Publicat originalment
a dBalears (17-06-2019)
En temps de fake news, d'informació groga
que circula a balquena per les xarxes socials, de bancarització del
finançament dels grans mitjans de comunicació privats en paral·lel a
l'afebliment dels públics, i, sobretot, en temps de reculada, més o menys
generalitzada, de l'aplicabilitat de debò dels Drets Humans, existeixen
bastants deserts per al periodisme. Un d'ells el tenim relativament a prop: el
que es viu en els territoris del Sàhara Occidental ocupats pel Regne del
Marroc.
La recent publicació de l'informe
de Reporters Sense Fronteres (RsF), intitulat "
Sáhara
Occidental, un desierto para el periodisme", és un oasi en
aquest sentit. Estam davant un document que, diguem-ho sense embuts, és un
relat esgarrifós. Mitjançant nombroses entrevistes i testimoniatges, es posa a
l'abast de l'opinió pública tot un seguit d'informacions que repassen
exhaustivament la història d'abandó i silenci en els mitjans de comunicació
internacionals, especialment en els espanyols i francesos, de la sistemàtica
conculcació dels drets humans de la població sahrauí. Hi ha silencis, com
aquests, que no són una altra cosa que crits d'indignitat. Entre altres coses
perquè el projecte del "Gran Marroc", que des de fa més de quaranta
anys impulsa la dinastia alauita, impedint concloure la descolonització del
Sàhara Occidental mitjançant un referèndum d'autodeterminació, requereix la
repressió sistemàtica de la població sahrauí, i ha generat una espessa xarxa
mafiosa d'interessos econòmics en la qual, per cert, no hi manca la monarquia
borbònica espanyola.
Però, a més de silencis, hi ha
periodisme de la indignitat. En el cas del Sàhara Occidental, la "premsa espanyola
del règim del 78" –o, si es prefereix, la premsa espanyola borbònica- és
especialment manipuladora. El tractament de l'informe de RsF és un bon exemple
dels llargs tentacles de la "Màfia del Gran Marroc". Posem per cas El
País, que no s'estava de
remarcar
que RsF "denúncia en un informe les dificultats a les quals s'enfronta el
periodisme al Sàhara, entre el mur de repressió marroquina i la propaganda del
Polisari". L'equiparació entre el que fa el Marroc (quelcom més que
dificultats), i el que se li atribueix al Front Polisari (unes suposades
malifetes propagandístiques) no és més que un barroer intent d'exculpació del
botxí. RsF és molt explícit en les seves recomanacions finals. En cap cas s'anomena
al Polisari, i en totes es responsabilitza de la situació de crisi de DDHH al
Marroc. Per exemple, a les dues últimes recomanacions s'afirma textualment: a)
Reporters Sense Fronteres demana al Marroc que respecti els drets fonamentals
al Sàhara Occidental, entre ells la llibertat d'expressió i informació, que garanteixi
no només el dret dels periodistes sahrauís a exercir un periodisme lliure, sinó
el dret dels ciutadans sahrauís a rebre una informació plural i veraç. b)
Reporters Sense Fronteres insta a la Unió Europea, i molt especialment als
Governs d'Espanya i França, a trencar el seu habitual silenci còmplice amb el
Marroc, i a condemnar la repressió dels periodistes sahrauís.
Fet i fet, l'informe de RsF és
també un molt important acte de solidaritat amb els periodistes sahrauís
condemnats a llargues penes de presó, i amb els que sofreixen la mordassa
imposada als informadors locals i estrangers, expulsats de manera gairebé
sistemàtica. Val a dir que un informe com el de RsF és una eina força important per a que el moviment de
solidaritat amb el poble sahrauí reforcem encara més aquesta solidaritat. S’ha
de conèixer, per boca de RsF, una
veritat que es vol silenciar, amagar i manipular. Ve a tomb, idò, recordar que Malcolm X va dir
en una ocasió que "si no estau previnguts davant els mitjans de comunicació,
us faran estimar a l'opressor i odiar a l'oprimit". Estam previnguts, i en
aquest cas del Sàhara Occidental no ho aconseguiran!
