Les persistents bretxes de gènere en els treballs

Avançat el segle XXI, i en plena quarta ona del feminisme, sembla fora de qualsevol dubte que el moviment per a la igualtat de gènere és imparable. S'ha avançat molt, però, no obstant això, queda molt per fer. Les estructures socials de l ‘heteropatriarcat són tossudament resistents, i resilients a les conquestes d'igualtat de debò entre dones i homes. Un dels àmbits on es manifesten amb tota cruesa aquestes forassenyades resistències és en els treballs, concretament en el treball mercantilitzat, per tant, remunerat (el que normalment anomenam ocupació), i en el treball absolutament vital per a la vida, però que no es remunera, ni és valorat econòmicament i/o socialment (el conegut com treball de cures).

Les anomenades bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral són l'expressió d'aquesta persistència en la discriminació de les dones. Les dades de les Illes Balears són tossudes, i, en matèria de treball remunerat, l'Enquesta de Població Activa (EPA-INE) del proppassat any 2019 ens informa que, en termes de mitjana anual, existiren, entre d'altres, les següents bretxes: a) La taxa d'activitat (percentatge de persones en condicions de treballar remuneradament, i amb voluntat i/o necessitat de fer-ho) masculina és més d'un 10% superior a la femenina, concretament, d'un 69,49% per als homes, i d'un 59,39% per a les dones. b) La taxa d'ocupació (percentatge de persones que durant la setmana que foren enquestats han treballat, com assalariades o autònomes, durant almenys una hora a canvi d'una retribució) masculina és d'un 62,34%, per un 51,42% en el cas de les dones, és a dir, el gap frega l'11%. c) La població assalariada (470.900 persones) és, amb un 60%, majoritàriament masculina, però la temporalitat és un 2,2% més gran entre les dones. d) En qualsevol cas, d'aquest primer grup de dades, allò més rellevant és que la precarietat laboral segueix tenint cara de dona: La població ocupada a temps parcial és molt majoritàriament femenina (un 70% del total).

Paga molt la pena fer un comentari especial sobre la taxa d'atur que, per a ambdós sexes, fou d'un 11,74% (10,29% d'homes, 13,41% de dones). Un gap a la taxa d'atur femení superior al 3% és quelcom no vist, al menys en el darrer decenni. D'ençà de 2010, la taxa d'atur femenina s'havia situat per sota de la masculina en la majoria dels anys, i, en els pocs que ho havia fet per sobre, mai no ho havia fet amb una diferència superior al 1,65% que es registrà el 2012. L'alentiment en la creació d'ocupació –encara que sigui efímera, de baix cost i generadora de pobresa laboral- comença a afectar més a les dones que als homes?

Per acabar aquest bloc de dades anotem que, tal com succeeix en els darrers anys, les dones tenen una formació superior als homes. A tall d'exemple, el 41% de la població femenina ocupada ha acabat estudis  superiors, mentre que el percentatge d'homes ocupats amb aquest nivell de formació tot just arriba al 30%. Per una altra banda, les dones ocupades en el sector públic –que, en general, requereix un major grau d'objectivitat i transparència en la meritocràcia- són, amb més del 52%, majoritàries.

No obstant això, aquestes millors posicions formals (nivell formatiu i major presencia en el sector públic), no impedeix que la precarietat sociolaboral sigui de major intensitat per a les dones. Això és un fet corroborat per l'informe "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) que, amb dades de l'exercici fiscal de 2018, entre altres coses, ens informa de: 1. El salari anual mitjà a les Illes Balears va ser de 19.153 €, sent el dels homes de 20.767 €, i el de les dones de 17.409 €. Per tant, la bretxa salarial de gènere supera el 19%. 2. La pobresa laboral extrema (persones amb un salari anual que no arriba al Salari Minin) afecta majoritàriament a les dones, car, del total de persones assalariades (534.832), un 29,2% (156.468 en termes absolutes) no arribà a un salari anual de 10.303 €. D'aquest grup de persones assalariades pobres, un 52,6% són dones.

Pel que fa a les pensions, les dades de l'AEAT són prou esclaridores de la persistència estructural de les bretxes de gènere: Una pensió mitjana, ja relativament pobre (14.382 € anuals), té un gap de gènere de gairebé el 38%, car la pensió dels homes és de 16.717 €, mentre que la de les dones és de només 12.132 €. No cal dir que les pensions que no arriben al Salari Mínim són molt majoritàriament pensions de dones.

Per reblar el clau, fem sis cèntims sobre bretxes de gènere en els treballs no remunerats. Recordem que fa algunes setmanes l'ONG Oxfam Intermón publicà un informe sota el títol de "Temps per a les cures", que posava en relleu el "motor ocult" que representen aquest tipus de feines, i quantificava que tres quartes parts del treball de cures no remunerat que es fan al món recauen en la població femenina. L'estudi calcula que dones i nines hi dediquen 12.500 milions d'hores diàries, fet que representa una contribució a l'economia d'almenys 9,7 bilions d'euros anuals. Com, malauradament, per aquestes contrades els impactes de tota mena del treball no mercantilitzat no es mesuren, i, en paraules de Joseph Stigliz, "allò que mesuram afecta a les decisions que prenem”, és difícil de saber del cert les bretxes de gènere en aquest àmbit. Però, a mode indiciari, apuntem que, segons l'EPA, les dones són el 86,5% de la població inactiva illenca que declara ser-ho perquè es dedica a les tasques de la llar, i que de les dades de la Seguretat Social, es desprèn que, d'un total de 1.480 excedències per cura de familiar tramitades durant el 2019, un 85% varen ser sol·licitades per dones.

Per acabar, dues reflexions: Les dades presentades tenen les limitacions de les metodologies d'unes estadístiques oficials impermeables a la terrabastada de la darrera gran crisi i de les Reformes Laborals, que han revolucionat els marcs laborals i socials. Les bretxes de gènere serien, amb tota seguretat, més grans si incorporéssim metodologies de la epistemologia popular. La segona reflexió final és per a no deixar de dir que el context de precarietat integral fa que les bretxes de gènere representin un plus de precarietat per les dones. Per tot plegat, la mobilització del 8 de març és tant justa com necessària.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (02-03-2020)

Guillem Agulló i Salvador, la lluita antifeixista contínua

Publicat originalment a dBalears (24-02-2020)

Van voler invisibilitzar el seu assassinat, perpetrat per un grup de feixistes l’11 d'abril de 1993. En aquells anys, les bandes de feixistes campaven a plaer en  el País Valencià. La història és, més o menys, coneguda: A Guillem Agulló un feixista li va clavar un ganivet al cor. L'assassí -un tal Pedro Cuevas (àlies el Ventosa)- estava acompanyat d'altres quatre feixistes. Els cinc eren del autodenominat grup Marchalenes-IV Reich. La mare de Guillem compta que "sempre ens n'anàvem al càmping en Pasqua. I eixe any, per primera vegada, ell no hi vingué. Isqué amb ell amics". I van anar  al poble de Montanejos (Alt Millars).

A Guillem, que només tenia devuit anys, el van assassinar per ser antifeixista, independentista, i d'esquerres. El judici va ser una pantomima, un escandalós exemple de la impunitat del feixisme sota la protecció de les forces policíaques, el sistema judicial, i la complicitat de bastants mitjans de comunicació de l'època. Entorn del judici-farsa no es van escatimar mitjans per criminalitzar al jove antifeixista, i, fins i tot, a la seva família. Va funcionar el "arribaspaña", i els quatre col·laboradors de l'assassinat de Guillem van quedar absolts, i l'autor material va ser condemnat a catorze anys de presó, dels quals en va complir tan sols quatre.

Però no van aconseguir invisibilitzar l’assassinat, ni criminalitzar la víctima ni la seva família. Ans al contrari, al País Valencià -i arreu de l'univers antifeixista-  aquest assassinat, la cridanera impunitat, i el fastigós intent de criminalitzar a la família Agulló i Salvador, foren un revulsiu antifeixista. Guillem esdevingué un dels  símbols de la lluita per la llibertat i la justícia social. Un gran exemple del que, veritablement, significa la paraula "dignitat".

Recordar aquesta història ve a tomb de la campanya #LA LLUITA CONTINUA que, sens dubte, és imprescindible per fer front a la dictadura de l'amnèsia, i per recordar, tantes vegades com calgui, a tothom, i al jovent en particular, els crims de l'extrema dreta espanyola.

D'aquesta campanya (@Lluita_Continua) n'és part la novel·la "Guillem" de Núria Cadenes (Amsterdam, febrer 2020). Núria Cadenes ens ofereix –a partir d'una llarga conversació amb la família i amics de Guillem, que s'intercala amb fragments dels atestats policials i judicials (uns nyaps monumentals, amb faltes d'ortografia vergonyants, i una sintaxi que ben segur l'autora ha millorat per fer-los més mengívols al lector o lectora), i dels diaris de l'època- un magnífic relat d'un documental-novel·lat que m'ha semblat tant original en la forma com feridor en el contingut. Òbviament el gran mèrit de la novel·la -t'enganxa des de les primeres planes- és cosa de l'excel·lent tècnica literària i la sensibilitat de la Núria Cadenes, però, tanmateix, el material, que ha treballat força, també hi ajuda. A tall d'exemple, l'autora escriu: "A l'atestat número 1058 de 1993 de la guàrdia civil, on expliquen que se'ls ha presentat el Ventura, i que el detenen, escriuen així el nom de la víctima: SALVADOR GUILLEN AGUILLO".

Mai no agrairem prou a la família, amics, amigues, companys i companyes de lluita de Guillem Agulló, la seva dignitat i determinació per impedir l'oblit. Com no els ha resultat fàcil, la victòria és més intensa i indeleble. A la faixa del llibre de Núria Cadenes es pot llegir: "Avui, com ahir, el feixisme és un amenaça per a la vida, i cal combatre'l. Per les llibertats, ni oblit ni perdó". Neus Català ens ensenyà que “la vida és lluita”. Idò seguirem lluitat i cantant “Quan lluitem lluitaràs amb nosaltres, / junts veurem la nostra llibertat. / No veurem mai més el teu cos, / però el vent portarà el teu alè. / Venia al diari, havien assassinat / a un jove, molt jove, per voler llibertat”. (De la cançó “Darrer somriure” de Feliu Ventura).

Desigualtat i precarietat a Palma

Publicat originalment a dBalears ( 17-02-2020)

En el llibre "Turistificación global. Perspectivas críticas en turismo”, del qual en són editors Ernest Canyada i Ivan Murray, l'antropòleg social i investigador de la UIB, Marc Morell, reflexionant sobre processos de turistització i de gentrificació en general, però tenint present la seua molt coneguda i investigada Palma, finalitza la seva participació en el citat llibre amb la següent frase, tan contundent com precisa: "... la posibilidad de beneficio que ofrece el diferencial de renta exige el constante sacrificio de la clase obrera que lo mantiene con su trabajo. No hay vacaciones para la lucha de clases".

És ben cert que la lluita de classes mai no ha tingut vacances a Palma. Les ciutats –i la nostra no n’és una excepció- sempre han estat construccions socials amb conflictes. Cada etapa històrica ha tingut la seva conflictivitat. En l'actual etapa de turistització, Palma viu en el conflicte provocat per la neoliberalització del capitalisme turístic amb la consegüent triple problematització: negació del dret bàsic a un habitatge digne per a tothom; privatització de l'espai públic, que abans servia per a viure i socialitzar (per exemple, en pocs anys el carrer de l'Argenteria és gairebé tan invivible com el carrer del Jamón de s'Arenal); i crisi de la desigualtat i la precarietat sociolaboral.

A aquest darrer assumpte em vull referir, tot comentant dues dades que em semblen força rellevants:

1.- Fa ja alguns mesos (concretament en el setembre passat) l'Institut Nacional d'estadística (INE) publicà una estadística que, sorprenentment, ha estat poc cementada. Em referesc a l' "Estadística experimental – Atles de Distribució de Renda de les llars", segons la qual, en 2015 i 2016, la diferència entre la renda mitjana de les llars palmesanes del districte amb major renda, i les del districte amb menor era d'un 31,9%, i un 31,7% respectivament. Un gap de desigualtat impressionant!

2.- Segons les dades recentment subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) sobre la contractació registrada a Palma durant l'any passat, hom pot concloure que la precarietat sociolaboral a la ciutat és un tret estructural de la situació laboral. Les principals dades són les següents: a) Un total de 211.167 contractes nous registrats, la qual cosa, tenint en compte la població assalariada que pot haver-hi a Palma, indica la gran rotació, i minsa antiguitat en els llocs de treball de gran part d'aquesta població assalariada palmesana. b) Un 85% (178.527 contractes) són contractes temporals. c) La important xifra de 51.058 contractes (gairebé, un de cada quatre) són, per la seva durada "indeterminada", generadors d'incertesa vital, perquè la persona contractada viu en una situació laboral en la qual en qualsevol moment li poden comunicar que, posem per cas, ha acabat la substitució o el relleu que formalment motivava el seu contracte. d) La magnitud de la contractació de curta durada: 126.585 contractes (un 60%) no passaren de l'any de durada, dels quals 119.529 (56,6%) tot just arribaren a sis mesos. e) I, tanmateix, el més feridor de tot plegat són les dades de la contractació de molt curta durada: Més d'un 46% (97.232 en xifres absolutes) dels contractes registrats en 2019 no van superar els tres mesos de durada, dels quals, un 23,6% (49.897 contractes) no van superar ni tan sols els quinze dies.

Fet i fet, la desigualtat i la precarietat són part de la cara oculta (i ocultada) de la marca promocional “This is Palma”.