Situació laboral i "Fets alternatius"

I.- Mai no em deixarà de sorprendre l'entestament de la majoria dels organismes econòmics internacionals, com ara el Fons Monetari Internacional (FMI), que segueixen pontificant sobre anàlisis, previsions i prescripcions, sense reconèixer que són els mateixos que van fallar estrepitosament a la hora de preveure la crisi que, encara ara, patim la majoria de la gent no estrictament rica. Si de l’àmbit global anam al local, ens adonarem que, en analitzar la situació del mercat laboral illenc, no s'estan de seguir la metodologia que va conduir a aquells errors, i que va fer que ningú albirés l’inici d’allò que s’ha conegut com a Gran Recessió, o crisi-estafa. En aquest sentit, és pertinent recordar que, per aquestes contrades, fins a l'any 2007 el discurs de la majoria de les anàlisis de la situació laboral era que la "plena ocupació" havia arribat per quedar-se. Els que impugnàvem aquestes previsions amb arguments associats a la bombolla financera i immobiliària, i a la fragilitat de l'ocupació realment existent aleshores, com a conseqüència d'un excés de precarietat i d'uns fluxos migratoris pèssimament gestionats, érem, en el millor dels casos, tractats d'indocumentats. Plantejar o suggerir la urgència d'un canvi de model productiu era un atreviment gairebé delictiu.

II.- Em tem que la història es repeteix. Vegem alguns exemples: En l'últim número de la Revista de Conjuntura Econòmica que publica el Govern (novembre 2016) es pot llegir: "El mercat de treball de les Illes Balears consolida la tendència positiva i es caracteritza per ser l'única comunitat autònoma que ha recuperat tota l'ocupació perduda durant la crisi econòmica". Més recentment, en la presentació governamental dels resultats de l'EPA del quart trimestre de 2016, es podia llegir que "contínua l'impuls de creació neta d'ocupació", i s'insistia que "Balears és l'única CA que ja ha recuperat tota l'ocupació perduda amb la crisi". Sense arribar a aquest nivell d'optimisme, en un recent estudi elaborat per Manpower Group s'afirma que "la bona marxa de l'economia... està permetent la recuperació de la ingent massa d'ocupació destruïda durant la crisi i ho està fent a un ritme notable". Sembla, idò, que des de l'àmbit públic i privat -a partir de la confusió interessada entre creació d'ocupació i ritme de trossejar els llocs de treball, és a dir, parlant de creació d'ocupació sobre la base d'unes dades que veritablement fan referència a la dinàmica d'altes i baixes a la Seguretat Social- tornen a coincidir en el menyspreu –o sí més no, relativització- del grau d’inclusivitat del creixement econòmic i de la precarietat i fugacitat de l'ocupació. Aquest és un entestament consubstancial amb el conservadorisme, però és, com a mínim, contradictori en els àmbits progressistes contraris a les polítiques de retallades, singularment, en el cas que ens ocupa, a la Reforma Laboral de 2012.

III.- Tanmateix allò que més em preocupa és que, si en la gramàtica de l'anàlisi de l'evolució del mercat laboral illenc s'obvia -o es relega a adjectiu i no s'utilitza com a substantiu- la variable de qualitat en l'ocupació, es fa una narrativa que renuncia a la necessitat de canvi de model productiu per a canviar un model laboral precari i terriblement estacional. És obvi que un model de creixement com el balear, conjunturalment consistent, però amb precarietats estructurals, genera dinàmiques precàries en el seu esquema de relacions laborals. Avançar cap a un model menys especialitzat en serveis turístics i construcció, amb major pes d'una economia intensiva en capital, d'alt valor afegit, i amb creixents nivells d'inversió en R+D+i, és el que generaria dinàmiques ocupacionals de major estabilitat i qualitat, i, alhora, acabaria amb les dinàmiques perverses que, com a conseqüència de la pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris i les pensions, frenen la recuperació econòmica i social de debò.

En aquest sentit, paga la pena parar esment a les reflexions contingudes a l’ “Informe Mensual" de CaixaBank número 407 (desembre 2016) que, en posar un dels seus focus sobre la relació existent entre productivitat i qualitat de l'ocupació, afirma, entre altres coses, que "una relació laboral estable i duradora fomenta la inversió en formació per part de l'empresa i l'acumulació de capital humà i l'esforç per part de l'empleat" i que "a Espanya [i a les Illes Balears], la temporalitat és més accentuada en tots els sectors d'activitat, la qual cosa acaba redundant en una pitjor evolució de la productivitat a nivell agregat". Poca broma!

IV.- Concloguem: És del tot inversemblant que ja hàgim aconseguit una dinàmica en el mercat laboral que hagi (re)engegat els ascensors socials ascendents. Per impulsar aquest canvi no basten  algunes Polítiques Actives d'Ocupació, per ben enfocades que estiguin, o un major control de la legalitat com a conseqüència d'un paper més actiu de la Inspecció de Treball. Cal derogar les Reformes Laborals pensades únicament per devaluar els salaris, i, a cop de precarització, acabar amb qualsevol alternativa de flexiseguretat; i cal impulsar un canvi -per lleuger que sigui- del model productiu illenc. Si algú pensa que els deures ja estan fets, emulant a l'administració de Donald Trump, hom podria dir que aplica la tècnica comunicativa dels "fets alternatius" -una forma cínica de faltar a la veritat- a la realitat que es viu, posem per cas, a la majoria de les barriades no riques de les ciutats i pobles, en els Serveis Socials, a bona part de les llars illenques, a les assemblees de les Plataformes d'Afectats per les Hipoteques (PHA), o entre els associats i associades de l'Associació de Majors Aturats per l'Ocupació de Balears (AMPEB).

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-02-2016)

Un vaixell comú, robots i Renda Bàsica

Aquest divendres passat es va estrenar a Palma "In the same boat" ("En el mateix vaixell"), un documental dirigit per Rudy Gnutti que tracta alguns dels grans temes de la humanitat: la bogeria d'un creixement infinit en un planeta finit, la feridora desigualtat social provocada per la globalització neoliberal, i, singularment, l'escassetat d'ocupació remunerada a causa del procés accelerat de digitalització i robotització de, cada vegada, més processos productius i de prestació de serveis, i, fins i tot, dels avanços de la intel·ligència artificial.

Les intervencions de personatges tan emblemàtics com ara el sociòleg, que fa pocs ens va deixar, Zygmunt Bauman, o l'expresident d'Uruguai, José Mújica, i d'experts d'alt nivell, com ara Tony Atkinson, Rutger Bregman, Erik Brynjolfsson, Mauro Gallegati, Nick Hanauer, Serge Latouche, Mariana Mazzucato, o Daniel Raventós, i amb la col·laboració especial de l'actor Àlex Brendemühl, descriuen un vaixell -com a metàfora de la humanitat- que navega amb un rumb, si més no, incert. Però, alhora, a la pel·lícula es planteja, amb tota claredat i contundència, que, si ens posam a remar cap a un altre horitzó, és possible un món millor, més just socialment i mediambientalment.

El cas és que, després de la projecció de la pel·lícula, que estarà en cartellera al Cine Ciutat almenys tota aquesta setmana, vaig tenir el privilegi de fer la introducció al debat posterior. I, com la primera part de "In the same boat" gira entorn de la convicció "que és ridícul que els polítics segueixin prometent la plena ocupació" –una idea que el seu director ha exposat en més d'una ocasió i que jo compartesc- em vaig centrar, per una banda, a raonar que qualsevol promesa de plena ocupació amb la capacitat de productivitat tecnològica actual és demagògia pura si volem seguir vivint en aquest Planeta; i, per una altra banda, en la defensa, que en la pel·lícula es fa, de la proposta de Renda Bàsica (RB) que, a més de garantir la llibertat material per a tothom, faria veritablement factible una autèntica organització social basada en el repartiment del treball, tant de l'assalariat com del reproductiu.

Per evitar malentesos, convé aclarir a l'eventual públic de la pel·lícula que no esperi trobar-se amb un missatge antitecnologia, més o menys emparentat amb el discurs dels ludites anglesos del segle XIX contraris a la maquinació dels processos productius produïda en la Primera Revolució Industrial. Sí que és cert que hi ha un plantejament crític amb el com es gestionen les noves capacitats tecnològiques de la humanitat, i que es mostra que un nou paradigma, gràcies a la tecnologia i basat en la renda bàsica universal i el decreixement, és possible, i, de ben segur, desitjable.

En la introducció al debat, al que abans he fet referència, vaig plantejar, entre altres coses, les següents preguntes als amics i amigues de l’esquerra que em susciten allò que alguns anomenam "els costos d'una no Renda Bàsica":

¿Estem veritablement compromesos amb el combat contra la desigualtat -l'economia de l'1% que denuncia OXFAM- i ens posam a aplicar propostes concretes?, ¿Ens prenem seriosament que hem de decréixer i, per tant, la Renda Bàsica esdevé un element fonamental?, ¿Seguirem perdent el temps amb intents d'engegar Programes de Treball Garantit embolicats amb la suposada modernitat d'una moderna teoria monetària i la defensa de la plena ocupació incomptable amb qualsevol decreixement?, ¿Seguirem intentant perfeccionar un sistema d'ajudes condicionals que, com poguérem veure a la darrera pel·lícula de Ken Loach, "Jo, Daniel Blake" no tenen res d'emancipador?

Quan tenia pràcticament acabades d'ordenar les idees per a la citada intervenció en l'estrena de "In the same boat", em vaig assabentar que els dies 2, 3 i 4 de febrer es celebra a Madrid la fira robòtica més important d'Europa, la "Global Robot Expo", i em vaig adonar que havia estat molt moderat en les meves apreciacions sobre la necessitat d'implantació de la Renda Bàsica. El vaixell en el qual estem tots i totes navega tan ràpidament cap a la robotització de gran part de la nostra organització social i vital que la implantació de la Renda Bàsica Incondicional ha esdevingut en una prioritat de màxima urgència. La pregunta adient no és si la implantem o no, sinó si no estem ja trigant massa.

Publicat originalment a dBalears (30-01-2017)

És l’alienació econòmica!

OPINIONS MANLLEVADES:  En aquesta  etiqueta  del bloc, manlleu opinions que m'han interessat molt i amb les que coincidesc.

Gina Argemir (Economista de la Secretaria de Socioeconomia de CCOO Catalunya

Adaptar-se per sobreviure: aquest és el leitmotiv. El capitalisme es transforma per sobreviure i es referma amb èxit, tot i que qui sap si apropant-nos acceleradament cap al col·lapse del sistema. En paral·lel, el sindicalisme i les esquerres intenten també adaptar-se per fer front a les noves amenaces, a fi de fer sobreviure uns valors determinats: una idea de viure i de treballar en dignitat. Però en aquest moment històric de ruptura de paradigma, el context és altament mutable. I canvia tan ràpidament que el pensament de l’esquerra acaba també transmutant, de vegades quedant dissolt en el discurs majoritari i dominant.

El nostre sindicat està viu. Potser ho tingui tot en contra, però està viu. El nostre sindicat es qüestiona a sí mateix: debat sobre la seva funció, sobre el futur del món del treball, sobre els drets socials, sobre el sistema econòmic. El sindicalisme intueix els seus reptes més immediats: cap a on ens durà la globalització?; és la digitalització de l’economia una trampa per a la classe treballadora?; l’avenç dels populismes, suposarà un retrocés dels valors democràtics? Davant la incertesa, si alguna cosa té present el nostre sindicat és que la seva resposta passarà sempre per col·locar el treball en el centre del debat.

Marx entenia el treball com una activitat transformadora de la naturalesa per satisfer les necessitats humanes. Veia el treball com un mitjà d’autorealització, una tasca en la qual l’home se’n situava al centre. O, més que l’home, caldria dir els homes i les dones, perquè per a Marx el treball era sobre tot una activitat que es fa en col·lectivitat en consonància amb el caràcter social de l’home.

No cal fer grans anàlisis per adonar-se que el sistema de producció capitalista, consolidat per la globalització i la permanent innovació tecnològica, cada cop allunya més i més aquesta idea marxista del treball i ens apropa a l’alienació econòmica de la qual el filòsof ens alertava. Un tipus d’alienació que comporta d’altres. El treballador del nostre temps –i, per extensió, el ciutadà- es troba alienat de la seva capacitat autorealitzadora, alienat de l’objecte produït i alienat socialment. El lloc de treball difícilment és un lloc on socialitzar amb els altres. Avui és, sobre tot, un lloc on competir, un lloc que aïlla l’home. I a aquests tipus d’alienació tan ben descrits per Marx, encara cal afegir-hi l’alienació filosòfica provocada per la manera com ens expliquen la realitat des dels mitjans de comunicació.

La falsa realitat qualla amb extrema facilitat en les nostres consciències, també en la dels sindicats i les esquerres. Si fa uns anys lluitàvem obertament contra les deslocalitzacions provocades per la globalització, avui, a l’hora de parlar d’aquest procés global, hem quedat impregnats de la justificació economicista que rebem dels mitjans de comunicació. I és només quan col·loquem el treball i la ciutadania en el centre del debat, que acabem descobrint de què va la globalització i la tecnologia, i acabem entenent la sorprenent resposta sociopolítica que estan donant milions de treballadors i ciutadans.

La globalització va de divisió internacional del treball i la tecnologia, d’ultra-especialització. En l’actual model global de producció, els països del centre estan tendint cap a sistemes productius intensius en capital –que necessita més tecnologia i innovació que treballadors- i, els països perifèrics, cap a sistemes intensius en mà d’obra –on es formen grans excedents de treballadors barats sense drets laborals-. I és en aquest model global de producció que l’home és més que mai una mercaderia, més que mai un instrument per a la cadena de producció. El treball s’ha transformat en una activitat repetitiva i allunyada de les capacitats humanes, en una activitat anul·ladora de l’essència humana. La globalització, mitjançant les noves formes descentralitzades d’organitzar la producció, està duent al treballador a la pèrdua de la poca autonomia i llibertat que li quedaven. Avui, en aquest món global, el treball i el treballador pertanyen a algú que dirigeix el grup empresarial des de mils de kilòmetres de distància. I, en el pitjor dels casos, el treball i el treballador pertanyen a una màquina que li ordena com organitzar el seu temps i la seva producció.

Mentre la sobreoferta mundial de mà d’obra creix any rere any per l’increment de la productivitat, i mentre la classe treballadora s’empobreix, el capital  generat pel procés de globalització i la innovació tecnològica no fa sinó acumular-se sense ser redistribuït. Mentre el capital es mou globalment sense restriccions buscant on treure els majors beneficis, per la part dels treballadors i els ciutadans no es globalitzen ni drets, ni salaris dignes, ni condicions de treball ni, per tant, de vida. I davant les pèssimes conseqüències de la globalització, quin discurs estem fent els sindicats i l’esquerra? Està essent prou contundent?

L’alternativa a la globalització no pot ser més globalització. Tenint en compte el caràcter internacionalista del nostre sindicat, la resposta tampoc no passa per apostar perquè els “nostres” treballadors se salvin de formar part dels països perifèrics de treball intensiu i passin a formar part dels països del centre de capital intensiu. Perquè no seria aquesta una forma emmascarada de proteccionisme? L’alternativa a la globalització no és el proteccionisme del segle XIX ni el tancament desmesurat de fronteres ni la defensa de discursos excloents. De fet, les esquerres encara tenim pendent debatre a fons l’alternativa a la globalització. Ens cal fer la diagnosi correcta. També la diagnosi sobre l’auge dels moviments i els discursos sociopolítics excloents. Perquè rere els populismes i els ultranacionalismes, rere la victòria del Brèxit i de Trump, hi ha una petició a crits per part de treballadors i ciutadans per tornar a recuperar el control de les vides i els treballs. El seu, com el nostre, és un clam contra l’alienació econòmica provocada per la globalització capitalista.

La por sempre arriba en els moments d’incertesa i en l’actualitat, trobant-nos enmig de dues eres, ens queda molta incertesa per endavant. Front la dificultat de trobar la decisió adient, la pregunta sindical a fer-nos és si les nostres decisions sociopolítiques allunyen o apropen els treballadors cap a l’alienació econòmica, si ajuden o no a la realització humana. Segurament els sindicats siguem els únics amb l’organització que cal per lluitar contra l’alienació social del treball de la que ens alertava Marx, els únics amb la capacitat suficient per defensar la humanització del treball.

Publicat a la Revista PERSPECTIVA (núm. 9 gener 2017) editada per la  Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya.