40 anys després d'aquell 29 d'octubre...

Fa anys que un dels meus referents del republicanisme modern és Xosé Manuel Beiras. Els ensenyaments d'aquest polític i economista gallec només han estat comparables amb els del recentment traspassat filòsof català, Antoni Domènech. Resulta que l'últim text que he llegit del gallec (que és la seva col·laboració en el llibre "Repensar l'Espanya plurinacional") és una imprescindible reflexió sobre la conflictiva relació entre Estat i nació, no sense abans advertir-nos que també li preocupen molt la relació entre l’ Estat i les classes socials o l'estructura social, entre l’ Estat i la base econòmica, i entre l’ Estat i la ciutadania. Beiras confessa que, si tracta únicament la primera d'aquestes conflictivitats, ho fa per disciplina amb l'encàrrec de l'editora del llibre.

Pot ser que, amb raó, es preguntin què té a veure tot això amb el títol de l'article que, evidentment, fa referència a l'aniversari -que se celebra aquest diumenge vinent- de la gran manifestació a favor de l'autonomia que fa 40 anys va omplir de gom a gom la Plaça Major de Palma. Doncs té a veure bastant. Els que vam participar en aquella manifestació de 1.977, i, molt modestament, vam contribuir una mica a organitzar-la, tenim raons sobrades per sostenir que, 40 anys després, els avanços d’autogovern de debò són molt minsos. La qüestió és que el procés autonòmic ha esdevingut una fal·làcia. Sense sobirania -més o menys disruptiva-,  únicament és raonable parlar de certa -i conflictiva- descentralització administrativa.

És dur acceptar que aquella il·lusió de joventut era infundada. Tanmateix, amb la joventut de llavors era difícil qualsevol lectura crítica a l'anomenada “Transició” que tot just s’iniciava.  Però el que no té cap sentit és que, des de posicions no conservadores,  es negui un balanç crític d'aquest procés de segona restauració borbònica. En aquest sentit, Beiras, en el text abans citat, escriu: "Sabotejat i truncat el projecte rupturista de la sobirania popular [el que l'oposició al franquisme va anomenar ruptura democràtica], el poble espanyol va ser suplantat pel poder del Departament d'Estat nord-americà, amb la col·laboració de les grans Internacionals (la socialdemòcrata i la democristiana), la complicitat de nous quadres dirigents parvenus en algunes organitzacions antifranquistes -primordialment del PSOE, des del Congrés de Suresnes a la tardor de 1974-, i l'adhesió de sectors oportunistes del règim franquista, que van veure en aquesta operació el cel obert per a la seva supervivència, començant pel nou monarca investit per les Corts franquistes en aplicació de res menys que la Llei de Successió de 1947. En paraules de Juan Garcés, 'el poble espanyol', en lloc de poder obrar com a 'sobirà', va quedar reduït a un poble 'intervingut' (per enèsima vegada en la seva història, per cert, des de 1714)".

D'aquella pols, vénen aquests fangs: El cop d’estat, via article 155 de la constitució borbònica del 1978, contra les institucions catalanes (cal recordar tantes vegades com  calgui que la Generalitat de Catalunya és una institució d'origen republicà i restaurada prèviament a l'existència d'aquesta constitució),  i el procés de  (des)autogovern (Segons Beiras: "Avui en dia pot dir-se que el títol VIII [de la constitució del 78] està pràcticament derogat, és a dir, desproveït d'un contingut que realment estigui en vigència) d'unes illes (esdevingudes en colònia turística) que segueixen espoliades, i que, per no poder, no poden autogovernar-se les portes d'entrada a un territori que, a més de ser limitat,  està més que saturat.

Existeix, efectivament, una gran diferència entre la situació de Catalunya i la de casa nostra: Al principat hi ha, en paraules de Xosé Manuel Beiras, una rebel·lió cívica rupturista que, tard o d'hora, triomfarà. A les nostres illes, per contra, les espurnes de rebel·lió cívica rupturista que es van poder albirar en la massiva i persistent oposició cívica-ciutadana a les polítiques de José Ramón Bauzá, en lloc de consolidar-se amb el Govern dels Acords del Canvi, van esvaint-se. Per tant, 40 anys després d’ aquell 29 d'octubre de 1977,  si triomfa el cop d’estat contra les institucions i el poble de Catalunya,  dubt molt que tinguem prou forces per resistir un nou  tsunami recentralitzador.  Al temps! 

Publicat originalment a dBalears ( 23-X-2017)

Assetjament sexual a la feina: No i punt!

Les notícies sobre l'escàndol entorn del productor de cinema Harvey Weinstein, que, pel que sembla, és únicament la punta de l'iceberg d'una mena d'epidèmia d'assetjaments sexuals a la feina – als Estats Units és un problema que afecta una de quatre dones–, han fet que m'interessés per esbrinar la magnitud d'aquest repugnant fenomen a casa nostra. Els avanç que la recerca no ha estat fàcil i, a sobre, ha sigut poc productiva pel que fa a les dades. Però, abans de comentar aquests aspectes, convé delimitar de què parlem quan ens referim a assetjament sexual a la feina.

Sintèticament, es podria dir que cometen assetjament sexual en el treball aquells que, en el marc d’una relació laboral, sol·liciten favors de naturalesa sexual per a ells o per a un tercer, a canvi d’algun avantatge i/o d’evitar algun perjudici –això és ‘xantatge sexual’–, o creen una situació hostil, humiliant o greument intimidatòria –el que s’anomena ‘assetjament ambiental’–. És a dir, els comportaments dels assetjadors són no desitjats, no benvinguts i, òbviament, no sol·licitats per qui els sofreixen. Val a dir que la majoria dels manuals sobre el tema distingeixen, tot i que sense esgotar la casuística, entre quatre tipus d'assetjament sexual en el lloc de treball: 1. Físics (grapejos, pessics o frecs deliberats; agressions físiques; tocaments o contactes físics innecessaris; sol·licitar favors sexuals, moltes vegades vinculant-ho a una promoció o altres millores laborals...) 2. Verbals (fer comentaris o insinuacions sexuals; explicar acudits de caràcter sexual o preguntar sobre fantasies eròtiques; transformar les discussions de treball en converses sobre sexe; comentaris homòfobs i/o insults basats en el sexe d'una altra persona o qualificant la seva sexualitat...) 3. No-verbals. (enviament de cartes anònimes; enviar e-mails i/o missatges de text no desitjats o col·locar acudits sexualment explícits en, posem per cas, la intranet d'una oficina; exhibir fotos, calendaris, fons de pantalla en el PC, o un altre material sexualment explícit; gestos amb una connotació sexual o picades d'ullet; mirades lascives o concupiscents; xiulades...). Anotem, abans d'acabar aquesta breu definició de l'assetjament sexual en el treball, que l’esmentat assetjament el poden practicar els membres de la direcció de l'empresa i també els companys de la plantilla –una de les meves pitjors experiències com a sindicalista va ser haver d'afrontar l'expulsió del sindicat d'un membre del Comitè d'Empresa d'un hotel de Magaluf que havia comès un claríssim assetjament sexual a una companya de treball de l'hotel–. Per acabar, cal mencionar l'assetjament sexual en el treball que fan els clients –les Kellys, per exemple, tenen moltes històries a explicar sobre aquest tema.

Aquestes pràctiques estan penades –en diferent grau, en funció del dany causat a la víctima– al Codi Penal espanyol en el seu capítol d' "agressions sexuals", però més enllà del tractament penal m'interessa emfatitzar que l'Estatut dels Treballadors estableix que, en la relació laboral, els treballadors i treballadores tenen dret al "respecte a la seva intimitat i a la consideració deguda a la seva dignitat, inclosa la protecció enfront de l'assetjament per raó d'origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, i enfront de l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe". Aquí rau la clau de l'assumpte: com en un àmbit no democràtic, com és l'empresa convencional –recordi's que el poder de direcció de l'empresari a les empreses que no pertanyen a l’economia social és, legalment i en la pràctica, gairebé absolut al centre de treball–, es protegeix aquest dret a no patir assetjament sexual?

El ‘sentit comú no neoliberal’ indicaria que el poder democràtic –a través de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS)– hauria de ser el garant efectiu de la protecció d'aquest dret i, per tant, d'evitar de debò l'assetjament sexual en els llocs de treball. I, no obstant això, la laboriositat i la infructuositat de la meva recerca, comentada a l'inici aquest article, em fan dubtar molt que ho sigui de veritat. Vegem:

Tal recerca de dades s’inicia a les estadístiques de la ITSS i la meva sorpresa és majúscula: la informació disponible més actualitzada és l'Informe Anual de 2015. Primer m'empreny pel retard en la informació, però tot seguit m'indign per les dades: d'un total d'1.132.007 actuacions inspectores en el conjunt del Regne d'Espanya, només se'n van fer 4.003 relacionades amb el dret a la intimitat, la dignitat i la persecució de l'assetjament sexual; i, sobre un total de 87.068 infraccions tramitades, únicament 112 ho eren per aquests motius. Per acabar d'arrodonir l’enuig, no s'ofereixen dades per comunitats autònomes.

No em resign a disposar de tan poca informació i, gràcies a la web d’una associació empresarial canària, localitz el Pla Integrat d'Objectius de la ITSS per al 2016. A l'apartat de les Illes Balears es pot llegir: "L'assetjament sexual i per raó de sexe igualment té previstes 5 ordres de servei". No m'ho acab de creure i acudesc al web de la Conselleria de Treball, on puc consultar únicament una informació sobre la planificació autonòmica de la ITSS per al 2017 en la qual res es planifica sobre assetjament sexual.

Voldria pensar que la meva falta de perícia per a localitzar dades m'ha fet una mala passada. Però, tret que se'm demostri el contrari, no crec exagerar si afirm que la magnitud de l'assetjament sexual en el treball, malgrat l'‘apagada estadística’, és, en el conjunt de l'Estat i a casa nostra, un ‘secret a veus’. Aquesta demostració de poder no democràtic –exacerbat per la gran precarietat laboral realment existent–, que té com a objectiu intimidar, coaccionar o humiliar, generalment, una treballadora, necessita una compromesa implicació dels poders democràtics per a la seva erradicació. No estaria de més engegar una gran campanya entorn de la idea “Assetjament sexual a la feina: No i punt!”.

Publicat originalment a l’Ara Balears (19-X-2017)

TOT INCLÒS: El Documental

Rousseau va dir que "l'estat social serà avantatjós per als éssers humans només quan tots posseeixin alguna cosa i cap tingui massa". Efectivament, ha passat molt temps des d'aquell 1762 en què Jean-Jacques Rousseau publicà el seu cèlebre llibre titulat "El contracte social; o, principis del dret polític", més conegut simplement com "El contracte social". No obstant això, idees, com la reproduida entre cometes, d'aquest gran protagonista de la Il·lustració, que, amb reflexions sobre la llibertat i la igualtat dels homes sota un Estat instituït per mitjà d'un contracte social, tant va influir en la Revolució Francesa, resulten -matisades per l'evolució del polièdric pensament emancipatori i igualitari- molt útils per analitzar algunes realitats actuals.

Per exemple, a casa nostra és molt majoritària la concepció que vivim en un estat social de "mig benestar" perquè "vivim del turisme". És més, diria que tal concepció s'ha convertit en una ideologia que ha esdevingut, gairebé, hegemònica. Però, realment aquest viure del turisme ens garanteix que "tots posseeixin alguna cosa i cap tingui massa"? Evidentment, no, i, per això, cada vegada som més la gent que parlam del "malviure del turisme", i, el més important, creixen el pensament i els moviments socials crítics amb els processos econòmics-turbo capitalistes que imposen el tot turisme.

Un dels col·lectius que més ha contribuït a Mallorca a qüestionar el pensament turístic únic ha estat el grup editor de "Tot inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres Illes". Cada any, des del 2014, han editat, en paper i en format digital, quatre monogràfics, de distribució gratuïta -i autofinançats amb aportacions voluntàries-, que són absolutament imprescindibles per al pensament turístic crític o contra hegemònic.

Ara, al mateix temps que segurament ja estan pensant en el monogràfic de 2018, estan embardissats en un nou projecte certament ambiciós: La realització d'un documental que "posa al damunt de la taula la realitat incòmoda que una bona part de la societat mallorquina prefereix defugir".

Però, perquè això sigui possible, fa falta un mínim de recursos econòmics que es pretenen aconseguir mitjançant aportacions de la ciutadania amb una campanya de crowdfunding a la plataforma Goteo, o amb aportacions directes per transferència bancaria.

Al moment d'escriure aquestes línies -gairebé  a l’hora del vermut del diumenge 15 d’octubre-, la campanya a Goteo estava a tocar els objectius de la primera fase, però hi manca un impuls en aquests darrers dies. Tant de bo es desbordin els objectius marcats. Per això, els convid a participar en el finançament d'aquest documental que, de ben segur, serà molt realista i gens surrealista, però que ajudarà a allò que suggeria el gran impulsor del moviment surrealista, André Breton, "transformar el món [en aquest cas Mallorca] com volia Marx, i canviar la vida [desturistitzando-la] com proclamà Rimbaud". Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (16-X-2017)