Capitalisme canalla

Manllev aquest títol del llibre -així titulat- de César Rendueles. L'expressió canalla s'empra, doncs, segons la primera accepció del diccionari, que fa referència a "gent dolenta menyspreable". Per tant, res té a veure amb la forma col·loquial amb la qual, en algunes terres de parla catalana, es refereixen als infants. Manllev al professor de sociologia, investigador i escriptor el títol, i la següent idea: "El mercat lliure no és el resultat espontani d'un instint emprenedor innat en l'espècie humana. Fins a la modernitat, cap civilització ha estat tan idiota com per apostar la seva pròpia supervivència material a la ruleta comercial". Tots dos préstecs són per comentar un assumpte global, que té repercussions, com no podia ser d'altra manera, en un de local.

Un any més, coincidint amb l'inici del Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum, WEF), que cada any reuneix les elits mundials a la muntanya de Davos (Suïssa), Oxfam-Intermón ha presentat un informe que posa xifres a aquesta actitud canalla del capitalisme del segle XXI. En aquesta ocasió, l'informe porta el suggeridor títol de 'Premiar el treball, no la riquesa' i, com és habitual en les anàlisis d'aquesta organització no governamental, que treballa per eradicar la pobresa i la injustícia, les dades sobre la coexistència de la riquesa i la pobresa extremes són colpidores. Vegem-ne alguns exemples: L'any passat, el nombre de persones amb fortunes que superen els mil milions va assolir el seu màxim històric, amb un nou milmilionari cada dos dies. En aquest moment, hi ha 2.043 milmilionaris (en dòlars) a tot el món, nou de cada deu dels quals són homes. La riquesa d'aquests milmilionaris també va experimentar un enorme creixement que, poca broma!, bastaria per poder acabar amb l'extrema pobresa al món fins a set vegades. El 82% del creixement de la riquesa mundial durant l'últim any va parar a les mans de l'1% més ric, mentre que la del 50% més pobre de la població mundial no va augmentar gens ni mica. L'informe d'Oxfam-Intermón prossegueix afirmant que "per posar fi a l'actual crisi de desigualtat, és necessari que tots els treballadors i treballadores del món gaudeixin de salaris i treballs dignes. A tot el món, l'economia de l'1% més ric es construeix a costa de treballs mal pagats, sovint ocupats per dones, que reben salaris miserables sense que es respectin els seus drets fonamentals". I així segueix, i segueix com una torrentada de dades, cada una d'elles més feridores...

Però, a més d'aquesta anàlisi global, cal fer referència a l'informe per a Espanya -'Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria'-, al qual, en properes col·laboracions en aquest espai, caldrà fer, necessàriament, més d'una referència. Avancem, no obstant això, que -en bastant sintonia amb el que, referit a l'àmbit insular, he escrit en la majoria de col·laboracions amb l'ARA Balears- Oxfam-Intermón sosté que "la desigualtat fa que la recuperació econòmica no arribi a totes les persones igual. En termes de renda, la recuperació ha afavorit 4 vegades més els més rics que els més pobres. Entre 2013 i 2015, 29 de cada 100 euros provinents del creixement econòmic van anar a parar al 10% amb rendes més altes, mentre que només 8 han acabat en mans del 10% més pobre", i que "l'element fonamental de la persistència d'aquesta desigualtat, tant al món com a Espanya, és el desigual repartiment en els guanys de l'activitat econòmica que persisteixen en mans dels amos de capital a costa de la precarització del mercat laboral, on els salaris i les condicions laborals cada vegada són pitjors".

És a dir, la desigualtat és el punt que marca l'actual etapa de superació de la recessió econòmica. Unes desigualtats que, en el cas de les Illes Balears, són especialment rellevants com a conseqüència d'unes polítiques de suposada lluita contra la crisi que s'han aplicat -i se segueixen aplicant- a una societat en la qual el sector hegemònic del seu model productiu, el turístic, si ha patit alguna crisi, ha estat una crisi de creixement de beneficis empresarials.

El cas és que aquí segueixen en vigor les reformes laborals (la de 2010 i, especialment, la de 2012) que incentiven les desigualtats socials i que, alhora, permeten situacions tan extraordinàriament canalles com les del tancament de la planta embotelladora palmesana de Pepsi-Cola. Si la multinacional americana -com van fer abans Coca-Cola, Bimbo, etc.- clausura les seves instal·lacions a Mallorca, i acomiada la plantilla, no és perquè el negoci no els funcioni. Ans al contrari, els funciona força bé i, per tant, no existeixen raons econòmiques per a un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). Tant se val, les raons al·legades són de "reorganització productiva", que, en el capitalisme canalla actual, és un eufemisme en comptes de dir clarament que el motiu és que la riquesa dels directius de PepsiCo ha de seguir creixent.

Definitivament, el d'ara és un capitalisme canalla, altrament dit, turbocapitalisme, i/o capitalisme sense complexos. Ha passat a la història aquell capitalisme que associava democràcia amb impuls igualitari, o en el que les autoritats democràtiques tenien capacitat formal d'intervenció en els ERO i, així, defensar l'interès general de frenar la mortalitat empresarial, que solament es justifica per l'ànim d'enriquiment insaciable del capital.

Serem, parafrasejant l'esmentat César Rendueles, tan idiotes com per apostar la nostra pròpia supervivència material a la ruleta del comerç global del capitalisme canalla? Hi estarem atents!

Publicat originalment a l’Ara Balears (25/01/2018)

Un malestar que reclama un altre paradigma cultural i social

Pot ser que, a la llarga, haurem  d'agrair la, diguem-ho suaument, inestabilitat de la política cultural dels governs dels Acords pel Canvi. Com ha plogut damunt banyat, aquesta situació ha propiciat un cert malestar de la gent del món de la cultura, especialment del precariat cultural illenc i, alhora,  s’ha propiciat una major visibilització del  pensament crític en aquests àmbit. Per una altra banda, pot ser que, més prest que tard, haurem d'agrair que el Pla de Cultura de les Illes Balears avanci tan lentament. El lliurament per capítols d'aquest esperat pla potser sigui una altra oportunitat per repensar que, abans de planificar el camí cap a l'horitzó, convé saber cap a on es vol anar, i com arribar-hi.

Val a dir que els pactes per se –independentment dels continguts- em fan més por que el Dimoni Cucarell. Generalment, aquests "acords d'estat" o "pactes entre antagònics" serveixen perquè s'imposi el "sentit comú" neoliberal. Si, per contra, es pretenen planificar les fites per arribar a un mínim comú denominador cultural no neoliberal pur, potser convindria tenir més o menys definit aquest horitzó. Per exemple: s'ha d'afrontar la problemàtica de la precarietat laboral i vital dels i de les artistes? Ha d'haver-hi més transparència i participació real entorn del projecte governamental de l'Institut d'Indústries Culturals? Són  preguntes escaients car en els àmbits del "neoliberalisme progre" (els Acords pel Canvi no són altra cosa) se sosté  -encara que sigui amb una dissimulada vehemència- que qui s'ha d'ocupar de l’assumpte de l'existència material de les persones creadores d'art, o de l'eficiència i garantia d'igualtat d'oportunitats en, posem per cas, el citat l'Institut d'Indústries Culturals, en  expressió de Rodrigo Rato, “es el mercado, amigo".

Precisament els aspectes socioeconòmics, més enllà de PIB, associats al món de la cultura són, a parer meu, essencials perquè, entre altres coses, no es pot deixar únicament al mercat la solució de les conflictives relacions entre pobresa i creació, entre existència material i llibertat de creació. En aquest sentit, els debats sobre cultura no haurien de ser aliens als que es produeixen entorn de la proposta d'una Renda Bàsica Incondicional que, a més de ser una poderosíssima eina per a la distribució de la riquesa i l'erradicació de la pobresa, és, en garantir el dret d'existir, garantia de llibertat de debò de tots els ciutadans i ciutadanes.

Sigui com sigui, en aquesta legislatura autonòmica, que entra en la seva recta final, i en la qual s'havia promès que la cultura i les formes de participació ciutadana en les polítiques públiques culturals serien un factor de canvi essencial, s'ha demostrat que, al marge de les institucions, hi ha vida per debatre, i, per què no, problematitzar qualsevol àmbit del món cultural. Una d'aquestes demostracions ha estat el col·lectiu "Afta perfecta" (@AftaPerfecta) que, després del seu cicle Emergències, ara ha organitzat -el propvinent 26 de gener a les 19,30 hores a la sala d'actes de la Misericòrdia de Palma- una taula rodona amb el títol de "Polititzacions del malestar. Converses sobre participació i política cultural'.

Si no ho tinc mal entès, el debat s'articularà entorn del llibre que porta també el títol de "Polititzacions del malestar", però que incorpora el subtítol: "Dret a l'angoixa. L'art i els processos creatius com a instrument per canalitzar el malestar". El volum, amb l'edició a cura de Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol, és una reflexió molt coral i prou fidel al que s'anuncia al títol i subtítol. És un d'aquests llibres que ajuden a esvair la desconfiança que la modernitat turbocapitaliste genera envers noves (ecològiques, feministes, alliberadores) concepcions de progrés. Explica molts arguments, experiències i projectes de gran utilitat per enfrontar-se a la ideologia de la negació de qualsevol millora  de les conquestes socials, entre elles òbviament el dret a la cultura i a la seva creació.  Són unes 260 pàgines que -tot i que, en paraules Henry David Thoreau en el seu Passejades, "de vegades, sens dubte, ens costa escollir la direcció, perquè encara no existeix clarament en la nostra idea"- ajuden, i molt, a carregar les motxilles per transitar el camí cap a un altre paradigma social i cultural.

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 23/01/2018)

París

Aquest any, fart de reis de debò, tocava esperar els reis mags a una república. Concretament, a la república francesa, i, més en concret, a la "República de Paris". Cert que ni Melcior, ni Gaspar, ni Baltasar van aparèixer pels carrers parisencs. Ens conformarem, i en molt, amb les corones reials sobre les Galettes des Rois. Tocava començar l'any 2018 a Paris. Massa temps des de l'última visita. I, a més, enguany és el cinquantè aniversari del maig del 68.

Encara que vam tenir escassament una setmana, teníem un pla perfectament organitzat: 1. Marató de museus. 2. Trescar molt. 3. Fotografiar gàrgoles. 4. Una nit de jazz. 5. Tenir algunes experiències gastronòmiques.

I. Com és gairebé impossible tenir una estona a París i no anar a presentar homenatge a la Victòria de Samotràcia en el Louvre; o com les peces de les col·leccions permanents canvien tan freqüentment, i cada vegada que vas sembla que visites un museu diferent, donar un cop d'ull a les plantes 4 i 5 del Centre Georges Pompidou; es van unir aquestes dues visites a l'objectiu prioritari de fer primeres visites al Musée du Quai de Branly - Jacques Chirac, al Musée National des Arts Asiatiques - Guimet, al Musée d'Art Moderne de la Ville de Paris, i, sobretot, al Museu Marmottan - Monet. Val a dir que encara no m'explic com no havíem visitat abans aquest últim museu, on, entre moltes meravelles, s'exposa una molt interessant curiositat: El quadre de Claude Monet "Impression. Solei Levant" de 1873, que, pel que sembla, és l'origen de la denominació d' impressionisme.

Pel que fa als altres museus esmentats, dir que el Guimet és fantàstic, amb una museística excepcional, però no és el mateix contemplar les peces in situ. Els temples cambodjans tenen la seva pròpia vida a Cambodja. En el d'Art Moderne de la Ville es pot gaudir d'una bona selecció de les diferents tendències de l'art del segle XX. En qualsevol cas, el que més va cridar l'atenció va ser la Sala Dufy. En la que l'enorme "La Fée Electricité" de Raoul Dufy narra la història de l'electricitat des dels seus començaments.

I, què dir del Quai de Branly? Doncs que és un magnífic museu etnològic de les diferents civilitzacions del planeta, amb unes moderníssimes instal·lacions, i una tècnica museística valentament innovadora. A més de les immenses col·leccions permanents, hi ha exposicions temporals prou interessants. En aquesta ocasió es tractava de "Le Pérou avant les Incas", un recorregut per l'origen i l'organització del poder a les ciutats abans de l'imperi Inca.

II. Per conèixer alguna cosa a una ciutat, cal petejar-la. I fer-ho a Paris és un d'aquests plaers. A més del centre més turístic (voltants de l'Opera, Champs Elysees, Montmartre, Les Halles, les voreres del Sena...), hi ha altres llocs on perdre's. Per exemple, el barri Le Marais Nort (imprescindible el mercat des Enfants Rouges), o la Rue du Faubourg-Saint-Denis, a on està el llegendari bar Sully, que passa per ser un dels més barats de Paris. En aquesta ocasió no vàrem visitar-la expressament,  però  la Tour Eiffel és gairebé omnipresent ...

III. L'interès d'aquesta estada parisenca no era visitar l'interior de Notre Dame, sinó pujar a les seves torres i fotografiar, tranquil·lament, les gàrgoles. Objectiu complit: Poca gent, i temps suficient per a diferents plànols de la lletjor de la majoria d'aquests éssers.

IV. Ens preguntàvem on estaven els turistes que massificaven el Louvre. Doncs sembla que eren tots als carrers peatonalitzats de Le Quartier latin (el Barri Llatí), on també està el Club de Jazz (amb una bona pista de swing) Le Caveau de la Huchette. Potser que el fet que allí es filmessin les escenes de jazz de la pel·lícula La La Land hagi popularitzat més la sala. No obstant això, l'ambient i els preus estan molt bé. Una molt bona nit precedida d'un sopar de crepès salades i dolses!

V. El punt difícil a Paris és menjar malament. Tinc la sensació que la gent que treballa a la restauració ha millorat molt en amabilitat. El meu particular gaudir de la gastronomia parisenca ha transitat des d'uns formatges al Marché couvert Saint-Quentin (a París, cada barri té el seu mercat), a una copiosa ració de Tripes au Calvados a La Tour Montlhéry - Chez Denise.

Fora de "programa" una sorpresa: A l'Ajuntament de Paris hi havia l'exposició "Le Che à Paris". Ente fotografies de l'estança del Che a la capital francesa, es podia contemplar l'original de la famosíssima foto de Korda al Che, i la Norton amb la que va fer el mític viatge per Llatinoamèrica en el que l'Ernesto es va convertir en el Che.

Una de les frases del Che que es presenten en els plafons de l'exposició és una adreçada a sa mare l'any 1955 que diu: "Visiter Paris est une nécessité biologique, un objectif auquel il m'est impossible de renoncer me faudrait-il traverser l'Atlantique à la nage”.

Ses dubte, s'ha d'anar a Paris més sovint.