On són les “clàusules socials” de l'Ajuntament de Palma?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-02-2020)

M’afany a fer una precisió relacionada amb el títol d'aquestes línies que, per raons d'espai, he resumit. Més enllà de les meves normals dificultats per a qualsevol reflexió en un títol, en aquesta ocasió era del tot insintetitzable una idea com ara: "A col·lació de la detenció de cinc persones per la mort d'un treballador a la piscina de Son Roca, on són les clàusules socials de les institucions de les Illes Balears, i, concretament, de l'Ajuntament de Palma?"

Recordem succintament els fets, a partir de la informació publicada per Diario de Mallorca (04-02-2020): La Policia va detenir a cinc persones per la mort d'un obrer en un accident laboral ocorregut a la piscina municipal de Son Roca, és a dir, en una instal·lació depenent de l'Institut Municipal d'Esports (IME). El desgraciat fet va ocórrer el passat 5 d'agost de 2019, i, ja llavors, es va informar que l'IME havia adjudicat les obres a una empresa privada que, alhora, va subcontractar a una segona empresa la realització dels treballs. Estam, per tant, davant un cas d'allò que s'ha denominat contractació en cascada. El Grup d'Homicidis de la Policia ha conclòs que el traspassat va caure des d'una altura de set metres, va sofrir lesions molt greus, i va ser traslladat en ambulància a Son Espases, on va morir poc després. En el seu moment, Diario de Mallorca ja va avançar que quan els agents policials van acudir aquella mateixa nit al lloc de l'accident, van comprovar que l'escena havia estat manipulada, i que la bastida estava completament desmuntada i recollida. Ara s'ha sabut que l'estructura de la bastida no reunia les condicions mínimes de seguretat, que s'havia demorat l'avís als serveis d'emergències, i, en conseqüència, l'atenció mèdica a la víctima, que quan es va produir l'accident laboral hi havia altres dos treballadors sense contracte en el lloc dels fets, i que, en comptes de telefonar a emergències, només van avisar al seu cap, l'administrador de l'empresa subcontractada, qui, davant la gravetat de l'obrer accidentat, va reclamar la presència d'una ambulància mentre els seus empleats irregulars marxaven. La Policia sosté que va ser aquest empresari qui va desmuntar la bastida desplomada abans que els agents arribessin al lloc dels fets per a examinar-lo, amb la suposada intenció d'ocultar les seves deficiències, i eludir possibles responsabilitats. Per a acabar d'arrodonir els fets, l'anàlisi de la documentació de l'empresa també mostra irregularitats com, per exemple, que el Pla de Prevenció de Riscos Laborals contenia documents falsificats.

Tot plegat ha acabat, de moment, amb l'administrador de l'empresa subcontractada acusat d'homicidi imprudent i d'un delicte contra els drets dels treballadors, l'administradora de l'empresa adjudicatària acusada per l'homicidi, els dos testimonis han estat imputats per omissió del deure de socors, i un altre empleat de l'empresa és investigat per un delicte de falsedat documental.

Diguem de bell antuvi que, sense cap dubte, les hipotètiques responsabilitats (administratives i, fins i tot, penals) directes són de les empreses adjudicatària i/o subcontractada. Però hi ha una possible responsabilitat ètica i política per part de l'administració municipal palmesana. En aquest sentit, la pregunta clau és la següent: Amb quins criteris l'IME va adjudicar l'obra? Va prevaler el preu més barat? En qualsevol cas, no sembla que s'apliqués quelcom semblant a un procediment d'adjudicació amb clàusules socials. En aquest sentit, sembla escaient preguntar-se si quan el govern municipal de Palma xerra de "contractació pública amb responsabilitat social" es refereix també a la contractació que realitzen les empreses, organismes, i instituts municipals. Si no és així, hauríem de concloure que el punt 63 dels Acords de govern de l'Ajuntament de Palma de 14 de juny de 2019, pel qual es comprometen a intensificar "l'aplicació dels sistemes de contractació que preveu la instrucció per una contractació pública amb responsabilitat social, mediambiental, i lingüística de l'Ajuntament de Palma", és un compromís extraordinàriament aigualit.

Val a dir que en la legislatura passada el govern autonòmic, el del Consell de Mallorca, i el de l'Ajuntament de Palma van aprovar, respectivament, normatives i guies d'aplicació sobre clàusules socials en la contractació pública en cadascun dels àmbits institucionals. L'actual batle de Palma, José Hila, en la seva anterior etapa com a màxima autoritat municipal, en una de les presentacions sobre el "compromís social a la contractació pública" (11-10-2016) va dir: "Avui és marca un abans i un després en la contractació pública responsable, donarem exemple i esperem que la resta de la societat s'hi sumi". En aquest "abans" cal posar el que no hauria d'haver succeït, en l'evitable accident en la piscina municipal de Son Roca? A qui afecta veritablement el "després" anunciat fa més de tres anys? Quan es començarà a donar exemple de debò?

Capitalisme: "més danys que beneficis"

Publicat originalment  a dBalears (27-01-2020)

La setmana passada ha estat la setmana de FITUR, una gran fira turística per a la qual no hi ha restriccions pressupostàries. FITUR, com altres fires turístiques internacionals, s'ha convertit en un aparador on la crisi socioecològica (climàtica, de biodiversitat, d’ecosistemes, de desigualtats), es mostra pornogràficament com a una  “externalitat del sistema”.  FITUR d’enguany ha servit  per posar de manifest la hipocresia dels governs amb les seves pròpies declaracions d' "emergència climàtica", o per a servir en safata altaveus públics on el capitalisme turístic (extractivista per la seva pròpia naturalesa) faci les seves reclamacions. Un dels exemples més desvergonyits de reclamació extractivista en el FITUR 2020 són les declaracions del director comercial d'IBEROSTAR, Finn Ackerman, que no s'està de reclamar que ens robin més espais comuns, i que se subvencioni a l'oferta complementària perquè els seus hotels puguin generar més i més beneficis empresarials, i, a sobre, emetre més emissions de CO₂.

Durant la setmana passada també ha tingut força protagonisme una altra trobada internacional i que, també, ja és un clàssic de cada mes de gener. Em referesc al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Aquesta cimera, que reuneix líders dels negocis, polítics, i representants de la filantropia i l'acadèmia, ha celebrat enguany el seu 50 aniversari de reunions a les muntanyes de Suïssa. Els debats extraoficials no es coneixen de moment, però, com vam llegir en el llibre d'Andy Robinson "Un reporter a la muntanya màgica. Com l'elit econòmica de Davos va enfonsar el món", res bo podem esperar. De moment, allò que sí que coneixem són els continguts de les discussions oficials. Idò, l'elit ha discutit principalment de l'anomenada "Quarta revolució industrial", és a dir, han tornat -aquest és un tema recurrent en els últims anys- a debatre molt sobre el capitalisme digital, el capitalisme robotitzat, i el capitalisme d'algoritmes. Un altre dels temes que ha estat protagonistes a les discussions de l' "elit global" reunida al poble alpí de Davos ha sigut la crisi climàtica global.

I quines han estat les decisions davant aquests desafiaments? Cap orientada a corregir les majors desigualtats que provoca el capitalisme actual des que és capitalisme, i aprovar un retòric nou "manifest per la sostenibilitat". Noti's que el discurs entorn del capitalisme de la "quarta revolució industrial" i sobre la "sostenibilitat" té un comú denominador: el tecnosolucionisme per a continuar creixent. No obstant això, la comunitat científica internacional no deixa de donar el següent senyal d'alarma: per a sobreviure s’ha de decréixer!

Sense que, lamentablement, existeixi una gran mobilització social per a confrontar propostes, debats, i agenda amb l'elit internacional, durant la setmana del Fòrum de Davos es mouen bastants coses. Un clàssic és l'informe d'Oxfam Intermón, que enguany, sota el títol de "El treball de curis i la crisi global de desigualtat", posa de manifest que "l'actual sistema econòmic, que ha generat desigualtat extrema, se sosté en part gràcies al treball de cures que realitzen essencialment les dones, sovint de forma no remunerada o mal remunerada". Vet aquí els missatges més rellevants d'aquest informe: 1.- En 2019, els 2.153 mil milionaris que hi havia al món posseïen més riquesa que 4.600 milions de persones. 2.- Els 22 homes més rics del món posseeixen més riquesa que totes les dones d'Àfrica. 3.- Si una persona hagués estalviat 10.000 dòlars diaris d'ençà de què es van construir les piràmides d'Egipte, ara posseiria tan sols una cinquena part de la mitjana de la fortuna dels cinc mil milionaris més rics del món. 4.- L'1% més ric de la població posseeix més del doble de riquesa que 6.900 milions de persones. 5.- El valor econòmic del treball de cures no remunerat que duen a terme a tot el món les dones de 15 o més anys ascendeix, almenys, a 10,8 bilions de dòlars anuals, una xifra que triplica la grandària de la indústria mundial de la tecnologia. 6.- Un increment de només el 0,5% addicional en el tipus impositiu que grava el patrimoni de l'1% més ric de la població permetria recaptar els fons necessaris per a invertir en la creació de 117 milions de llocs de treball en sectors com l'educació, la salut, i l'assistència a les persones majors, acabant així amb els dèficits de cures en aquests àmbits.

No és estrany doncs que –i aquesta és una novetat de la moguda d’enguany  al voltant del Fòrum de Davos- el "Baròmetre de confiança Edelman", que és una gran enquesta internacional d'absoluta solvència, en preguntar sobre la confiança en el capitalisme hagi donat com a resultat que el 56% dels participants creu que aquest sistema "fa més mal que bé".

P. S. Aquest article es publicarà dilluns 27 de gener, és a dir, el dia en què es compleixen 75 anys de l'alliberament del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Memòria, justícia, reparació! Feixisme mai més!

Per una renovada agenda sociolaboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-01-2020)

Aquest any 2020 es compleixen 40 anys del primer Estatut dels Treballadors post dictadura franquista; encara no s'han estovat les commemoracions de les quatre primeres dècades de la Seguretat Social, tal com la coneixem ara com ara, amb la creació de l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), amb dotació de personalitat jurídica pròpia a la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS), i la creació de tres noves institucions (INSALUD, INSERSO i INEM) per a la gestió sanitària, dels serveis socials, i de la desocupació. Sobretot, em sembla molt rellevant el fet que està a punt complir-se el primer quart de segle de les primeres transferències de competències (compartides, i d'execució de legislació estatal) a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de matèries cabdals a l'àmbit del treball remunerat, com ara les relacionades amb programes de suport a l'ocupació, salut laboral (una matèria que llavors es denominava "Seguridad e Higiene en el Trabajo"), mediació, arbitratge i conciliació, expedients de regulació d'ocupació, i l'important Reial decret 98/1996, de 26 de gener, pel qual es va traspassar l'execució d'un paquet de qüestions de la legislació estatal laboral, com les relacionades amb la jornada laboral, les festes laborals d'àmbit local, i algunes qüestions de la Inspecció de Treball i Seguretat Social.

Tot plegat convida a la societat en general, i a l'expertesa en particular, a engegar un debat sobre la concreció d'una renovació en continguts i definicions de l’agenda sociolaboral balear. Sens dubte, aquesta és una tasca força adequada per a ser abordada des d'un àmbit com ara l' "Anuari del Treball de les Illes Balears", que es va editar per primera vegada el 2016. En la presentació d'aquesta edició d'estrena, el conseller Iago Negueruela va escriure: "Teniu a les vostres mans el primer número d'un anuari que esperam que es consolidi en el futur com un espai de reflexió, i que aprofundeix en aspectes i temes relacionats amb l'àmbit del treball. Entenem que el consens és un element fonamental per al desenvolupament de les societats; però aquest consens no és espontani, sinó que cal conrear-lo, començant per posar els temes damunt la taula des del rigor".

Desconec si hi ha hagut més edicions, i si aquest espai de reflexió s'ha consolidat, però, en qualsevol cas, el conseller tenia -i té- raó pel que fa a la importància del consens. Però no del "consens per l’eliminació del conflicte", o del "consens de la inèrcia", sinó del que es conrea posant, des del rigor i la innovació d'anàlisi, els temes nous, i no tan nous, a debat en el context actual. Altrament dit, si el context ha canviat –i ho ha fet intensament, car, en paraules d'Ignacio Sánchez-Cuenca, "l'Estat de benestar produïa millors resultats quan es combinava amb mercats laborals en els quals hi havia un cert equilibri entre capital i treball"- caldrà qüestionar-se determinades dinàmiques i interpretacions de "tota la vida".

En aquest sentit, m'aventur a suggerir, sense ànim de ser exhaustiu, algunes reflexions i preguntes que, a parer meu, haurien de formar part del debat sobre la necessària renovació de l'agenda sociolaboral balear: 1) L'essencial no és la quantia del salari o de la pensió, sinó el que es pot fer amb ell o amb ella. No hi ha salari digne ni pensió digna si no és suficient per a garantir, posem per cas, habitatge, energia, educació dels fills, copagaments farmacèutics, o oci i cultura. 2) Fins quan donarem per bo  una anàlisi com la reflectida en el següent titular de premsa: "L'atur augmenta a les illes malgrat que hi ha més persones amb ocupació”? Seguirem sense interrogar-nos si el que realment succeeix és que cada vegada hi ha més rotació laboral, amb contractes de molt curta durada que generen més afiliacions administratives a la Seguretat Social, però no necessàriament més gent amb ocupació? 3) Si prenem en consideració que la precarietat s'ha instal·lat en moltes biografies vitals com a una manera de vida no desitjada, caldrà concloure que els plans –i desitjos- de maternitat i paternitat són projectes precaris. Per tant, més enllà de la imprescindible problematització sobre les polítiques per a una real corresponsabilització en la cura de fills/filles, es provoca un seriós problema demogràfic. El que Noemí López Trujillo relata en el seu llibre "El vientre vacío" (Capitan Swing, 2019) ens interpel·la sobre un futur econòmic i social amb garanties de perdurabilitat i justícia social. 4) Hem d'abordar el reforçament de la negociació col·lectiva únicament per a ampliar la seva cobertura, i així frenar de soca-rel els efectes en aquesta matèria de la Reforma Laboral de 2012 (en el Regne d'Espanya més de la meitat dels assalariats ja treballa sense conveni), o cal obrir el meló del repartiment del poder econòmic amb un real reforçament del sindicalisme? Ha arribat l’hora de possibilitar que els treballadors i treballadores  participin en les decisions estratègiques de les empreses, singularment en les polítiques laborals, com per exemple, la codecisió d'implantar o no models laborals d'externalització? Aquesta és una qüestió clau en l'època de l'economia digital, i del treball a les ordres d'algoritmes. 5) És imprescindible incorporar nous elements a la lluita per a l'erradicació dels "falsos autònoms" com, a tall d’exemple, aplicar la legislació europea que prohibeix que les empreses s'uneixin per a fixar preus en perjudici dels consumidors. Si, posem per cas, tots els i les riders de Glovo cobren el mateix, difícilment pot al·legar-se que no existeixi veritablement una relació laboral. 6) Ens manca una diagnosi robusta de la precarietat a l'àmbit cultural. Tant és així que, ni tan sols el CES de les Illes Balears aborda el tema a les seves Memòries anuals. L'extensió del "treball cultural despullat de drets" segons la doctora en Belles arts i investigadora, Maite Aldaz, produeix "... empobriment omnipresent, no sols de les condicions de producció, sinó també de la producció cultural mateixa" (Producción artística en tiempos de precariado laboral, edicions Tierradenadie, 2017). 7) Segons informava Diario de Mallorca el passat 3 de gener, un total de 12.563 persones s'han beneficiat al llarg de 2019 de la Renda Social Garantida de les Illes Balears. Una bona notícia? Depèn de l'avanç en l’eradicació de la pobresa, i/o de les situacions de vides amb carències bàsiques que s'aconsegueixi. 8) Es necessita més i millor informació sociolaboral. Per exemple: Quin és a Balears la taxa d'atur de les persones trans, que en el conjunt del Regne d'Espanya s'eleva a la feridora xifra del 80%?, Quantes persones joves realitzen pràctiques laborals no remunerades a les empreses illenques?, Coneixem, encara que sigui per aproximació, la realitat dels assetjaments i abusos sexuals en el si de les empreses?...

En definitiva, suggeresc una agenda sociolaboral balear en la qual s'abordin noves realitats, noves sensibilitats i necessitats de saber, i, fonamentalment, que utilitzi un llenguatge d'acord amb la realitat actual (pèrdua de capacitat d'integració social del treball remunerat, pobresa laboral, especulació de drets humans com el de l'habitatge, fracàs dels subsidis condicionats, etc.) per a definir la precarietat sociolaboral realment existent.