La secessió dels rics

En començar a escriure aquesta col·laboració setmanal per a dBalears havia pensat opinar alguna cosa sobre el Referèndum d'Autodeterminació del Principat de Catalunya.

Com quan m'hi pos, a les 10 hores del diumenge, hauria d'escriure sobre la brutal operació de repressió (d'extensió i conseqüències encara ara desconegudes) de l'Estat Espanyol contra un poble que desitja votar, em resulta impossible escriure sobre aquesta ignominiosa situació. Sobre els altres aspectes de la jornada 1-O, m'he recordat que una companya de militància sindical em feia callar a les reunions amb la frase: "Rafael, si no tens res nou a dir, calla".

És la mateixa companya que fa pocs dies m'havia enviat un correu electrònic en el qual m'adjuntava l' "Informe Mundial de la Riquesa 2017", elaborat i publicat per la consultora Capgemini. Així que he canviat de plans i, ressonant-me això del "desafiament secessionista", escric sobre la secessió dels rics.

El més rellevant de l'informe es podria resumir així: A) El nombre de milionaris al Regne d'Espanya va augmentar l'any passat en 9.600 persones, fins a les 202.200, la qual cosa suposa un augment del 5% respecte a 2015. B) Si aquesta dada del nombre de milionaris a Espanya en 2016 (202.200) es compara amb la de 2008, quan el nombre era de 127.100 milionaris, es constata un augment de, gairebé, un 60%. C) Pel que fa al volum de la riquesa de les grans fortunes al Regne d'Espanya, l'any passat va registrar un repunt del 5,5%, fins als 583.900 milions de dòlars (495.485 milions d'euros). És la xifra més alta des de l'inici de la crisi. D) La població milionària d'arreu del món va créixer en 2016 un 7,5%, fins als 16,5 milions, un ascens superior al registrat en 2015 (+4,9%), i el volum de riquesa que concentren aquestes persones va créixer un 8,8%, enfront del 4% en 2015, fins a arribar als 63,5 bilions de dòlars (53,8 bilions d'euros). En tots dos casos s'assoleixen els nivells més alts de la història.

Són, sens dubte, unes dades escandaloses perquè es produeixen en un context en què, per a la majoria de la població del Regne d'Espanya -i del món-, les anomenades "classes mitjanes" segueixen empobrint-se. Avui dia -contràriament al que passava a les dues generacions anteriors- tenir un treball estable i decentment remunerat, emancipar-se i formar una família, poder exercir dignament el dret a un habitatge, o, fins i tot, tenir un cotxe en propietat, és una quimera per a una bona part de la ciutadania.

És clar que la crisi ha estat una monumental estafa. Les diferències s'han disparat, la pobresa i l'empobriment s'ha estès en les nostres societats, tal com posa de manifest l'estudi "Distribució de la renda, crisi econòmica i polítiques redistributives", publicat per la Fundació BBVA, que no és precisament massa sospitosa de radicalitat o populisme. Les polítiques d'austeritat autoritària han provocat una disminució de la renda disponible, i, alhora, una menor equitat en la seva distribució. Hi ha molt més perill de xenofòbia, de disputa entre els últims i els penúltims, que se'n vagi a norris la cohesió social mínima de les societats democràtiques.

En fi, Antonio Ariño i Juan Romero acaben el seu llibre, el títol del qual, "La secessió dels rics", he manllevat per titular aquestes línies, amb aquestes paraules: "Com diu Sayer (2016), 'no podem permetre'ns als rics' si creiem en una vida social justa, orientada al benestar i sostenible. És necessari apostar per una regeneració de les formes de vida i una mutació en les relacions entre poder, mercat i societat on no hi hagi legitimació per a distàncies tan abismals en la riquesa. Ja no és només una qüestió de si es pot eradicar la pobresa, sinó de com viure en un món intergeneracionalment sostenible i just".

Certament, cal oposar-se a la legitimació per a distàncies tan abismals en la riquesa. Igualment, cal oposar-se a la legitimació de la violència d'estat per requisar urnes, paperetes de votació, i desitjos de votar de la immensa majoria del poble català.

Publicat originalment a dBalears (1-X-2017)

Explotació laboral

Amb massa freqüència tenim notícies de casos d'explotació laboral que van associats a detencions policials, i en els quals, en general, no apareix cap actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS). Aquests casos van molt més enllà de la irregularitat administrativa, o de l'incompliment d’una o una altra norma laboral, de prevenció de riscos laborals, o de la Seguretat Social. Aquestes pràctiques se sancionen segons el que estableix la Llei sobre infraccions i sancions en l'ordre social. Fins i tot, posat que la ITSS té entre les seves funcions la d'assessorar i mitjançar, en molts casos ni tan sols se sanciona una pràctica irregular. Per exemple, la comprovació de contractes en frau de llei (contractes temporals que han de ser fixos o fixos discontinus) no porta sempre associada una sanció a l'empresa. S'opta amb molta freqüència per la conversió d'aquests contractes fraudulents a una situació de legalitat. És, sens dubte, una pràctica desincentivadora del compliment de la llei, i molt en la lògica catòlica de solucionar els incompliments socials amb una petició de perdó (i una mica de penitència). Als països de tradició luterana, a més de tenir unes Inspeccions de Treball molt més robustes en efectius humans i recursos que les nostres, qui la fa la paga, i es compromet a fer-ho bé en el futur. Potser és per això que en uns llocs el frau laboral és d'una dimensió estructural –com ho és el frau en la contractació arreu de l'estat espanyol– i en uns altres està lluny de ser-ho.

La qüestió és que els casos que es presenten com d'explotació laboral són aquelles pràctiques empresarials que “investiga” la policia i la judicatura i que estan tipificades en el Codi Penal sota la rúbrica de "delictes contra els drets dels treballadors". A tall d'exemple, pràctiques empresarials que provoquen riscos físics i/o psíquics evidents per als treballadors i les treballadores (per incompliment de les normes de prevenció de riscos laborals, per jornades laborals o càrregues laborals excessives, etc.); situacions relacionades amb màfies d'immigració; falta d'alta a la Seguretat Social d'una pluralitat de treballadors/es; o, dit més en genèric i en paraules del Codi Penal espanyol, pràctiques empresarials que "mitjançant engany o abús de situació de necessitat, imposen als treballadors al seu servei condicions laborals o de Seguretat Social que perjudiquin, suprimeixin o restringeixin els drets que tinguin reconeguts per disposicions legals, convenis col·lectius o contracte individual".

Aquests casos, que impliquen càstig de privació de llibertat de qui, perquè ens entenguem, practica explotació laboral, són, com deia al principi, massa freqüents. Malauradament, no n'hi ha –o són de molt difícil disponibilitat– estadístiques oficials. He intentat trobar dades sobre la magnitud del fenomen actual d'explotació laboral en les fonts estadístiques del Poder Judicial i del Ministeri de l'Interior, però sembla ser un assumpte d'escàs interès. No obstant això, si un fa cas al que han informat els mitjans de comunicació de les Illes Balears, resulta que a casa nostra s'han produït més de 20 detencions per causes relacionades amb explotació laboral en els dos últims anys. Segurament només és la punta d’un 'eisberg', però, en qualsevol cas, un símptoma que permet afirmar que estem en presència d'una mena de "fòbia als drets humans als centres de treball", que té molt a veure amb un model econòmic d'espais públics, de ciutats i pobles convertits en grans terrasses privatitzades de "food&beverage", en un context de precarietat laboral com a norma.

Valgui com a exemple l' últim cas conegut fa uns dies: dos responsables de set restaurants detinguts perquè, entre altres coses, obligaven els empleats a treballar més de 12 hores diàries durant tots els dies de la setmana. En alguns casos, sense contracte laboral, i sense cap dia lliure durant anys. És el perfil més habitual d'aquest tipus d'informacions (restauració, jornades laborals inhumanes, absències de contracte laboral i de Seguretat Social...), però que, en aquesta ocasió, incorpora una informació prou rellevant que no hauria de passar desapercebuda: "Les perquisicions van permetre comprovar que en els darrers anys havien passat pels restaurants dels investigats més de 200 treballadors". És a dir, tot i no saber la durada dels contractes dels treballadors que sí que en tenien, la pèrdua 'de facto' de la causalitat en la contractació temporal és un factor importantíssim de l'explotació laboral actual. El motiu és clar: aquest tipus d'explotació humana està associada a l'estat de necessitat de qui la sofreix i, consegüentment, a la pèrduda de llibertat de debò que provoquen les ocupacions de curta durada. Moltes persones viuen, com a conseqüència de l'absència d'estabilitat en l'ocupació i de salari suficient per arribar a meitat del mes, en un estat de, en paraules de l'escriptor i investigador Mark Fisher, capitalisme putrefacte.

Però l'explotació laboral no és ni una maledicció bíblica, ni un fenomen irreversible de la naturalesa. Es produeix per un conjunt de decisions polítiques com ara la seva certa invisibilització (i per això no se'n publiquen estadístiques); l'existència d'un Salari Mínim Interprofessional que, incomplint descaradament la Carta Social Europea, és de misèria (en aquest sentit la campanya ' Anem a 1.000', a més dels objectius que pretenen els seus impulsors, de retruc, és una campanya antiexplotació laboral); la falsa creença que al sector de serveis de restauració –i de turisme en general– li és intrínseca una gran dosi de precarietat laboral, malgrat que realment és la norma laboral la que precaritza l'ocupació. Però, en qualsevol cas, el millor antídot contra l'explotació laboral seria, sens dubte, una Renda Bàsica que, pel seu caràcter d'incondicionalitat, universalitat, i suficiència, és garantia de llibertat material per a tothom. Llibertat de debò i explotació laboral són un impossible oxímoron.

En fi, posar fi a aquesta putrefacció capitalista que significa l'explotació laboral és decisió política. Altrament dit, és qüestió de decència i de lesa democràcia.

Publicat originalment a l’Ara Balears (27-IX-2017) 

Turismefòbia

Aquesta setmana, el dimecres 27, se celebra, a iniciativa de l'Organització Mundial del Turisme, el Dia Mundial del Turisme. Aprofitaré l’avinentesa per parlar de turismefòbia:

Els i les qui no ens empassem la mentida històrica que en aquestes illes, abans del boom turístic, es vivia exclusivament, i molt precàriament, de l'agricultura, menyspreant la importància de la indústria illenca, formem part de l'escamot turismefòbic.

No coincidir amb la interpretació segons la qual el boom turístic dels anys 60 va significar una autèntica modernització de la societat del tardofranquisme, i impulsà l'adveniment de la democràcia, és senyal de prendre part a una colla de turismefòbics i turismefòbiques. Tant se val que ens esforcem a explicar que no es pot oblidar que el denominat desenvolupament mitjançant el turisme del franquisme va enriquir a les elits franquistes, alhora que va reforçar la dictadura com a conseqüència del guany de reputació internacional de Franco. És més, en paraules d'Alicia Fuentes (Benvingut, Mr. Turisme) citant a Justin Crumbaugh, interpretar "el desenvolupament turístic com un camí cap a l'emancipació democràtica" implica l'acceptació que "com més lliure és el mercat, més lliure és la gent".

Turismefòbia practiquem els que ens escandalitzam que a hores d'ara se segueixi sostenint que el turisme és una "indústria no contaminant". La ximpleria de la "indústria sense xemeneies" serveix, únicament, per a les teories negacionistes del canvi climàtic. Però el cert i segur és que l'augment de turistes dispara les emissions de CO2. Els qui afirmam que la "petjada climàtica del turisme" és veritablement insostenible, i que l'activitat econòmica turística contribueix –i molt- a l'escalfament global, som persones turismefòbiques radicals.

Els i les que sostenim que les societats de monocultiu turístic tenen una major tendència a ser societats amb grans desigualtats socials, i amb uns mercats laborals especialment precaris, és clar, som desqualificats com a turismefòbics. Per més que aportem dades, els qui  sostenim que el mantra del "vivim del turisme", hauria de ser substituït pel de "malvivim del turisme" som gent abduïda per una perillosa turismefòbia. Aquesta acusació de turismefòbia és una descarada tàctica per a no acceptar que, malgrat situacions de monocultiu turístic, és possible un repartiment més just de la riquesa generada, i unes condicions salarials dignes i unes relacions laborals humanitzades.

El "sentit comú neoliberal hegemònic" considera com a coses de la turismefòbia internacional defensar la no mercantilització del territori per part de les multinacionals turístiques, o reivindicar un instrument internacional vinculant per a què les Empreses Transnacionals turístiques respectin arreu els Drets Humans i la Justícia Ecològica. És el mateix pensament purament ideològic (o, més aviat, de la confraria practicant de la "religió del creixement") que considera turismefòbia la defensa del Dret a la Ciutat a, posem pel cas, Lisboa, Berlín, Venècia, Barcelona, Palma... La mateixa religió que considera un sacrilegi de lesa turismefòbia exigir conèixer la gran contaminació ambiental i la explotació laboral que s'amaga darrere de la indústria dels creuers.

Per anar acabant, segur que, si dic que els discursos oficials del Dia Mundial del Turisme de 2017 em produeixen vergonya aliena, seré tractat com un afectat d'una acusada turismefòbia. M'és igual! Em sembla una indignitat que el vitalici Secretari General de l'Organització Mundial del Turisme (OMT) i l'Autoritat de Turisme de Qatar ens parlin de Turisme Sostenible. Això és, si més no, un sarcasme molt feridor. Parlar de Drets Humans i de Qatar és un oxímoron, i el context global és d'agreujament de l'escalfament climàtic, i segueix sent absolutament actual que "una de les característiques del turisme al llarg dels segles, des de l'època del Gran Tour, és que a no gran distància dels hotels de cinc estels hi ha gana i misèria" (Paul Theroux a "L'últim tren a la zona verda").

En definitiva, amb el terme turismefòbia es pretén criminalitzar tot pensament crític amb l'actual model turístic, a tots els moviments socials que lluiten aquí i per tot el món contra els efectes negatius en les vides de la gent no estrictament rica del capitalisme turístic globalitzat. Fins i tot, es pretén criminalitzar als models alternatius de turisme que, per exemple, es desenvolupen en l'àmbit de l'economia social i solidària. Altrament dit, anomenen turismefòbics i turismefòbiques a la gent que pensam que una societat fraternal suposa oposar-se al pensament únic segons el qual "no hi ha cap altra sortida que no sigui la submissió del treball al capital i la submissió de les necessitats al consum de mercaderies; no hi ha vida ni societat més enllà de la societat de consum i del treball mercantilitzat, ni un altre model que no sigui el del capitalisme" (André Gorz en el pròleg de el "Manifest Utopia").

Turismefòbia vol dir: “Prohibit repensar el model turístic”. Amén!

Publicat originalnalment a dBalears (25-IX-2017)