Poesia de confinament

Publicat originalment a dBalears (20-04-2020)

Record que la meva padrina s’enfadava quan jo badava per casa seva mentre ella feia dissabte. Em solia renyar si li feia nosa, mentre aquella santa dona netejava la casa. D’ella, i d’aquells dissabtes vaig aprendre la dita “qui no té feina, eu moix pentina”. En la meva infantesa no entenia que em volia dir amb això de la feina, el moix, i el pentinar. Passats els anys, vaig entendre que aquesta dita es refereix al fet que les persones que no tenen feina, o que s’avorreixen, dediquen el seu temps, i els seus esforços a feines accessòries i prescindibles.

El cas és que, amb tants dies de confinament, o pentines un moix, o fas alguna feina de les que, en la vida “desconfinada”, semblen accessòries o prescindibles. Fet i fet, em vaig posar a “fer dissabte” a la llibreria de casa. No va ser un feina baldera. He guanyat espai, i, de moment, ho trobo tot. Veurem el que dura! El  misteri dels llibres desapareguts sovinteja a casa .

Justament, retrobar-me amb libres ha sigut uns dels plaer d’aquets dies de confinament, per exemple, amb el “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo, en aquella edició de 1986 que, quan les caixes d’estalvis ni tan sols s’havien plantejat deixar de ser-ho, va editar -i regalar a la clientela- la Caixa de Pensions per a la Vellesa  i d’Estalvis de Catalunya i Balears, és a dir, “La Caixa”, ara bancaritzada, i amb la marca “CaixaBank”. Com les pàgines s'han esgrogueït molt, la relectura és, a cada gir de fulla, és un plus al plaent record dels temps passats.

Amb tot, el “rescat de llibres perduts” més profitós ha sigut dels de poesia. Fixau-vos:

Retrobar-se amb una antologia poètica de Mario Benedetti té un cert simbolisme. Protegir-se a Mallorca d’una pandèmia global és, en general, relativament suportable, tot i que, convé no oblidar les enormes diferències. Al sud global, el fet de confinar-se, excepte per a les elits, és molt complicat. Per això, s’escau recordar que “El Sur también existe”:

 “pero aquí abajo abajo

cerca de las raíces

es donde la memoria

ningún recuerdo omite

y hay quienes se desmueren

y hay quienes se desviven

y así entre todos logran

lo que era un imposible

que todo el mundo sepa

que el Sur también existe”

Recuperar la poesia de Miquel Àngel Riera ha sigut proverbial per recordar que

“Nosaltres!

Tu i jo,

precisament”

hem de pensar una "normalitat alternativa" a l’(a)normalitat d'abans de la covid-19. Cal fer-li cas al poeta:

    “Deixau-nos pastar el nostre pa,

després menjau-ne.

Ompliu-nos el carrer, però no el poble.

Contemplau el país

sense sagnar-lo.

     Deixau-nos ser qui som”.

No serà fàcil aquesta transició socioecològica que proposa el GOB, i tanmateix, en paraules de Blai Bonet, un altre dels misteriosament desapareguts en el desordre de les llibreries de casa:

“És cert. Hi ha poques coses d’alegria.

Però sempre hi ha un brot de taronger

que va, en silenci, cap a la taronja”

L’ecologisme social mallorquí és un d’aquests brots d’esperança que sempre hi és!

Per acabar, el darrer poeta recuperat d'aquest profitós fer dissabte als prestatges dels llibres de casa: Obr a l'atzar "Esquena de Ganivet" de Damià Huguet i llegesc

“Estels de cartó, lluna de lluna niquelada, lluna llunàtica.

El dimoni Cucarell encalça papallones i sargantanes”

Au idò! Surt a la terrassa a fer mamballetes, i després miraré si el dimoni Cucarell n’encalça de papallones i sargantanes o si, per fer-ho, necessita llibertat de moviments.

El virus del "sentit comú neoliberal" del Govern

Publicat originalment a  https://www.illaglobal.com/  (14-04-2020)

Doncs si, parlem del virus, però no del coronavirus covid-19 del qual, com és lògic, en xerram tant i tant. Si no ho duc malament, un virus és un microorganisme que es reprodueix dins les cèl·lules d'hostes vivents a un ritme molt alt, i és força contagiós. Però, més enllà d’aquests que són estudiats per la ciència  medica, n'hi ha de virus –i per tant de processos contagiosos- en l'àmbit de les ciències socials, i, molt concretament, en  l'àmbit de la política. Són aquestes idees i pràctiques polítiques que infecten a la dreta i, de retruc, contagien a l’autoanomenada esquerra. Una vegada dreta i esquera contagiades, s'imposa el que alguns autors anomenen el "sentit comú". Ignacio Sánchez-Cuenca, per exemple, afirma que "las propuestas de la derecha forman parte del 'sentido común' de nuestra época", i, per això, "tendemos a pensar de forma espontánea en los términos de este sentido común, que podemos caracterizar mediante el término 'neoliberal'" ("La izquierda fin de (un) ciclo". Catarata, 2019. Pàg. 81).

Aquestes disquisicions sobre el "virus del sentit comú neoliberal", venen a tomb de la infecció d'aquesta naturalesa que semblen patir els responsables de la molt important conselleria de model econòmic, turisme i treball del Govern de les Illes Balears (GOIB). Fa tens que, com aquesta infecció no és asimptomàtica, em neguitejaven els plantejaments en matèria de model econòmic i turisme força neoliberals (creixement amb escassos –gairebé zero- límits, col·laboració públic-privada, transferències públiques a favor del capital, nul.la acció per a un veritable canvi de model que no sigui en el marc del manteniment de model de turistització,...). El neguit no era menor en matèria de treball pel tarannà de neoliberalisme-progre a base d'un híbrid de "diàleg social", i un baix to d'exigència de derogació de la legislació laboral de l'etapa de l'austericidi.

I, tanmateix, en la presentació de les previsions governamentals sobre l'impacte econòmic que tendrà a les Balears la covid-19 , han fet un salt força transcendent en aquesta tendència neoliberal, que caldrà esbrinar si comparteix el GOIB en el seu conjunt.

M'explic: En el document presentat amb data 13-04-2020,  hi ha un seguit molt nombrós  de referències d'informes i d'escenaris del impacte econòmic que, a parer meu, és difícil de saber que hi ha del cert en tot plegat. En qualsevol cas, em sembla que encara és massa prest, i hi ha massa incertesa per a fer previsions reals d'impacte sobre el PIB, la intensitat del terratrèmol en el teixit empresarial, o la magnitud del tsunami laboral i social. Per tant, no m'inquieta aquesta part de l'informe, presentat pel conseller Iago Negeruela i el director general de model econòmic i ocupació, Llorenç Pou. Allò que és alarmant és el missatge del GOIB en afirmar que "ens trobam davant una recessió, no una crisi econòmica: la caiguda del PIB no és el resultat de disfuncions estructurals, sinó el resultat de la crisi sanitària" (pàg. 13 del document), i, en  l'apartat de conclusions (pàg 16) rebla el clau  del missatge concloent que "estam davant d'una crisi sanitària amb efectes sobre l'economia. En la mesura que el COVID-19 es controli, la recessió econòmica serà transitòria".

Hom diria que la malaltia vírica neoliberal de defensar, fort i no et moguis, la quasi perfecció del model de creixement balear, els du a fer passar bou per bèstia grossa. Ras i curt: el que ens ve a sobre és una crisi econòmica de dimensions encara ara incalculables que, tenint el seu detonat en una crisi sanitària, qüestiona de soca-rel el model de posar gairebé totes les figues a l'únic paner del monocultiu turístic.

Aquests anàlisis no són una qüestió fútil. Ans al contrari, són transcendentals. I això es nota en les conclusions del citat informe. Seguint amb el símil del virus, resulta que els respiradors són essencials per salvar vides dels casos més greus de persones afectades per la covid-19. Idò, el GOIB recomana una mena de respirador per a superar una crisi temporal d'asfíxia econòmica per, tot seguit, continuar en el "món feliç del tot turisme per sempre més".

Vull pensar que són una anàlisi i unes conclusions en disputa en el si del GOIB. Potser per això, ara s'entén millor que el secretari del CES de les Illes Balears, l'amic Pep Valero, afirmés, en un article publicat a Illa Global amb el títol "Impacte econòmic de la pandèmia: un estudi del CES", que "és evident que hi ha un debat de fons de com seria la millor manera d'encarar una sortida a la crisi, des de les Illes i amb un horitzó profund d'aposta global per a la sostenibilitat. És el moment per pensar en moltes coses que s'haurien de fer d'altra manera. És el debat realment important que cal fer des de el caire econòmic, social, mediambiental, i democràtic, ja que tots aquests quatre elements estan totalment interrelacionats entre ells". L'esmentat debat de fons és present a la mesa de consell de govern, o no hi és ni se´l espera? Tot el Govern s’ha begut l’enteniment? 

En qualsevol cas, no voldria acabar aquest article sense dir que fa anys que milit en la idea de la necessitat del "canvi de model", i fa molt temps –d'ençà que l'enyorat Pere Mascaró ens ho va fer veure- tinc clar que un assumpte cabdal per canviar-lo, és poder fer front als costos de transició que té un canvi com el proposat. Uns costos de, gairebé, impossible finançament, sense una dinàmica de sobiranització. Però potser estem davant una magnífica oportunitat per a què els ingents costos, o al menys una part, d'aquest respirador que, des de la conselleria de model econòmic, turisme i treball, proposen per a  no canviar res, es poguessin destinar a costos de transició per canviar alguna cosa.

I una reflexió final manllevada a Tony Judt: "Sense idealisme, la política es redueix a una mena de comptabilitat social, a l'administració diària d'homes i coses. Els conservadors poden sobreviure perfectament a un escenari així. Per a l'esquerra, però, és una catàstrofe" ("En món no se'n surt". La Magrana, 2010. Pàg. 122).

Les pandèmies dels dos virus -la covid-19, i el  "sentit comú neoliberal"- són perilloses. Cuidem-nos i cuidem!

Si no és Renda Bàsica, el debat és balder!

Publicat originalment a dBalears (13-04-2020)

Mentre s'allarga el confinament –dels privilegiats que ens podem confinar-, emergeixen amb força dos debats que animen les tertúlies polítiques, donen peu a molts comentaris periodístics, i, fins i tot, són focus de debat intern al Govern d'Espanya, enfrontament entre institucions, i munició de la gran patronal espanyola (CEOE-CEPYME), en un sempre desitjat enfrontament amb qualsevol govern que no estigui a les seves estrictes ordenes.

Em referesc al debat entorn de l'aixecament del confinament total a partir de demà i demà passat. Sobre aquest assumpte, i des del meu desconeixement en matèria d'epidemiologia i altres especialitats sanitàries, discrep que sigui una decisió que hagi de prendre's únicament amb criteris d'expertesa tècnica. És -i així ha de ser- una decisió política. Quan Robert Kennedy, en un discurs de la seva campanya de 1968 per a la presidència dels EUA, en una frase que ha passat a la història, es va preguntar: "de què serveix un índex de creixement en augment si resulta perjudicial per a la nostra salut?", plantejava una pregunta política, no tècnica. És més, en aquests casos preferesc que es prenguin decisions polítiques -que sempre són multifactorials- a les únicament tècniques perquè no crec en, utilitzant paraules de Rossana Rossanda, "la neutralitat social de la tècnica". En fi, qui encerti o s'equivoqui en aquest assumpte serà la política que, democràticament, haurà de rendir comptes a la ciutadania.

El segon d'aquests debats –a parer meu, més rellevant per a l'etapa post confinament- és el que s'està produint sobre la posada en marxa del que s'ha anomenat "Renda Social Extraordinària" fins que es pugui aprovar el compromès en el programa del "Govern de Coalició Progressista” "Ingrés Mínim Vital". És a dir, el debat està centrat en si provisionalment es posa en marxa una nova prestació per a persones pobres, mentre es continua pensant en una d'aquestes ajudes més definitiva. Mala peça en el taler que el debat estigui en l'àmbit dels subsidis condicionats al fet que es demostri la pobresa, caritatius, i que ja sabem que han fracassat en el seu teòric propòsit d'erradicar la pobresa i garantir a tothom el dret material a l'existència, i, per tant, a la llibertat de debò.

Amb la situació social creada per la crisi sanitària de la covid-19, si es vol, es poden fer més voltes que un ca dins una senalla, però, si no parlam d'una Renda Bàsica incondicional i universal, és un debat balder. Deia Albert Einstein que "no podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vàrem crear". Doncs diguem-ho sense embuts: el detonant de la crisi social que ens ve a sobre ha estat, sens dubte, la crisi sanitària provocada pel maleït coronavirus, però també entre les seves causes les grans desigualtats que, amb una "Renda Social Extraordinària" o amb un "Ingrés Minin Vital", romandran, i, en la nova situació, s'augmentaran. Són temps de resoldre problemes pensant de manera diferent, pensat en clau de drets incondicionals, i de repartiment de la riquesa.

Per això, ara més que mai, es necessita amb emergència la Renda Bàsica. En aquest manifest (que et convid a llegir i, si estàs d'acord, a signar), s'explica com implantar-la immediatament, i com finançar-la. Prou debats balders! "Ara", acaba dient l'esmentat manifest, "no es disposa de temps per a més, és moment d'actuar, de manera incondicional i universal. Només hem de preocupar-nos de com fem arribar la renda bàsica a tothom".