A la feina, en català?

Fan bé els mitjans de comunicació i els grups polítics centrant el focus en l'assumpte del requisit del català per al personal de l'IB-Salut. Però, més aviat que tard, s'haurà d'ampliar aquest focus a altres incompliments de la Llei de Normalització Lingüística i dels compromisos del Govern amb l'extensió de l'ús social de català. Per exemple, caldrà interrogar-se què està passant amb l'ús de la llengua pròpia de les Illes Balears en l'àmbit laboral i empresarial.

Convé recordar que, en el Pla general de normalització lingüística de les Illes Balears, que en el seu dia –18 de juny de 2009– aprovà el Consell Social de la Llengua Catalana i que podeu consultar aquí, s'hi inclogueren tot un seguit de mesures orientades a "garantir el dret dels ciutadans a emprar la llengua catalana en les relacions laborals i empresarials", i a "garantir els drets dels ciutadans d'usar el català i de ser-hi atesos en les relacions comercials i financeres". Crec no equivocar-me si dic que res s'ha fet.

Per una altra banda, s'ha de recordar, també, que el Pacte per a la competitivitat, l'ocupació i la cohesió social a les Illes Balears, signat durant la legislatura 2007-2011, contenia (mirau-lo aquí) un acord en matèria de normalització lingüística i de potenciació de l'ús del català en els àmbits sociolaborals de les Illes Balears, amb accions concretes a desenvolupar en els àmbits de la negociació col·lectiva, la formació professional per a l'ocupació i la immigració laboral. Però res es va fer en els darrers anys d'aquella legislatura, ni, per descomptat, en el quadrienni del Govern de José Ramón Bauzá Díaz. Però, ara mateix, el que més em neguiteja és que no tinc cap notícia que aquest assumpte s'hagi inclòs en la concertació social de l'actual govern amb els agents socials i econòmics. Val a dir que no és un tema menor, si veritablement volem que el català sigui llengua de cohesió social.

Ha passat més de la meitat de la legislatura i se m'acuden alguns exemples d'aquesta, diguem-ho suaument, desídia governamental: 1. A l'anomenada 'Estratègia balear de la formació professional a l'ocupació' del Govern no hi ha ni rastre d'ensenyament de la llengua catalana, ni prop fer-hi, d'accions formatives desenvolupades en català. 2. Segueix en vigor l'article 111 del Decret 20/2015 que desenvolupa la llei turística de Bauzá i Delgado. Aquest article, d'una forma insòlita, estableix que els establiments de restauració han de "disposar de personal que parli alguna de les llengües oficials de la comunitat autònoma". Deix als juristes i als lingüistes la interpretació acurada d'aquest disbarat, però sospit que entre la sobreprotecció jurídica de què gaudeix el castellà i la situació sociolingüística de diglòssia del català, el que tenim legislat és que als locals de restauració no tenim garantits els nostres drets lingüístics i no podem queixar-nos si el personal que ens atén no sap, posem pel cas, què és un tallat. 3. El Tribunal d'Arbitratge i Mediació de les Illes Balears (TAMIB) és una fundació de la qual són part CAEB, UGT, i CCOO, finançada pel Govern, i que, en la seva tasca de mediació i arbitratge, és clau en el desenvolupament de les relacions laborals. Idò, si entrau a la seva web us adonareu que documentació tan rellevant com ara les memòries anuals o el model de reclamació estan únicament en castellà. M'informen que la burocràcia d'aquest organisme és gairebé exclusivament en castellà. Per tant, com tots els conflictes laborals individuals, i la majoria dels col·lectius que no es concilien al TAMIB, van a parar als jutjats, una institució en la qual l'administració autonòmica balear té competència directa –i per això la finança– fa que plogui sobre banyat en la situació d'ínfim ús del català a l'àmbit de la justícia.

Hom diria que s'ha decidit que l'ús del català en els àmbits laborals i socioeconòmics no és una qüestió prioritària. Potser perquè consideren que no aporta res a la competitivitat ni productivitat, i, per tant, la consideració del català com a llengua de cohesió social ha esdevingut en retòrica. En fi, contestant la pregunta del títol d'aquest article: A la feina, en català? És clar que ara mateix no. Fins quan?

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 21-IX-2017) 

Índia (el nord)

Taj Mahal (Agra)

De la xafogor d'agost a Palma, a la de Delhi en qüestió d'hores, tot passant per Munic. Pot ser que la sensació tèrmica no haguera canviat massa, però, excepte això, havien canviat moltes coses. La principal, sens dubte, el fet d'iniciar un viatge massa temps ajornat. Des de fa anys, sempre hi havia una destinació alternativa a la de l'Índia. Potser, inconscientment, pesava la idea que, en moltes ocasions, el viatge és gaudi, i, alhora, patiment. En el cas d'un viatge a l'Índia això pesa bastant, però, tot i les brutals diferències socials i les carències materials de molta gent, almenys en el nord d'aquest grandiós país, no m'atreviria a qualificar ni de generalitzada, ni de fenomen estructural, la mendicitat. No obstant això, sí que, almenys a la capital, s'observen arreu bastants campaments de sense sostre.

La immersió en el caos de Delhi va ser disruptiva. El tràfic és d'un desordre total (i, no obstant això, no passa res...); el soroll de clàxons és ensordidor (i, no obstant això, arriba a ser imperceptible...). La forma més ràpida de transport és el "tuc-tuc", unes motos-taxis que es mouen com a peixos en l'aigua per esquivar els embussos i les vaques. En tot cas, el mitjà de circulació més silenciós és el metro. Fins i tot, és, amb les andanes i vagons d'ús exclusiu per a les dones, el més "ordenat" (la violència i l’assetjament masclista és un seriós problema a l'Índia).

Porta de l'Índia (Delhi)

A Delhi descobrim veritables oasis: Des del National Museum, al parc que envolta l'Índia Gate, i en el qual estan els memorials dels personatges rellevants del país, fins a, posem per cas, Humayun's Tomb. Visites imprescindibles, com Qutub Minar o Jamma Masjid. Curiositats, com un netejador d'orelles, que ofereix els seus serveis en la Plaça Connaught, o la gent que a l'esplanada enfront del Fort Roig em demana "selfis" (pel que ens van dir, tinc un gran semblant amb un protagonista d'una sèrie d'una canal televisiu indi, no sé si de Bollywood). Delhi ens va donar grans sorpreses, com ara, coincidir amb un vell lluitador per la independència de l'Índia a la visita al memorial a Mahatma Gandhi -el Raj Ghàt-, o anar al Silver Market i trobar totes les argenteries tancades, i el carrer convertit en el carrer dels micos. Abans de deixar Delhi tenim la primera immersió en la litúrgia de l’hinduisme amb la visita al temple Gurudwara Sis Ganj, i en la gastronomia índia. Mancant de vi, ens apanyarem molt bé amb la cervesa Kingfisher.

El gruix dels dies del nostre viatge els invertim en un itinerari per Rajasthan. Des de Mandawa a Jaipur, passant per Bikaner, Jaisalmer, Jodhpur, Ranakpur, Udaipur, Chittorgarh, Pushkar i Jaipur. Gran part de les notes del meu "quadern de viatge" per aquestes terres les vaig utilitzar per a escriure un article titulat "Algunes impressions d'un viatge pel nord de l'Índia". Seguidament transcric la resta de notes:

Brutícies a una façana d‘un  Haveli (Mandawa)

Mandawa: Preciosos "Havelis" (cases dels comerciants) . Esplèndid allotjament en el Castle Mandawa. Fantàstic sopar en la terrassa del Mandawa Haveli. Guia local molt dolent. Bon lloc per comprar a les tendes locals gens turistitzades. Mai havia vist tants homes orinar pels carrers.

Bikaner: És imprescindible dedicar temps a visitar Junagarth Fort, monumental per fora i força bell per dins. Interessant visita a Camel Farm (una granja de camells). Si la meva fe en la reencarnació era molt poca, després de visitar Shri Karni Mata Temple (Temple de les Rates) ha esdevingut en nul·la. En qualsevol cas, val la pena aquesta raretza de les curioses creences hinduistes. Fantàstic allotjament en el Laxmi Niwas Palace, on gaudim d'un dels millors sopars del viatge.

Interior del Junagarth Fort (Bikaner)

Jaisalmer: Una gran fortalesa que, sent l'única de Rajasthan que està habitada, sofreix una acusada turistització, i alberga una meravella: És difícil no quedar-se amb la boca oberta, tot i que els jainistes són tan pacífics i respectuosos amb tots els éssers vius que, fins i tot, es tapen la boca per no menjar-se involuntàriament algun insecte. Fora de la fortalesa hi ha preciosos Havelis (en alguns es poden fer compres de certa qualitat), un interessant llac artificial, el Gadisar, i es pot prendre bon Te Masala. Al Carrer del Mercat les motos tenen una gran habilitat per esquivar a les vaques, que es converteix en mínima si d'esquivar visitants es tracta. Les Dunes de Sam i els camells em semblen quelcom massa per a turistes i prescindibles. Els "tuc-tuc" ens han salvat de la llunyania de l'hotel i la plata ha resultat ser cara.

Vista d’un temple jainiste  (Jaisalmer)

Mercat del rellotge (Jodhpur)

Jodhpur: La primera nota referida a aquesta ciutat diu: "Temps de monsons, temps de peregrinacions". Hem fet bastants quilòmetres, i en les carreteres hem observat un constant anar i venir de pelegrins i peregrines que van i vénen dels temples. Sens dubte, el millor fort (Fortalessa de Mehrangarh) i el millor "lassi" (batut de iogurt, safrà i cardamom) de Rajasthan. El Mercat del rellotge és un lloc excel·lent per comprar espècies i tes.

Udaipur: Després de visitar, a Ranakpur, el Temple jainiste de Adinath, resulta dur arribar amb un monumental embús de tràfic provocat pels cotxes, les vaques, els tuc-tuc... Tindrà algun encant això de Udaipur? Resolt el dubte amb la primera incursió a la ciutat vella.

Interior del  Temple jainiste de Ranakpur

A pesar que el Palau de la ciutat està abarrotat de visitants locals, és una visita que t'impacta (els maharajàs vivien com a tals). Amb manco gent, podem visitar el llac Pichola. És millor anar al Temple Jagdis, sempre replet de fidels, a la nit. La ciutat vella es viu d'una altra manera des dels terrats, amb terrasses amb vistes al llac. Per sopar, a peu de carrer, cal anar amb compte a no estar cara a cara amb una vaca que es passeja pels voltants del llac. Bon lloc per fer alguna compra en les argenteries locals......

 Vista des del el llac Pichola  (Udaipur)

Un carrer d' Udaipur

Chittorgarh: La gran fortalesa està plena de gom a gom de visitants locals. Sembla que som els únics estrangers. És dia 15 d’agost, el dia de la Independència de l'Índia. Ens acompanya un senyor d'avançada edat. Les seves explicacions en anglès em semblen de les més sentides de tot el viatge.

Una construcció a la Fortalesa de Chittorgarh

Pushkar: Primera nota: "Això més que una ciutat santa, sembla un gran basar". La segona: "Primera impressió equivocada. La gran concentració de pelegrins i pelegrines, procedents de tot el país per visitar l'únic temple del món dedicat al déu Brahma, justifica la gran oferta de comerços". Tercera nota: En els Ghats del llac de Pushkar (el lloc més bonic de la ciutat) no es poden fer fotos. Però es fan". I una nota final, ja de sortida: "Un bon sopar, i, sens dubte, la millor cervesa". Aquest final de nota requereix una explicació: la cervesa va ser servida clandestinament, posat que a Pushkar la beateria dels hinduistes fa que molt pocs restaurants estiguin autoritzats a servir begudes alcohòliques. Allò que és clandestí sempre té un plus!

Vista dels Ghats del llac de Pushkar

Jaipur: Gran ciutat. Dues visites només arribar: Lassiwala (el més antic i millor productor de Lassi de la ciutat), i l' Indian Coffe House (pot ser que no facin el millor cafè, però no hi ha dubte que la companyia dels paisans i l'ambient  són insuperables). Hi ha dues coses que s'han de fer "despacito": 1.-Deixar passar el temps observant la façana del Hawa Mahal o Palau dels Vents, si pot ser, des d'un dels terrats dels edificis de davant. 2.- No tenir presses per comprar. Els carrers comercials no s'acaben mai! Més de pressa es pot fer la visita del palau del Maharajá i del fort d’Amber per així tenir més temps per dedicar a l'observatori astronòmic Jantar Mantar (interessantíssim), i, fins i tot, arribar-se al petit i peculiar Museu del Turbant.

Palau dels Vents (Jaipur)

Dues nits en Jaipur amb dos molt bons sopars: Un en el Niro's, l’altre en el Four Season.  El primer amb una certa elegància per a locals i visitants,  el segon la senzillesa vegetariana per a una clientela gairebé exclusivament local. Dues nits en les quals ens van arribar molt males notícies: Els atemptats de Barcelona i Cambrils.

Els últims dies de la nostra estada a l'Índia van ser per anar a Agra –passant abans per la ciutat abandonada però bellíssima de Fatehpur Sikri- i, en un vol interior, a Benarés (o Vanarasi).

Vista de l'interior de Fatehpur Sikri

Agra és una ciutat en general lletja, desordenada (a tall d’exemple, veus nens jugant al criquet en uns lamentables camps, i amb uns no menys lamentables equipaments), i, exceptuant el Fort Roig (o Fort d'Agra), amb molt poc interès, per més que el bon guia local s'obstini en el contrari. Però allò fonamental és que allí està el Taj Mahal, un gran recinte i voltants que constitueix una mena de "república de la bellesa, la tranquil·litat i la fascinació per les coses perfectes que sabem fer, malgrat tot, els humans". El Taj Mahal té, únicament, una pega: Per més que el mires, més el miraries!

En fosquejar, després d'haver-ho contemplat durant un dia sencer, des dels quatre punts cardinals, amb pluja i amb sol, amb les diferents tonalitats de la llum, amb més o menys visitants, conclous que àdhuc hi hauria unes quantes fotos més per fer. Tens la satisfacció d'haver estat en un lloc imprescindible, i que, només per aquest dia, ja val la pena haver anat a l'Índia.

Taj Mahal (Agra)

El viatge arriba a la seva fi amb les hores més intenses... cal aprofitar el poc temps que estarem a Benarés (Vanarasi). Només deixar l'equipatge, ens submergim en una riuada de gent d'allò més colorit (santons, pelegrins, gent normal, algun turista...) que es dirigeix a la cerimònia Aarti (l'acció de gràcies diària en honor a la deessa Ganga i al riu Ganges, el riu més sagrat de tots els rius). La cerimònia és espectacular. Per a nosaltres és un espectacle, però pels hinduistes és pura religiositat. No debades, en paraules del guia local, a les cases de Benarés pot ser que no hi hagi un llit, però segur que hi ha un temple.

Ghats del Ganges (Benarés)

Sopar i matinada per a viure l'extraordinària experiència de veure, des d'una petita embarcació, la sortida del sol en el riu Ganges; observar les ablucions en el sagrat riu, i les no menys importants cremacions (veure-les d'a prop, previ pagament d’una petita propina, és realment impactant). Per arrodonir la intensa impressió, que Vanarasi és un món diferent a la resta de llocs visitats en el viatge, res millor que un passeig per l'antic barri que voreja els ghats, el Chowk.

 L'estada a l'Índia toca acabar. Aterram a la terminal de vols domèstics de Delhi. Des d'allí hem de fer un salt fins a la terminal de vols internacionals per iniciar el retorn a casa. Tenim una última agradable sorpresa: Per fer aquest trajecte ens espera Satís, el xofer sense el qual el viatge de Delhi a Agra no hagués estat el mateix. Namasté!

Exteriors del Museu  Nacional de Delhi  

Bones ocupacions per a tothom? Sí que es pot!

A les Illes Balears, en finalitzar el passat mes d'agost hi havia una mitjana de 27.045 afiliacions a la Seguretat Social més que al final del mateix mes de l'any anterior. No obstant això, l'atur registrat tingué un descens interanual de 5.413 persones. Aquesta aparent falta de lògica en les xifres s'explica per diverses raons: d'una banda, les afiliacions són registres administratius (una mateixa persona pot computar-se unes quantes vegades), mentre que la xifra d'atur registrat es refereix a persones; d'altra banda, cal tenir en compte que els requisits per ser considerada "persona aturada registrada" són tremendament restrictius. A tall d'exemple, a les persones amb relació laboral de fixos discontinus o a les que, estant en atur, participen en algun programa de polítiques actives d'ocupació (posem per al cas un curset de formació) no se les computa.

En qualsevol cas, la distorsió de xifres entre els dos registres esmentats es produeix, sobretot, per la gran volatilitat de la permanència de les persones al mercat de treball, una vegada hi han entrat, i s'ha registrat la seva afiliació a la Seguretat Social. En l'article de la setmana passada a l’ARA Balears aportava una dada prou il·lustrativa: des del 2012 –l'any de la darrera reforma laboral– els contractes de fins a cinc dies han augmentat gairebé un 127%, i ara afegesc que en el passat mes d'agost, dels 41.876 contractes registrats, un 85% eren temporals, gairebé un 34% dels quals tenien una durada inferior a 30 dies, i més d'un 25% eren contractes d'una durada d'1 a 5 dies. Això fa que, per exemple, en el mes de juliol d'aquest any (última informació disponible) es registressin 68.482 altes i 59.182 baixes a la Seguretat Social. Òbviament, ni es van crear, ni es van destruir tantes ocupacions. Simplement, amb tants contractes de curtíssima durada, i amb tanta rotació en els llocs de treball, la mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social ha esdevingut més un indicador de la temporalitat laboral, que no pas de la creació d'ocupació. Per acabar d'arrodonir-ho, convé tenir en compte que el registre d'atur, a més de les exclusions abans assenyalades, no computa “l'atur desanimat", és a dir, la gent que cerca treball assalariat al marge del SOIB. Val a dir que, als països desenvolupats –excepte a Espanya– es considera un bon indicatiu el fet que creixi la xifra de gent inscrita en els serveis públics d'ocupació perquè indica l'augment de l'interès per la formació contínua, l'aprenentatge de noves competències, etc. En definitiva, és un bon símptoma d'una població activa, diguem que activada. No crec, més aviat al contrari, que a casa nostra puguem bravejar en aquest àmbit, car, no debades, les perspectives de l'INE són d'una taxa d'activitat a la baixa en els anys vinents.

Què vull dir amb tot plegat? Doncs que repensar com es fan els diagnòstics del mercat laboral és una qüestió fonamental. Tant o més ho és bandejar tòpics sobre una suposada baixa productivitat de la nostra mà obra, sobre la inevitabilitat de la precarietat laboral en els serveis turístics, o dogmes sobre les bondats de la flexibilitat laboral, entesa com l'absoluta absència de flexiseguretat.

És per això que m'ha semblat tan interessant un informe que, amb el nom i l'objectiu d'aconseguir good work for all (bones ocupacions per a tothom), recentment s’ha publicat al Regne Unit. No és el lloc per analitzar les propostes que en aquest document es fan, i sobre les quals tinc coincidències i divergències. Tampoc no és el lloc per reflexionar sobre la conveniència que aquests estudis siguin encarregats a experts i expertes, però avanç que, al meu entendre, en aquests assumptes del mercat laboral, i en molts altres, bé està recordar els advertiments de Rossana Rossanda sobre la presumpta "neutralitat social de la ciència".

Tanmateix, el punt veritablement rellevant és que l'encàrrec i les reflexions no són, només ni prioritàriament, sobre com mantenir o crear ocupació en un context de canvis estructurals provocats per una globalització cada vegada menys governable democràticament, l'extensió dels sectors econòmics de serveis o els efectes de la nova revolució industrial de la robòtica i la digitalització. El repte plantejat és com aconseguir bones ocupacions per a tothom.

No és un repte fàcil, però cal tenir en compte que "imposar la idea que estem condemnats a viure al món en què vivim ha estat i és un triomf del neoliberalisme" (Javier Tébar Hurtado a ‘No tingueu por del nou’). El seu triomf total i definitiu seria acceptar que no es pot revertir la situació actual de precarietat laboral com a norma.

Publicat originalment a l’Ara Balears 14-IX-2017