"Feliç falsedat" i la meva playlist nadalenca d'enguany

Publicat originalment a dBalears (25-12-2022)

Escric aquesta darrera col·laboració de 2022 a dBalears en les primeres hores del matí de Nadal. No sé massa sobre què escriure. No em veig amb coratge de fer un resum de l'any que s'acaba, i em reserv per a diumenge vinent comentar les previsions per l'any que estam a punt de començar que fan alguns prestigiosos organismes i think tanks. Avanç que no són previsions de flors i violes. La situació actual, a casa nostra i al món, tampoc no és de felicitat per a molta gent. Com l'alegria col·lectiva en què vivim aquests dies nadalencs, tenen quelcom semblant a una falsedat col·lectiva i global. No me n'he sabut estar de continuar escrivint acompanyat del tema "Feliz Falsedad" dels musicalment inclassificables Soziedad Alkoholika.

Malgrat aquesta introducció, aquest no és un article per aixafar la guitarra a ningú. Ans al contrari. No se m'ha ocorregut altra manera de començar per suggerir una playlist nadalenca:

Res millor per a desdejunar el matí de Nadal que el doble CD "Aires de Glòria". Una selecció de lo millor de les cantates de J.S. Bach. La selecció comença amb un fragment de la Cantata 147.

A l'hora del vermut va bé ser un poc gamberro amb, per exemple: "Mistress For Christmas" d'AC/DC, "Afunfun Afanfan" de Siniestro Total, “Merry Christmas (I Don't Want To Fight Tonight)” de The Ramones, i, òbviament, "Aquí és Nadal i estic content" de La Pegatina.

A la cuina, tot preparant el dinar, que no hi faltin Sau amb "Cançó de Nadal", Txarango amb "Compta amb mi", i Els Catarres amb "És Nadal al món", i Joan Dausà amb "Si ens veiessis".

L'horabaixa de Nadal, com tantes altres horabaixes, és de jazz. No hi poden faltar tres clàssics imprescindibles: "Blue Xmas", "Greensleeves Take 4", i "I've Got My Love to Keep Me Warm" interpretats, respectivament, per Miles Davis, John Coltrane, i la grandíssima Billie Holiday.

Quan l'horabaixa ja ha avançat, toca un poc de nostàlgia grunge amb “Let Me Sleep (It's Christmas Time)” de Pearl Jam, i la malvada “Christmas Card From A Hooker In Minneapolis” de Tom Waits, la meva cançó de Nadal preferida.

I a la nit Nadal, a les 20 hores a la plaça de Cort de Palma hi ha la concentració i encesa d'espelmes convocada per l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears. De camí la banda sonora molt bé pot ser la gran diva saharaui, Mariem Hassan, per exemple amb aquesta interpretació de “Rahy El Aaiún Egdat”.

Que la música vos acompanyi!

Acaba el mundial de Qatar, però no la infàmia

Publicat originalment a dBalears (18-12-2022)

Quan escric aquestes ratlles encara no s'ha jugat la final del mundial de futbol masculí de Qatar 2022. Tant se val que alci la copa de campiona la selecció argentina o la francesa, tant se val que la guanyi Messi o Mabppé. Sigui com sigui, s'acaba el mundial de la màxima corrupció, de la conculcació a l'engròs dels drets humans, de la pràctica sense embuts de l'esclavatge. Altrament dit, acaba, en el bon sentit de la paraula, l'espectacle. Però no acaben –ni de bon tros- el futbol-negoci, ni la màfia futbolística, ni el menfotisme futboler sobre drets laborals, drets de les dones, de les persones LGTBIQ+, envers l'emergència climàtica, l’esclavatge modern ...

La dinàmica de l’organització criminal internacional coneguda com a FIFA no té aturador. Continuarà fent-ne de les seves. Per entendre aquesta criminalitat estructural de la Federation Internationale de Football Association és força útil llegir el recentment publicat llibre de Fonsi Loaiza intitulat "Qatar, sangre dinero y fútbol". Loaiza presenta un seguit de veritats incòmodes, però que, certament, són veritats com a punys: la claveguera capitalista del futbol masculí al descobert, i els inconfessables interessos econòmics de les elits espanyoles.

Per si hi havia algun dubte, a la fase final del Qatar 2022, esclata el "Qatargate", és a dir, s'ha descobert, pels serveis secrets belgues, una xarxa de corrupció paneuropea per influir de manera il·legal –mitjançant el suborn- en les decisions del Parlament Europeu. Quins són els principals protagonistes de tot plegat? Idò Qatar i Marroc. El primer per influir en decisions sobre la imatge de l'emirat qatarià, de la qual el mundial de futbol masculí 2022 és peça cabdal. El segon per condicionar la política de la UE en relació amb el procés de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental. La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, ha qualificat el "Qatargate" com un "atac a la democràcia europea" per part d' "actors malignes lligats a països autocràtics". Encerta en qualificar-ho d'atac a la democràcia, però erra en la segona part de la seua declaració: els països autocràtics són malignes per se.

La cosa té una derivació local: Com immundícia ètica i moral són inseparables de José Ramon Bauzá -l’expresident balear i actual l'eurodiputat de Ciudadanos-, no hi podia faltar a aquest sarau. Caldrà posar-hi atenció a l'evolució del cas QatargateBauzá.

Potser només en un altre món, en un món postcapitalista amb plena, efectiva, i amb una mirada del segle XXI, aplicació global de la Declaració dels Drets Humans, sigui possible un altre futbol masculí. Però, malgrat que la dificultat d'imaginar un sistema futbolístic amb decència sigui gegantina, hi ha esperança. No ens manquen referents com ara l'antifeixista exfutbolista francès (davanter del Manchester), Éric Cantona, o l’anticapitalisme del Futbol Club San Pauli.

Mentrestant la infàmia continuarà. N'és un bon exemple el cridaner silenci del món del futbol entorn de la condemna a mort del jugador iranià, Amir Nasr-Azadani.

 

Patent de cors

Publicat originalment a dBalears (11-121-2022)

De camí a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma encara em bategava al cap la recent lectura del informe "Injustícia ambiental, crisi climàtica, aigua i migracions". Un document que analitza l'afectació de les múltiples crisis actuals (ecològica, social, democràtica ...) en llocs concrets del Senegal, Colòmbia, la regió àrtica i els pobles Inuit, Vietnam, i, més a prop, al Mar Menor, el delta de l'Ebre, i el transvasament del riu Siurana. L'informe acaba amb aquesta reflexió: "cal que les vies institucionals incloguin una participació efectiva i la perspectiva de la població afectada i de la societat civil organitzada: és fonamental el paper actiu d'aquestes en el disseny i implementació de polítiques públiques i programes institucionals per atendre les migracions ambientals".

El concepte de "migracions ambientals", associat a les pasteres que arriben a les costes de casa nostra i a la deshumanització amb què es tracten aquests assumptes, era el que em voltava persistentment pel cap... No era un consol, però m'alleujava pensar que, com afirma l'esmentat informe, "no tota la humanitat és igualment responsable d'aquesta crisi ambiental global, sinó que els Estats i grans corporacions del Nord global tenen una major responsabilitat".

Tot just entrar al museu vaig recordar que l'historiador israelià Yuval Noah Harari sosté que la cooperació ha sigut clau del nostre èxit evolutiu com a espècie. Em disposava a visitar l'exposició "Patent de cors" de Daniel García Andújar.

L'exposició està centrada en el Mediterrani i els seus fluxos migratoris al llarg de la història, tant per causes sociopolítiques (com ara les provocades per la derrota de la Segona República, amb especial menció, per cert, a la història del menorquí Deseado Mercadal Bagur), com els actuals moviments migratoris analitzats en l'informe "Injustícia ambiental, crisi climàtica, aigua i migracions". Daniel García Andújar ens presenta, de forma genial, la diferència entre una expulsió i un anar-se'n d'una terra a una altra pel mar.

En sortir de l'exposició pensava que potser convé matisar la idea de Yuval Noah Harari referida a la cooperació com a factor d'èxit evolutiu de la humanitat. Hi ha hagut, al llarg de la història, massa períodes amb "patents de cors", és a dir, amb documents lliurats per les autoritats d'un territori, pels quals el propietari d'un navili tenia permís de l'autoritat per a espoliar els vaixells de terres enemigues.

L'actual època de capitalisme extractivista és una mena de reinstauració generalitzada de les "patents de cors" concedides per les elits. L'espoliació ara és, potser, més terrible. És l'espoliació de la possibilitat de viure vides que valguin la pena ser viscudes.

Sigui com sigui, no us perdeu l'esplèndida exposició "Patent de cors" de Daniel García Andújar. Afanyeu-vos que només hi ha temps fins al pròxim 22 de gener de 2023.