José Luis Escrivá: un perill per a la democràcia

Publicat originalment (04-12-2022)

El ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, ha tornat a fer-la grossa (en castellà en dirien que "la ha liado parda"). Ha proposat una extensió progressiva del període de còmput de la pensió dels actuals 25 anys fins als 30, podent triar els millors 28 anys. Ras i curt: això vol dir retallar la quantia de les pensions. Ho sabem del cert. Els números canten: D'ençà del 2013 s'ha augmentat progressivament el període de càlcul de 15 a 25 anys, i el resultat és una retallada del 5% en la quantia de les pensions.

Sobre aquest assumpte, l'economista Julen Bollain publicà un excel·lent article on, entre d'altres coses, afirmava que una defensa clara i contundent del nostre sistema de pensions públiques és summament important "perquè actualment el percentatge de persones majors de 65 anys que es troben en risc de pobresa a Espanya és del 6,8%, mentre a Alemanya és un 38% superior, al Regne Unit un 97%, al Japó un 185%, als EUA un 216%, i a Corea del Sud un 629%. És a dir, una de cada dues persones majors de 65 anys a Corea del Sud viu en situació de pobresa, i és per això que més d'un milió d'ancians sud-coreans treballen remuneradament per a poder complementar les seves raquítiques pensions".

La situació de les Illes Balears és, a parer meu, pitjor que la del conjunt d'Espanya. Segons l'última estadística "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries" (la corresponent a l'exercici fiscal 2021), del total de 199.640 persones pensionistes, 12.193 cobraren una pensió inferior a la meitat del salari mínim (la quantia mitjana anual va ser 2.401€). És a dir, el percentatge de pensionistes amb una pensió extremadament paupèrrima és lleugerament superior al 6%. Però, atenció: Va haver-hi un grup de 40.144 persones (el 20% del total) amb una pensió mitjana anual de 7.001€. I, encara hem d'afegir que per a un total 60.337 persones la pensió mitjana anual va ser de 10.999€. No és, idò, agosarat afirmar que el percentatge de persones majors de 65 anys en situació de risc de pobresa a Balears és sensiblement superior al del conjunt del Regne d'Espanya.

Les dades de l'Agència Tributària també ens informen que la pensió mitjana anual dels homes va ser de 18.005€ i la de les dones 13.632€. Per tant, la bretxa de gener és de 4.373€. Més del 28%!

Des d’una mirada no estrictament neoliberal, sembla lògic concloure que el problema del sistema públic de pensions no és la seva suposada "generositat". Ans al contrari! Com reclama el moviment de pensionistes, allò que és urgent, entre altres coses, és acabar amb les pensions de pobresa i amb la bretxa de gènere.

José Luis Escrivá és, definitivament, un perill públic. Sembla voler penalitzar a més gent a malviure en risc de pobresa. Segurament ha oblidat –o no ho ha pres mai en consideració- que, en paraules del sociòleg Loïc Wacquant, "la penalització de la pobresa és, en definitiva, un abandó de societat democràtica".

 

Els salaris de la ira

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-12-2022)

No ho he sabut evitar: He manllevat el títol d'aquestes ratlles de l'imprescindible llibre de Miquel Puig precisament intitulat "Els salaris de la ira". Un text que –amb moltes coincidències i algunes discrepàncies- em sembla força interessant per entendre la prolongada en el temps devaluació salarial -la Llarga Congelació Salarial l'anomena el doctor en economia- que, amb més o menys intensitat, patim des de mitjans de la dècada dels anys setanta del segle passat. Ara bé, del llibre esmentat allò que em sembla cabdal és l'explicació de per què "també des de mitjans dels setanta, uns salaris s'han disparat en relació amb els de la majoria".

La qüestió és que, en fer el primer cop d'ull a les dades sobre salaris que, cada novembre, publica l'Agència Tributària, no m'he pogut estar de recordar el cridaner, però precís, subtítol de l'assaig rubricat pel Miquel Puig: "L'empobriment de molts amenaça la democràcia de tots". I és que, de l'abundant informació que ens proporciona l'última entrega (la corresponent a l'exercici fiscal 2021) de l'estadística "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", la que em sembla políticament més rellevant és la que palesa les grans diferències salarials entre una elit privilegiada i el cada vegada més gran grup de treballadors i treballadores pobres.

Vegem succintament algunes dades que, malgrat certa distorsió causada per les retribucions via ERTOS, no invalida en absolut allà a on vull arribar. Convé deixar dit que, com no s'observen grans diferències percentuals en l'anàlisi de les dades del conjunt del Regne d'Espanya i de les Illes Balears, em centraré a aquestes darreres, les de casa nostra: L'Agència Tributària calcula  que hi ha un total de 515.198 persones assalariades (52% homes, 48% dones) amb un salari mig estimat anual (SMEA) de 19.791 € (21.214 € els homes, 18.234 € les dones). Un primer punt a comentar és que la quantia de l'estimació del salari més comú és tan sols un 27% superior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que en 2021 era de 15.516,62 € anuals. En qualsevol cas, el punt en què vull posar èmfasi és el següent: Un 42% de les persones assalariades té un SMEA que, en el millor dels casos, arriba al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, podrien ben bé ser considerats treballadors i treballadors pobres, car llurs percepcions salarials anuals es mouen en la forquilla de 3.194 € a 10.048 €. Per contra, el grup privilegiat –l'1,9%- tenen uns ingressos salarials estimats entre 112.764 € i 219.122 € anuals.

Amb aquestes dades de l'Agència Tributària, hom pot intuir que hi ha malestars socials que tenen sòlides bases reals i objectivables en, entre altres factors, carències materials essencials, projectes d'emancipació del jovent que han esdevingut quimèrics, col·lapse dels ascensors socials. Tot plegat és, sens dubte, part de l'explicació del perquè s'estén la percepció de desigualtat i absència d'igualtat de possibilitats d'arribada. Abans que aquesta percepció sigui democràticament ingovernable, calen polítiques per capgirar de debò la situació. Lucas Chancel afirma que "costa predir com evolucionaran les tendències, però, sense polítiques públiques que apuntin a reduir aquestes desigualtats, tot apunta al fet que la bretxa continuarà ampliant-se" (Desigualtats insostenibles. Per una justícia social i ecològica, pàg. 82).

És clar que una altra política salarial és imprescindible. Potser ha arribat l'hora d'avaluar críticament la política de consens social sense conflictivitat en el repartiment primari de la riquesa generada. No és mai sobrer recordar al mestre Josep Fontana –com, per cert, fa Miquel Puig a les primeres pàgines del llibre esmentat al principi d'aquest article- que a "El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914" sosté que "la causa fonamental que ha conduït a la degradació actual del treball ha estat la reculada dels sindicats, atacats des del poder en alguns països..." (pàg. 599). Ara i aquí –al Regne d'Espanya i a les Illes Balears- l'absència d'atacs governamentals als sindicats no significa absència d'atacs dels poders de debò. "Salari o conflicte" hauria de ser quelcom més que un encertat eslògan. Ens hi juguem molt: Salaris que no permeten arribar a fi de mes, treballar només per a malviure, i pornogràfics ventalls salarials poden desfermar una tempesta d'ira antidemocràtica.

Llibertat incondicional

Publicat originalment a dBalears (27-11-2022)

Aquest pròxim dimarts, 29 de novembre, a les 19 hores, a la palmesana Llibreria Quars es presenta el llibre de David Casassas intitulat "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica". En direu -amb raó- que a Palma, de prestacions de llibres n'hi ha a balquena. Però aquesta és un xic especial, si més no, per dues raons:

En temps d'ayusisme banalitzador del concepte de llibertat és imprescindible posar els punts damunt de les is. En aquest sentit, "aquest llibre es compromet amb una idea de llibertat per a la qual la independència socioeconòmica d'individus i grups juga un paper fonamental" (pàg. 23). En aquesta idea amb profundes arrels en el republicanisme plebeu, la Renda Bàsica Universal i Incondicional com a proposta transformadora per garantir de debò l'existència material de tothom, n'és un element crucial. Com d'aquests assumptes hi ha molt poca literatura en català, l'existència d'aquest volum, editat per Tigre de Parer (2022), esdevé en la segona raó que fa especial la presentació de "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica".

Tanmateix, el punt cabdal és que estem davant un assaig de filosofia política que qüestiona gairebé tots el artefactes teòrics-ideològics del sentit comú del neoliberalisme més barroer i del progressisme resignat. A tall d'exemple, David Casassas sosté que "la llibertat no es pot pensar des de la justícia (re)distributiva. La llibertat és un fi en si mateix que no pot dependre d'atzars socials que puguin invitar a formes d'assistència ex post" [...] "La llibertat no ha d'estar en joc. La llibertat, senzillament, no pot naufragar" (pàg. 26).

En aquest sentit, la renda bàsica que defensa David Casassas -i tothom que ho fem amb una indissimulada perspectiva de transformació social alliberadora- és una proposta (pre)distributiva, sostinguda econòmicament sobre una profunda reforma fiscal radicalment justa, que, en actuar ex ante, garanteix el dret a la subsistència, i, conseqüentment, la llibertat de poder viure vides no estrictament condicionades a mecanismes que exigeixen una permanent petició de permís. L'autor de "Llibertat incondicional" sosté, amb tota la raó, que "la renda bàsica no condueix inevitablement a escenaris socials de naturalesa postcapitalista. Però la renda bàsica es mostra capaç de desactivar un dels principals mecanismes disciplinants que trobem a les societats capitalistes, incloses les que incorporen dispositius benestaristes: el caràcter obligatori, forçat, del treball assalariat" (pàg. 228).

Per evitar distraccions i emperons malintencionats, convé insistir que la universalitat i incondicionalitat d'aquesta renda bàsica ha de ser part d'un renovat i enrobustit estat social no mercantilitzat (les propostes turboneoliberals de xec substitutiu de sanitat, ensenyament, serveis d'atenció a la dependència, pensions... públiques, són absolutament antònimes amb el que aquí es proposa i defensa). També paga la pena desmentir el "cunyadisme" segons el qual la renda bàsica és sinònim de vagància i apatia emprenedora. Ans al contrari, es vol llibertat incondicional per què se’ns deixi fer... "en el sentit que ens aixequem i ens atrevim a disposar políticament, entre tot i totes, d'aquells recursos –per què no una renda bàsica, entre d'altres?- que ens facin personalment independents, per, a partir d'aquí, anar filant una interdependència que puguem reconèixer com a cosa nostra i per a les nostres vides" (pàg. 102).

Doncs, ja ho sabeu: D'aquestes suggerents reflexions, i de les que lliurement i incondicionalment ens plagui, en podrem parlar amb la regidora de l'Ajuntament de Palma, Neus Truyol, el professor d'ètica i teoria política de la UIB, Bernat Riutort, i, és clar, amb l'autor de "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica", David Casassas, el 29 de novembre, a les 19 hores, a la Llibreria Quars.