Decret llei a mida de voltors

Publicat originalment a dBalears (18-05-2020)

Encara és molt d’hora per poder albirar la magnitud de la crisi de la COVID-19. No sabem com canviarà el món, quina serà la magnitud del seu impacte en el procés de globalització, l'afectació en el nostre estil de vida, o –i molt important- quant llarg serà el daltabaix econòmic, i intensa la crisi social. No obstant això, el Govern de les Illes Balears sembla que ho té clar: Amb el "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19" ha decretat que a casa nostra –malgrat que allò assenyat és pensar que aquesta crisi del coronavirus marcarà un abans i un després per a la nostra societat- el futur immediat és la "vella normalitat" de més turistització per terra, mar (més indústria nàutica), i aire, construcció a l'engròs, ludopatia com externalitat econòmica, i zero sobiranització del model econòmic illenc.

En l'aprovació d'aquest infame Decret llei, des del Consolat de Mar s'ha sabut aplicar a la perfecció la tan neoliberal "doctrina del xoc" que fa anys ens explicà Naomi Klein. Mentre una gran majoria de la societat està ensulsiada en el neguit pel seu futur material més immediat, des del Govern es dóna una altra volta de rosca neoliberal sense complexos. Del text publicat al BOIB (amb un sospitós retard des que s'anuncià la seva aprovació, i amb dificultats tècniques d'accessibilitat incomprensibles), hi ha una sola cosa a agrair: La desaparició de la retòrica buida de contingut sobre "sostenibilitat", i, de retruc, l'ERTO (o potser és un ERO?) aplicat a la campanya publicitària de l'Agenda Balear 2030.

En el text del Decret llei de la rendició dels "progressistes" davant les "solucions neoconservadores", es manté l'antigalla de l'anomenat "diàleg social" com si visquéssim en el segle passat, i l'emergència climàtica no fos essencial en l'equació per a aconseguir quelcom semblant a la "plena ocupació" amb garantia d'inclusió social del treball remunerat. Avui en dia pensar globalment és pensar que no hi haurà ocupacions en un planeta mort, la qual cosa implica que actuar localment exigeix incorporar a qualsevol mesa de diàleg les anàlisis i demandes ecologistes. Ras i curt: A les Illes Balears no hi haurà ocupacions ni cohesió social en unes illes mortes. Un endemà de la coronacrisi que no sigui un tornar a la "vella normalitat" de desigualtats a balquena s'ha de construir, també, amb propostes ecosocials.

Temps hi haurà de comentar, fil per randa, els 41 articles i les 25 disposicions addicionals, derogatòries, i finals del poti-poti de matèries (cap d'impuls a l'economia social i solidària, per cert) que conté el Decret llei. Uns comentaris que, ben segur, podrien ser més encertats -i sucosos- si en el Portal de Transparència del Govern de les Illes Balears es publiquessin amb total transparència les agendes de la presidenta i de les conselleres i consellers. Així sabríem quants lobbys han telepressionat. El cas és que, el substancial és que, amb aquest paquet legislatiu qui hi guanya són els voltors:

1. Els fons d'inversió que tindran més interès -i guanys- d'invertir en els hotels que podran ampliar la seva capacitat d'allotjament (fins a dues persones menors de quinze anys podran ocupar legalment llits supletoris en cada una de les habitacions), i molts hotels, a més a més, podran ampliar el 15% la seva edificabilitat. Per cert, amb la legalització de les habitacions a l'estil "cabina dels germans Marx", la reivindicació de les Kellys de regulació de la càrrega de treball és més que mai del tot imprescindible i urgent! 2. Els Importants fons d'inversió internacionals com Blackstone i grans companyies franceses i espanyoles (la de Florentino Pérez, posem per cas) que veuen oberta una immensa porta al negoci dels geriàtrics amb el canvi d'ús d'hotels obsolets (sic) a residències per a gent gran. 3. La sempre carronyaire indústria del joc, tant se val si destrossa vides per mor de la ludopatia, s'embutxaca una bonificació del 75% de la taxa fiscal autonòmica sobre el joc.

Tot plegat, és un disbarat de tal magnitud que cal invocar la dita de "Déu nos guard d'un ja està fet". Això és tan reversible en el Parlament, com indignant que s'hagin atrevit a plantejar-ho en una situació d' estat d'alarma, i, per tant, de manca de llibertats per a la protesta i la mobilització. I, tanmateix,... els lobbys dels poderosos, com ara els de la col·laboració turística publicoprivada, mai no estan assaciats. Potser el que sí s’assaciï sigui la paciència de la gent que estimen de debò aquesta terra, i la justícia social i ecològica.

A baix les presons del possible!

Publicat originalment a dBalears (11-05-2020)

"Tot era possible, menys qüestionar el sentit i els límits del possible. Viure a les presons del possible volia dir, per tant, estar condemnats a escollir en un món al qual no hi havia alternativa. Contingent i necessària alhora, la realitat del capitalisme global ja no deixava res fora" escrivia Marina Garcés, en un article periodístic de 2016, tot fent referència al seu primer llibre intitulat "En las prisiones de lo possible" (Bellaterra, 2002). La meva filòsofa de capçalera, que havia escric aquest volum en els darrers quatre anys del segle XX –transcorreguts gairebé vint anys, en els que es consolidà l'expansió del neoliberalisme com a construcció social hegemònica, es produí la gran crisi financera-econòmica-social de 2007/2008, s’accelerà l'espiral de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), etc.-, reblava el clau en l'esmentat article afirmant: "hem passat de celebrar la millor opció possible, a resignar-nos a no tenir altra opció que seguir endavant, contra nosaltres mateixos, els uns contra els altres. I aquell altre món possible s'expressa avui en la desesperació d'unes lluites socials més defensives que creatives, més urgents que prometedores, més reparadores que transformadores".

Passarà el mateix després de la fenomenal crisi coronavírica? Quines seran les presons del possible post COVID-19? Seguirem, en els millors dels casos, a la defensiva, resistint, sense propostes creatives, i, alhora, transformadores? És difícil de saber del cert el que passarà, però sembla que algunes de les presons del possible poden ensorrar-se. Dependrà de la força de la mobilització social, i de la capacitat per capgirar dinàmiques.

En aquest àmbit de la proposta no mainstream, la setmana passada va ser força engrescadora: Es va presentar la iniciativa de la "gent que treballa en cultura, per una renda bàsica universal i incondicional". La reclamació de la Renda Bàsica és cada pic més compartida, i més necessària si no volem que la crisi econòmica i social-humanitària provocada pel coronavirus COVID-19 signifiqui un brutal estirabot de les ja bestials desigualtats.

També va ser la setmana de la presentació del document "Rescat fiscal. Mesures de xoc i propostes de reforma estructural del sistema impositiu en temps de la COVID-19" de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental, i solidària. És un document que cal llegir amb atenció pel seu rigor i claredat. Molt succintament, es proposen 15 paquets de mesures fiscals per a respondre amb lideratge públic i social a la crisi econòmica derivada de la COVID-19, entre les quals destaquen: 1. La creació d'una Taxa Covid per als patrimonis de més d'1 milió d'euros. 2. Un complement extraordinari i progressiu de la tarifa sobre els trams superiors de l'IRPF a escala estatal. 3. Tributació mínima efectiva de l'Impost de Societats del 15% sobre el resultat comptable, i del 18% per a grans empreses, i sector de la banca i hidrocarburs. 4. Apujar de 3 punts l'IVA per a béns sumptuaris, i aplicar un tipus "0" per a determinats productes sanitaris i d'higiene personal.

Tot i que amb aquestes mesures es podria arribar a tenir un impacte recaptatori mínim addicional en el mig-llarg termini de 34.301 milions d'euros anuals -que no és poca cosa-, allò que em sembla més rellevat és el seu contingut de pedagogia fiscal, tot afirmant que "s'obre un horitzó inquietant en el qual la fiscalitat pot ser l'eina clau per a fer-hi front. Des de la Plataforma apostem per fer-ho de forma co-responsable, amb l'esforç tributari necessari i amb un caràcter clar de progressivitat. Per això, demanem un esforç més gran a qui més té. És el moment també de treballar per una reforma fiscal de futur a través de l'eliminació de beneficis fiscals, l'equiparació de la tributació de rendes del treball i del capital o la fi dels privilegis vinculats a societats inversores i a la presència en paradisos fiscals". Tinguin per segur que sense grans dosis de justícia fiscal només se'n sortiran de la pandèmia les persones riques i molt riques!

I, per arrodonir una setmana del tot propositiva per esvair les presons del possible, es va presentar la iniciativa "La vida al centre". Es tracta d'un seguit de propostes concretes de l'ecologisme, el feminisme, l'agricultura ecològica, i l'ecònoma social i solidària de Mallorca per una transició ecosocial, és a dir, per tal "d'exigir que la sortida de la crisi sanitària tengui com a pilars fonamentals la justícia social, climàtica i ambiental i la cura del territori i les persones, com a base d'una nova economia".

Aquesta és, sens dubte, una proposta molt i molt important que ens allibera de les presons del possible. En temps de pandèmies i d'emergència climàtica, cal recordar aquella idea que Walter Benjamin formulava més o menys així: la revolució no és un moment d'acceleració, sinó, al contrari, un moment de tirar el fre a la "locomotora del progrés" que ens porta cap a l'abisme.

És hora de canviar de direcció per a què puguem preservar la vida. És l'hora de no acceptar l'empresonament d'altres paradigmes que no siguin allò que els poderosos han decidit que és l'únic possible.

Coronacrisi

Publicat originalment a dBalears (04-05-2020)

Vet aquí un nou neologisme: Coronacrisi. En els pròxims mesos –potser anys- l'emprarem sovint per referir-nos a la polièdrica crisi causada per la pandèmia del coronavirus COVD-19.

Fet i fet, l'afectació de la coronacrisi en la salut pública, l'economia, i l'àmbit sociolaboral és força evident. També ho és en el que normalment anomenam política, és a dir, en la picabaralla institucional i/o partidària sobre la "gestió" de la coronacrisi. (La política en termes aristotèlics es una altra cosa)

La pandèmia de la COVID-19 ha visibilitzat que "l'austeritat mata", i que, especialment, és criminal si es retalla, com es va fer en les últimes legislatures (espanyola i autonòmica) del PP, en salut pública. En qualsevol cas, cal superar aquesta crisi sanitària amb una aposta de debò pel reforçament del sistema de salut. No hauria de ser cap utopia voler ser com Noruega, on el sector de la salut ocupa a 1.049 persones per cada 10.000 habitants.

Pel que fa a l'economia, es viu el que la consellera econòmica, i directora del departament d'estudis del Fons Monetari Internacional (FMI), Gita Gopinath, ha definit com "El Gran Confinament: La pitjor desacceleració econòmica des de la Gran Depressió". Aquesta situació de l'economia internacional té dramàtiques conseqüències en una economia absolutament depenent -colonitzada- del turisme com la de les Illes Balears. En matèria d'ocupació, tal com indiquen les estadístiques de l'Organització Internacional del Treball -ILOSTAT-, la coronacrisi és, en molts indrets del món, una autèntica crisi humanitària. Val a dir que a casa nostra, segons com evolucionin les mesures sociolaborals, la crisi laboral esdevindrà en quelcom molt semblant a una crisi humanitària.

En l'àmbit polític, més enllà de picabaralles sobre la gestió de la coronacrisi, el fet veritablement preocupant és el perill –denunciat per la filòsofa Marina Garcés- d'un reforçament dels populismes, i els moviments classistes i excloents. Aquesta és l'estratègia de la dreta, la dreta estrenada, i l'extrema dreta espanyola (C's-PP-Vox).

I, tanmateix, n'hi ha d'altres àmbits en els quals l'afectació de la coronacrisi, tot i que en és conseqüència d'ells, són aparentment menys perceptibles, però igualment transcendents. A tall d'exemple: L'augment de la desigualtat, la disputa per a la reorientació de la globalització, i la relativització de l'abordatge de l'emergència climàtica. No obstant els focus no estiguin sobre aquestes afectacions, més tard o d'hora, s'hauran de posar en marxa propostes disruptives d'innovació social, com ara la Renda Bàsica (incondicional, universal, i suficient), com a instrument –no l'únic- de distribució de la riquesa. S'haurà de regular la globalització per a (des)financiaritzar el capitalisme perquè, com ens recordava Nuria Alabao, en paraules del Nobel Alternatiu d'Economia Manfred Max-Neef (2011), " l'economia ha de servir a les persones, i no les persones a l'economia". I, òbviament, excepte que vulguem que avanci la distopia d'una societat on només els rics i molts riscs tinguin garantida la supervivència, no es podrà paralitzar l'abordatge de la crisi climàtica.

Tinc la impressió que hi ha dues opcions per fer front a la coronacrisi: oblidar-se que la normalitat d'abans de la pandèmia de la COVID-19 era, en definició de Boaventura de Sousa Santos, més aviat una crisi permanent. O, seguint la reflexió de Daniel Tanuro, pensar que aquesta catàstrofe, "podria tenir efectes ideològics positius, ecosocialistes, ecofeministes i decolonials". Estam, sens dubte, davant una altra disjuntiva històrica.