Bretxa salarial i sindicalisme per a reduir-la

22 de febrer. Dia Europeu de la Igualtat Salarial entre homes i dones. Un any més, cal denunciar la desigualtat que significa l'anomenada bretxa salarial, que a la Guia introductòria igualtat salarial de l'OIT (2013)  es defineix com un "indicador que avalua les desigualtats de gènere en ingressos com el salari". La bretxa salarial entre homes i dones mesura, doncs, la diferència entre els ingressos mitjans de  dones i homes, com a percentatge dels ingressos dels homes. És a dir, si els ingressos mitjans mensuals de les dones suposen un 70% dels ingressos mitjans mensuals dels homes, la bretxa salarial entre dones i homes és de 30 punts percentuals.

Fet aquest aclariment, com gairebé tots els 22 de febrer, cal consultar diversos informes: Els publicats per UGT titulats "La falta de polítiques d'igualtat en l'ocupació incrementa la bretxa salarial", i "La bretxa salarial en les Comunitats Autònomes", i el que rubrica CCOO amb el títol "Bretxa salarial: El peatge de la discriminació".

Els dos primers en ésser, bàsicament, una anàlisi de l'Enquesta d'Estructura Salarial (EES) quadriennal de 2014 que elabora l'Institut Nacional d'Estadística (INE), ens permeten recordar que, per al conjunt del Regne d'Espanya, es calcula que la bretxa salarial és del 23,25%. Això significa que les dones deixen de percebre 5.982,42€ a l’any. Pel que fa a les Illes Balears, els càlculs són del 20,03%, i de 4.762,18 €, respectivament.

No obstant això, més enllà d'aquestes xifres, el primer dels informes d'UGT esmentats ens ofereix una sèrie d'informacions que consider extraordinàriament rellevants: Gairebé dues-centes mil dones més que fa quatre anys es troben per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI); a les empreses privades, la bretxa salarial s'incrementa fins al 28,46%; a les de control públic la bretxa se situa en el 10,93%; en totes les ocupacions les dones perceben salaris inferiors als dels homes; el salari mitjà de les dones és inferior al dels homes en més d'un 20% en tots els nivells educatius; a mesura que augmenta l'edat de les dones, s'incrementa la bretxa salarial; la jornada a temps parcial accentua les diferències entre dones i homes, perquè les dones amb aquesta jornada tripliquen als homes (cal recordar que el treball a temps parcial és molt majoritàriament no desitjat); i les dones amb contractes indefinits perceben gairebé 7.000 euros anuals menys que els homes. Llàstima que no es disposi d'aquestes informacions referides a les Illes Balears, però l'Enquesta d'Estructura Salarial (EES) no ho permet. Tal vegada ha arribat l'hora que el Govern sol·liciti, i, a través de IBESTAT, possibiliti, una major i més detallada explotació de la EES!

L'informe elaborat per CCOO, com no podia ser d'una altra manera, no difereix quant a les dades dels informes de l'altre sindicat, però, en integrar altres anàlisis a més del de la ja citada EES, ens permet una visió més polièdrica de la discriminació de les dones en l'àmbit laboral. Citem a tall d'exemple: a) La taxa d'ocupació masculina augmenta pel fet de tenir filles o fills, en canvi aquesta situació és inversa en les dones. b) El 35% de les dones inactives per cuidar a persones depenents té entre 35 a 44 anys, i el 26% de 25 a 34 anys. El 42% de les dones de 35 a 44 anys inactives per cuidar a persones depenents assenyala com a motiu de la inactivitat no poder pagar els serveis adequats per a la cura de menors, i un 13% de dones inactives d'aquest grup d'edat declara no poder pagar els serveis adequats per a la cura d'adults. c) El 75% de les persones que treballen amb jornada parcial són dones. De fet, en 2014 gairebé el 58% dels contractes temporals a temps parcial realitzats van ser a dones. Cal tenir en compte que els contractes a temps parcial són més comuns en la contractació temporal que en la indefinida. d) Ordenant la població assalariada de 2014 en funció del tipus de jornada, en el decil 1 (que aglutina al 10% de les persones que perceben el salari més baix) el 77% amb jornada parcial són dones. En aquest decil, en el que el límit superior del guany són 655 €, les dones tenen un salari mitjà de 404 €, i els homes de 432 €. Els salaris varien en funció del tipus de jornada. Així, a jornada parcial les dones perceben un salari de 397 €, i a jornada completa un salari de 583 €.

Em diran, amb raó, que totes aquestes informacions són una miqueta antigues, i que el que interessa és saber què ha passat en aquests últims anys. Però, a l'àmbit de la UE, la disponibilitat de dades és quadriennal car, a l'Oficina Estadística Europea, Eurostat, allò que li interessa conèixer, més que la dada anual, són les tendències. En qualsevol cas, és possible disposar de dades una mica més actualitzades per saber, amb major o menor precisió, què està passant. Per a això recoman consultar les dades que publica l'Agència Tributària. Val a dir que, segons aquesta informació, a les Illes Balears la bretxa salarial en 2015 fou del 21,3% (lo que va suposar una difèrencia de 4.068 € de mitjana anual). Per una altra banda, la bretxa en el cas de les pensions fou encara major, i arribà a gairebé el trenta per cent (exactament el 28,7%).

Per anar acabant, em permetran que torni als informes d'UGT i de CCOO abans comentats. Per una banda, es constata que la bretxa salarial illenca ocupa, des de fa anys, una de les posicions més baixes en el rànquing de Comunitats Autònomes espanyoles. El mainstream interpretatiu sosté que la causa, gairebé única, és que com la bretxa salarial és menor en els salaris baixos (la bretxa en el cas del Salari Mínim Interprofessional és zero), i a les Illes Balears tenim un model econòmic de baixos salaris, aquesta és l'explicació. Coincidesc amb aquesta interpretació de les causes, però la consider incompleta perquè oblida que fa bastants anys -en el conveni col·lectiu de 1999-2002, si no record malament-, el nostrat sindicalisme va aconseguir que en el sector de l'hoteleria les cambreres de pisos tinguessin el mateix salari que les cambres i els cambrers de bar i/o menjador. Sens dubte, va ser una conquesta sindical que, a més de fer justícia amb les plantilles extraordinàriament feminitzades dels pisos dels hotels, va fer que la bretxa salarial s'estrenyés.

Per contra, els informes reiteradament citats ens posen sobre avís d'una tendència a l'alça de la bretxa salarial de les Illes Balears (entre 2013 i 2014 s'ha ampliat un 6%). Tot indica que les causes no són unes altres que: 1. Les polítiques d'austeritat neoliberal, que s'han dut a norris polítiques efectives d'igualtat de gènere en el si de les empreses, 2. La forta extensió de la precarietat laboral -i el consegüent augment d'una pobresa laboral extraordinàriament feminitzada- provocada per la Reforma Laboral del PP. I, de retruc, l'altra gran objectiu de la dita legislació laboral: El debilitament sindical, mitjançant la devalució de la negociació col·lectiva.

Per tant, una bona conclusió pel Dia de la Igualtat Salarial entre homes i dones de 2017 és, sens dubte, que cal derogar la Reforma Laboral de 2012, entre altres coses, perquè amb més negociació col·lectiva i més sindicalisme s'estreny la bretxa salarial. Segur!

Publicat originalment a El Periscopi (22-II-2017)

#VolemAcollir, també a Mallorca

Una prèvia: Reivindic el plorar, també els plors masculins i en públic. No m'avergonyesc, ans al contrari, m'enorgulleix explicar que la nit de dissabte he plorat d'emoció tot gaudint del concert "Casa nostra, casa vostra", retransmès per TV3. Val a dir que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha estat força important per a l'organització i desenvolupament d'aquest gran esdeveniment cultural, musical, i, sobretot, reivindicatiu per a les persones refugiades: #CasaNostraEsCasaVostra

A més d'emoció, el meu sentiment va ser d'enveja de mitjans de comunicació públics (tot i que els talls publicitaris eren del tot sobrers) al servei dels moviments socials i de les iniciatives d’emprenedoria social d'un poble unit, alegre i combatiu. Les més de quinze mil persones al Sant Jordi, els més de cinquanta artistes, el ressò a les xarxes... no són altra cosa que els prolegòmens del que tot indica serà una gran manifestació convocada dissabte que ve, 18 de febrer,  a favor de les persones refugiades. Barcelona tornarà a ser la capital de la dignitat europea! He vist a les xarxes socials que a Palma també estem convocats a manifestar-nos. Llàstima que sembli una convocatòria, gairebé, clandestina!

Per tal d'animar un poc aquesta convocatòria palmesana, permeteu-me que recomani una lectura: El darrer, crec, llibre del ja enyorat Zygmunt Bauman "Desconeguts a la porta de casa". En un centenar de pàgines s'analitzen els orígens, les causes, i l'impacte de l'actual "crisi humanitària" que, a parer meu, té poc de crisi, i molt de crim. El cas és que en el llibre l'autor proposa assumir la nostra independència com a espècie, construir ponts, en lloc de murs de ciment i de filferro, i tenir un projecte de convivència solidària i cooperativa, amb les nostres diferències d'opinió i creences. Certament, no és una tasca fàcil, entre altres coses,  perquè Bauman escriu: "Des dels inicis de la modernitat, els refugiats que fugen de la cruesa de la brutalitat de les guerres i dels despotismes, o d'una existència de fam i desprotecció salvatges han trucat a la porta d'altres persones. Per als de l'altre costat d'aquella porta, aquells refugiats sempre han estat -i són encara ara- uns desconeguts...". Per això, és tan important conèixer les històries de vida -i de mort- de les persones que no han sobreviscut en el seu camí d'arribada a Europa, o malviuen a camps de refugiats. Diguem-ho sense embuts: Tothom coneix aquestes històries, només qui vulgui col·laborar amb el crim pot al·legar desconeixement. El silenci, com mai, ens fa còmplices d'un veritable genocidi!

Cal, idò, mobilitzar-se. Volem Acollir, i ho volem fer ja! A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú... No més persones refugiades mortes, no en el nostre nom! Dissabte, 18 de febrer, a les 18.30 h a la Plaça Major de Palma per anar en manifestació fins al Passeig del Born. Fem-ho amb l'alegria i combativitat que transmet la cançó de Txarango -inèdita fins que l'estrenaren en el concert del Sant Jordi- "Eko Resiste". Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (13-02-2016)

Coca-Cola en lluita. Cultura en lluita

Fa més de tres anys que la planta de Coca-Cola de Fuenlabrada (Madrid) inicià una d'aquestes lluites del moviment obrer que esdevenen icòniques. Doncs sí, a hores d'ara, ja avançat el segle XXI, i malgrat auguris intencionats sobre la finalització de la història, el moviment obrer existeix, i la seva lluita està present en la vida política, social, i, pel que després diré, cultural.

Val a dir que la fàbrica madrilenya de Coca-Cola Iberian Partners era de les més productives d'Europa, i -això és important per a aquest cas- tenia un dels convenis col·lectius millors de la companyia, bastant superior a la mitjana dels convenis espanyols en matèria salarial i de condicions de treball i contractació. L'absència de precarietat laboral i la forta presència sindical no eren obstacle per a què la fàbrica tingués una productivitat envejable, i uns substanciosos beneficis empresarials. Però... en 2012 va arribar la Reforma Laboral de Mariano Rajoy, i al  poc temps –quan la citada Reforma Laboral s'havia consolidat amb successius desenvolupaments i algunes sentències- Coca-Cola Iberian Partners plantejà un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) després de la fusió de les seves sis embotelladores a Espanya. En aquest procés cau la planta de Palma, al costat de les d'Alacant i Astúries. La de Fuenlabrada resisteix... De fet, encara ara està resistint "a peu d'obra", als carrers i als jutjats. Una resistència exemplar que ha provocat un autèntic embolic judicial d'incerta resolució (Aquí poden accedir a un bon resum de la situació).

Tanmateix, la lluita dels treballadors i treballadores de Coca-Cola de Fuenlabrada s'ha convertit ja en una icona de la lluita pels drets de la plantilla madrilenya, però també contra la Reforma Laboral del PP, és a dir, contra la legislació laboral més injusta i desequilibrada que ha existit a Espanya després de la dictadura franquista. Com la Reforma Laboral del PP està dissenyada per estendre la precarietat laboral i debilitar el sindicalisme, ha esdevingut legal  que es destrueixi ocupació de qualitat a Coca-Cola, malgrat la ja esmentada alta productivitat, i la creixent generació de beneficis empresarials. Ho dic sense embuts: la legislació laboral del PP no és per ajudar a la generació d'ocupació, és una legislació ideològica que obeeix a un model social d'altes desigualtats i descohesió social. La resta són coverbos!

Com he avançat, la lluita del moviment obrer està present, també, en l'àmbit cultural. La lluita de la plantilla madrilenya de Coca-Cola és un exemple paradigmàtic. Primer va ser el preciós i excel·lentment editat llibre "Somos Coca-Cola en lucha. Una autobiografía colectiva", que narra mesos de mobilitzacions a favor del manteniment de l'ocupació, unes condicions de treball decents, i, en definitiva, la dignitat obrera. La narració és en primera persona, car "Somos Coca-Cola en lucha y al igual que defendimos nuestros puestos de trabajo defendemos ahora que nuestra voz es nuestra. No nos cuentan. No delegamos. Nuestra historia la escribimos nosotrxs...".

Després arribà el documental de Georgina Cisquella i Pere Joan Ventura, titulat "Coca-Cola en lucha. Cuando David se enfrenta a Goliat" (Aquí tràiler) (Aquí documental complet). No es perdin ni el llibre, ni la pel·lícula. La sentència del multimilionari W. Buffet, segons la qual "la lluita de classes segueix existint, però la meva va guanyant" pot ser que sigui certa de moment... però, com ja s'ha dit, la història segueix. La cultura obrera és prou viva i present. El compromís de la gent de la cultura amb el moviment obrer i sindical és permanent. Sense anar més lluny, avui -també en aquest Madrid amic- i en el marc d'un acte d'homenatge del 40 aniversari dels assassinats dels Advocats d'Atocha, hi tindran un merescut protagonisme, persones tan significatives de la literatura actual com ara Almudena Grandes i Luis García Montero, o de les arts plàstiques com Juan Genovés. Sens dubte, memòria demòcrata i moviment obrer estan emparentats amb la millor cultura. 

Publicat originalment a  El Periscopi (15-02-2017)