Desigualtat per jubilar-se a 61 anys

S'acosta el final d'agost i cada vegada és més a prop el final d'un altre estiu de saturació i aclaparament turístic. No ha estat cosa fàcil gaudir de la platja i el mar sense que algú et trepitgi, o que una embarcació t'atropelli. Però ja saben que, per ordre governativa, això de la saturació és simplement una sensació molt allunyada de la realitat.

Però aquest mes d'agost que ja acaba, sensació i realitat han anat agafades de la mà en una activitat també molt estival: els sopars 'a la fresca' amb amics i amigues. En el meu cas, a més dels sopars amb les amistats que habitualment ens reunim amb peus sota taula, procur retrobar-me amb les qui això és menys freqüent. Els explic una història que vaig conèixer en un d'aquests últims sopars d'agost a la qual només he canviat els noms:

Jaume i Miquel són uns vells amics de la meva colla. Tots dos van acabar treballant, des de fa molts anys, de directius en la mateixa empresa que, per cert, es dedica a una activitat auxiliar a la construcció. A partir de 2010 van passar moltes calamitats, des de reduccions salarials fins a canvis substancials de condicions de feina, etc. Però l'empresa va resistir, i Miquel i Jaume van mantenir la seva ocupació durant els anys més durs de la crisi. A mitjan 2015 l'empresa no va poder resistir més i els va acomiadar mitjançant un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). Com que tots dos estaven a prop de complir 60 anys, van pensar que, encara que fos perdent un bon percentatge de la seva pensió, i com tenien cotitzats suficients anys, podrien jubilar-se anticipadament a 61 anys. Mentrestant, entre la indemnització per l’acomiadament i les prestacions per desocupació anirien fent.

Al cap d'un temps d'estar en situació de desocupació, a Miquel li ofereixen un treball de sis mesos. No s'ho pensa dues vegades. És un bon professional i té un gran respecte per la moralitat pública. Per a ell era inacceptable seguir cobrant de l'atur si podia estar sis mesos treballant en la nova ocupació. Miquel acabà el treball a la finalització del contracte.

Aquest estiu Jaume ha iniciat els tràmits per a una jubilació avançada a 61 anys. Hi té dret perquè la seva última relació laboral va finalitzar per un ERO (un acomiadament per causes objectives). En canvi, Miquel passa un estiu bastant menys joiós. Per què? Doncs perquè en haver tingut un contracte temporal després de l'ERO no té dret a la jubilació avançada a 61 anys i, a aquestes edats, no és fàcil trobar un treball, per molt bon professional que se sigui. Fi de la historieta.

Ara, un breu comentari: sense entrar en tecnicismes, aquesta regulació legal sobre pensions és d'una injustícia terrible. Cal modificar-la ja. S'ha de deixar de penalitzar els qui, com Miquel, tenen una edat propera als 60 anys i, després de ser acomiadats per un ERO, aconsegueixen treballar en un d'aquests contractes temporals tan habituals arreu i especialment a casa nostra.

Publicat originalment a l’Ara Balears (24-VIII-2017)

Hi ha coses que no canvien ni amb la crisi

Una mirada més o menys atenta a l'evolució de l'Enquesta de Població Activa (EPA) ens permet observar la transformació que s'ha produït en el que hem convingut a anomenar mercat laboral. Prenguem com a referència l'any 2008, en el qual ja es van començar a notar els efectes de la crisi, i observarem que, fins avui, pràcticament tots els indicadors han sofert variacions molt importants:

la població activa, és a dir, la que té edat i disposició d'incorporar-se a la feina remunerada, ha tingut importants variacions. Primer disminuí com a conseqüència del procés de retorn als seus països d'origen de moltes persones immigrants; després s'estabilitzà i ara torna a decréixer una mica, segurament perquè l'extraordinària precarietat disminueix la voluntat d'incorporació a l'actual mercat laboral.

D'altra banda, la població ocupada ha experimentat canvis estructurals, com ara, l'augment de la temporalitat, la parcialitat no desitjada de les persones assalariades, o l'augment del treball autònom fictici. Òbviament, en el cas de la població aturada, els canvis en valors absoluts han estat tan brutals que, si es representen en un gràfic, resulta que aquest s'assembla bastant a les pujades i baixades del Dragon Khan.

També la població inactiva (la població de 16 o més anys no inclosa en cap de les categories anteriors) ha variat. La xifra mitjana anual ha passat de 307.900 persones el 2008, a 328.700 l'any passat. És a dir, ha crescut entorn d'un 19%. Hi ha diversos factors que poden explicar aquesta evolució creixent, entre ells, els més rellevants són l'augment de pensionistes i d'estudiants. Però hi ha una cosa que la crisi no ha modificat: la feminització de la població inactiva que ho és per dedicar-se a les tasques de la llar. Concretament, la dada del segon trimestre d'enguany (última dada disponible) ens indica que, del total de 79.000 persones inactives per aquesta causa, el 84,8% són dones. Val a dir que durant aquests anys de crisi aquesta feminització de les tasques de la llar sempre s'ha mogut en percentatges superiors al 80%.

Així doncs, hi ha coses que ni la brutal crisi modifica. La corresponsabilització en les tasques domèstiques avançarà de debò amb polítiques d'igualtat que, precisament, han estat absents quan més calien, és a dir, durant la recessió econòmica. I ara que, segons diuen, ja hem superat aquesta recessió, n'hi haurà, de polítiques públiques per incentivar la corresponsabilitat en les tasques de la llar?

Publicat originalment a l’Ara Balears (10/08/2017)

Precarietats laborals estiuenques

Quan es publiquin aquestes línies seré de viatge. Fart de saturació turista hauré fugit d'aquesta sanció que m'han robat la Mallorca en la qual es podia gaudir del descans estiuenc fins i tot els que som indígenes. Ja saben que les autoritats i els poders fàctics han decretat que l'Índex de Pressió Humana o els vols que aterren en l'Aeroport de Palma són intangibles i que tot això de la saturació és una simple sensació. Però si d'una sensació es tracta, convindran amb mi que és una molt mala sensació, cony!

També hauré fugit de les que anomenaré "precarietats laborals estiuenques" que, per raons familiars, de veïnatge o amistat, tant em van atabalar durant el mes de juliol i els primers dies d'aquest mes d'agost.

Juliol va començar amb el que semblava una bona notícia. Un nebot em va enviar un wassapp en el que m'informava que aquest estiu treballaria uns mesos com a becari a una empresa tecnològica. Em preguntava quants mesos havia d'estar "assegurat" per saber si, amb els de l'estiu anterior, una vegada finalitzés el treball de becari d'enguany, tindria dret a alguna prestació per desocupació. Li vaig haver de contestar que perdés qualsevol esperança a tenir aquest dret i li vaig explicar que les beques no suposen una relació laboral en cap cas i, per tant, la seva cotització cobreix totes les contingències de la Seguretat Social (malaltia, accidents de treball, jubilació, invalidesa...) excepte la de desocupació, per la qual cosa no es genera el dret a aquesta prestació. El meu nebot és un d'aquests gairebé 80.000 becaris que en el conjunt d'Espanya tot i cotitzar a la Seguretat Social sofreixen una dura precarietat salarial durant el temps que dura la beca i en finalitzar-la.

Ja a mitjans de juliol em trob a l'entrada del meu Centre de Salut, a una filla d'uns veïns. En veure'm m'ofereix fer-me soci de Metges Sense Fronteres. Li contest que a casa ja som socis d'aquesta ONG i que no sabia que ella tingués cap relació amb MSF. Em contestà que efectivament res tenia a veure i que únicament era la feina d'aquest estiu que havia aconseguit mitjançant una empresa d'intermediació laboral. L'han fixada perquè faci de "captadora de socis" per diverses ONGs durant tres mesos. Li han obligat a fer-se autònoma i no li garanteixen cap retribució fixa. Depèn dels socis que faci i, pel que m'explica, en el millor dels casos, fregarà el Salari Mínim Interprofessional cada mes.

En els últims dies de juliol, tinc la necessitat que em portin a casa menjar preparat. És una cosa que faig tan poques vegades que no recordava l'última vegada que un repartidor d'aquest tipus de menjar tocava a la porta del meu domicili. En obrir-li m'adono que és el fill d'un amic. Li pregunt quant temps fa que treballa de repartidor. Em contesta que exactament no és un treballador repartidor sinó un col·laborador d'una plataforma digital que el crida al mòbil quan algun client reclama una comanda. Ni té relació laboral, ni res semblant.

I tanmateix el meu nebot, la filla del meu veí i el fill de l'amic seran considerats persones ocupades en l' EPA del Tercer Trimestre. I si algú parla de subocupació el califiquen de persona desbaratadora

.

Tot plegat, saturació turística que és considerada únicament una sensació i tanta precarietat laboral que és considerada una millora de la situació laboral, se'm fan inaguantables. Deix Mallorca per uns dies. A reveure!

Publicat originalment a dBalears (14-VIII-2017)