i us demano disculpes” (2009). Florence no s'està de criticar, amb els coneixements de qui ha estat en el pont de comandament d'una d'elles, les pràctiques econòmiques i laborals de les multinacionals neoliberals del segle XXI però, sobretot, critica l'ensenyament que s'imparteix a les escoles de negocis d’arreu. “En quina mesura hem contribuït nosaltres, les persones formades a HEC de Paris o similars, a crear una màquina infernal que produeix d'una banda “ultrarics” i, per un altre, “treballadors pobres”?”, es pregunta. Ella mateixa respon que han contribuït molt en l'expansió sideral de les desigualtats actuals, i afegeix que les grans escoles de negocis han de reformar-se perquè també a elles incumbeix la necessitat de replantejar-se la relació que existeix entre les finances, el capitalisme i la societat.

El de Florence Noiville és un exemple de dissidència del dogmatisme econòmic neoliberal. Però n’hi ha més. Els estudiants de ISIPE -International Students Initiative for Pluralism in Economics- fa algun temps que denuncien que l'ensenyament de l'economia en les universitats està excessivament dogmatitzat. L'ortodòxia econòmica monopolitza els debats, les publicacions i en l'ensenyament de l'economia, és a dir, s’ha imposat una ortodòxia neoconservadora -els think tank d’aquesta tendència ideològica han fet una excel·lent feina- que ignora altres corrents de pensament econòmic. Elmainstream dels ensenyaments d'economia s'ha construït entorn de l'escola neoclàssica i en el neoliberalisme més radical fent, d'aquesta interpretació un dogma universal, presentant l'economia que, com totes les humanitats, és plural, com una espècie de ciència més propera a la física o a la biologia.

Els estudiants de l’ISIPE afirmen que es necessita urgentment una revisió a fons del que s'ensenya -i com ho ensenyen- per formar a economistes realment útils a la societat (i no únicament als rics i molt rics). Defensen una educació que permeti el potencial de totes els corrents de pensament econòmic sense necessitat de limitar-se a un cos teòric fixat, ans al contrari, afirmen que des de la pluralitat cal trobar respostes a les incògnites d'una realitat econòmica, social i ecològica que sembla insostenible.

Estic tan d'acord amb aquest plantejament que, tot i que no sóc economista, he de fer esforços per a, d'acord amb el “Manifest d'economistes aterrits”, no aterrir-me amb el balanç en matèria econòmica (sense canvi de model productiu) i social (més desigualtat que mai) de la legislatura de majoria absolutista del PP i de les propostes econòmiques que fan partits polítics suposadament modernitzadors com ara Ciutadans. Segur que a Albert Ribera, Luis Garicano i al nostre Pericay, tots ells tan moderns (sic), els semblarà una conspiració judeo-masònica-comunista-catalanista la democratització de l'ensenyament de la ciència econòmica. Però ja se sap que, per a alguns, hi ha monopolis molt moderns, com per exemple el de l'ús del castellà com llengua monopolista a tot l'ensenyament i el monopoli neoliberal per l’ ensenyament de l'economia.

Publicat originalment a dBalears (09-11-2015)

Repartiment del treball? És clar que sí

És sabut que Keynes en una ocasió afirmà que “si canvia el context i vostè no canvia d’opinió, vostè té un problema”, però cal recordar que el celebèrrim economista es referia a les crítiques dels que, dogmàticament, s’oposaren a les polítiques econòmiques keynesianes de l’època. Amb la gran crisi que esclatà l’any 2007 i que, òbviament, ha canviat radicalment el context, no hi ha hagut gaire canvi d’opinió de debò de l’establishment polític i econòmic neoconservador sobre, posem per cas, la suposada insostenibilitat de l’estat del benestar i la gestió dels mercats laborals. Si de cas, en les polítiques implementades per, teòricament, fer front a l’actual crisi, hi ha hagut molta aparença de novetat. Però, amb rigor, hom pot dir que la tensió capitalisme vs. democràcia o mercat vs. estat del benestar no és cap novetat, i que les receptes de l’austeritat imposada als no rics no són polítiques de “nova generació”, ans el contrari, foren dissenyades molt abans de l’actual crisi a l’espera d’una conjuntura favorable per poder ser aplicades i, pel que fa al factor treball, el mantra de la desregularització i la precarització de l’ocupació és tan antic i reiterat com ineficaç en termes d’integració i justícia social.

A la Fundació Gadeso ens ha semblat oportú recordar que també hi ha hagut, en un passat no gaire llunyà, i encara ara, propostes alternatives al conservadorisme neoliberal, entre les quals la reducció de la jornada laboral és una de les importants. Sobre aquest assumpte gira el número 22 de Panorama Sociolaboral Gadeso, que acabam de publicar (disponible aquí). Aquesta és la segona entrega d’una sèrie especial dedicada a suggerir la lectura o, si és el cas, la relectura de dos textos sobre una mateixa temàtica que presenten discrepàncies, matisos o controvèrsies. Si amb la primera de les entregues debatíem sobre “la fi del treball”, en aquesta proposam una reflexió entorn de l’obra que Ramón Jáuregui, Francisco Egea i Javier de la Puerta publicaren l’any 1998, sota el títol El tiempo que vivimos y el reparto del trabajo. La gran transformación del trabajo, la jornada laboral y el tiempo de trabajo, confrontant-ho amb el llibre 21 horas. Una semana laboral máscorta para prosperar en el siglo XXI que, a Espanya, s’edità l’any 2012 en una publicació conjunta de NEF (The New Economics Foundation) i EcoPolítica. Des de les discrepàncies, els dos textos –un amb una perspectiva socialdemòcrata i del sindicalisme, l’altre des de la proposta de l’ecologia política– coincideixen en la voluntat polèmica i en una qüestió fonamental i de fons: “La redistribució del temps és el fil estratègic cap a un nou model de desenvolupament” (Alain Touraine en el pròleg del primer dels dos llibres), en què el temps individual dels éssers humans no estigui totalment subordinat al capital (La sociología y el tiempo detrabajo, Imanol Zubero, 1999).

És cert que, en aquests primers anys del segle XXI, el debat sobre una jornada laboral màxima de 35 hores o menys ha perdut força presència publica. Primer, la voràgine de la bombolla econòmica i d’ocupació seguida de l’esclat de la crisi ha fet que el centre d’atenció es desplacés primer cap a la qualitat de l’ocupació associada a un model de creixement insostenible, i després a les conseqüències de les polítiques desreguladores del mercat laboral i al sorgiment de noves formes de precarietat laboral i social, com ara, la figura del treballador i treballadora pobres, entre altres causes, per haver-se imposat una reducció de la jornada laboral, associada al contracte a temps parcial no desitjat.

Però, tanmateix, aquest és un assumpte que, a parer meu, més d’hora que tard, tornarà al centre del debat social, polític i institucional. Algun dia no gaire llunyà acabarà aquesta mena d’angoixa generalitzada que provoquen les polítiques d’austeritat. Tornarà el debat democràtic entorn de “Què es pot fer, perquè tothom visqui millor?”. En aquest inevitable debat, el repartiment del treball realment existent i la conveniència i viabilitat d’una renda bàsica, universal i incondicional seran cabdals perquè la democràcia torni a sustentar-se en un permanent trànsit envers escenaris socials més igualitaris.

Publicat originalment a Ara Balears (15-11-2015)