diumenge, 12 de gener del 2020

Agenda global 2020


Publicat originalment a dBalears (06-01-2020)

Tinc el costum de començar l'any amb la lectura de la "Nota Internacional" en la qual el Barcelona Centre for International Affairs, CIDOB, fa les previsions de l'agenda internacional anual. El CIDOB és el think tank més antic del Regne d'Espanya, i, des de la seva independència i rigor, ha atresorat un reconegut prestigi. És rellevant que, des d'aquesta posició no precisament d'esquerres, a les previsions per a aquest 2020 ocupi el primer lloc la conflictivitat política i social.
Val a dir que 2019 ha finalitzat amb mobilitzacions populars a mig món -des de Hong Kong a Xile, passant per Zimbabwe, França, o Catalunya- i que de la seva continuïtat i intensitat, i de la resposta que doni el poder dependrà, en gran part, la agenda global de 2020. Aquesta onada de conflictivitat, que en cada cas té peculiaritats concretes pròpies, obeeix a un malestar comú provocat per la globalització neoliberal de la desdemocratització i la desigualtat. Hom diria que, en aquest tot just iniciat any, serà tan cert com ho ha estat sempre que, en paraules del President Salvador Allende, "la historia es nuestra y la hacen los pueblos". A més a més, em sembla especialment oportuna l'apreciació que fa el CIDOB en relació al factor generacional d'aquestes mobilitzacions d'arreu: "per als nascuts amb el canvi de segle, aquestes protestes tenen un valor formatiu, i poden marcar el seu compromís polític i social".
El segon tema que el CIDOB preveu per a l'agenda dels pròxims dotze mesos és un altre assumpte relacionat amb l’ “allendista” màxima de "la història la fan els pobles". L'apartat intitulat "la politització del clima" parla de la importància que tindran els moviments socials -especialment #FridaysForFuture (FFF), i #Extinction Rebellion (XR)- en els avanços o reculades en la batalla contra el col·lapse climàtic. Es preveu una lluita acarnissada per a fer front a "forces que abracen el negacionisme climàtic o que menyspreen la urgència del repte com una preocupació de rics urbanites globalistes". La reivindicació de justícia climàtica de debò marcarà, de ben segur, l'agenda global de 2020!
D'altra banda, i sempre segons les previsions del CIDOB, en els pròxims mesos sentirem parlar molt del futur de l'ONU, que celebrarà el seu 75 aniversari en ple qüestionament del multilateralisme; de l'alentiment de l'economia, i de la, veurem si persistent, governança sense rumb de l'econòmica global; i de les tensions entorn de la tecnologia (singularment pel que fa a l'extensió del 5G).
Aquesta agenda global es completa amb els problemes derivats de la falta de democràcia i de respecte als drets humans a la Xina, i la seva relació amb el "mercat mundial"; les eleccions als EUA; el futur de la UE, ara capitanejada per la nova Comissió, presidida per Ursula von der Leyen; l’esdevenir d'Àfrica (amb la controvèrsia entre "afrooptimisme” i “afrorrealisme"); i la continuïtat de la conflictivitat i de la crisi humanitària al Mediterrani.
Aquestes són les previsions del CIDOB, i convé tenir-les en compte. Però no deixen de ser previsions que, en un món tan tensat per les monumentals desigualtats en tots els àmbits, poden saltar per l'aire en un tres i no res. La necessitat de viure vives desitjades, és a dir, la necessitat vital de fer realitat el que al principi d'any semblen utopies, pot trastocar-ho tot. Veurem si aquestes utopies només, i no és poc, continuen restituint, en paraules d'Eduardo Galano, "en derecho a soñar", o, veritablement, restitueixen a cada vegada més gent el dret a viure dignament i en pau.

Escatir Vox


Aquest és el darrer dilluns de 2019, i, per tant, el meu darrer article d'enguany al dBalears en el que vull reflexionar sobre un dels fets polítics molt rellevants de l'any que s'acaba: la irrupció força important de Vox a les institucions, que començà amb l'entrada al Parlament d'Andalusia el desembre d'ara fa un any, i que es va consolidar amb els 52 escons al Congreso de los Diputados a les eleccions del proppassat 10 de novembre.
M'interessa poc l'anàlisi conjuntural de l'ascens electoral de l'extrema dreta, entre altres coses, perquè serà molt mal de fer combatre-la si no hi posam context i mirada llarga a l'hora d'analitzar el fenomen. Justament és això el que fa Miguel Urbán en el llibre "La emergencia de Vox. Apuntes para combatir la extrema derecha española" (Editorial Syloye en col·laboració amb Viento Sur, 2019).
Urbán ens ofereix claus d'aquesta emergència de Vox que van més enllà dels comentaris de tertúlies, de xarxes socials, o d'anàlisis periodístics precipitats. El primer que fa és un repàs històric del procés d'instauració del "règim del 79", és a dir, des del tardofranquisme, passant per a la inmodèlica transició, fins al bipartidisme-turnisme com a fórmula de la restauració borbònica. El partit polític Vox és descrit com "una escissió reeixida del PP", però que té una llarga trajectòria associada als particularismes del feixisme de la dictadura franquista. No obstant això, l'autor del llibre que coment no s'està de tenir molt present el context global i europeu en què s'ha produït l'estirabot electoral de Vox, que, val a dir-ho, és una mena de governança global exercida per una internacional de la reacció. Miguel Urbán ens recorda que, per exemple, ara mateix, "quatre dels països més poblats del món estan governats per una dreta radical i autoritària: Narendra Modi a l'Índia, Donald Trump als EUA, Bolsonaro al Brasil, i Rodrigo Duterte a Filipines". Pel que fa a la UE, no es pot menystenir que les polítiques autoritàries han general una fallida de la cohesió social, i una "polarització de rendes, que ha buidat les butxaques de les classes populars i mitjanes [que] produeix al seu torn polarització política, un fenomen que impacta directament sobre l'estabilitat del sistema de partits".
Tanmateix, el que em sembla més interessant del text d'Urbán és la dissecció que fa de les propostes programàtiques de Vox, i el perquè de tot plegat. És prou conegut que el partit postfeixista espanyol (coincidesc amb Miguel Urbán, tot seguint a l'historiador italià Enzo Traverso, que la ubicació més adient del partit ultradretà espanyol és en el corrent del postfeixisme) presenta un programa antifeminista, LGTBIQfòbic, xenòfobs, ultra nacionalista espanyol, negacionista de la història i contrari a la memòria democràtica, cristià-ultraconservador, autoritari, negacionista de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, i ecosistemes); però són bastant menys conegudes les propostes socioeconòmiques postfeixistes. En aquest terreny, el llibre que coment és fonamental per escatir, és a dir, per cercar d'aclarir, què proposa Vox en aquests assumptes. El que proposen sense complexos és la revolució al servei de l'1% de la societat. Altrament dit, un model econòmic i social que aprofundeixi les diferències fent més rics als rics, més precàries a les classes mitjanes i mitjanes-baixes, i empobrint més a les persones empobrides. L'explicació de les mesures concretes -des del desmuntatge de l'Estat del Benestar (sanitat, ensenyament, pensions, dependència, prestacions per desocupació, serveis socials ...), passant per una nova onada de privatitzacions del sector públic que genera beneficies –per exemple fins al 100% d'AENA-, fins a un monumental regal fiscal a les elits econòmiques riques- potser és la part del programa de Vox menys publicitada, i a la que Miquel Urbán, amb bon criteri, hi dedica bastants pàgines del seu llibre.
Per acabar el relat de "La emergencia de Vox", l'autor planteja la següent qüestió: Què fer per combatre l'extrema dreta? Em qued amb dues idees –al llibre n'hi ha més- que em semblen van al moll de l'os: a) "Disputar el concepte de seguretat des d'un prisma que trenqui amb la lògica punitiva per a oposar un horitzó de drets socials és fonamental per a poder respondre, des d'una òptica de classe, a les inseguretats que generen les polítiques neoliberals". b) "Necessitam la mobilització d'un antifeixisme que, lluny de procurar el manteniment democràtic de les polítiques autoritàries, ha d'apuntar a exigir comptes al neoliberalisme com a responsable de l'accelerada reconstrucció d'una ona reaccionària global".
Timothy Snyder, en el seu llibre intitulat "Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d'aprendre del segle XX" (Edicions Destino, 2017), ens malda a "evita pronunciar les frases que diu tothom. [... i] llegeix llibres". Això és el que ha fet Miguel Urbán per a escriure un llibre de combat contra l'autoritarisme que, sens dubte, convé llegir.

Publicat originalment a dBalears (30-12-2019)

A qui volen prendre el pèl? Sobre el pus de 22.000 €, encara.


Avui, a l'acte al Mur de la Memòria de Palma, m'han presentat al director general de consum del GOIB. En donar-li la mà, m'ha sortit  dir: "Home, un del plus de 22.000 euros! Us coneixeran per aquest plus...". Tot seguit m'ha contestat amb els arguments sabuts:

- "Aquest plus existeix des de fa molt temps". Contestació meva: "Pensava que havíeu (Unidas Podemos) entrat a governar per a canviar les coses. Situació com la teva només s'havia practicat amb gent del govern del PP de Bauzá&Company".  

- "Si no fora així no hagués vingut. A l'empresa (crec que a Catalunya) hagués guanyat més". Contestació meva: "Doncs no haver vingut...". En veu baixa –és molt probable que no m'hagi sentit- "No m'ho crec. Caldria comprovar-ho".

Ara he consultat algunes dades: Un/a director/a general del Govern de les Illes Balears cobra de salari 56.317,46 euros (Pàgina transparència GOIB. Dada actualitzada a 5/11/2019), per tant segons dades de l'Agència Tributària relatives a l'exercici fiscal de 2018:

Per a guanyar més d'aquest salari s'ha d'estar en el selecte grup de persones assalariades del 3.8% a les Illes Balears, o del 6,35% a Catalunya.

Aquest selecte grup es converteix en grup d'elit si xerram de les persones que arriben als 76.317 € (salari + plus de 22.000). Una elit de persones assalariades de l'1,1% a les Illes i del 2% a Catalunya.

A qui volen prendre el pèl?