Sicília amb morts (que també són els nostres)

Publicat originalment a dBalears (20-01-2020)

Encapçalar aquestes notes manllevant el títol de la genial novel·la de Guillem Frontera, "Sicília sense morts", és molt temptador. Però seria un títol fals. A la Sicília de l'any 2020 n'hi ha de morts. És clar que la Màfia –que segueix ben organitzada- no exhibeix les pistoles cada tres i no res. En el capitalisme turbo neoliberal, l'extorsió, l'evasió fiscal, o el sotmetiment de les persones amb vides precàries als poderosos no en necessita de pistoles.

El cas és que la "Cosa Nostra" és present en, per exemple, el molt important tràfic de droga que, de l'altra banda de l'Atlàntic, arriba a les costes sicilianes. També hi és en la memòria històrica del poble sicilià, que va combatre de valent aquella impunitat criminal de fa unes dècades. Un excel·lent exemple d'aquesta tasca memorialista és el projecte "No Mafia Memorial". Però ara la Màfia siciliana no embruta els carrers de Palerm, ni d'altres ciutats i pobles de l'illa, ni amb sang ni amb escombraries. Sobre el lligam de crim organitzat i escombraries cal recordar que, a finals dels anys 70 i durant els 80 del segle passat, els mafiosos controlaven les empreses de recollida d'escombraries dels ajuntaments, i, per extorsionar als governs municipals, provocaven prolongades vagues, que feren popular la dita de "Sicília, femer del Mediterrani". Val a dir que, en això de la privatització i/o externalització dels serveis públics, la dreta italiana, és a dir, la Democràcia Cristiana, aleshores hegemònica a Sicília, va ser, com en altres corrupcions, pionera.

On són, idò, els morts i les mortes d'ara? A les costes, i són persones mortes compartides arreu de la costa mediterrània! Són les persones migrades que organitzacions no governamentals, com ara Proactiva Open Arms, no aconsegueixen salvar-les de la mort.

Fins on sé, a Sicília no hi ha camps de refugiats tan vergonyosos com Mória a l'illa grega de Lesbos, però és força impactant l'aparent normalitat amb què la vida transcorre des de, posem per cas, el port de Siracusa (on està amarrat el petit i envellit vaixell d'Open Arms), fins a la meravellosa plaça del Doumo de la ciutat! El cas és que la, diguem-ho així, mediterraneïtat siciliana és especial per mor de la proximitat amb les guerres de Síria o de Líbia. Allà estan molt més que aquí a l'aguait del que es fa o es deixa de fer a Ankara. No és estrany veure a ciutats, com ara Palerm o Catània, mostres de solidaritat amb el poble kurd o amb la revolució de Rojava. I, no obstant això, sembla que el moviment de "les sardines" és més del nord, de la Itàlia continental.

I, tanmateix, Sicília té una esponerosa vitalitat cultural i turística, amb un barroc particular, mosaics romans i monuments arqueològics espectaculars, fenòmens naturals imprescindibles, com l'Etna, records cinematogràfics indelebles (The Godfather, Nuovo Cinema Paradiso...), etc. És la pàtria del comissari Salvo Montalbano  (el protagonista de les novel·les d’Andrea Camilleri),  del “cannolu”,  de la caponata (d'albergínia i de carxofa), del cuscús sicilià, o de la . “pasta alla trapanese”... És el sud-sud d'Itàlia, i d'Europa. Tots els suds, en conèixer-los, es fan estimar!

Sicília, és a dir, Sicília en plural

Trinacria fotografiada a una paret de Ragusa.

Sóc incapaç de parlar de Sicília en singular. Dels dies de principi d'any 2020 fent una volta per l'illa italiana, trec una primera constatació: De Sicília, n’hi ha, endemés de la associada amb la Màfia, vàries. Més que braços té la mitològica Trinacria, que, sigui dit de pas, el febrer del 2000, va ser adoptada pel Parlament sicilià com a part integrant de la bandera siciliana.

Se m'acuden com a mínim set:

Sicília de Palerm:

 Plaça Pretòria. Palerm.

La capital siciliana és, en si mateixa, una variada experiència. Des dels mercats de carrer d' Il Capo i de Ballarò, fins a la Capella Palatina en el Palau Reial, passant pels carrers peatonalitzats del centre històric de la ciutat. Els mercats són espais de venda de queviures però, al mateix temps, lloc d'aperitius, menjars, i bones fotos. Sicília en estat pur. En el de Ballarò vaig menjar una excel·lent "arancina", la típica bolla d'arròs farcida d'ingredients variats (ragut, mozzarella, pernil, pistatxos...), empanada i fregida. La Capella Palatina (Cappella Palatina, en italià) amb la seva arquitectura bizantina és, potser, el més espectacular tresor que amaguen les esglésies i palaus antics amb patis decadents. Per exemple, l'església de La Martorana, l'oratori de Sant Lorenzo, o la Chiesa Capitolare di San Cataldo. Els carrers per als vianants del centre (per cert, conversió en zona peatonalitzada a low cost, és a dir, s'ha tallat l'entrada de cotxes als carrers, i punt) permet gaudir del caminar per l'encreuament de "i quattro canti", els voltants de la Catedral, les Piazzas Pretòria i Bellini, o contemplar diverses entrades de l'antiga muralla, i la grandiositat del Teatre Massimo. Atenció: A tocar del "quattro canti" hi ha el Bisso Bistrot, parada obligatòria per fer aperitivi, o, millor encara, un excel·lent sopar. A Palerm és possible acabar la nit gaudint d'una actuació en viu que fan uns excel·lents músics, i una brillant cantant lirica a la balconada d'un decadent palauet d'un dels carrers principals de la ciutat.

Gairebé forma part dels voltants de la ciutat i és visita obligatòria Monreale que, sent un poblet, amaga un important tresor format per la catedral, i els seus espectaculars mosaics bizantins a l'interior, i, just al seu costat, l'interessant Claustre Benedictí.

Sicília barroca:

Balconada a Noto.

La gran reconstrucció edificatòria que va seguir al terratrèmol de 1693, ens va deixar un estil de barroc –tardà- propi de Sicília. Es pot observar per tot el territori sicilià, especialment a les grans ciutats, com ara Palerm (Font de la plaça Pretòria i la Plaça dels Quattri Canti, per exemple), o Catània amb la seva catedral -la Collegiata- com a gran exponent. Però el barroc sicilià que més m'ha interessat és el que hi ha a fora de les grans ciutats: A Ragusa (lloc d'enregistrament de la sèrie televisiva del Comissari Montalbano), Noto (amb unes balconades excepcionals), o Siracusa (la plaça del Duomo és un dels meus llocs preferits de Sicília).

Sicília dels mosaics romans:

Detall d’un mosaic de la Vila romana del Casale.

Ni hi ha moltes restes de mosaics romans escampats arreu del territori sicilià, però el que és una autèntica passada és la Vila romana del Casale. Aquesta vila tardoromana, que es creu va ser el retir rural de Maximilià –coemperador de Roma al costat de Dioclecià (286-305) –, és quelcom que s'ha de veure sí o sí. La, diguem, tècnica museística és manifestament millorable. Però tant se val, insistesc, la col·lecció de mosaics que allotja és espectacular!

Sicília arqueològica:

Temple de Segesta.

És sabuda -i motiu de fulletó turístic- la rellevància del patrimoni arqueològic que hi ha a Sicília: El teatre grec i l'amfiteatre romà de Siracusa, la "Valle del Templi" que, tot i no ser una vall, és la principalíssima atracció de la ciutat d'Agrigento. En aquest complex arqueològic, on l'estada sempre es fa curta, sobresurten els temples de la Concòrdia, d'Hera, d'Hèracles, dels Hera Lacinia, de Cástor i Pólux,.. I, tanmateix, el meu preferit –potser per la seva ubicació, entorn, i majestuositat - és el Temple de Segesta.

Sicília dels pobles amb encant: 

      Plaça del Duomo de Siracusa,a l' illa d'Ortigia.

Cefalù és un indret en el qual no m'importaria estiuejar, i a on els melons es continuen conservant als balcons. Taormina és un bell lloc –una miqueta xic- des d'on contemplar des de la llunyania l'Etna. Erice, encara que molt solitari el dia que el visitarem, no sembla un mal lloc per a, des de les altures, experimentar una desconnexió temporal d'Internet. En qualsevol cas, si hagués de triar un sol indret encantador de Sicília, em quedaria amb la part antiga de Siracusa, és a dir, amb l'illa d'Ortigia.

Sicília volcànica:

El volcà Etna.

Qui va a Sicília ha d'anar a Catània. És una gran ciutat amb bona part dels edificis  històrics reconstruïts després d'erupcions volcàniques, terratrèmols, i bombardejos dels aliats durant la Segona Gran Guerra (aquests dos últims factors de destrucció urbana són bastant presents en moltes ciutats sicilianes). Malgrat ser Catània una ciutat amb port de mar -segurament per això el racó més pintoresc és el mercat de peix (la pescheria)-, Catània mira a l'Etna. Per a gaudir-ne plenament de l'experiència cal cobrir les tres etapes de la pujada de l'Etna: La primera es pot fer amb cotxe, autobús o caminant. Per a la segona etapa cal pagar per a continuar pujant amb telefèric, o, quan el vent ho impedeix, amb una mena de mini bus adaptat a circular sobre neu i gel. L'etapa final cal fer-la amb uns vehicles que s'assemblen a trencaglaços. L'arribada a un punt a tocar de la cúspide de l'Etna és espectacular. Si a sobre tens la sort que el volcà et regala una explosió, l'experiència esdevé en inoblidable.

Sicília gastronòmica:

Albergínies al mercat d’Il Capo.

El "festival gastronòmic sicilià" és excel·lent: La ja citada arancina, el cuscús de peix, els cannoli (excepcional el del convent de Santa Caterina a Palerm i el farcit de pistatxo a la pastisseria Prestipino de Catània), la caponata (d'albergínia i de carxofa), totes les pastes, encara que cal fer esment a part de la "pasta alla trapanese" (imprescindible en la Trattoria di Fiore a Catània), el gelat –especialment el d'ametlla del Caffé Sicilia a Noto i el de xocolata picant a Ragusa. El vi és, com tot l'italià, pel meu gust regular... però sempre queda l'alternativa d'una birra Moretti!

Precarietat social 2020: Seguirà sent un "elephant in the room"?

Fa massa temps que no afrontam de debò ni estratègicament els nous -que ja no ho són tant- reptes de la cohesió social en societats com la nostra. Malauradament, la celebèrrima "Agenda 2020 d'Objectius del Mil·lenni" ha arribat a la seva fi sense haver inspirat una reflexió i actuació per a fer front a les múltiples precarietats en l'època de les grans desigualtats. Tant de bo l'aplicació de la recentment estrenada "Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible" aconsegueixi una (re)definició del concepte de precarietat social en un context en què, per exemple, segons l'Informe relatiu al 2019 del Credit Suisse sobre la riquesa mundial, l'1% de la població mundial posseeix el 45% de la riquesa global, i el 50% posseeix menys de l'1%, i en el que en el Regne d'Espanya en els últims deu anys el nombre de persones milionàries ha passat de 172.000 l'any 2000, als gairebé 979.000 a mitjans de 2019.

Pot ser que l'entestament per a no fer cas a Albert Einstein quan deia que "no podem resoldre els problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear" per a abordar les noves realitats econòmiques, laborals, socials, i sociològiques associades a les precarietats sigui una de les causes d'aquest no abordatge amb una definició d'acord amb la situació actual de les precarietats de nova generació. Es continuen emprant paràmetres i conceptes d'èpoques pretèrites per a definir unes situacions de vida precàries que poca cosa tenen a veure amb el passat. En el, diguem-ho així, camp progressista, hom diria que s'està encara pensant en precarietat social com la cosa contrària a una situació de plena ocupació en els termes del Llibre blanc del qui fora en els anys noranta del segle passat president de la Comissió Europea, Jacques Delors. Amb això s'obvia l'espectacular creixement de la productivitat del factor treball que ha provocat la revolució tecnològica, i les persistents –d'ençà de la "revolució de Reagan i Thatcher"- polítiques pro-capital; la crisi ecològica, i la ineludible necessitat de decréixer, o, almenys, limitar el creixement; i es continua donant per fet que el treball remunerat (assalariat i/o autònom) és garantia d'integració social, i que, en alguns casos, cal complementar amb més i millors subsidis condicionats, i incentius selectius. Per tant, s'aplica la seguen regla: més població ocupada és igual a menys precarietat social. En resum: continuen mantenint –conceptualment i políticament- la lògica d'una societat amb situacions de vulnerabilitat (fallades del sistema), i no d'una construcció social -la del neoliberalisme del segle XXI- que genera situacions estructurals de precarietat.

D'altra banda, en els àmbits del neoliberalisme nu i cru existeixen dues tendències de pensament i de pràctica política: Una, la més moderada -bastant coincident amb la "progressista" pel que fa a associar més ocupació (encara que sigui a base de més pobresa laboral) a menys precarietat. Aquest corrent dretana teoritza i posa en practica polítiques de precarietat integral, amb alguns components compassius (febles subsidis condicionats, i modestos incentius selectius). Per una altra banda tenim la tendència del neofeixisme neoliberal, que proposa el que s'ha denominat una "política sociolaboral de l'enemic", és a dir, unes normes laborals i socials que, segons expliquen Adoración Guamán Hernández i Joaquín Pérez Rey a "Neofascismo. La bestia neoliberal" (Siglo XXI, 2019), exclouen a les persones estrangeres, que són presentades com a responsables de la pèrdua generalitzada de drets per a tothom, i un Dret del Treball que només concep les relacions laborals com un conjunt de normes de sotmetiment al suprem interès de l'empresa, de manera que el sistema jurídic laboral s'erigeix en "un instrument que dificulta o impedeix tot intent de resistència col·lectiva o individual".

El cas és que aquest 2020, que comença amb un govern del Regne d'Espanya de "Coalició Progressista", i amb un govern de les Illes Balears també "progressista", que, per primera vegada en la nostra història autonòmica, enllaça una segona legislatura consecutiva, és una bona conjuntura per a posar en marxa una estratègia de combat contra l'entramat multi factorial que provoca la precarietat social dels anys vint del segle XXI. És a dir, és una bona conjuntura per revertir la precarietat social entesa com les situacions de molta gent que viuen unes vides caracteritzades per restriccions, impossibilitats, o limitacions d'accés a les condicions, exigències i recursos que es consideren necessaris per a plantejar-se i dur a terme una vida autònoma i amb dignitat.

Mala peça al teler si aquest assumpte segueix sent un "elephant in the room", que diuen els anglesos. Altrament dit: les noves causes que provoquen precarietat social, i les polítiques innovadores a aplicar per a combatre-la (recuperació de debò de la causalitat en la contractació temporal, Renda Bàsica incondicional, garanties incondicionals d'habitatge, salari minin ajustat a la cistella de compra real, entre d'altres) no hauria de seguir sent un problema del qual no se'n parla, ni un assumpte obvi de gran importància que s'evita reconèixer, i, consegüentment, no es debaten les possibles solucions.

I tanmateix, el meu escepticisme què en aquest àmbit hi hagi canvis és infinit. Infinites són també les ganes equivocar-me!

Publicat originalment a dBalears ( 13-01-2020)