La precarietat de les més precàries

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-05-2022)

Hi ha coses incompressibles. L'endarreriment en la dignificació de les condicions laborals del col·lectiu d'empleades de la llar, n'és un d'aquests fets incomprensibles. He escrit "empleades" a dretcient perquè, malgrat atorgar-los un "sistema especial (en matèria laboral i de Seguretat Social) para empleados de hogar", veritablement estem xerrant d'un col·lectiu absolutament feminitzat. Números canten: Amb la darrera dada disponible –abril 2022- en el conjunt de l'estat el total de persones en alta laboral en aquest règim especial de la Seguretat Social era de 378.349.189 i a les Illes Balears de 9.625. En ambdós casos, aproximadament, nou de cada deu eren dones.

S'eternitza l'espera de la ratificació, per part d'Espanya, del Conveni 189 (C189) de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics. Cal recordar que el C189 va ser aprovat per la conferència de l'OIT el 16 de juny de 2011. Encara ara les treballadores de la llar –tant per tasques domèstiques com per treballs de cures– continuen tenint una ocupació sense els estàndards internacionals que defineixen el "treball decent", que, segons l'OIT, significa "l'oportunitat d'accedir a una ocupació productiva que generi un ingrés just, la seguretat en el lloc de treball i la protecció social per a les famílies, millors perspectives de desenvolupament personal i integració social, llibertat perquè els individus expressin les seves opinions, s'organitzin i participin en les decisions que afecten les seves vides, i la igualtat d'oportunitats i tracte per a tots, dones i homes". Ras i curt: és una vergonya mantenir un marc de relacions laborals i de Seguretat Social que no garanteixi aquests mínims per a aquestes persones. És intolerable mantenir relacions labores en l'espai del no drets en societats democràtiques que, com la nostra, braveja d'avanços socials.

En aquestes estàvem quan el passat 15 de maig La Moncloa emeté un comunicat que 'anunciava "la remisión inminente de la norma 'con una mirada ambiciosa' que permitirá dotar de derechos a las empleadas de hogar". L'alegria va durar només un instant. El de passar del titular al cos de la nota governamental on "la imminència" en la ratificació del C189 passa a ser "gairebé immediata". Qui dia passa, any empeny! Però qui espera desespera. En aquest cas qui desespera és gent que té extremadament precària la, en paraules de Remedios Zafra, "vida-treball".

Val a dir que la ratificació del C189, tot i que tindrà un impacte en aquestes vides fonamentalment simbòlic, és important. En el capitalisme d'acumulació per despossessió, es desposseeix fins i tot del reconeixement social de determinats treballs, entre d'altres, el del col·lectiu d'empleades de la llar.

No obstant això, no es pot negligir que el Conveni de l'OIT és tan de mínims que fa més de deu anys que la legislació espanyola compleix tots els drets que reconeix el C189, excepte en matèria d'igualtat en la Seguretat Social i de protecció de la salut laboral. Però, una cosa és el reconeixement formal de drets, i una altra és el seu compliment. En un context laboral en el qual preval –veritablement com a excusa- el respecte a la inviolabilitat del domicili, l'incompliment es converteix en norma, sent el contrari l'excepció. En aquest sentit, es troba a faltar que, a conseqüència de la manca de reconeixent social d'aquests treballs per part de les institucions, dels àmbits acadèmics, i dels anomenats agents socials de les Illes Balears, no es conegui amb ets i uts la situació real i el seu contrast amb la legalitat aplicable. És una de tantes vergonyes que, per acció o omissió, s'invisibilitzen.

Pel que fa als aspectes de Seguretat Social i protecció de la salut laboral, cal recordar que el Tribunal de Justícia Europeu ja va obligar al Regne d'Espanya a deixar de discriminar al col·lectiu de treballadores de les llars en matèria de prestació per desocupació, i, per un altre costat, la cotització per salaris reals i acabar amb el règim especial (especialment injust) és una cosa que es pot fer ja, amb ratificació o sense del C189. És, tot plegat, qüestió de voluntat i prioritat política. Tant de bo el Ministre responsable de la Seguretat Social tingués similar voluntat i prioritat política de millorar les vides de les persones més precàries a la que té per promocionar els plans privats de pensions! En relació a la discriminació, respecte a la resta de treballadors i treballadores, de les persones que treballen a les llars en tasques domèstiques i de cures, és, a més a més de sagnant, tot un símbol de la capacitat d'insensibilització de la societat envers de realitats socials invisibilitzades.

Una ràpida ratificació del C189 de l'OIT és, doncs, essencial. I, tanmateix, cal, des de ja, anar més enllà. És, dit sense embuts, una urgència ètica acabar amb l'anomalia d'aquesta mena d'apartheid laboral, per cert, bastant inversemblant si no s'apliqués a un col·lectiu, com ja s'ha dit anteriorment, extraordinàriament feminitzat, i amb una elevadíssima presencia de dones immigrants.

També és una urgència vital per a les afectades. Per això, tinc per segur que la immensa majoria de les persones que treballen en les llars estan d'acord amb la següent reflexió continguda al llibre "Frágiles" de la abans citada, l'escriptora i filosofa, Remedios Zafra: "Las persones soñamos con un tiempo liberador, en el que el trabajo, si lo hay, no implique explotación ni se apropie de la totalidad de la vida".

Del rebuig a la proposta

Publicat originalment a dBalears (06-06-2022)

Sembla que a Mallorca s'ha iniciat, per a bé, un canvi. Si es confirmés, seria una excel·lent notícia perquè els protagonistes d'aquesta transformació són els moviments socials i, amb ells, la capacitat d'incidència política de la societat civil.

Vegem una seqüència d'esdeveniments d'aquests últims dies: Milers de persones omplen la plaça Major de Palma per fer un gran mosaic humà amb el lema "Avui per demà". El cap de l'oficina per implementar la Renda Bàsica Universal a Catalunya ofereix una conferència al Parlament. La Plataforma contra els Megacreuers vigilarà l'impacte dels gasos dels vaixells amb un sensor de qualitat de l'aire. Què tenen en comú aquestes tres notícies?

Doncs que ens informen d'accions de la societat civil amb propostes concretes de polítiques públiques. L'espectacular acció del dissabte 28 de maig  a la Plaça Major de Palma és molt més que una mobilització molt necessària, i, pels temps que corren, massiva. Va ser l'escenificació del suport ciutadà al carrer –que ja era ben hora!- a una Iniciativa Legislativa Popular llargament, i tècnicament, treballada des de la societat civil. Les novetats que incorpora aquesta ILP són moltes. A més a més dels innovadors continguts, anotaria que no és una proposició en pla defensiu a manera dels "salvem...", "prou...", "no a ...", és pura política pública de la bona.

D'altra banda, davant el menfotisme de les administracions illenques per conèixer els ets i uts del que segurament serà el més ambiciós Pla Pilot de RBUI que s'hagi fet arreu del món, i que a sobre es fa a Catalunya i no a les nostres antípodes, qui posa fil a l'agulla és el Fòrum de la Societat Civil.

Per acabar d'arrodonir-ho és la Plataforma contra els Megacreuers –i no les administracions públiques que, hom diria que hi estan èticament obligades-- qui començà a implementar tecnologia i coneixement per a la vigilància de la contaminació que provoquen els grans ressorts flotants que atraquen al Port de Palma.

Tot plegat albira quelcom no anecdòtic. S'ha aparcat el tarannà del rebuig total amb la posada en marxa d’una mena de Xarxa de Producció de Polítiques no institucionals –quelcom semblant al que els anglosaxons en diuen Policy Networks-. No és mala cosa, ans al contrari, que la mobilització social vagi acompanyada d’una proposta política concreta. Que duri la bona ratxa!

Pla d'Ocupació 2022-2025: consensos que són renúncies!

Publicat originalment a dBalears 29-05-2022)

El Govern de les Illes Balears ha presentat el Pla d'Ocupació de Qualitat (POQIB) 2022-2025, amb l'objectiu d'arribar a la plena ocupació. El contingut, si més no del Resum Executiu a què he pogut tenir excés, no defrauda. Segueix el costum de la gran retòrica, d'objectius grandiloqüents, i dels eufemismes a balquena.

En aquest cas, s'ha refinat la retòrica a l'extrem. Vet aquí un exemple: "es pretén [amb el POIB] contribuir al benestar de la ciutadania, sota els principis de competitivitat empresarial, afrontament dels reptes mediambientals i socials, i creixement intel·ligent" (sic).

Pel que fa als objectius, no s'estan d'afirmar que "amb tots aquests fonaments descrits [al POIB] es construiran unes polítiques de treball i d'ocupació que permetran a les Illes Balears transformar-se en una economia més sostenible i inclusiva, en un escenari de generació de riquesa compartida" (Bravo!).

Tanmateix, allò que, a parer meu, és més preocupant té a veure amb la quantitat d'eufemismes emprats en el text. En aquest sentit, i a tall d'exemple, s'afirma que "el punt de referència és el reconeixement del paper transversal que el treball i l'ocupació comporten en el desenvolupament econòmic i en la distribució del benestar i, encara més, en el context actual, en plena recuperació de la crisi sanitària i dels efectes de la invasió d'Ucraïna part de Rússia". Una interpretació del metallenguatge eufemístic podia ser: Es parla del paper cabdal del treball remunerat "en la distribució del benestar" per a no esmentar que ho és de quelcom més concret: de la distribució -normalment injusta- de la riquesa generada. Es parla, també, de "plena recuperació de la crisi”, obviant que, en paraules de l'economista marxista Richard David Wolff, "recuperació, en aquesta economia capitalista, es refereix als beneficis, no a la gent".

Ara bé, si només fossin problemes de llenguatge i d'hipèrboles, la cosa tindria consol. Però aquest no és el punt principal. El llenguatge crea pensament . A tall d'exemple: Es parla de "plena ocupació", sense prendre en consideració els aspectes polítics que envolten aquest concepte. És sabut – almenys ho és des de 1943 que Michal Kalecki publicà l'article, que esdevingué en un clàssic del pensament socialdemòcrata de la postguerra, titulat "Aspectes polítics de la plena ocupació" - que la "plena ocupació" és un objectiu polític per a resoldre els "grans problemes polítics del moment històric." En els anys quaranta del segle passat era, per sobre de tot, la prevenció del retorn del feixisme.

Avui en dia, barrar el pas al proto-feixisme neoliberal ho torna a ser un objectiu polític fonamental. En aquest sentit –tot tenint en compte que, en temps de revolució neoliberal triomfant, una societat de plena ocupació amb punyent plena desigualtat és un escenari versemblant- cal definir un altre paradigma de societat, problematitzant l’ocupació com a mecanisme hegemònic  per aconseguir estàndards decents d’igualtat.

Tornant a continguts concrets del nou POQIB, és molt significatiu que es confongui "Ocupació Inclusiva" amb aplicació de la legislació laboral (només faltaria!), en lloc de conceptualitzar-lo com recuperació de la capacitat d'inclusió social de l'ocupació, 'abolició de la pobresa laboral, i associació d'ocupació de qualitat amb aquella que assegura qualitat de vida i ascensors socials.

Amb tot, allò més cridaner d’aquest POQIB és l’absència de qualsevol menció a la necessitat de gestionar amb justícia social determinades taxes de desocupació, i la programació d’accions concretes i pressupostades per acompanyar la transició ocupacional en el camí cap a un altre model econòmic. Però com el primer principi rector és, segons el POQIB, la "millora del model econòmic", i no la seva transformació, per modesta que sigui, s'entén la retòrica grandiloqüent i els eufemismes. En definitiva, hi ha consensos -com aquest de bescanviar "canvi de model" per "millora de model"- que són, veritablement, renúncies!