Pobresa laboral i pobres pensions

Primer va ser l' “Enquesta anual d'estructura salarial”, publicada el mes de juny per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que ens informava que l'any 2015 el salari mitjà, 1.783 €/mes, dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears era dels més baixos i, de fet, ens situava com a setena comunitat autònoma amb els sous més baixos. Més tard, el passat 8 de novembre, es van conèixer les dades del 2016 sobre salaris, que es recullen a l'Enquesta de Població Activa (EPA), que fixava el salari brut mensual mitjà de les persones assalariades illenques en 1.749,3 €/mes. Eren dades que, aplicat el teorema del valor mitjà, evidenciaven que hi havia moltes persones amb salaris que no superen el llindar illenc de la pobresa, que la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN) situava en 747,8 €/mes, i 750,3 €/mes per a 2015 i 2016, respectivament.

Avui mateix hem conegut que la pensió mitjana cobrada a casa nostra a 1 de novembre és de 856,58€, la qual cosa ens indica que hi ha bastants pensions inferiors a aquesta minsa quantitat perquè, en el cas de les pensions, hem d'aplicar també el citat teorema del valor mitjà que, cal recordar-ho, és més conegut com el ‘teorema del mig pollastre’, és a dir, el que planteja que, si jo em menj un pollastre i tu no, el càlcul de la mitjana d'aus consumides donarà com a resultat que ens ha tocat mig pollastre a cadascun. La conclusió és que s'ha d'anar amb cura amb algunes informacions estadístiques, i el millor és fer les anàlisis a partir d'un mix de fonts informatives.

Ahir se'n va publicar una de cabdal d'aquestes fonts: l'estadística del 2016 sobre “Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries”, que cada any publica l'Agència Tributària. Pendent d'un estudi més acurat d'aquestes dades, avanç el següent: a) El nombre de persones assalariades amb retribucions baixes declarades a Hisenda és prou important: un total de 151.530 persones tenen salaris anuals inferiors al Salari Mínim Interprofessional (9.172,80 €/any). És a dir, el 30,5% del total de persones assalariades (497.410) de casa nostra, segons les dades de l'Agència Tributària, són treballadors i treballadores pobres. b) Potser la dada més feridora és el percentatge de pobresa laboral extrema: un total 79.630 persones no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional, és a dir, de 4.586,4 €. c) Es confirma que la pensió mitjana illenca anual (13.187 €) és més d’un 4% inferior a la  mitjana estatal. I, tanmateix, la dada més rellevant és que un total de 67.045 pensionistes tenen pensions inferiors a aquesta mitjana. Hom podria dir que el 34% del total dels nostres pensionistes (198.657) gaudeix d'unes pobres pensions molt poc joioses.

Tot plegat indica que patim una situació estructural de pobresa laboral, i de les pensions, la causa de la qual va més enllà del model productiu extraordinàriament especialitzat en serveis turístics fortament estacionals. És, sens dubte, una problemàtica que cal analitzar en el context d'un capitalisme d'acumulació per despossessió, i d'un estat del benestar que transita cap a una nova realitat d' “estat del bé va estar”.

Publicat originalment  a l’Ara Balears (23-XI-2017)

El fracàs (reconegut) de la Renda Social Garantida per eradicar la pobresa

Des que compartesc setmanalment les meves reflexions, cabòries, i neguits amb els lectors i les lectores de dBalears –i, d'això, ja fa algun temps- he escrit en diverses ocasions sobre la Renda Bàsica. Unes vegades per desfer confusions sobre falses denominacions de rendes condicionades (generalment pobres programes per a pobres), presentades com a una Renda Bàsica. Val a dir que resulta curiós que, com més s'ignora que és la Renda Bàsica, més s'utilitza el seu nom en va.

En altres ocasions, he escrit explicant què és realment la Renda Bàsica, i sobre la viabilitat, necessitat, desitjabilitat, i urgència de posar-la en funcionament. Per tant, don per aclarits aquests temes. Però, com en alguns d'aquests articles m'he referit als debats que s'han produït en els Simposis de la Xarxa Renda Bàsica en els que he participat, els diré que, del 2 al 4 d'aquest mes de novembre, s'ha celebrat a Saragossa la dissetena d'aquestes trobades. Tenia, doncs, previst comentar aquí el que consider més important dels debats d'enguany. Però, vet aquí que va succeir una cosa que em va deixar tan astorat que he necessitat alguns dies per digerir-la.

Què va passar? Doncs que la Consellera de Serveis Socials del Govern, Fina Santiago, en una entrevista radiofònica en el programa de la cadena SER "Hoy por hoy Mallorca", reconeix sense embuts (minut 13,50 de la reproducció del programa) que la Renda Social Garantida (RSG) "no és per sortir de la pobresa, sinó que és per sobreviure". No m'ho podia creure! Després d'escoltar amb atenció varies vegades l'entrevista, és fàcil concloure que, pel context en què es fa tal afirmació, no es tracta d'un lapsus de la consellera.

El cas és que, en el Simposi de la Xarxa Renda Bàsica a Saragossa, el tema més rellevant que es va posar damunt la taula va ser que cal posar molt èmfasi en el caràcter incondicional de la Renda Bàsica perquè aquesta característica, entre altres coses, garanteix l’eradicació de la pobrea perquè no té els condicionants que, per exemple, explica la responsable de la cartera autonòmica de serveis socials en referir-se a la RSG, tan celebrada pel Govern de les Illes Balears.

Tanmateix, cal agrair declaracions tan sinceres com les que coment, perquè, tot i que no sé si estan fetes amb aquest objectiu, ajuden a ampliar la consciència social de la necessitat d'una Renda Bàsica Incondicional.

Acab amb un dubte que em ronda d'ençà que vaig escoltar la citada entrevista a Fina Santiago: Si la RSG no és per lluitar contra la pobresa, quina és la política autonòmica per a tal fi? Aquesta és una qüestió que s'hauria d'aclarir al més aviat possible. Però, segurament, no hi haurà cap explicació, ni cap pregunta parlamentària sobre aquest tema. Les persones pobres són un minso nínxol electoral.

Publicat originalment a dBalears (20-XI-2017)

Malgrat el PP i C's, un avanç contra la precarietat laboral

Un dels dogmes empresarials tan fals com reiterat és aquell que diu que "qui crea ocupació són les empreses privades". Trimestre rere trimestre l'Enquesta de Població Activa (EPA) desmenteix tal asseveració, i, a tall d'exemple, en el tercer trimestre d'enguany, del total de Població Assalariada en el Regne d'Espanya, el 19,7% ho són en el sector públic, i, en el cas de les Illes Balears, aquest percentatge és –en el trimestre estival i, per tant, en els mesos amb major nombre de persones assalariades– del 15,9%.

El citat dogma –gairebé mantra– empresarial no és una qüestió d'ignorància, sinó de cinisme, consubstancial amb allò que es coneix com a "capitalisme del BOE". És un fet que el percentatge d'ocupació assalariada al sector públic ha tendit a la baixa en la mesura que: d'una banda, s'han privatitzat empreses públiques rendibles, i han proliferat les externalitzacions d’una part substancial dels seus processos de prestació de serveis i/o de producció de béns, tant a les que tenen caràcter públic al 100%, com a les que tenen una participació accionarial majoritària de les administracions públiques; i, d'altra banda, s'ha estès l'externalització directa per part de diferents administracions públiques de quantitat de serveis que abans prestaven directament aquestes administracions. L'auge de les empreses multiservei, és a dir, de les societats mercantils que, sense produir res, ni haver arriscat res en l'engegada d'un servei, guanyen diners amb un poti-poti d'activitats empresarials tan heterogènies com ara la promoció immobiliària, l'explotació del servei de neteja d'un hospital públic, la gestió dels serveis de ‘handling’ d'un aeroport o la gestió d'un servei d'orientació per a l'ocupació.

En aquest context, té molta importància la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic, que, després d'una llarguíssima tramitació al Congrés dels Diputats i el Senat, publicà el BOE el passat 8 de novembre. El contingut d'aquesta llei, que és la transposició endarrerida a l'ordenament jurídic espanyol de les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE, i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014, és exhaustiu i complex. No debades és un text amb 347 articles, 79 disposicions entre addicionals, transitòries, derogatòries i finals, i 6 annexos. Molta lletra impresa en el BOE que, en allò substancial, no canviarà el procés de privatització impulsat per una Comissió Europea neoliberal, ni, molt manco, el revertirà. No obstant això, aquesta nova llei de contractes públics pot frenar la dinàmica de precarització de les relacions laborals que, en els últims temps, cada any es produeix, posem per cas, en els aeroports illencs, i que és un dramàtic exemple que, digui's el que es digui, es crea poca ocupació integradora, i es reparteix molta misèria.

El cas és que la nova Llei de Contractes del Sector Públic conté alguns aspectes que poden posar punt a la pràctica de concedir els contractes públics a les ofertes econòmiques a la baixa, fonamentalment, a costa de precaritzar les condicions de treball i salarials dels treballadors i treballadores. Per començar, serà obligatori que l'òrgan de contractació (les administracions) exclogui del procés d'adjudicació aquelles ofertes anormalment baixes que es presumeixin inviables. Per a això, dit molt breument, s'inclouen dues coses cabdals: a) L'obligació que a l'oferta s'incloguin, desagregats per categoria, els costos salarials, partint dels indicats pel conveni col·lectiu sectorial. Això significa que s'hauran de tenir en compte els costos de personal, amb sous de conveni col·lectiu sectorial, a l'hora de fer la licitació, i a l'hora de guanyar-la, i no els d'un conveni d'empresa. Exactament el contrari del que succeeix ara, especialment des que en la Reforma Laboral de 2012, en la qual, com a estratègia de devaluació salarial i per a instal·lar estructuralment la precarietat laboral, es prioritzen els convenis col·lectius d'empresa enfront dels sectorials. I b) S'estableix que l'administració haurà de vigilar el compliment de les condicions que s'han estipulat, i que l'incompliment de les condicions laborals serà, entre d'altres, causa de finalització dels contractes.

Tanmateix, la llei s'ha de desenvolupar i, donada la seva complexitat, abans comentada, és d'esperar una gran judicialització, ja que és molt habitual que el que els poderosos perden a les instàncies democràtiques ho vulguin guanyar als tribunals. En qualsevol cas, en el que afecta aquests assumptes laborals cal esperar que aquesta llei sigui una eina eficaç contra la precarització i la pobresa laboral i, per tant, no s'apliqui en aquest cas el cèlebre "vostès facin la llei, que jo faré el reglament" del Conde de Romanones. Però no es pot descartar que el Romanones se’n torni a sortir.

De moment, el que ha quedat aclarit és que restaurar l'equitat en les relacions laborals caldrà fer-ho en contra del Partit Popular (PP) i de Ciutadans (C's), que es van negar que en els contractes públics deixés de ser el conveni d'empresa la referència. Altrament dit, PP i C’s estan en contra de posar fre als contractes públics amb empreses que practiquen el ‘low cost’ a força de dinamitar unes relacions laborals i salarials decents.

Publicat originalment a l’Ara Balears (16-XI-2017)