Vacances. Pau. Llibertat al Sàhara Occidental

Publicat originalment a Dario de Mallorca (28-05-2019)

L'origen de la paraula "vacances" prové del llatí "vacationis" per definir una dispensa d'un treball o una obligació, temps en què un càrrec estava vacant o desocupat. I, tanmateix, més enllà dels orígens etimològics, el que aquí interessa posar en relleu és la gran rellevància històrica del concepte "vacances". Al cap i a la fi, el fet de poder gaudir-ne de vacances és el resultat d'una lluita per la igualtat de drets en el segle XVIII. No hi ha llibertat sense garantia d'existència material, i, alhora, no es pot estar “esclavitzat” a temps complet per garantir dita existència material. Les vacances són, idò, part de la llibertat. Ho són malgrat que enguany commemorem només el vuitanta-tres aniversari del Conveni de l'Organització Internacional del Treball sobre vacances pagades. Aquest conveni de l'OIT va ser l'espurna per a l'evolució, ampliació, i consolidació d'aquest dret a les vacances, tal com el coneixem avui en dia.

L'absència de guerra és, sens dubte, quelcom importantíssim. Però, alhora, no es pot negligir que, només l’absència de guerra, no és la pau. Altrament dit, no hi ha pau sense justícia en totes les seves dimensions. En paraules de Rigoberta Menchú "mentre hi hagi pobresa, racisme, discriminació i exclusió difícilment podrem aconseguir un món de pau". És a dir, sense el compliment de la Declaració de Drets Humans Universals, consagrats per la Declaració Universal de l'ONU, inclús en absència de conflicte bèl·lic, no es viu en una situació de veritable pau. Aquesta és la situació en la qual, fa ja gairebé quaranta-quatre anys, viu el poble sahrauí, tant en els territoris ocupats militarment pel Regne del Marroc, com en els Campaments de Refugiats de Tindouf, instal·lats la Hamada algeriana.

Lligar vacances i pau ve a tomb de la necessitat –goig i compromís- que tinc de comentar el programa Vacances en Pau, que és un dels projectes més importants que duu a terme l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears. És un programa prou conegut per la societat mallorquina -i molt estimat per les famílies que hi han participat-, que consisteix en l'acollida d'infants sahrauís, de 8 a 12 anys, per part de famílies mallorquines durant els mesos de juliol i agost. És un acte de solidaritat amb aquests nins i nines, que necessiten fer vacances de les duríssimes condicions de tota mena que pateixen en els campaments de refugiats, i que, per raons climatològiques, s’agreugen en aquests mesos centrals de l'estiu. Participar en el programa Vacances en Pau és, també, un acte de solidaritat i compromís amb la justa causa de l'autodeterminació i independència del Sàhara Occidental. És, en definitiva, una contribució cabdal amb la pau de debò, i la llibertat del poble sahrauí.

Encara hi sou a temps de participar-hi. Per fer-ho, posau-vos en contacte amb l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (telèfons 971425326 i 971728839, correu electrònic vacancesenpau@gmail.com). Ben segur gaudireu d'una experiència inoblidable. Som-hi!

Practiques Inmodèliques d’un Mitjà Empresari Mallorquí (PIMEM)

Pel que fa a comportaments inmodèlics de persones de rellevància pública, és un no aturar. En aquest sentit, no havia paït del tot la notícia segons la qual el president de PIMEM havia sigut sancionat per la Inspecció de Treball per mor d'unes contractacions fraudulentes, quan el mateix mitjà me la recordà amb un altre titular d'impacte: "La fundació del president de PIMEM deu 30.000 euros a un professor des d'octubre".

El cas d'aquesta sanció té importància en tant que es tracta d'una pràctica fraudulenta en una desena de contractes de formació (en una acció de formació dual subvencionada amb 196.649 euros pel Servei d'Ocupació de les Illes Balears, és a dir, del SOIB). Aquestes persones no rebien formació pràctica real, i resulta que, segons el que ha publicat Diario de Mallorca, la Fundació per a la Formació i la Recerca que presideix qui, alhora, és president de PIMEM formalitzava aquestes contractacions per a substituir a treballadors ordinaris. Amb els avantatges en bonificacions empresarials a la Seguretat Social, major flexibilitat, etc., es reduïa il·legalment els costos laborals. Un negoci rodó, a costa dels drets dels treballadors i del prestigi del sistema de formació dual. De ben segur que, en qualsevol lloc on la Responsabilitat Social Corporativa fos quelcom més que retòrica, ja es coneixeria el nom d'una nova persona presidint aquesta patronal.

L'assumpte, a més de ser penós (cutre, en castellà), té, si més no com a referent simbòlic, transcendència sociolaboral. Tingui's en compte que, des de fa dècades, s'ha provocat un progressiu deteriorament de gran part de les seguretats que constituïen la norma de treball. A partir de l'any 2010, d'aquesta progressiva pèrdua de seguretats, es va passar a una abrupta liquidació per enderrocament d'aquestes seguretats laborals. El resultat va ser una estructura de noves ocupacions, que alguna literatura especialitzada ha denominat de "males-ocupacions". En aquest context, la sociologia del treball no neoliberal ultra és unànime en alertar del perill -per a capgirar la cosa, és clar- que les "primeres experiències laborals" normalitzin aquesta situació de "mala ocupació" com a horitzó.

És a dir, la precarietat laboral té una dimensió política evident. Pot ser discutible si "el precariat" és, com sosté Guy Satanding, una nova classe social, però el que em sembla fora de qualsevol discussió és que "l'exèrcit industrial de reserva" (la imprescindible necessitat de les societats capitalistes d'un considerable número persones desocupades permanents per al bon funcionament del sistema de producció capitalista, i la necessària acumulació de capital) del qual Karl Marx parla en la seva obra cabdal, El Capital, avui el constitueixen, a més de les persones en atur, les que sofreixen els diferents graus de precarietat laboral. Aquesta dimensió política és encara més transcendent per a la població jove. Ho resumeix a la perfecció el paràgraf d'un article signat en 2014 pel professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Madrid, Luis Enrique Alonso, que diu: "La joventut és, a més d'un període d'edat física determinada, que s'experimenta personalment i es percep intuïtivament, una construcció social que ve determinada pel conjunt de representacions, convencions, institucions i justificacions que l'articulen i regulen dins de la vida col·lectiva de les diferents societats. Per tant, gran part de les formes i maneres de vida dels joves depenen de com es construeix socioculturalment el lloc que els diferents col·lectius juvenils ocupen en la societat i de com les institucions, tan informals (costums, tradicions, tòpics, valors, discursos, etc.) com a formals (normes jurídiques, administratives i organitzatives de tota mena, i a tots els nivells polítics), generen l'espai en el qual es desembolica la seva integració en els processos generals de producció i reproducció econòmica i social".

En qualsevol cas, la transcendència simbòlica de les magarrufes amb contractes de formació i formació dual del dirigent empresarial té a veure amb les següents preguntes: Si algú amb notorietat, com el president de la PIMEM, fa aquests fraus, que no faran els empresaris i les empresàries amb manco o nul·la exposició pública? És exigible exemplaritat a qui no s'està de capitanejar iniciatives contra presumptes fraus com, a tall d'exemple, campanyes contra certa venda ambulant?

Pel que fa al deute que la fundació del president de PIMEM té amb un professor, sembla que té a veure amb una altra inmodèlica pràctica empresarial basada en la fórmula de la "de - gradació" de l'ocupació i el salari a cop d'externalització de la mà d'obra essencial i substantiva per a poder prestar els serveis que donen origen a l'activitat empresarial. A sobre, en aquest cas, es tracta d'una activitat subvencionada amb fons públics. Gran coherència dels qui fan creuada del nou evangeli neoliberal de l'emprenedoria! Però això són "figues d'un altre paner".

Publicat originalment a “Illa Global” (20-04-2019)

La llibertat és incondicional o no és llibertat

Publicat originalment a “Illa Global” (13-04-2019)

David Casassas aterrà a Palma, convidat pel Grup Renda Bàsica Illes Balears, el passat 10 d'abril per a, entre altres coses, presentar el seu últim llibre "Libertad incondicional. La renta básica en la revolución democrática" (Paidós. Estado y Sociedad, 2018). Tant en el llibre com en la conferència que va impartir en la seva presentació palmesana, el professor de teoria social i política de la UB, membre del Consell Assessor de Basic Income Earth Network (BIEN), i vicepresident de la Xarxa Renda Bàsica, va, sense embuts, a l'ofensiva en la lluita de les idees. I fa bé! En els temps que corren: Ni un pas enrere!

Sens dubte, és extraordinàriament suggeridor aquest "no passaran!" en la defensa de les idees, que haurien de sustentar l'activisme social i la política institucional transformadora. En aquest sentit, Casassas insisteix en un assumpte cabdal: l’igualitarisme ha estat, és, i, gairebé amb tota seguretat, continuarà sent part de la motxilla de l'ideari de l'esquerra emancipadora. Potser, amb el rampant neoliberalisme de les grans desigualtats, recobra especial importància adjectivar aquest igualitarisme emancipador d'equitatiu. K. Marx continua sent actual, perquè actual és allò de "de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats", la qual cosa, sigui dit de pas, aconsellaria parlar menys d' "igualtat d'oportunitats", i molt més d' "igualtat de resultats". Igualitarisme, equitat, combatre les grans desigualtats, garantir mitjans perquè sigui possible l’ igualtat de resultats... són idees que s'associen, si o si, amb la proposta de Renda Bàsica.

Val a dir que la Renda Bàsica és una assignació pública monetària, que rep periòdicament i indefinidament tota la població, incondicionalment i individualment, suficient i complementària, i compatible amb el que coneixem com a Estat del Benestar. Res té a veure, per tant, amb les rendes per a pobres, condicionades, estigmatitzadores, i que, tinguin el nom i llinatges que tinguin, són pobres programes que fa dècades que fracassen en el suposat objectiu d’eradicar la pobresa.

Però David Casassas també reivindica, amb tota la raó, per a aquesta motxilla emancipadora la llibertat. Ni un pas enrere en la seva defensa! Ja està bé que el liberalisme s'apropiï de l'ideal de llibertat! Una llibertat, la liberal, que té molta retòrica, perquè malament es pot ser realment lliure sense tenir garantida l'existència material per a decidir quina vida es vol viure. Sense aquesta garantia per a tothom, unes persones poden ser lliures (les que des del bressol, o sobrevingut en un moment de la vida, tenen -a vegades ostentosament- garantit poder triar vides que els mereixi viure-les), mentre que unes altres estaran privats d'aquesta llibertat, i, en el millor dels casos, seran dependents del treball assalariat, és a dir, del, en definició d'Aristòtil i Marx, "esclavisme a temps parcial". Vet aquí una de les grans diferències que exigeix -utilitzant el títol d'un altre llibre que el 2016 coordinà David Casassas- "revertir el guió" en matèria de treballs (retribuïts i no retribuïts), drets i llibertat. En definitiva, "la libertad no se puede pensar desde la justicia (re)distributiva. La libertad es un fin es sí mismo que no puede depender de azares sociales que puedan invitar a formas de asistencia ex post. Distribuir recursos ex ante, esto es predistributivamente, constituye la estrategia central del constitucionalismo republicano democrático" (p. 27 de "Libertad incondicional. ..."). Per això, la llibertat no deixa de ser un miratge, si no va acompanyada d'un sòlid paquet de drets incondicionals, entre ells, la Renda Bàsica.

Concloc amb una recomanació: regalar o regalar-se "Libertad incondicional. La renta básica en la revolución democrática" és una molt bona opció pel Sant Jordi d'aquest any, que està a tocar. Un llibre farcit, a parer meu, de l'esperit del gran Karl Polanyi (encara que no sigui el més citat), i en el qual  Casassas ens recorda, a les primeres pàgines, històries com la de l'origen de solidaritat obrera de la menyspreada expressió "viure de gorra", i, a les una mica més de dues-centes que té el volum, ens ofereix punyents reflexions, com ara la inclosa a l'epíleg (p. 219): "El mundo del trabajo asalariado se asemeja a una noria que gira y gira y no se detiene, una noria de la que, por consiguiente, es difícil bajarse sin romperse la crisma. También es difícil encaramarse a ella: sus cestas van repletas y, además, pasan por delante de nosotros a toda velocidad. Es, pues, una noria que, al mismo tiempo, engulle y expulsa."

Passem a l'acció, espolsem-nos la vessa intel·lectual i les pors polítiques, posem de debò la Renda Bàsica en els programes polítics. Entre altres coses perquè, com escriu David Casassas en aquest llibre que coment (p. 39) "La épica de la resistencia agota".

Si és el cas, bona lectura.