Salvador Allende: “El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente”

Les paraules més icòniques que va pronunciar el Compañero Presidente Salvador Allende aquell infaust 11 de setembre des del palau de La Moneda i transmeses per Radi Magallanes són, sens dubte, les següents:

“El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse. Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.”

Com és sabut pertanyen a la seva última al·locució (just devien ser 9,30 h) al poble xilè.

No obstant això a mi sempre m'han impressionat més unes paraules pertanyents al seu penúltim discurs al poble de Xile. Eren les 8,45 hores de l'11 de setembre de 1973 quan Allende va informar de la gravetat de la situació i va començar a acomiadar-se del seu poble:

"Compañeros que me escuchan: La situación es crítica, hacemos frente a un golpe de estado en que participan la mayoría de las Fuerzas Armadas. En esta hora aciaga quiero recordarles algunas de mis palabras dichas el año 1971,  se las digo con calma, con absoluta tranquilidad, yo no tengo pasta de apóstol ni de mesías. No tengo condiciones de mártir, soy un luchador social que cumple una tarea que el pueblo me ha dado. Pero que lo entiendan aquellos que quieren retrotraer la historia y desconocer la voluntad mayoritaria de Chile; sin tener carne de mártir, no daré un paso atrás. Que lo sepan, que lo oigan, que se lo graben profundamente: dejaré La Moneda cuando cumpla el mandato que el pueblo me diera, defenderé esta revolución chilena y defenderé el Gobierno porque es el mandato que el pueblo me ha entregado. No tengo otra alternativa. Sólo acribillándome a balazos podrán impedir la voluntad que es hacer cumplir el programa del pueblo. Si me asesinan, el pueblo seguirá su ruta, seguirá el camino con la diferencia quizás que las cosas serán mucho más duras, mucho más violentas, porque será una lección objetiva muy clara para las masas de que esta gente no se detiene ante nada. 

Yo tenía contabilizada esta posibilidad, no la ofrezco ni la facilito. El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente. Podrá demorarse, podrá prolongarse, pero a la postre no podrá detenerse.”

Si encara no ho han fet, no deixin de llegir aquest llibre:  

Neoautoritarisme

M’afany a precisar que, amb aquest títol, em referesc al sistema de neoautoritarisme de relacions laborals, és a dir, en paraules del catedràtic de Dret del Treball de la Universitat de Castella-la Manxa, Antonio Baylos, a la "recomposició del poder econòmic i social dirigit per una globalització financera que degrada els drets laborals i socials, devalua el salari i precaritza l'existència laboral i vital de les persones". Val a dir que aquest neoautoritarisme en les relacions laborals no és una qüestió teòrica, ans al contrari; veiem tres exemples pràctics:

La temporalitat extrema: A pesar que el missatge oficial sobre les xifres d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social i contractes registrats corresponents al proppassat mes d'agost sigui que "Balears ha registrat un increment interanual de 27.045 (5,07%) afiliacions respecte al mateix mes de l'any passat", tot associant aquest augment de registres a un augment de persones incorporades al mercat laboral, el cert i segur és que, amb dades de l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), els contractes registrats d'una durada inferior a 30 dies han passat de 10.985 l'agost de l'any passat a 12.240 aquest any, és a dir, aquests contractes de curta durada han augmentat un 11,42%. Quantes d'aquestes suposades noves 27.045 ocupacions són contractes d'escassos dies?, i, fins i tot, quants d'aquests contractes de molt curta durada –amb el seu corresponent registre d'alta a la Seguretat Social– són d'una mateixa persona? Val a dir que els contractes d'1 a 5 dies registrats l'agost de 2012 van ser 3.962, mentre que a l'agost d'enguany s'han enfilat als 8.980. És a dir, amb la Reforma Laboral de 2012, la temporalitat extrema ha augmentat gairebé un 127%. El neoautoritarisme laboral vol dir que l'ocupació millora poc en quantitat, i empitjora molt en qualitat.

El qüestionament del dret de vaga: Independentment del seu contingut, el Laudo Arbitral Impost per donar per finalitzada la vaga dels treballadors i treballadores de l'empresa Eulen Seguretat a l'aeroport el Prat de Barcelona és un clar atac al dret de vaga. Constitueix un cridaner qüestionament d'un dret per part d'un Estat que prefereix mantenir la regulació del dret de vaga amb normes que són una antigalla, com ara un Reial Decret de 1977, i una sentència del Tribunal Constitucional de 1981. La modernització no autoritària del dret de vaga requeriria mecanismes de mediació voluntària, i procediments d'autoregulació en els serveis essencials per a la societat. No obstant això, l'enduriment del Codi Penal i la Llei Mordassa (ambdues normes per criminalitzar l'exercici d'aquest dret, i, especialment, als piquets informatius) són les úniques aportacions del neoautoritarisme laboral.

Recentralització contra les víctimes de la crisi: El cas més sagnant –i actual– d'aquesta recentralització duta a terme des del Madrid Oficial és, sens dubte, la que afecta el pla Prepara. Aquesta ajuda extraordinària de 400 o 450 euros mensuals que es concedeix durant sis mesos improrrogables als treballadors/es aturades registrades que han esgotat totes les prestacions i subsidis, i que, al mateix temps, hauria de facilitar formació per intentar que puguin tornar al mercat laboral, ha estat, des de sempre –recordi's que aquest programa té el seu origen en una iniciativa del govern de Zapatero l'any 2009– una subvenció i, per tant, la gestió hauria d'haver correspost des de sempre a les comunitats autònomes. Amb un retard escandalós, el passat 20 de juliol, una sentència del Tribunal Constitucional així ho ha confirmat, i les subvencions estan, a hores d'ara, paralitzades. Pur neoautoritarisme contra els i les pobres. No tinc dubte que, si les persones afectades fossin riques o molt riques, la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, hauria, almenys, interromput les seves vacances estiuenques per resoldre aquest assumpte.

En definitiva, l'estratègia de sortida de la crisi a base de precarietat laboral extrema, salaris de pobresa, protecció social minvant i criminalització del dret de vaga difícilment pot ser una estratègia que garanteixi la llibertat material efectiva de la gent que necessita un salari. Per això, no és gens exagerat qualificar aquesta estratègia de neoautoritarisme.

Publicat originalment a l’Ara Balears (07-IX-2017)

Una setmana que pot capgirar la història

En el llibre "I si passa, què ens passa? Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya", editat el 2015 per Arrela, Georgina Sas Sanuy clou el seu text –cal recordar que l'obra és un recull de "33 articles per a la reflexió"- fent-se seves les següents paraules de Martí i Pol: "Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història". Idò, pot ser que la setmana que comença sigui una setmana que capgiri la història. Passi el que passi en els dies vinents en el Principat de Catalunya, de segur que seran transcendentals, també, per a la ciutadania de les Illes Balears.

Tot indica que, per la lògica de la calendarització del full de ruta del procés d'autodeterminació català, durant la setmana que comença aquest dilluns s'aprovaran les dues lleis claus: la del referèndum d'autodeterminació, i la de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Aquesta setmana és, també, la prèvia a l'Onze de Setembre d'enguany, de la Diada del Sí, que mobilitzarà a centenars de milers de persones sota l'eslògan "REFERÈNDUM ÉS DEMOCRÀCIA", i en la que, probablement, el President Puigdemont convocarà formalment el Referèndum de l'1 d'octubre. A més a més, la setmana que començam pot, sens dubte, capgirar la història segons la reacció i mesures que, eventualment, prengui l'Estat Espanyol davant tot plegat.

I a casa nostra, què? És evident que els esdeveniments d'aquests pròxims dies canviaran, també, la nostra història. Per això, resulta transcendental la concentració del dijous 7 de setembre a les 19 hores a la Plaça Major de Palma, que, per donar suport al "Sí a la República Catalana", han convocat l'Obra Cultural Balear (OCB), l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, i Avançam. L'acte és, a parer meu, transcendent, no tant pel nombre de persones que ens concentrarem, sinó per la presència dels representants institucionals que hi participin. A mi em sembla essencial saber si, posem pel cas, el Vicepresident del Govern de les Illes Balears, el President del Consell de Mallorca, o el Batle de Palma diuen a la palmesana Plaça Major: Sí a la República Catalana!

Per una altra banda, com de forma incompressible s'ha estat -hem estat- extraordinàriament mandrosos en el debat, i no hem fet un treball curós sobre les repercussions a casa nostra d'una hipotètica independència de Catalunya, malauradament pot ser que actes com el de dijous d'aquesta setmana siguin manco massius del que alguns voldríem. En el llibre abans citat, Joan Buades ja escrivia -abans d’arribar als graus de saturació trística que hem arribat l’any passat i aquest-  que "si no espavilem, i la independència de Catalunya sud és una oportunitat que toca a la porta com poques vegades en els darrers segles, el futur [de les Illes Balears] s'assemblarà prou més al de les colònies turístiques insulars, empobrides i aculturades, com la República Dominicana o Jamaica, que al d'una societat europea amb una alta qualitat de vida, amb una cohesió social forta capaç de passar un testimoni digne al jovent que puja".

El cert i segur és que ens esperen dies i hores emocionants i transcendentals. Al Principat, amb seguretat, es farà realitat allò que ens va dir Vicent Andrés Estellés: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. I a les Illes? Doncs Georgina Sas Sanuy remata l'article esmentat al començament d'aquestes línies afirmant que "el futur no se'ns presenta gens fàcil”. I, tanmateix, l'existència de la República Catalana ho pot capgirar, per bé, tot.

Publicat originalment a dBalears (04-IX-2017)