Precarietat laboral com a factor de manca de llibertat

Coincidesc amb els autors i autores que, amb alguns matisos, defineixen el treball com el conjunt d'activitats, remunerades o no i sovint poc escollides, que fem per satisfer les nostres necessitats materials i simbòliques. La precarietat laboral fa referència a la inestabilitat –que res té a veure amb una flexibilitat ben entesa- de les activitats remunerades, i que, en conseqüència, converteix en precària i inestable la satisfacció d'aquestes necessitats bàsiques. És per això que cada vegada som més els i les que associem precarietat laboral amb vides precàries que, alhora, esdevenen en trajectòries vitals viscudes amb por, i, per tant, amb falta de llibertat. Curt i ras: La majoria de les persones i/o famílies que no tenen un mínim de seguretat que podran cobrir les seves necessitats materials bàsiques, no són veritablement lliures. Viure amb por i viure amb llibertat és, senzillament, un oxímoron.

Les reflexions anteriors vénen al cas de l'agreujament de la precarietat laboral existent a casa nostra, i d'alguns exemples de por, que són més que anecdòtics, ocorreguts la setmana passada.

Sens dubte un indicador fonamental -encara que no únic- de precarietat laboral és la temporalitat en la contractació. Doncs bé, si hom observa les últimes dades disponibles, podem afirmar que la temporalitat contractual aquest any ha fet un magnífic agost: Dels 41.876 contractes registrats,  un 85% eren temporals, dels quals, gairebé un 34% tenien una durada inferior a 30 dies, i més  d’un 25% eren contractes d'una durada d'1 a 5 dies. Val a dir que des del 2012 -l'any de la darrera reforma laboral- aquests contractes de fins a cinc dies han augmentat gairebé un 127%.

De segur que aquestes xifres expliquen situacions com les següents: 1.- El dijous passat em vaig veure amb un vell conegut, de qui sabia que feia mesos estava en atur, i que és independentista de soca-rel. Ens prenguérem un cafè, i m'explicà que a la fi d'agost li havien fet un contracte de dos mesos, i que, justament, el dijous és habitualment el seu dia lliure. En acomiadar-nos li coment que, sent el seu dia lliure, segur que a la tarda ens veuríem en l'acte de suport al Si a la República Catalana. Em contesta que de cap de les maneres, que no vol que el seu cap el vegi a alguna foto de l'acte. 2.- L'endemà al matí em dirigesc a la Plaça Espanya de Palma per participar en la presentació de la manifestació #FinsAquíHemArribat. De camí, em trob amb una companya de la meva etapa de sindicalista. Ens saludam, li dic on vaig i que m'acompanyi. Va semblar que li havia nomenat al Dimoni! I em va dir que li feien contractes de quinze dies, i que no volia arriscar-se a què la identifiquessin amb cap activitat reivindicativa.

Són només dos exemples de la manca de llibertat associada a situacions de precarietat laboral. Caldria fer algun estudi sociològic per esbrinar la magnitud d'aquest fenomen. Però com, en paraules de Joseph Stigliz, "allò que mesurem afecta a les decisions que prenem", no es mesurarà la pèrdua de llibertat com a conseqüència de situacions laborals precàries, no sigui que algú sol·liciti decisions per revertir aquesta situació.

Addenda: Escrivint sobre llibertat en un 11 de setembre és impossible defugir de fer una menció a la Diada Nacional de Catalunya, que enguany se celebra amb el Referèndum d'Autodeterminació de l'1-O convocat; i al 44 aniversari del cop d'estat a Xile. Permeteu-me que associï ambdós esdeveniments amb unes paraules del Compañero Presidente Salvador Allende: "La historia es nuestra y la hacen los pueblos".

Publicat originalment a dBalears (11-IX-2016)

Salvador Allende: “El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente”

Les paraules més icòniques que va pronunciar el Compañero Presidente Salvador Allende aquell infaust 11 de setembre des del palau de La Moneda i transmeses per Radi Magallanes són, sens dubte, les següents:

“El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse. Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.”

Com és sabut pertanyen a la seva última al·locució (just devien ser 9,30 h) al poble xilè.

No obstant això a mi sempre m'han impressionat més unes paraules pertanyents al seu penúltim discurs al poble de Xile. Eren les 8,45 hores de l'11 de setembre de 1973 quan Allende va informar de la gravetat de la situació i va començar a acomiadar-se del seu poble:

"Compañeros que me escuchan: La situación es crítica, hacemos frente a un golpe de estado en que participan la mayoría de las Fuerzas Armadas. En esta hora aciaga quiero recordarles algunas de mis palabras dichas el año 1971,  se las digo con calma, con absoluta tranquilidad, yo no tengo pasta de apóstol ni de mesías. No tengo condiciones de mártir, soy un luchador social que cumple una tarea que el pueblo me ha dado. Pero que lo entiendan aquellos que quieren retrotraer la historia y desconocer la voluntad mayoritaria de Chile; sin tener carne de mártir, no daré un paso atrás. Que lo sepan, que lo oigan, que se lo graben profundamente: dejaré La Moneda cuando cumpla el mandato que el pueblo me diera, defenderé esta revolución chilena y defenderé el Gobierno porque es el mandato que el pueblo me ha entregado. No tengo otra alternativa. Sólo acribillándome a balazos podrán impedir la voluntad que es hacer cumplir el programa del pueblo. Si me asesinan, el pueblo seguirá su ruta, seguirá el camino con la diferencia quizás que las cosas serán mucho más duras, mucho más violentas, porque será una lección objetiva muy clara para las masas de que esta gente no se detiene ante nada. 

Yo tenía contabilizada esta posibilidad, no la ofrezco ni la facilito. El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente. Podrá demorarse, podrá prolongarse, pero a la postre no podrá detenerse.”

Si encara no ho han fet, no deixin de llegir aquest llibre:  

Neoautoritarisme

M’afany a precisar que, amb aquest títol, em referesc al sistema de neoautoritarisme de relacions laborals, és a dir, en paraules del catedràtic de Dret del Treball de la Universitat de Castella-la Manxa, Antonio Baylos, a la "recomposició del poder econòmic i social dirigit per una globalització financera que degrada els drets laborals i socials, devalua el salari i precaritza l'existència laboral i vital de les persones". Val a dir que aquest neoautoritarisme en les relacions laborals no és una qüestió teòrica, ans al contrari; veiem tres exemples pràctics:

La temporalitat extrema: A pesar que el missatge oficial sobre les xifres d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social i contractes registrats corresponents al proppassat mes d'agost sigui que "Balears ha registrat un increment interanual de 27.045 (5,07%) afiliacions respecte al mateix mes de l'any passat", tot associant aquest augment de registres a un augment de persones incorporades al mercat laboral, el cert i segur és que, amb dades de l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), els contractes registrats d'una durada inferior a 30 dies han passat de 10.985 l'agost de l'any passat a 12.240 aquest any, és a dir, aquests contractes de curta durada han augmentat un 11,42%. Quantes d'aquestes suposades noves 27.045 ocupacions són contractes d'escassos dies?, i, fins i tot, quants d'aquests contractes de molt curta durada –amb el seu corresponent registre d'alta a la Seguretat Social– són d'una mateixa persona? Val a dir que els contractes d'1 a 5 dies registrats l'agost de 2012 van ser 3.962, mentre que a l'agost d'enguany s'han enfilat als 8.980. És a dir, amb la Reforma Laboral de 2012, la temporalitat extrema ha augmentat gairebé un 127%. El neoautoritarisme laboral vol dir que l'ocupació millora poc en quantitat, i empitjora molt en qualitat.

El qüestionament del dret de vaga: Independentment del seu contingut, el Laudo Arbitral Impost per donar per finalitzada la vaga dels treballadors i treballadores de l'empresa Eulen Seguretat a l'aeroport el Prat de Barcelona és un clar atac al dret de vaga. Constitueix un cridaner qüestionament d'un dret per part d'un Estat que prefereix mantenir la regulació del dret de vaga amb normes que són una antigalla, com ara un Reial Decret de 1977, i una sentència del Tribunal Constitucional de 1981. La modernització no autoritària del dret de vaga requeriria mecanismes de mediació voluntària, i procediments d'autoregulació en els serveis essencials per a la societat. No obstant això, l'enduriment del Codi Penal i la Llei Mordassa (ambdues normes per criminalitzar l'exercici d'aquest dret, i, especialment, als piquets informatius) són les úniques aportacions del neoautoritarisme laboral.

Recentralització contra les víctimes de la crisi: El cas més sagnant –i actual– d'aquesta recentralització duta a terme des del Madrid Oficial és, sens dubte, la que afecta el pla Prepara. Aquesta ajuda extraordinària de 400 o 450 euros mensuals que es concedeix durant sis mesos improrrogables als treballadors/es aturades registrades que han esgotat totes les prestacions i subsidis, i que, al mateix temps, hauria de facilitar formació per intentar que puguin tornar al mercat laboral, ha estat, des de sempre –recordi's que aquest programa té el seu origen en una iniciativa del govern de Zapatero l'any 2009– una subvenció i, per tant, la gestió hauria d'haver correspost des de sempre a les comunitats autònomes. Amb un retard escandalós, el passat 20 de juliol, una sentència del Tribunal Constitucional així ho ha confirmat, i les subvencions estan, a hores d'ara, paralitzades. Pur neoautoritarisme contra els i les pobres. No tinc dubte que, si les persones afectades fossin riques o molt riques, la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, hauria, almenys, interromput les seves vacances estiuenques per resoldre aquest assumpte.

En definitiva, l'estratègia de sortida de la crisi a base de precarietat laboral extrema, salaris de pobresa, protecció social minvant i criminalització del dret de vaga difícilment pot ser una estratègia que garanteixi la llibertat material efectiva de la gent que necessita un salari. Per això, no és gens exagerat qualificar aquesta estratègia de neoautoritarisme.

Publicat originalment a l’Ara Balears (07-IX-2017)