Nou Conveni d'hostaleria: fortaleses i febleses

L'acord en el Conveni col·lectiu d'hostaleria de les Illes Balears ha estat, sens dubte, una sorpresa per a qualsevol persona observadora del tarannà del funcionament del mercat laboral illenc i de les relacions laborals. Més aviat diria que, per la seva anticipació, formes i continguts, ha estat una triple sorpresa. Però més enllà de sorpreses, l'acord ha estat saludat amb una més o menys generalitzada satisfacció, especialment en àmbits governamentals autonòmics. Pot ser que res no sigui tan sorprenent ni s'hagi d'exagerar la satisfacció. S'imposa la prudència, i analitzar les fortaleses i febleses de tot plegat.

Amb relació a l'anticipació –el vigent conveni col·lectiu té vigència fins al 31 de març de 2018–, podria anotar-se com a fortalesa un exercici de negociació col·lectiva contínua, és a dir, negociar mentre el conveni col·lectiu precedent té plena vigència. Preferesc pensar que no existeix un altre motiu de tal anticipació en l'acord, i que, per tant, és una prova de maduresa dels agents socials i econòmics. Però aquesta ràpida signatura de la pau social pel que fa al conveni col·lectiu del sector de l'hostaleria balear té algunes febleses de les quals n'assenyalaré dues: primera, la divisió de la representació empresarial, que pot exacerbar els intents de divisió, especialment de la representació empresarial de la restauració, de l'àmbit d'aplicació del conveni. Sembla complicat que jurídicament això succeeixi (no debades tot indica que els signants ho han volgut blindar no signant un nou conveni col·lectiu, sinó ampliant la vigència del text que encara està en vigor i introduint-hi els canvis acordats), però, en qualsevol cas, sempre seria millor mantenir la unitat del conveni –qüestió fonamental per a la cohesió social a les Illes Balears– com a fruit d'una negociació i eventual conflicte, que mitjançant enginyoses tècniques legals o d'un intervencionisme de l'Administració autonòmica. La segona i, des del meu punt de vista, la més important de les febleses de tanta anticipació és l'absència d'un veritable procés d'informació, mobilització, assumpció de les reivindicacions i apoderament dels treballadors i treballadores als centres de treball entorn del conveni col·lectiu. El sindicalisme no va sobrat, encara que sigui injustament, de prestigi entre la precarietat, i en aquest sentit, una negociació tan cupular ha privat de la pedagogia d'explicar arreu que els drets conquerits tenen més valor, i es defensen millor per als qui els conquereixen i han de defensar-los.

Pel que fa a les formes, hi ha més febleses que fortaleses perquè s'han barrejat dos àmbits de negociació que, per la seva naturalesa, haurien de preservar la seva respectiva autonomia. A través d'una aparent negociació col·lectiva tutelada pel Govern, s'acorda el que és propi del conveni col·lectiu (fonamentalment increment salarial, allò relatiu a l'externalització de serveis i el pacte de proposar al Govern de les Illes Balears "la subscripció d'un acord tripartit que tingui per objecte reduir la sinistralitat laboral i la millora en la qualitat de les condicions de treball de les treballadores i treballadors del sector"). Però aquesta proposta d'acord tripartit, que pel seu contingut no és pròpia d'un conveni col·lectiu (el Govern no està formalment en la Comissió Negociadora), hauria d'estar més que embastada, atès que s'ha rubricat en el mateix instant que la pròrroga del conveni col·lectiu pròpiament dit. En definitiva, unes formes molt marcades per la intervenció governamental, que es justifiquen, supòs, pel debilitament de la força dels febles en la negociació dels convenis col·lectius sectorials a conseqüència de la Reforma Laboral de 2012. Sigui pel que sigui, les fortaleses de les peculiars formes de negociació d'aquest acord prou atípic les haurem de cercar en els seus continguts. Doncs, encara que sigui breument, comentem-les.

L'augment salarial del 17% al cap dels quatre anys de vigència (5% el 2018 i el 2019, el 3,5% el 2020 i el 2021) ha estat especialment celebrat. Estic d'acord de celebrar-ho, però... ai els peròs i les febleses! És, d'una banda, un augment discret, en comparació amb els marges empresarials actuals i, a més, la tremenda precarietat laboral (el mateix FMI acaba d'avisar que l'ocupació parcial i temporal llastren els sous) que no garanteix una millora certa de la renda disponible per als treballadors i treballadors. És més, cal tenir en compte que, en el cas que aquests espectaculars beneficis empresarials se'n ressentin en els pròxims quatre anys, els mecanismes d'imposar retallades salarials a les empreses són, per obra i gràcia de l'esmentada Reforma Laboral, immensos.

El segon aspecte a comentar és el que fa referència a les garanties laborals i certes limitacions a les externalitzacions de serveis. És un assumpte a analitzar amb deteniment i, com que ja m'estic allargant, ara no m'hi entretindré. I, tanmateix, és un acord en el qual, tal com està la legislació laboral, s'aprecien més fortaleses que febleses. No obstant això, no em puc estar de dir que l'assumpte de l'externalització del treball als hotels va molt més enllà de garantir uns elementals drets laborals, com ara, el d'igual treball igual salari. És, com queda de manifest en alguns testimoniatges en el llibre ' Externalització del treball en hotels. Impactes en els departaments de pisos' d'Ernest Cañada, un assumpte cabdal en l'estratègia neoliberal de debilitament sindical.

I per acabar aquest breu comentari dels continguts, cal fer referència a l'Acord tripartit sobre salut en el treball. Fortaleses? Poques. Els compromisos escrits són tan genèrics i a voltes només declaratius (per exemple, una de les reivindicacions capdavanteres de les Kellys Confederades –a casa nostra Kellys Unió Balears– com és la regulació de la càrrega de treball es resol així: "... els signants d'aquest acord manifesten preocupació perquè la càrrega de treball adjudicada als treballadors del sector sigui adequada i vetllaran perquè no suposi un risc per a la salut dels treballadors i treballadores d'hostaleria" (sic). Per tant, tal vegada, l'única fortalesa sigui l'existència del mateix text, la qual cosa, indirectament, es reconeix com un fracàs social, empresarial i politicoinstitucional de les polítiques de prevenció de riscos laborals. Però que ningú s'enganyi: la gran feblesa d'un acord d'aquest tipus i matèria és que no s'albira cap avanç de debò en la participació efectiva de les treballadores i treballadors en l'organització del treball en el si de l'empresa. Aquesta, i no una altra, és la clau per garantir no emmalaltir, i mal viure físicament com a conseqüència del treball.

En definitiva, estam en presència d'un acord amb fortaleses i febleses que, globalment, és moderadament positiu. Ho és pels seus continguts i perquè s'ha produït en un context de debilitament de les institucions de la negociació col·lectiva, que dificulta en extrem traduir majors marges empresarials i augments de productivitat en millores salarials i laborals. Que en els temps que corren, d'hegemonia neoliberal, un conveni col·lectiu tan important com el de l'Hostaleria de les Illes Balears tingui avanços i cap reculada no és poca cosa.

Publicat originalment a l’Ara Balears (05-X-2017) 

La secessió dels rics

En començar a escriure aquesta col·laboració setmanal per a dBalears havia pensat opinar alguna cosa sobre el Referèndum d'Autodeterminació del Principat de Catalunya.

Com quan m'hi pos, a les 10 hores del diumenge, hauria d'escriure sobre la brutal operació de repressió (d'extensió i conseqüències encara ara desconegudes) de l'Estat Espanyol contra un poble que desitja votar, em resulta impossible escriure sobre aquesta ignominiosa situació. Sobre els altres aspectes de la jornada 1-O, m'he recordat que una companya de militància sindical em feia callar a les reunions amb la frase: "Rafael, si no tens res nou a dir, calla".

És la mateixa companya que fa pocs dies m'havia enviat un correu electrònic en el qual m'adjuntava l' "Informe Mundial de la Riquesa 2017", elaborat i publicat per la consultora Capgemini. Així que he canviat de plans i, ressonant-me això del "desafiament secessionista", escric sobre la secessió dels rics.

El més rellevant de l'informe es podria resumir així: A) El nombre de milionaris al Regne d'Espanya va augmentar l'any passat en 9.600 persones, fins a les 202.200, la qual cosa suposa un augment del 5% respecte a 2015. B) Si aquesta dada del nombre de milionaris a Espanya en 2016 (202.200) es compara amb la de 2008, quan el nombre era de 127.100 milionaris, es constata un augment de, gairebé, un 60%. C) Pel que fa al volum de la riquesa de les grans fortunes al Regne d'Espanya, l'any passat va registrar un repunt del 5,5%, fins als 583.900 milions de dòlars (495.485 milions d'euros). És la xifra més alta des de l'inici de la crisi. D) La població milionària d'arreu del món va créixer en 2016 un 7,5%, fins als 16,5 milions, un ascens superior al registrat en 2015 (+4,9%), i el volum de riquesa que concentren aquestes persones va créixer un 8,8%, enfront del 4% en 2015, fins a arribar als 63,5 bilions de dòlars (53,8 bilions d'euros). En tots dos casos s'assoleixen els nivells més alts de la història.

Són, sens dubte, unes dades escandaloses perquè es produeixen en un context en què, per a la majoria de la població del Regne d'Espanya -i del món-, les anomenades "classes mitjanes" segueixen empobrint-se. Avui dia -contràriament al que passava a les dues generacions anteriors- tenir un treball estable i decentment remunerat, emancipar-se i formar una família, poder exercir dignament el dret a un habitatge, o, fins i tot, tenir un cotxe en propietat, és una quimera per a una bona part de la ciutadania.

És clar que la crisi ha estat una monumental estafa. Les diferències s'han disparat, la pobresa i l'empobriment s'ha estès en les nostres societats, tal com posa de manifest l'estudi "Distribució de la renda, crisi econòmica i polítiques redistributives", publicat per la Fundació BBVA, que no és precisament massa sospitosa de radicalitat o populisme. Les polítiques d'austeritat autoritària han provocat una disminució de la renda disponible, i, alhora, una menor equitat en la seva distribució. Hi ha molt més perill de xenofòbia, de disputa entre els últims i els penúltims, que se'n vagi a norris la cohesió social mínima de les societats democràtiques.

En fi, Antonio Ariño i Juan Romero acaben el seu llibre, el títol del qual, "La secessió dels rics", he manllevat per titular aquestes línies, amb aquestes paraules: "Com diu Sayer (2016), 'no podem permetre'ns als rics' si creiem en una vida social justa, orientada al benestar i sostenible. És necessari apostar per una regeneració de les formes de vida i una mutació en les relacions entre poder, mercat i societat on no hi hagi legitimació per a distàncies tan abismals en la riquesa. Ja no és només una qüestió de si es pot eradicar la pobresa, sinó de com viure en un món intergeneracionalment sostenible i just".

Certament, cal oposar-se a la legitimació per a distàncies tan abismals en la riquesa. Igualment, cal oposar-se a la legitimació de la violència d'estat per requisar urnes, paperetes de votació, i desitjos de votar de la immensa majoria del poble català.

Publicat originalment a dBalears (1-X-2017)

Explotació laboral

Amb massa freqüència tenim notícies de casos d'explotació laboral que van associats a detencions policials, i en els quals, en general, no apareix cap actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS). Aquests casos van molt més enllà de la irregularitat administrativa, o de l'incompliment d’una o una altra norma laboral, de prevenció de riscos laborals, o de la Seguretat Social. Aquestes pràctiques se sancionen segons el que estableix la Llei sobre infraccions i sancions en l'ordre social. Fins i tot, posat que la ITSS té entre les seves funcions la d'assessorar i mitjançar, en molts casos ni tan sols se sanciona una pràctica irregular. Per exemple, la comprovació de contractes en frau de llei (contractes temporals que han de ser fixos o fixos discontinus) no porta sempre associada una sanció a l'empresa. S'opta amb molta freqüència per la conversió d'aquests contractes fraudulents a una situació de legalitat. És, sens dubte, una pràctica desincentivadora del compliment de la llei, i molt en la lògica catòlica de solucionar els incompliments socials amb una petició de perdó (i una mica de penitència). Als països de tradició luterana, a més de tenir unes Inspeccions de Treball molt més robustes en efectius humans i recursos que les nostres, qui la fa la paga, i es compromet a fer-ho bé en el futur. Potser és per això que en uns llocs el frau laboral és d'una dimensió estructural –com ho és el frau en la contractació arreu de l'estat espanyol– i en uns altres està lluny de ser-ho.

La qüestió és que els casos que es presenten com d'explotació laboral són aquelles pràctiques empresarials que “investiga” la policia i la judicatura i que estan tipificades en el Codi Penal sota la rúbrica de "delictes contra els drets dels treballadors". A tall d'exemple, pràctiques empresarials que provoquen riscos físics i/o psíquics evidents per als treballadors i les treballadores (per incompliment de les normes de prevenció de riscos laborals, per jornades laborals o càrregues laborals excessives, etc.); situacions relacionades amb màfies d'immigració; falta d'alta a la Seguretat Social d'una pluralitat de treballadors/es; o, dit més en genèric i en paraules del Codi Penal espanyol, pràctiques empresarials que "mitjançant engany o abús de situació de necessitat, imposen als treballadors al seu servei condicions laborals o de Seguretat Social que perjudiquin, suprimeixin o restringeixin els drets que tinguin reconeguts per disposicions legals, convenis col·lectius o contracte individual".

Aquests casos, que impliquen càstig de privació de llibertat de qui, perquè ens entenguem, practica explotació laboral, són, com deia al principi, massa freqüents. Malauradament, no n'hi ha –o són de molt difícil disponibilitat– estadístiques oficials. He intentat trobar dades sobre la magnitud del fenomen actual d'explotació laboral en les fonts estadístiques del Poder Judicial i del Ministeri de l'Interior, però sembla ser un assumpte d'escàs interès. No obstant això, si un fa cas al que han informat els mitjans de comunicació de les Illes Balears, resulta que a casa nostra s'han produït més de 20 detencions per causes relacionades amb explotació laboral en els dos últims anys. Segurament només és la punta d’un 'eisberg', però, en qualsevol cas, un símptoma que permet afirmar que estem en presència d'una mena de "fòbia als drets humans als centres de treball", que té molt a veure amb un model econòmic d'espais públics, de ciutats i pobles convertits en grans terrasses privatitzades de "food&beverage", en un context de precarietat laboral com a norma.

Valgui com a exemple l' últim cas conegut fa uns dies: dos responsables de set restaurants detinguts perquè, entre altres coses, obligaven els empleats a treballar més de 12 hores diàries durant tots els dies de la setmana. En alguns casos, sense contracte laboral, i sense cap dia lliure durant anys. És el perfil més habitual d'aquest tipus d'informacions (restauració, jornades laborals inhumanes, absències de contracte laboral i de Seguretat Social...), però que, en aquesta ocasió, incorpora una informació prou rellevant que no hauria de passar desapercebuda: "Les perquisicions van permetre comprovar que en els darrers anys havien passat pels restaurants dels investigats més de 200 treballadors". És a dir, tot i no saber la durada dels contractes dels treballadors que sí que en tenien, la pèrdua 'de facto' de la causalitat en la contractació temporal és un factor importantíssim de l'explotació laboral actual. El motiu és clar: aquest tipus d'explotació humana està associada a l'estat de necessitat de qui la sofreix i, consegüentment, a la pèrduda de llibertat de debò que provoquen les ocupacions de curta durada. Moltes persones viuen, com a conseqüència de l'absència d'estabilitat en l'ocupació i de salari suficient per arribar a meitat del mes, en un estat de, en paraules de l'escriptor i investigador Mark Fisher, capitalisme putrefacte.

Però l'explotació laboral no és ni una maledicció bíblica, ni un fenomen irreversible de la naturalesa. Es produeix per un conjunt de decisions polítiques com ara la seva certa invisibilització (i per això no se'n publiquen estadístiques); l'existència d'un Salari Mínim Interprofessional que, incomplint descaradament la Carta Social Europea, és de misèria (en aquest sentit la campanya ' Anem a 1.000', a més dels objectius que pretenen els seus impulsors, de retruc, és una campanya antiexplotació laboral); la falsa creença que al sector de serveis de restauració –i de turisme en general– li és intrínseca una gran dosi de precarietat laboral, malgrat que realment és la norma laboral la que precaritza l'ocupació. Però, en qualsevol cas, el millor antídot contra l'explotació laboral seria, sens dubte, una Renda Bàsica que, pel seu caràcter d'incondicionalitat, universalitat, i suficiència, és garantia de llibertat material per a tothom. Llibertat de debò i explotació laboral són un impossible oxímoron.

En fi, posar fi a aquesta putrefacció capitalista que significa l'explotació laboral és decisió política. Altrament dit, és qüestió de decència i de lesa democràcia.

Publicat originalment a l’Ara Balears (27-IX-2017)