Insuficient Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere

No és cosa fàcil opinar sobre l'anomenat "Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere". No ho és per algú que no és gens partidari dels "Pactes d'Estat" posat que, per experiència històrica, solen ser una forma d'imposar "sentit comú conservador". Però en el cas de la violència masclista -de les violències masclistes, millor dit-, és molt necessari que els agressors percebin que tots els grups polítics sense fissura estan en contra seva. I, sobretot, per a les víctimes és clau que rebin el missatge que tota la societat les dóna suport. Que tots i totes estem amb elles, que ens tenen al seu costa amb l'objectiu de què acabi a la seva tortura i sofriment. Quan una denúncia al seu agressor ha de sentir-se acompanyada per totes les institucions i la societat civil fent pinya. En aquest sentit l'acord era necessari, era la reivindicació central de la gran Marxa Estatal contra les Violències Masclistes, que es va celebrar a Madrid el 7 d'abril de 2015.

Però si es repassen les dues-centes i escaig mesures contingudes a partir de la pàgina 238 del text de Dictamen de la Subcomissió del Congrés dels Diputats per al Pacte d'Estat en matèria de Violència de Gènere, cal concloure que és un pacte absolutament insuficient per fer front a un repte de la magnitud com el de les violències de gènere. La primera de les insuficiències és precisament la limitació a la violència en l'àmbit de la parella, deixant fora del pacte a altres violències, com ara, les agressions i violacions sexuals o l'assetjament en el treball.

Un pacte que no recupera l'assignatura d'educació per a la ciutadania; que no especifica en quines polítiques concretes s'invertiran la partida dels 1.000 milions d'euros en els pròxims cinc anys; que no desfà a recentralització administrativa que el Govern del PP ha aplicat manu militari a Comunitats Autònomes i, sobretot, a Ajuntaments; que deixa moltes de les mesures en simples anuncis d'estudis o d'avaluacions... no és, curt i ras, el Pacte d'Estat necessari i pel qual el moviment feminista ha estat tant temps lluitant. Caldrà, idò, seguir en la lluita per fer realitat allò que és necessari per a l'erradicació de debò de totes les violències masclistes. Aquest pacte no és el fi de cap camí, és únicament un començament de mínims.

Publicat originalment a dBalears (07-VIII-2017)

'Las Kellys' es mobilitzen

Segur que ja ho sabeu, però, per si de cas: 'Las Kellys' són 'Las que limpian los hoteles'. EL 2015 Ernest Cañada va publicar un llibre amb aquest títol, que va subtitular 'Històries ocultes de precarietat laboral'. El gruix del llibre és un reguitzell d'entrevistes a cambreres de pisos dels hotels que expliquen les seves vides de precarietat laboral.

La primera d'aquestes històries és la de Dolores Ayala, que fa més de 30 anys que treballa en un hotel de la Platja de Palma i que, entre altres coses, explica: "Nosaltres fem 20 habitacions al dia, netegem també les zones nobles. Abans en fèiem 22, d'habitacions, però jo he aconseguit amb la meva baralla que en fem 20, que a mi em segueixen semblant moltíssimes, una barbaritat...

El més dur és moure els llits de fusta, són molt pesats. Cada dia són 50 llits. I els matalassos pesen també com un mort, és horrorós. Hi ha dies que no puc amb la meva ànima perquè, a més de moure el llit cap a fora, hem d'aixecar i matalàs i ficar la roba...".

La segona història és la d'una altra cambrera de pis, també d'un hotel de la Platja de Palma, Angelina Alfaro, que ens diu: "Jo fa una setmana que em punxo. Al matí em prenc ibuprofèn i a les nits, relaxants musculars. Per què? Perquè anam sobrecarregades, portam un treball enorme. Anam tot el dia estirant llits, arrossegant bosses, puja, posa... I el cos et passa factura. Un dia et quedes enxampada, i no et pots ajupir, llavors vas al metge, et punxen, prens pastilles, i l'endemà tornes a treballar...".

I així un enfilall d'històries de precarietats laborals i de males condicions de treball que haurien de fer avergonyir molta gent de l'establishment empresarial i polític illenc, sobretot d'aquells que presumeixen de xifres macroeconòmiques de creixement, especialment pel bon moment del sector de l'hostaleria i el turisme. Però, ja se sap que la irracionalitat del PIB és tal que, pel que fa a Las Kellys, el consum més gran de fàrmacs repercuteix positivament a l'increment del PIB, molt més que un treball en condicions òptimes de salut laboral i de prevenció de riscos labors. En aquest sentit, Bob Kennedy tenia molta raó en afirmar que "el PIB ho mesura tot menys el que fa que una vida mereixi ser viscuda".

Les històries d'aquestes dones són, ara com ara, sobradament conegudes. El que fa falta és que se'n coneguin les reivindicacions, i que s'avergonyeixin els qui les menyspreen, les ignoren, o les hi neguen. Demà, 18 d'agost, a les 19 hores a la plaça d'Espanya de Palma, Las Kellys de Mallorca han convocat una concentració per reivindicar la jubilació anticipada, la regularització de la càrrega de treball, el reconeixement de les malalties professionals, i per dir no a l'assetjament laboral, i no a les externalitzacions. Amb Gabriel Celaya és hora de cantar clar i fort: "¡A la calle!, que ya es hora / de pasearnos a cuerpo / y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo".

Per solidaritat, per dignitat: Som-hi!

Publicat originalment a l’Ara Balear (17/08/2017)

Nota: La concentració prevista pel 18 d'agost, a causa dels atemptats terroristes de Barcelona, es va ajornar al divendres dia 25.

Demografia empresarial: comptes i contes

El calendari de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) reserva cada any l'últim dia laborable del mes de juliol (o, excepcionalment, el primer del mes d'agost) per a un protagonista destacable: el DIRCE. Amb la publicació del Directori Central d'Empreses, podria dir-se que es tanca el curs de les estadístiques estructurals, abans del parèntesi vacacional del mes d'agost.

El DIRCE és una mena d'EPA referida al món de les empreses i dels locals empresarials en actiu, que desenvolupa l'INE des de 1989 i conté informació relativa a la població d'empreses i dels locals on aquestes desenvolupen les seves activitats. Aquesta estadística es fa una vegada a l'any (la darrera s'ha publicat dilluns d'aquesta setmana) i les dades corresponen a dia 1 de gener. Val a dir que aquesta estadística és la de referència per als organismes internacionals, en particular per a l'Oficina d'Estadística de la Unió Europea (Eurostat), sobre la matèria.

Per tant, a l'hora de parlar de demografia empresarial, el més rigorós és utilitzar les dades del DIRCE, i no les del registre d'empreses de la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS). No obstant això, aquesta última font és la més emprada. El rigor en matèria d'anàlisi de la situació laboral i empresarial no cotitza a l'alça!

Segons el DIRCE, a 1 de gener de 2017 a les Illes Balears hi havia un total de 93.067 empreses en actiu (i 106.950 locals empresarials amb activitat) i, no obstant això, la TGSS dóna una dada segons la qual el mes de gener d'aquest mateix any es va tancar amb un total de 38.209 comptes de cotització empresarials.

La dada de la TGSS és la que trobarem en la majoria d'informes i estudis d'entitats públiques i privades com a referència de l'evolució de teixit empresarial illenc. Però aquests informes obliden sovint que aquesta dada fa referència a comptes de cotització d'empreses amb afiliats d'alta al Règim General. Sembla, per tant, que en aquest cas és molt escaient citar Josep Ramoneda quan escriu que "llegint la literatura econòmica, un té la sensació que amb tantes xifres en el cap ja no recorden que, darrere d'elles, hi ha vides i drames humans". En aquest cas "s'obliden" de les vides i drames humans de les empreses sense persones assalariades donades d'alta al règim general de la Seguretat Social. És a dir, les persones autònomes de debò –algunes d'elles autènticament emprenedores– no apareixen en molts informes sobre la situació sociolaboral de les Illes Balears.

Per tant, sens dubte, la radiografia més precisa del nostre teixit empresarial és la que ens dóna el DIRCE, i 'grosso modo', aquesta és la següent: del total ja esmentat de 93.067 unitats empresarials en actiu, 51.322 (més del 50%) són empreses sense persones assalariades. La resta es divideixen, segons el nombre de persones assalariades de la seva plantilla, de la manera següent: entre 1 i 2 assalariats/des hi ha 25.047 empreses; les que en tenen entre 3 i 5 són 9.051 empreses; amb plantilles d'entre 6 i 9 persones la xifra és de 3.591 empreses; i 3.442 empreses són les que disposen de plantilles d'entre 10 i 49 persones assalariades. Per acabar, val a dir que el grup de grans empreses es divideix en 494 amb plantilles de 50 a 199 persones assalariades, i 120 que arriben i superen la xifra de 200 persones assalariades en plantilla.

Amb tot, tinguin en compte que, en relació amb l'any anterior, el grup d'empreses sense cap persona assalariada ha crescut gairebé un 5%. Pot ser un símptoma que l'autoprecarització imposada (falsos autònoms) està en alça. En fi, en matèria d'avaluació de la demografia empresarial també existeixen els comptes i els contes.

Publicat originalment a l’Ara Balears (03-VIII-2016)