1er de maig 2020: Amunt els pàries de la terra...

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (01-05-2020)

No me n'he pogut estar de pensar en les primeres estrofes de La Internacional mentre llegia la tercera edició (29/04/2020) de l'Observatori de l'OIT sobre la COVID-19 i el món del treball. S'ha de dir que cadascuna de les successives edicions d'aquestes estimacions i anàlisis de l'Organització Internacional del Treball són més esgarrifoses.

Segons les estimacions a data 22 d'abril de 2020, en el segon trimestre es perdran un total de 305 milions d'ocupacions en el món; entre els sectors d'activitat més afectats continua estant l'hostaleria i la restauració (per tant, a casa nostra, pagarem molt car en termes de cohesió social, l’error de "posar totes les figues en el mateix paner " del monocultiu turístic). L’OIT ens recorda, a més, que 2000 milions de persones en el món treballen a l'economia informal en ocupacions caracteritzades per una falta total de protecció bàsica. Tot plegat significarà -ja ho està fent- un empobriment brutal de la classe treballadora mundial, ja que, per a milions de treballadors i treballadores, l'absència d'ingressos salarials, o provinents de treballs informals remunerats, equival a fer impossible una vida digna.

El panorama global és dantesc, la pitjor crisi mundial des de la Segona Guerra Mundial, en paraules de l'OIT. Quan dilluns 4 de maig coneguem les dades d'atur registrat (on no hi seran ni les persones afectades pels ERTOs, ni les Fixes Discontínues -73.407 el mes d'abril de l'any apassat-), i les d'afiliacions a la Seguretat Social del mes d'abril, començarem a conèixer la magnitud de la tragèdia local.

El cas és que, mentre en el meu particular privilegiat confinament, llegia i subratllava l'informe, no em llevava del cap la melodia d' "Amunt els pàries de la terra / amunt els qui pateixen fam, / els proletaris cridem guerra, tot el món és de guerra un clam /...

I, alhora, pensava que aquest Primer de Maig ben bé podria ser el començament d'una etapa històrica en la qual, ara sí o sí, es capgirin de debò algunes coses a l'àmbit del treball remunerat. Salina Todd en el seu magnífic –i reivindicatiu de la identitat i del paper forjador d'un món millor de la classe obrera britànica- llibre "El pueblo. Auge y declive de la clase obrera (1910-2010)" (Akal, 2018), asenyala que "durante el final de la década de 1950 y comienzos de la siguiente, tuvo lugar una revolución cultural en Gran Bretaña. Ser clase obrera se puso de moda [...] esta revolución cultural cambió las vidas de algunas personas de clase obrera para siempre, que encontraron la celebridad como escritores, actores o estrellas del pop. Pero también llegó a millones de personas más, que vieron como sus vidas y experiencias vitales eran retratadas como normales y dignas de mención" (pàg. 301-302). Què tal si impulsam, aquí i arreu, una nova revolució cultural que posi de moda la classe obrera del segle XXI? Revolucionam alguns dogmes, com ara, el de considerar el treball remunerat com a principal forma de distribució de la riquesa generada, i garantia de dret a l'existència material de les persones que no són rics? Estem d'acord que, per retratar vides i experiències vitals de la classe obrera d'ara i d'aquí com a normals i dignes d'esment, no basta ser "esclau" -i viure demanant permís- en els mercats de treball precaritzats? Acceptam, doncs, que, si s'està contra la caritat, s'ha d'estar d'acord amb la implantació aviat de la Renda Bàsica (incondicional, universal, i suficient)?

El capitalisme del segle XXI intentarà de valent que la "normalitat" de l'endemà de la pandèmia de la COVID-19 sigui una volta de rosca a la precarització més o menys caritativa. No li seguim el joc! "Del passat, destruïm misèries"! Fem-ho posant en peu una cooperació de voluntats i energies pel canvi de paradigma. Perquè no hi haurà ocupació a un planeta mort! Perquè, en una organització social patriarcal i colonial,  no tothom pot viure vides que valguin la pena ser viscudes.

Fem-ho seguint les paraules d'Eduardo Galeano:

Mayo

1

Día de los trabajadores

            Tecnología del vuelo compartido: el primer pato que levanta el vuelo abre paso al segundo, que despeja el camino al tercero, y la energía del tercero alza al cuarto, que ayuda al quinto, que presta viento al séptimo…

            Cuando se cansa, el pato que hace punta baja a la cola de la bandada y deja su lugar a otro, que sube al vértice de esa V que los patos dibujan en el aire. Todos se van turnando, atrás y adelante; y ninguno se cree superpato por volar adelante, ni subpato por marchar atrás”. (Los Hijos de los días).

L'excepcionalitat del Primer de Maig de 2020

A tocar el Primer de Maig de 2020, s'escau una reflexió entorn de la situació d'excepció que, a conseqüència del tsunami laboral i social provocat per la pandèmia del coronavirus COVID-19, es viu en el món del treball. Com la pandèmia és global, la crisi sociolaboral és mundial, i, donat que la globalització neoliberal ha universalitzat la precarietat laboral i social, aquest cataclisme és un ploure sobre banyat en els anomenats mercats de treball, ja força precaritzats. Altrament dit, la present crisi laboral –que, per la seva gravetat, fins i tot qüestiona el dogma del treball remunerat com a únic distribuïdor directament i indirectament de la riquesa generada, i fa que el debat sobre la Renda Bàsica Incondicional i Universal estigui present com mai en les agendes polítiques i dels moviments socials- es produeix en un escenari de pandèmia de precarietat sociolaboral que ha globalitzat el fenomen dels treballadors i treballadores pobres. "Aquesta crisi posa al descobert les fractures socials", afirmava l'Economista en cap de la Comissió de Comerç i Desenvolupament de les Nacions Unides, Richard Kozul-Wright, en una entrevista recent a La Vanguardia.

Les previsions de l'Organització Internacional del Treball, que no inclouen els "treballs informals", fan feredat. Segons l'Observatori de l'OIT de data 7 d'abril de 2020, la crisi per la COVID-19 farà desaparèixer en el segon trimestre de 2020 uns 195 milions de llocs de treball a temps complet. Es preveuen enormes pèrdues en els diferents grups d'ingressos, en particular als països d'ingressos mitjans-alts, i, entre els sectors més afectats s'inclouen, entre altres, els serveis d'hostaleria i restauració, és a dir, que tot plegat supera amb escreix els efectes de la crisi financera de 2008-2009. No és agosarat pensar que, a la pròxima edició de l'Observatori de l'OIT, aquestes previsions encara seran pitjors.

Pel que fa a l'àmbit espanyol i insular, en sintonia amb les previsions de l'OIT, no es pot preveure altra cosa que una crisi sociolaboral sense precedents. Recordem que al punt de declarar-se l'estat d'alarma, es produí una pèrdua de 833.979 persones afiliades a la Seguretat Social, exemplificant la fragilitat del model laboral espanyol, on les persones amb contracte temporal són ipso facto -igual que en el 2010- les primeres víctimes d'una nova crisi. En unes hores després d'haver escrit aquestes línies es coneixerà l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2020 que, per raons de calendari, tan sols insinuarà la magnitud de la tragèdia. Només començarem a conèixer xifres més aproximatives a la realitat en conèixer, tot just passat l'1 de maig, les dades d'atur i d'afiliacions a la Seguretat Social del mes d'abril. En qualsevol cas, en conèixer les dades del nombre persones afectades pels ERTOs, la destrucció de l'ocupació temporal, o, un assumpte de gran impacte a casa nostra com és la no incorporació a l'ocupació de gairebé ningú del col·lectiu de 73.407 Fixos Discontinues que a l'abril de l'any passat ja estaven d'alta a la Seguretat Social, seran xifres feridores.

Fa uns dies coincidia amb una responsable de Serveis Socials d'un Ajuntament d'un poble costaner de Mallorca en la necessitat de preparar-se per fer front a quelcom semblant a una crisi humanitària. Sens dubte, hi haurà molta gent sense renda disponible per seguir vivint amb dignitat, i les classes més subalternes afegiran precarietat a les seves precàries vides. També coincidíem que la sobtada pèrdua d'activitat econòmica s'ha tractat d'esmorteir amb encertades mesures estatals en l'àmbit del Dret del Treball i de la Seguretat Social, i de Serveis Socials pel que fa a les competències autonòmiques. L'encert de, per exemple, els ERTOs, la prestació extraordinària per cessament de l'activitat d'autònoms i autònomes, o l'ampliació de possibles persones beneficiàries de la Renda Social Garantida (RESOGA), no vol dir que no siguin mesures conjunturals i amb insuficiències. No obstant això, el punt més greu és que, en alguns casos, com ara l'anunciat Ingrés Mínim Vital, arribaran tard i sense atenir-se a la situació d'emergència social.

L'excepcionalitat d'aquest Primer de Maig no és només el confinament. A parer meu, la veritable excepcionalitat és que les necessitats urgents del món del treball són de capgirar el model de creixement econòmic basat en la sobreexplotació de recursos, i  l’escàs repartiment de la riquesa generada. De les mesures socioeconòmiques d'urgència cal passar ben aviat a una estratègia socioeconòmica de transició ecosocial justa per a no agreujar la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), "humanitzar" les relacions laborals amb la derogació de la Reforma Laboral de 2012, i garantir a tothom -amb instruments de distribució de renda, complementaris al treball remunerat, com ara la Renda Bàsica- el dret a l'existència material per a poder viure vides volgudes. En definitiva, aquest Primer de Maig es commemorarà, des del confinament de cadascú, en una situació de, en paraules d'un recent manifest signat per un grup de 250 professors i professores de les universitats espanyoles de l'àmbit de l'economia i d'altres ciències socials, "crisi civilitzatòria, ecològica, social i de cures".

El citat manifest acaba afirmant que "a vegades, les crisis obren oportunitats per als canvis. Així, el final de la Segona Guerra Mundial va portar en alguns països a millores en la distribució i les condicions laborals i socials. En canvi, la crisi originàriament financera de 2008 va suposar una reculada al nostre país i en molts altres. No podem repetir els errors d'aquesta última, per la qual cosa la sortida de la crisi provocada per la pandèmia del coronavirus ha d'estar orientada a establir les bases d'una societat més justa, més igualitària, i ecològicament sostenible". Vet aquí la raó –impulsar els canvis vers una major justícia social- per la qual els valors del Primer de Maig segueixen sent vigents. Un cop desconfinats i desconfinades, el repte serà bastir –arreu, i a casa nostra, i a partir de la confluència de sindicalisme, feminisme, i ecologisme- un potent moviment social per fer-los útils per a un canvi de paradigma socioeconòmic en pau amb les persones i el planeta.

Publicat originalment a Diari de Mallorca (30-04-2020)

Primer de Maig en confinament

Publicat originalment a dBalears (27-04-2020)

Pot ser que el 1r de maig d'enguany sigui el més estrany dels que la gent de la meva generació hàgim viscut mai. Res a veure amb els de les acaballes de la dictadura franquista -que ho eren bastant estranys-, ni, per descomptat, amb l'estranyesa de la novetat dels primers anys de poder-lo celebrar en llibertat. Aquest 1r de maig de 2020 en confinament no se semblarà en absolut als de l'estranya sensació per la injustificada pèrdua d'embranzida reivindicativa i mobilitzadora dels darrers anys.

I, potser, hauria sigut molt necessari sortir al carrer amb les banderes de les llibertats, la justícia social i ecològica, la defensa del comú, i el dret de viure en pau. És clar que ara mateix hi ha urgències tremendes. Malda donar tot el suport que calgui al sistema sanitari públic, prolongar, més enllà de la data de finalització de l'estat d'alarma, les mesures de protecció sociolaboral als treballadors i treballadors i de manteniment del teixit empresarial que ja estan en marxa. Cal afanyar-se, emperò, en assegurar que la crisi sanitària no esdevingui en una crisi humanitària per manca de renda que qüestioni el dret a l'existència material amb uns estàndards de dignitat d'una part important de la ciutadania.

L'endemà del confinament, si no espavilam, aquesta pandèmia coronavírica ens pot dur a uns escenaris autoritaris molt perillosos per "gestionar" un agreujament de la injustícia de les grans desigualtats. Haurem d'estar a l'aguait per lluitar contra un impuls suïcida de creixement econòmic. En aquest sentit, convé prendre en consideració les paraules del responsable de medi ambient de Nacions Unides, Inger Andersen, segons les quals "la naturalesa ens està enviant un missatge amb la pandèmia de coronavirus" que no és pot  dissociar del conjunt d'elements de la crisi ecosocial sistèmica en curs, altrament dit, del model de capitalisme desfermat sense límits de la globalització neoliberal.

La pandèmia de la COVID-19 no és, ni prop fer-hi, el fi de la història. Potser, serà el fi d'una història de privatitzacions i d'afebliment del comú –posem per cas, el dret a la ciutat en els termes definits per Henri Lefebvre-. Però enlloc està escrit que l'endemà de la pandèmia no sigui una impressionant reculada civilitzatòria. El conflicte, la lluita social, la rebel·lió quotidiana seguirà escrivint la història. "Tots els moviments precedents van ser moviments de minories o en profit de minories. El moviment proletari és el moviment independent de la immensa majoria en profit de la immensa majoria", escrigueren Karl Marx i Friedrich Engels en el celebèrrim Manifest Comunista (1848). Més de cent setanta anys després, és mal de fer pensar en un moviment proletari com a únic subjecte emancipador. El subjecte de canvi avui és molt més plural (sindicalisme, ecologisme, feminisme...), però unitàriament és "el moviment de la immensa majoria en profit de la immensa majoria" que reivindica el dret de tothom a viure vides que valguin la pena ser viscudes, sense precarietats vitals ni carències materials extremes.

L'endemà de la COVID-19, la bandera del dret a viure en pau seguirà sent una bandera fonamental del moviment emancipatori. Ve a tomb recordar-ho perquè aquest dijous, 30 d'abril, és el 45 aniversari de la fi de la Guerra del Vietnam, i la cançó de Victor Jara "El Derecho de vivir en paz" (... "Tío Ho, nuestra canción / Es fuego de puro amor / Es palomo Palomar/ Olivo de olivar /Es el canto universal / Cadena que hará triunfar / El derecho de vivir en paz/...) ha sigut -i ho és, encara ara- himne de moltes lluites per les llibertats democràtiques i l'emancipació.

I, tanmateix, com sense l'impuls d'allò que ha significat històricament el 1r de maig, no està garantit que, després de la pandèmia del coronavirus COVID-19, tot vagi bé. Visca el Primer de Maig!