Precarietat laboral, llibertat precària

Publicat originalment a dBalears (10-02-2020)

Ja tocava fer el primer balanç de la precarietat laboral de 2019. Si ho he demorat ha estat perquè he esperat a tenir dades més robustes. Com aquest primer balanç va de contractacions de curta i molt curta durada -un dels aspectes de la nostrada situació laboral del que fins ara s'ha dit poc o res- era fonamental disposar de dades dels contractes de molt curta durada (d'1 a 5 dies, de fins a 10 dies, o dels que no arriben a dues setmanes).

Amb les dades de contractació oficialment publicades s'observa que en 2019 es van registrar un total de 520.066 contractes, dels quals 283.602 van ser subscrits per homes, i 236.464 per dones. Una primera conclusió és que, en un balanç de la situació laboral amb una població assalariada que s'ha situat com a mitjana en la xifra de 470.900 persones, una quantitat de 520.066 contractes nous és un indicador d'una brutal rotació laboral. Això, pot ser, expliqui que l'any passat, de mitjana, el 22% del total de la població assalariada illenca tenia una antiguitat en l'empresa inferior a l'any. És a dir, més d'una de cada cinc persones assalariades va viure amb una situació laboral precària (baixa protecció enfront de l'acomiadament, desincentivació a la sindicació, etc.)

La segona dada rellevant és que, del total de contractes registrats, almenys el 20,7% (19% dels contractes a homes, i 23% dels de dones) van ser contractes amb una durada inferior a un mes. Dic almenys perquè en el total de contractes registrats hi ha una gran quantitat que són qualificats d' "indeterminats", dels quals no s'especifica la seva durada per ser aquesta incerta. Aquestes contractacions poden ser, a tall d'exemple, contractes de substitucions, o de relleu de dies o mesos. Aquesta segona dada –la de la contractació de curta durada- és, clarament, un dels indicadors més punyents de la precarietat laboral del model illenc de tot turisme, i d’administracions púbiques practicants de  polítiques de contractació força precaritzants.

Per acabar d’arrodonir el balanç, afegim-hi unes dades tan importants com poc exhibides: les de la contractació de molt curta durada: Més del 15% -com a mínim- del total de contractes registrats tingueren una durada d’ 1 a 5 dies (79.215 en termes absoluts). Del total de contractes  a homes, un 14,6% tingueren aquesta curta durada, i, pel que fa a les dones, el percentatge arriba a un 16%.

Tot plegat fa palesa la precarietat laboral que oculten els i les  que bravetjen de l'ocupació que es crea, sense esmentar la pobresa laboral que, en massa ocasions, aquesta ocupació du associada. Digui's sense embuts que aquestes situacions laborals precàries –i molt precàries- situen a qui les pateix en posicions de llibertat precària. És la modernització d'aquella gran veritat segons la qual "qui no té mitjans propis de vida, ha de demanar permís a altres per a viure, i, per això, no és lliure". És clar que han canviat molt les coses des de 1875 en què en Karl Marx escrivís "Crítica del Programa de Gotha", però avui dia segueix sent molt i molt escaient dir que, qui ha de viure pendent de la renovació del contracte de curta o de molt curta durada, no és lliure.

2019: Un 20,6% dels contractes registrats a Mallorca no van superar els 15 dies de durada

Publicat originalment a www.illaglobal.com (12-02-2020)

Segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), el Regne d'Espanya no només supera amb escreix als seus socis europeus en contractació temporal, sinó que també lidera posicions en el rànquing europeu de contractes de curta durada. De fet, Espanya registra el percentatge més gran de la UE de contractes de durada igual o inferior als sis mesos. Mallorca no és aliena a aquesta pandèmia de contractacions efímeres, que, difícilment, podem identificar-se com a generadores d'oportunitats de vides viscudes amb certa estabilitat social, i sense risc de pobresa ni de carències materials vitals.

Les dades, subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), referides a Mallorca pel recentment acabat any 2019, són força eloqüents: El total de nous contractes registrats va ser de 393.599 (180.947 van ser subscrits per dones, i 212.652 per homes). A partir d'aquesta xifra s'escau fer un primer comentari: Tenint en compte que la població assalariada del conjunt de les Illes Balears es va situar, com a mitjana, en 470.900 persones (dada EPA-INE) en aquest període, una xifra de nous contractes d'aquesta magnitud és un indicatiu prou esclaridor de la temporalitat, rotació, i poca antiguitat en el lloc de treball. Les ocupacions efímeres són un dels factors –no l'únic, però si de gran importància – per començar a escatir conceptualment i quantitativament el fenomen que podríem anomenar precariat mallorquí.

Val a dir que -al marge de la polèmica sobre si el precariat constitueix, com a tal, una classe social (tesi capitanejada per l'economista Guy Standing), o no ho és (com defensen una altra part de l'acadèmia i el mainstream sindical)- pel que fa a aquest article, empro el terme precariat per a referir-me al segment de la societat per al qual, amb l'encanallament del capitalisme actual, és una quimera aquella gran ficció del permanent eixamplament de les classes mitjanes. Recordem que arreu, però, sobretot a la "Mallorca tot turisme", durant molt temps, en paraules de l'admirada Marina Garcés, "... havíem viscut en la ficció que tots érem classe mitjana. Aquesta idea que, des del més ric fins al treballador més esforçat, tots érem classe mitjana. Ningú era ric, ningú era pobre, ningú era classe alta i ningú era classe baixa. Aquesta bombolla ha generat un subjecte polític absolutament uniforme i ficcional, l'individu de classe mitjana que consumeix, que vota, que és client del món, i que, a canvi, té unes garanties de subsistència i d'una certa dignitat de vida".  (Entrevista de Carles Capdevila intitulada "Del capitalisme no es pot esperar cap vida digna". Ara, 7 de setembre de 2014).

Sembla evident que, si es necessita acudir a un treball remunerat com a subministrador de recursos monetaris per a tenir garantit el dret bàsic a l'existència material, és veritablement complicat tenir unes garanties de subsistència, i d'una certa dignitat de vida, amb contractes de poca i molt poca durada (treballs efímers). Per tant, qui pateix aquesta precarietat laboral pren part, sens dubte, del precariat.

Doncs bé, segons les dades de l'OTIB a les que abans he fet referència, del total dels contractes registrats durant 2019, més d'un 84% (331.532 en termes absoluts) van ser temporals dels quals únicament 1.249 (un 0,3%) tenien una durada de més d'un any. La contractació súper inestable –la que no permet saber a què atenir-se- va representar un impressionant 23,5% (92.674 contractes de durada "indeterminada", és a dir, ocupacions de, a tall d'exemple, substitucions o de relleu de dies o mesos). I tanmateix, allò més rellevant és la magnitud de la contractació de curta durada: 237.609 contractes (un 60,4%) no tingueren un any de durada dels quals 223.112 (55,7%) ni tan sols arribaren a sis mesos.

Per a acabar d'arrodonir aquesta aproximació parcial al precariat mallorquí, reblarem el clau amb les dades de la contractació de molt curta durada: Més d'un 40% (173.553 en xifres absolutes) dels contractes registrats en 2019 no van superar els tres mesos de durada, dels quals un 20,6% (81.051 contractes) no van superar ni tan sols els quinze dies.

Acab amb una confessió: A parer meu el precariat sí que és quelcom molt semblant a una classe social sorgida en capitalisme canalla realment existent en aquest segle XXI. En qualsevol cas, aquesta discussió són figues d'un altre paner.

Silencis, neollenguatges i eufemismes que sorprenen

Publicat originalment a dBalears (03-02-2020)

I. Després de la declaració del vicepresident del Govern de les Illes Balears (PODEMOS) i de Més per Mallorca oposant-se a la projectada ampliació de l'Aeroport de Palma, sorprèn el cridaner silenci de la Presidenta Francina Armengol (PSOE) sobre aquest transcendental assumpte, i preocupen les declaracions de la portaveu del Govern, Pilar Costa (PSOE), defensant un "creixement [de les instal·lacions aeroportuàries de Son Sant Joan] proporcional amb les necessitats". De quines necessitats xerram? Ja estam embolicant la troca amb neollenguatges com els emprats amb l'autopista Llucmajor-Campos que el poder eufemísticament va anomenar desdoblament?

El cas és que, com les mentides tenen les cames molt curtes, per molt que el director de l’Aeroport de Son Sant Joan, Tomás Melgar, digués que Aena només planeja "actualitzar" les instal·lacions aeroportuàries, com havia avançat la Plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma, la veritat és que el projecte consisteix en una ampliació per a poder continuar absorbint més trànsit aeri, i, per tant, més turistes. Mentrestant van creixent les adhesions al "Manifest contra l'ampliació de l'aeroport de Palma”. Per un canvi de model".

II. Sorprenen moltes coses de l'escàndol de l'explotació sexual de persones menors tutelades a Mallorca. Per exemple, la manca d’assumpció de responsabilitats de tot l’entramat institucional. Dit sense embut: Ell que ha fallat ha sigut l’Estat. Però hi ha un assumpte que, més que sorprendre'm, m'escandalitza: La utilització partidària de l'assumpte que, alhora, va acompanyada d'una extensa demagògia. Per a la  dreta, el neofeixisme, i alguns mitjans de comunicació i opinadors i opinadores, la defensa de debò dels drets dels menors cotitza la baixa.

¿Per què no ens demanam, tots plegats, si la societat amb les seves institucions polítiques i socials al capdavant no hauria d'haver fet més cas a entitats com ara Save the Children que, fa temps, assenyalen que, a Espanya, un de cada cinc menors sofreix abusos sexuals, i que la prostitució infantil és una xacra de grans dimensions? Idò si, sorprèn i indigna que, especialment, en el que fa referència als drets dels menors, quan el savi apunta a la lluna hi hagi tant neci que miri el dit.

III. Mentre s'obren inoportuns debats sobre la futura llei autonòmica d'educació, s'entra al joc de les provocacions del neofeixisme sobre què fa o deixa de fer el professorat a les escoles, o es promociona acríticament la Formació Possessional Dual, sorprèn  que, si més no aparentment, no preocupi i no ocupi prou l'abandonament escolar primerenc. L'Enquesta de Població Activa (EPA) publicada la setmana passada fixava que el recentment acomiadat 2019 va acabar amb una taxa mitjana anual d’abandonament d'un 24,16% (28,06% d’homes i 20,29% de dones). És cert que, en els darrers anys, es va millorant (en 2015 aquesta taxa estava en un 26,71%, sent la taxa d'abandó escolar prematur masculí d’un 31,47% i el femení d’un 21,62%). S'avança, però massa lentament. Aquesta és la qüestió.

IV. No em sorprèn que determinats mitjans de pensament pro TSL (Turisme Sense Límits), comencin a reconèixer, encara que sigui bastant indirectament, l'avanç, sospit que feliçment imparable, del pensament, i del plural moviment social contrahegemònic al model de turisme extractivista. Un exemple d'això és l'últim número de la revista Hosteltur. El seu titular de portada és prou explícit: "El turismo frente a su lado oscuro". I, a l'editorial no s'estan d'escriure que “no se ha escuchado lo suficiente a la gente que vive en los lugares que son visitados por miles o millones de turistas al año". Segur que té molt d'intent de rentada de cara, però el veritablement sorprenent és que governs progressistes d'arreu i, especialment, de casa nostra, ni tan sols vulguin dissimular que una cosa és la retòrica -farcida de neollenguatges i eufemismes-  sobre emergències climàtiques, i una altra és el sostenella i no enmendalla a l'impuls del TSL.

Bé, potser  que tot plegat sigui la manera de xerrar de la  modernitat ...