Palma precària

A tocar la festa gran de la Ciutat de Palma, no puc estar-me d'escriure unes línies sobre la Palma laboralment precària. Per això faré dues coses: d'una banda, polemitzar amb la regidora de Turisme, Comerç i Treball, Joana Maria Adrover; i, d'altra banda, oferir als lectors i lectores algunes dades oficials sobre la magnitud de la temporalitat laboral a Palma que, incomprensiblement, no són, a parer meu, suficientment conegudes.

Comencem per això últim, les dades: En els últims 10 anys, del total de contractes registrats, tant en el conjunt de les Illes Balears com a Palma, més del 85% han estat temporals. Si comparam aquest percentatge de temporalitat del recentment finalitzat any 2017 amb el de 2012 –any de l'entrada en vigor de l'última reforma laboral–, observarem que el percentatge de Palma es manté en el 86%, mentre que el del conjunt insular descendeix dos punts (del 87% al 85%). Primera conclusió: el mercat laboral palmesà és una mica més temporal que el de les Illes Balears.

Però això no és el determinant per poder parlar d'una Palma precària. El quid de la qüestió està en el creixement impressionant de la temporalitat de curta i molt curta durada. Segons les dades proporcionades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), resulta que, en el període 2010-2017, en el qual s'han decretat les dues últimes reformes laborals, els contractes temporals de menys d'un mes de durada han crescut un 94% (dels 29.661 de 2010 als 57.552 de 2017). Sent això greu, cal afegir el més feridor: els contractes de fins a 15 dies de durada s'han més que duplicat (24.727 fa vuit anys, 51.688 el proppassat 2017). Per acabar d'arrodonir aquesta succinta radiografia de la temporalitat laboral palmesana de molt curta durada, diguem que el nombre dels contractes d'1 a 5 dies de durada s'ha disparat –gairebé s'ha triplicat– en passar de 17.690 el 2010 a 43.085 el 2017. Amb aquesta volatilitat en l'entrada i sortida del mercat laboral de Palma, no és estrany que el registre d'afiliacions a la Seguretat Social bati rècords de registres administratius, que res o poc tenen a veure amb la creació neta d'ocupacions.

I ara polemitzarem amb el discurs oficial de l'Ajuntament de Palma en matèria de situació laboral. Val a dir que el discurs de la citada regidora palmesana, responsable d'aquest àmbit, és, des de l'inici de legislatura, el mateix: Segons ella, mes rere mes creix l'ocupació i l'atur (el registrat) descendeix. És, sorprenentment, el mateix discurs sigui qui sigui qui ostenti la vara de comandament a Cort. Tant se val si és Mateo Isern, José Hila o Antoni Noguera. No hi ha cap matís. Zero referència a la temporalitat contractual que les dades abans exposades palesen. Zero reconeixement al fet que, en bona part, l'augment de l'ocupació a Palma és conseqüència del parany estadístic d'equiparar altes d'afiliacions a la Seguretat Social amb ocupacions creades, i que el descens de l'atur registrat s'ha d'associar a l'augment de "l'atur desanimat", i a l'augment de les "subocupacions". És a dir, a Palma la desocupació registrada descendeix, entre altres coses, perquè, en paraules de Yanis Varufakis, "molts treballs precaris i mal pagats es van crear per reemplaçar treballs millor pagats i a temps complet. El que és, en altres paraules, una catàstrofe per al treball assalariat ha estat celebrat com a recuperació econòmica. En realitat, la crisi s'està fent més profunda, més tòxica, més permanent".

Per tant, contràriament al manifestat per la regidora Joana Maria Adrover, en afirmar que "aquestes dades mostren una evolució molt positiva del mercat laboral a Ciutat, i demostren que Palma continua sent la locomotora de l'economia balear", seria més cert afirmar que aquestes dades mostren una evolució molt positiva de la precarietat del mercat laboral a Ciutat, i demostren que Palma va en la mateixa direcció que la locomotora de la temporalitat i la precarietat laboral de l'economia balear. No estaria de més una mica d'empatia amb el precariat palmesà!

Una Palma que, segons Exceltur, està entre les ciutats amb major pressió turística requereix una anàlisi del seu mercat laboral i del seu grau d'inserció (no és el mateix un mercat laboral inclusiu que un de dinàmic en la generació de pobresa laboral) bastant més complex que el que fa l'Ajuntament de Ciutat. Si el llenguatge és clau a l'hora d'analitzar la situació laboral de les Illes Balears, en el cas de Palma l'encara ho és més. Dit sense embuts: seria motiu de celebració que el creixement de l'ocupació a Palma es produís en un context de menor turistització, de derogació de les Reformes Laborals de 2010 i 2012, d'inexistència d'explotació laboral, i de pobresa laboral zero. Al cap i a la fi, la pregunta clau –mal governant és el que no es fa preguntes– si les coses van tan bé, per què s'ha de modificar el model productiu, i derogar la legislació laboral d'excepció instigada pels causants de la crisi-estafa?

Palma estimada no pot ser una Palma precària. Acab amb un "Visca Sant Sebastià!" perquè també és la festa del precariat palmesà.

Publicat originalment a l’Ara Balears (18/01/2018)

La democràcia... i el color del groc...

No es pot al·legar desconeixement. Amb el que està passant a Catalunya, amb el PP governant a Espanya (malgrat els seus múltiples casos de corrupció), sense que ningú hagi "il·legalitzat" la llotja del Bernabéu –una autèntica icona del capitalisme més corrupte-, sense que existeixi la necessària transparència de la Casa Reial, sense que, en fi, no s'hagi avançat, ans al contrari, en un sistema democràtic més participatiu... hom no pot fer-se el despistat sobre la baixíssima intensitat de la democràcia del Règim del 78.

I tanmateix, no deixa de sorprendre veure, negre sobre blanc, que un informe recent del Consell d'Europa deixa clar que en el Regne d'Espanya no han estat implementades satisfactòriament cap de les onze mesures, plantejades pel mateix Consell d'Europa, sobre independència judicial i lluita contra la corrupció. Poca broma!

Val a dir que l'informe fa retrets a tots els membres del parlament, no només al partit governant. És, dit sense embuts, un problema estructural. Es critica, per exemple, el mal funcionament del parlament espanyol que, entre altres coses, encara no ha regulat la relació dels membres amb qualsevol lobby o grup de pressió que pugui -i de fet ho fa- influir en la forma de legislar. A parer meu, el més cridaner de l'informe és la pèssima valoració que es fa del Poder Judicial: Ni independència del Consell General del Poder Judicial, ni de les Audiències Provincials, ni de l'Audiència Nacional, ni del Tribunal Suprem... La conclusió és demolidora: no funciona la separació de poders. Un breu informe –tot just 12 pàgines-, però difícilment es pot ser més contundent.

El que més m'emprenya de tot plegat és que sembla que la força d'aquell 15-M, que a les places clamava per democratitzar la democràcia (l'econòmica també), es va diluint entre els plecs de la moqueta institucional. Cal posar novament sobre la taula el dilema “democràcia radical o barbàrie” al que ens interpel·là  el filòsof i economista francès  Cornelius Castoriadis.

En aquest sentit, aquesta setmana em sembla especialment escaient recordar que "el dret de vaga s'aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d'associació, associant-se; i tots aquests atributs de la llibertat, és únicament l'acció de masses la que pot acabar imposant-los". Són paraules de Marcelino Camacho en el "Charlas en la prisión: El movimiento obrero sindical" (1976). Diumenge d'aquesta setmana, 21 de gener, Marcelino Camacho compliria 100 anys. Fem nostres aquestes paraules de la, en moltes ocasions, necessària desobediència. La democràcia es democratitza democratitzant-la, l’autodeterminació determinant-nos, la sobirania construint  sobiranies des de la base.... Per molts d’anys, Marcelino Camacho en el record!

En qualsevol cas, en una setmana tan rellevant quant a festes populars es refereix, em ve de gust acabar aquestes línies fent una crida: El color groc –el que reivindica la llibertat dels presos polítics catalans- és el mateix que el de l'Orgull Llonguet. Omplim, idò, de groc els carrers i places de Palma en aquest Sant Sebastián. I recordeu que cal estar "atent, perquè el podrit present no viurà eternament" (At Versaris).

Visca Sant Antoni! Visca Sant Sebastià!

Publicat originalment a dBalears (15/01/2018)

Precarietat laboral: vius i ungles amb el llenguatge!

Hi ha un marc mental de les esquerres nostrades diferent del de les dretes per analitzar el que s'anomena mercat laboral? Al meu entendre no està prou clara l'existència d'un marc mental clarament diferenciat en aquest àmbit transcendental per a la vida de les persones. Si fos així, i seguint George Lakoff i el seu ‘No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític’, els i les progressistes no haurien d'utilitzar el mateix llenguatge en les anàlisis de la situació del treball remunerat. I manco ho haurien de fer en aquesta fase en la qual sembla consolidar-se la superació de la recessió econòmica, alhora que es manté una aguda crisi de l'ocupació com a garantia d'integració social i de no perpetuació dels riscos de pobresa i/o exclusió social.

Vet aquí un exemple recent del que vull dir: El passat 3 de gener es van publicar les dades d'atur registrat i d'afiliacions a la Seguretat Social corresponents al mes de desembre del 2017. El Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social publicà dues notes informatives amb els següents titulars: "L'any 2017 finalitza amb el menor nombre d'aturats dels últims vuit anys", i "L'afiliació mitjana anual creix en 611.146 persones, el millor resultat d'un mes de desembre des de 2005". Per la seva banda, el titular de la nota oficial del Govern de les Illes Balears va ser el següent: "L'any 2017 tanca amb el nivell d'ocupació més elevat des de la crisi econòmica". Com poden observar, malgrat que són missatges de governs de signe diferent (un del PP, i l'altre de PSOE-MÉS amb suport de PODEMOS), la semblança és més que evident.

L'èmfasi d'ambdós és sobre unes suposades millores en els aspectes quantitatius, però tots dos es resisteixen a introduir en els seus missatges que és possible que el que realment creixi sigui la subocupació (ocupacions molt precàries). Els dos governs emfasitzen el creixement del nombre mitjà d'afiliacions a la Seguretat Social, però res diuen sobre les notes metodològiques del registre administratiu de la Seguretat Social, en les quals es diu que "ha d'indicar-se que el nombre d'afiliats no es correspon necessàriament amb el de treballadors, sinó amb el de situacions que generen obligació de cotitzar; és a dir, la mateixa persona es comptabilitza tantes vegades com situacions de cotització tingui". És més que plausible que el creixement del nombre de contractes de molt curta durada (1-5 dies) resulti determinant en la ‘millora’ d'aquestes dades d'afiliacions. A més, les notes informatives esmentades obvien parlar de "l'atur desanimat", és a dir, la gent que davant la manifestament millorable capacitat d'oferir treballs dels serveis públics d'ocupació (el SOIB a casa nostra), i de la dramàtica desprotecció per desocupació, no s'inscriu en demanda d'ocupació, i, a més a més, oculta que els Fixos Discontinus en desocupació no computen com a aturats registrats. En definitiva, són extraordinàriament antipedagògiques perquè el que interessa és el missatge segons el qual "les coses van bé". En aquest afany, el Govern del PP arriba a ocultar que la característica post-recessió econòmica del mercat laboral és la precarietat. El Govern del PSOE-MÉS+PODEMOS relativitza aquest aspecte parlant de "la millora de les xifres de qualitat de l'ocupació".

Fer ressaltar des de l'esquerra que la qualitat –a més de la quantitat– de l'ocupació millora amb la Reforma Laboral del PP en vigor és un disbarat de tal magnitud que converteix en absurda la reivindicació de la seva derogació. Des d'un àmbit no conservador –encara que estigui governant– no haurien de deixar de problematitzar-se les anàlisis del mercat laboral illenc que creix en pobresa laboral polièdrica (salari, prestació per desocupació, pensió). I, alhora, cal no abaixar la guàrdia davant alguns debats ideològics i estratègics que ja estan presents en l'àmbit del dret laboral, i, òbviament, en el clàssic conflicte capital-treball. Per exemple, la professora Amparo Serrano Pascual, al ‘Sociólogos contra el economicismo’ adverteix que "les transformacions operades en la regulació de l'ocupació [reformes laborals] corren paral·leles amb un procés de redefinició del significat del treball com a categoria central de l'ordenament social".

Cal, idò, un marc mental d'anàlisi de la situació sociolaboral propi d'un govern no conservador. I cal que utilitzi un llenguatge diferenciat dels neoliberals purs. No es pot, ni directament ni indirectament, normalitzar socialment la precarietat! Ni tan sols es pot fer en el llenguatge. Si es perd el marc propi, es perd el relat, i sense marc mental i relat no es transforma la realitat. Per tant: vius i ungles amb el llenguatge!

Publicat originalment a l’Ara Balears (11/01/2018 )