Retòrica reaccionària

Publicat originalment a dBalears (04-09-2022)

Manllevo l'encapçalament d'aquestes ratlles del títol del llibre “La retórica reaccionaria” (no em consta que s'hagi traduït al català) d'Albert O. Hirschman. Vaig descobrir aquest text en la seva edició castellana de 2020, tot i que va ser escrit com a resposta al tsunami conservador de la dècada de 1980. El fet és que sospit que, amb la pandèmia, és un llibre que va passar bastant desapercebut per a bona part de lectors i lectores potencialment interessats i interessades.

Hirschman comença descrivint les onades reaccionàries en la política occidental dels dos últims segles. La retòrica reaccionària tenia embranzida en la mesura que les polítiques progressistes avançaven en projectes igualitaris que pretenien redistribuir una mica la riquesa i el poder. Retòrica per a combatre les demandes d'igualtat davant la llei (plasmades icònicament a la Revolució Francesa), per a oposar-se al llarg del segle XIX fins al XX a l’impuls del sufragi universal, o, la més recent –des de mitjans del segle passat i que fins i tot encara dura- ofensiva retòrica contra la certa democratització de l'economia (Estat del benestar, sindicalisme, existència de sector públic empresarial…).

Tanmateix, allò fonamental és que, segons Hirschman, els conservadors utilitzen tres “tesis” retòriques per a argumentar aquestes envestides reaccionàries: la tesi de la perversitat, la tesi de la inutilitat, i la tesi del risc.

La de la perversitat sosté que, quan l'esquerra intenta produir algun canvi beneficiós, ocorre “exactament el contrari”. Els objectius esdevenen contraproduents, i opera inexorablement la denominada llei de les conseqüències no desitjades. Interpreto, doncs, que la notícia segons la qual el PSIB evita xerrar de saturació i es decanta per “gestionar l'èxit” pot ser ben bé conseqüència de l'adopció per part dels socialistes d’aquesta tesis de Hirschman .

Per una altra banda, la tesi de la inutilitat, és a dir, l'afirmació que “qualsevol suposat canvi [progressista] és, va ser, o serà en gran mesura superficial, de façana, cosmètic, i, per tant, il·lusori, ja que les estructures profundes de la societat romanen totalment intactes”, és brutal i paralitzant. Pot ser quan el conseller Iago Negueruela afirma que “la classe treballadora ‘fuig’ del debat sobre la massificació turística” estigui bastant abduït per la tesi reaccionària de la inutilitat.

Per a completar el trípode retòric reaccionari, resulta que la tesi del perill és la més complicada de resumir car adopta un enfocament molt el·líptic. És part essencial de l'estratègia de la por tan en voga actualment: Per a combatre polítiques socials, econòmiques, ecològiques, d'igualtat, de drets humans, avanços civils… la retòrica reaccionària sosté que un “canvi proposat, encara que potser és desitjable en si mateix, implica costos o conseqüències inacceptables d'un tipus o un altre”. És a dir, la possibilitat d'avançar cap a una societat amb justícia social i ecològica de debò posa en perill tot allò que ja hem aconseguit.

Hom diria que, seguint Albert O. Hirschman, a la política turística de les Illes Balears hi ha, conscientment o inconscientment, massa consemblances amb la retòrica reaccionària. Així ens va!

Però, és possible una retòrica governamental progressista? És clar que sí! Posem com a exemple el  celebrat fil a Twitter que, el recent  2 de setembre, feia el president de Colombià, Gustavo Petro, i que començava així: “No entiendo como en las facultades de comunicación social no se esté enseñando el gran debate del mundo de hoy: la crisis climática y la creencia absurda en un modelo de crecimiento lineal en un planeta finito”.  

 

Salaris, inflació i... neoliberalisme

Publicat originalment a dBalears (28-08-2022)

Serge Halimi, el director de "Le Monde diplomatique", a l'editorial d'aquest ja a punt d'acabar agost, ens recorda que el fet d'atribuir totes les dificultats del moment a una sola raó és un costum antiquíssim. Halimi, molt perspicaçment, afirma que això ja es practicava a l'antiga Roma, i posa com a exemple que, en aquella època, Cató el Vell concloïa cadascuna de les seves diatribes, sobre qualsevol assumpte, reclamant la destrucció de Cartago. Ves per on, l'equivocat costum de donar la culpa de tot a una sola raó és de la màxima actualitat. A tall d'exemple, la culpa de la inflació desfermada ara no la té Cartago, però la té la invasió russa d'Ucraïna.

Amb l'actual estirabot dels preus, la qüestió salarial (salari mínim inclòs) s'ha situat al centre del debat polític d'aquest final d'agost, i segurament continuarà els mesos vinents. Les declaracions públiques de la vicepresidenta segona i ministra de treball i economia social espanyola, Yolanda Díaz, alineant-se amb els sindicats, apuntant a un augment del salari mínim per sobre del 60% del salari mitjà, i atacant al president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, per bloquejar la negociació col·lectiva són fets rellevants en aquest debat que em sembla molt escaient.

En l'actual situació sociopolítica, o s'afronta la qüestió salarial amb lògica de confrontació social, o s'accentuen amb escreix els riscos d'una altra volta de rosca a la devaluació salarial crònica des de, diguem-ho sense embuts, el triomf del neoliberalisme. Li diran "moderació salarial", "pacte de rendes", "repartiment dels sacrificis"... Fins i tot, no descarteu l'aparició d'un nou eufemisme per a fer passar bou per bèstia grossa. Tanmateix, la bèstia grossa és la pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris de les classes treballadores sense contenció dels beneficis empresarials, i la retribució d'accionistes i de directius empresarials des de fa algunes dècades.

Òbviament, aquesta dinàmica no ha començat amb la covid-19 ni amb la invasió d'Ucraïna. Ve de lluny. Ve, a tall d'exemple, de la fi de l'échelle mobile a França, és a dir, de l'eliminació de la indexació salarial sobre els preus que es remunta a 1982, quan François Mitterrand i el seu ministre Jacques Delors es plegaren a les exigències patronals; de l'eliminació de l'scala mobile italiana el 1984 pel socialista Bettino Craxi; del fet que en les darreres dècades la taxa d'afiliació als sindicats als Estats Units d'Amèrica s'hagi reduït al voltant del 10%, i, com a conseqüència, s'hagin disparat els salaris dels directius i s'hagin estancat els dels treballadors i treballadores. En el Regne d'Espanya no ha existit mai formalment ni legalment la indexació salarial automàtica segons la inflació -això ha sigut, i encara ho és, un privilegi de les classes rendistes i d'alts directius empresarials-. Val a dir que els "Pactos de la Moncloa" de 1977 significaren la renúncia a tenir-ne.

En fi, si de cas hi ha una sola raó per a la depreciació salarial global aquesta és el neoliberalisme globalment triomfant. És causa d'allò que el 2002 Margaret Thatcher contestà en preguntar-li quin havia sigut el seu assoliment polític més preuat. Com és sabut, respongué: "Tony Blair i el nou Laborisme. Obligarem els nostres rivals a canviar les seves posicions".

Aquesta és una veritat -la no garantia de capacitat adquisitiva dels salaris- invisibilitzada durant la llarga etapa de baixa inflació. Però, tornant al present i a tocar setembre i en incitar-se formalment el nou "curs polític", ben segur entrarem en precampanya electoral. Tant de bo la rellevància de la qüestió salarial en el funcionament dels ascensors social, desigualtats, i precarietats vitals no esdevingui en un episodi únicament de xerrameca declarativa, en quelcom que podríem anomenar un angle mort en l’àmbit del conflicte social.

 

Kwibuka28

Publicat originalment a dBalears (21-08-2022)

"Kwibuka" és una paraula del Kinyarwanda –l'idioma de Ruanda- que ben bé es pot traduir com "recordant." És la forma que té el poble ruandès de descriure la commemoració anual del genocidi de 1994 contra els tutsis. Aquest mot rep als visitants del Memorial del Genocidi de Kigali. Cada any a l'expressió "Kwibuka" se li afegeix un guarisme que enumera els anys que han passat des d'aquells horribles successos. Enguany el memorial de la capital de Ruanda commemora el Kwibuka28.

Recordem que el genocidi ruandès significà l'assassinat de més de vuit-cents mil tutsis i hutus moderats. Una matança escomesa pels hutus en escassament cent dies, perfectament planificada i evitable. Uns anys abans d'activar-se l' "Operació Oreneta" –així s'anomenà la preparació i execució de la gran massacre- els hutus van elaborar llistes detallades amb els noms i domicilis dels tutsis que havien de ser eliminats en el bon punt que es donés el "sus" als assassinats massius. L'existència d'aquestes llistes era coneguda per la comunitat internacional, i molt especialment per les potències colonials (Bèlgica i França). Res van fer! En el llibre "Vagabundo en África", Javier Reverte explica que el desembre de 1993, un editorial del periòdic radical hutu, el Kamgura, proclamava: "És el temps del matxet, arriba l'hora de la victòria absoluta". La història és prou recent i coneguda. Tot i que no m'estengui en ella, em sembla imprescindible anotar, en paraules del gran Ryszard Kapuściński, que el conflicte bèl·lic i el genocidi desfermant a Ruanda no va ser "ètnic, racial, ni tribal, i aquells que defineixen a hutus i tutsis com a dues tribus, dues ètnies enfrontades, no saben de què xarren". (La "Conferència sobre Randa" inclosa en el llibre de Kapuściński, "Eben", ajuda molt a contextualitzar el memorial). Ras i curt: La divisió i enfrontament entre hutus i tutsis foren processos instigats, promoguts, planificats, i sistematitzats pels administradors colonials belgues, i les jerarquies de l'Església catòlica amb l'objectiu de garantir llurs interessos.

El cas és que una visita al Memorial del Genocidi de Kigali és tan esfereïdora com pedagògica. Per citar-ne alguns, només alguns, dels fets que s'hi troben documentats en citaré tres: El gran assassinat a l'església de Nyamata. Tot just en començar el genocidi (abril de 1994) més de 10.000 persones tutsis es van reunir a aquesta església perquè consideraven que les esglésies eren un lloc segur. Davant el crist de fusta que presideix la nau central del temple de Nyamata varen ser assassinades més de 50.000 tutsis. En el llibre abans esmentat, Reverte va deixar escrit: "Als hutus els feien mal els braços i les mans de tant cop de matxet, segons va comptar un dels assassins detinguts després per l'exèrcit victoriós dels tutsis: 'Pesava tant el braç que a penes podies colpejar amb força sobre els cranis i havies de donar diversos cops més abans que morissin. No és tan senzill matar, la major part de la gent es resisteix a morir. I criden tant que arriben a fer-te mal les oïdes'". Terrible!

Els altres dos fets són menys concrets: La sala dels infants, dels nins i nines assassinats. L'espai que els responsables del memorial han batejat com "el futur perdut". I una qüestió que planeja sobre tot el discurs expositiu: No es tractava només de matar. La mort esdevingué en un fi que havia de ser dolorós, agonitzant, aterrant i humiliant.

Tinc per a mi que aquest memorial de Kigali –i tots els memorials locals del genocidi que hi ha arreu de Ruanda- fan més per una reconciliació sense oblit ni perdó que els resultats del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda o de les jurisdiccions Gacaca. Sospit que la veritable reconciliació la protagonitza la societat civil. Una societat civil en la qual les dones juguen un paper clau. El periodista Xavier Aldekoa, en el seu llibre intitulat "Indestructibles", afirma que el 2019 Ruanda s'havia "convertit en el primer Estat del món en representació femenina al parlament, amb gairebé el 60% dels escons. L'evolució és una conseqüència indirecta de la seva època més fosca: després de les matances, milers de dones [a les que en molts casos no mataven, però violaven] van quedar vídues i al capdavant de la família o la comunitat, i és per això que la societat es va veure obligada a reaccionar i es van canviar lleis per permetre a les dones ostentar la propietat de la terra i representació política. Des de llavors, les ruandeses han crescut amb oportunitats semblants als nois, amb lleis paritàries i en un context que les permet desenvolupar el seu potencial ...". Malgrat la manca de llibertat d'expressió i de la mentalitat masclista que encara és potentíssima a Ruanda, sembla que, a poc a poc, algunes coses canvien. Tanmateix, hi ha coses que no estic segur que hagin canviat. Com ara que als ruandesos i ruandeses no els agradi molt que els preguntin si són hutu o tutsi. Sembla, emperò, que si algú ho demana, li contesten amb tota naturalitat.

Gairebé en acabar el recorregut per l'interior, on hi ha la part expositiva del Memorial, es pot llegir una frase de Felicien Ntabengw que diu: "I yo uza kwimenya nanje ukamenya ntuba waranyishe" ("Si em coneguessis, i si realment et coneguessis a tu mateix, no m'hauries matat"). Una lliçó en poques paraules per a la humanitat en aquests temps de bel·licisme desfermant!

A l'exterior, el mur amb els noms de les víctimes que s'han pogut identificar, els sepulcres, la flama de l'etern record, el jardí de les roses, el silenci... Tot plegat és un clam a favor de la memòria, veritat, justícia, reparació i no repetició.

Tant de bo tinguin èxit. No ho tenen fàcil. Tornen les tensions a les fronteres de Ruanda, especialment a la de la República Democràtica del Congo. Torna la rectoria d'enfrontament entre tutsis i hutus ...