Desitjos

Publicat originalment a dBalears (08-02-2023)

La nit de Reis n'és vinguda,

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare,

tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina,

fiqueu-me al llit, que és prou tard,

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta!

lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

i a fe mare que els espero

amb gran desig aquest any. 

Del poema “La nit de Reis” de Dolors Monserdà I Vidal, ( Barcelona,1845-1919) 

Com fa uns dies vaig sortir a camí als Reis d'Orient, no era a casa la Nit de Reis. Però, en tornar d'una ciutat -i un país- de l'altra riba de la Mediterrània, esper trobar-hi, a casa, els anhelats regals que he demanat. De retorn de la ciutat de l'Orient Mitjà de la qual tant ens han parlat Maruja Torres i Tomàs Alcoverro, pot ser que els meus egoistes anhels em semblin un luxe en comparació a les necessitats personals i col·lectives de la població d'aquell lloc on els déus de l'antiguitat habiten en les ruïnes de Baalbek, i els déus de la modernitat són presents arreu i en tots els nombrosos conflictes. També eren presents en la matança de Sabra i Xatila?

El cas és que vaig deixar la carta als Reis d'Orient amb les següents peticions: 1. Que en 2023 el Parlament de les Illes Balears aprovi, sense desvirtuar-la, la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears. Una proposta que, recordem-ho, arriba al parlament fruit de la ILP impulsada pel GOB. 2. Que l'estiu d'enguany no sigui un nou episodi de saturació turística. 3. Que 2023 sigui l'any de la veritable bona i participativa governança de les institucions autonòmiques. No pot ser que en plena emergència climàtica, el moviment ecologista continuï marginat de les meses de concertació. És incomprimible que en el discurs institucional es parli sovint de "transició", i, alhora, el Fòrum de la Societat Civil no sigui un interlocutor essencial. 4. Que la negociació dels convenis col·lectius –especialment el d'hoteleria- sigui una negociació on es visualitzi el conflicte social. Sens dubte, cal un acord que faci justícia. Però, sempre és millor l'acord batallat que no l'acord atorgat. 5. Que aquest any sigui el de la "reconciliació" del moviment feminista i de la gran embranzida del moviment dels homes per la igualtat. 6. Que, a la fi, el dret a l'habitatge digne sigui de debò una realitat. Els companys i companyes de STOP Desnonaments tenen dret a un merescut descans! 7. Que el Govern de les Illes Balears posi les bases per a, en la legislatura vinent, engegar un pla pilot de Renda Bàsica Incondicional. I 8. Que les eleccions autonòmiques i municipals del maig no siguin un "ho tornarem a fer" (retallades socials i de drets civils, més turboturistificació, negació de la memòria democràtica, autoritarisme a balquena, persecució de la llegua pròpia, és a dir, del català, etc.) de les dretes!

Tant de bo que, en acabar 2023 i faci comptes, els Reis d'Orient hagin sigut generosos en els meus anhels. Però com no confii massa ni en els reis ni en la màgia, un any més tindré ben present aquell "la vida és lluita" de Neus Català.

 

El 2023

Publicat originalment a dBalears (01-01-2023)

"Permacrisi" és un terme format a partir de "permanent" i "crisi" que durant el 2022 s'ha emprat molt sovint per a referir-se a la situació de crisi permanent, d'aquest període prolongat d'inestabilitat i inseguretat en què vivim. La immensa majoria d'organismes que, a hores d'ara, han presentat les seues previsions per a 2023 coincideixen que molt probablement 2023 serà un any en el qual la permacrisi continuarà.

La coordinadora i editora de la Nota Internacional que el 20 de desembre passat publicà el CIDOB , Carme Colomina, precisa que la permacrisi abasta des de la desorientació estratègica de les potències occidentals fins a la vulnerabilitat que sent bona part de la població del planeta per l'encariment dels productes bàsics i la incapacitat de protegir béns comuns com els aliments, l'energia o el clima. Crec que no exager si afirm que hem deixat enrere els models capitalistes de "la societat del risc", de "la societat liquida", o de la "societat precària", i que la situació actual és de capitalisme de "la societat de la fragilitat". Una fragilitat (concepte encunyat per Remedios Zafra i desenvolupat en el seu llibre “Frágiles”) que afecta des de la seguretat col·lectiva (bel·licisme a balquena i crisi climàtica, entre d'altres) a la supervivència individual (crisi social que ara té nom de crisi d'accés i garanties als béns bàsics per a part de les poblacions no estrictament riques o molt riques).

A parer meu, enguany és especialment pertinent fer una atenta lectura de l'esmentada Nota Internacional publicada pel centre de recerca en relacions internacionals, CIDOB, intitulada "El món el 2023: deu temes que marcaran l'agenda internacional". Vet aquí un tast: "... l'agressivitat creixent dels fenòmens meteorològics podria posar a prova, durant el 2023, les respostes globals insuficients davant la urgència de la crisi climàtica, especialment per l'aparició de nous riscos relacionats com els anomenats Natech, els accidents tecnològics desencadenats per esdeveniments d'origen natural. L'últim informe de l'IPCC conclou que els efectes del canvi climàtic ja han causat danys irreversibles al medi ambient i al benestar de les persones. Les inundacions del 2022 al Pakistan o a Nigèria, les onades de calor a l'Índia, o la persistent sequera a la Banya d'Àfrica són exemples clars de la imprevisibilitat i l'impacte d'aquests esdeveniments, que condueixen a un augment dels desplaçaments forçosos com a resultat de la destrucció del medi ambient, i perjudiquen els mitjans de subsistència per a milions de persones a tot el món".

A l'espera que l'Organització Internacional de Treball (OIT) publiqui les seves previsions sobre mercat laboral i protecció social (aspectes essencials de la fragilitat individual), no és agosarat assegurar que de segur aquesta situació de fragilitat social planejarà sobre un any que, localment, serà eminentment electoral (maig eleccions municipals, insulars, autonòmiques, i a finals d'any espanyoles).

En aquest sentit, convé tenir molt present que, o s'apaivaga la percepció de fragilitat, o es dóna oxigen a allò que el politòleg francès Aurelien Mondon anomena "democràcia reaccionària". Aquest és, em temo, el dilema. Vius i ungles!

La qüestió laboral en el lloguer turístic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (27-12-2022)

D'ençà que se'n va anar en orris el consens –més explícit que implícit- sobre la separació d'espais turístics i espais residencials, la polièdrica problemàtica del lloguer turístics ha sigut escrutada des de gairebé totes els vessants. Entre altres coses –i no és menor l'intens retrocés de posicions salarials i de drets socials de les classes subalternes-, la crisi de 2008 provocà una gran embranzida a una transformació sense precedents del capitalisme turístic. Sens dubte, l'impuls de l'economia anomenada col·laborativa i/o de plataforma presagiava un canvi que, aleshores, ni pronosticàrem ni imaginarem tan disruptiu. A Mallorca es passà –en un tres i no res en termes històrics- del debat sobre "canvi d'usos" d'establiments hotelers i de les inconveniències de barrejar població resident amb població turística, a una invasió turística arreu del territori insular per mor de l'eclosió del lloguer turístic a l'engròs.

La, diguem-ho així, desclosa del lloguer turístic es produí sense massa debat. Tot i que el batec de la "Gran Recessió" ja era fragorós, o que Airbnb s'havia fundat el 2008, el segon "Llibre Blanc del Turisme de les Illes Balears", que es publicà l'abril de 2009 sota el títol "Cap a una nova cultura turística", concloïa que els tres reptes de futur del turisme a les Balears eren els de la complexitat, la competitivitat, i la sostenibilitat ambiental. Ni mitja paraula, ni tan sols una reflexió probabilística entorn al fenomen del lloguer turístic. En fi, hem aconseguit ser campions de massificació turística, però som una calamitat en capacitat de prospectiva.

Ex post, és a dir, una vegada la bola del lloguer turístic ja era -parafrasejant l'expressió "Too Big to Fail" referida a les entitats bancàries neoliberals- "massa gran per limitar-la de debò", s'iniciaren els debats sobre la seua regulació, els efectes suposadament positius, les conseqüències nefastes en l'exercici del dret a l'habitatge (fa tan sols uns dies –el 7 de desembre d'enguany- Diario de Mallorca titulava "Dos de cada cinco viviendas de la oferta inmobiliaria de Baleares entre 2015 y 2021 son de alquiler turístico"), o la contribució cabdal a la massificació turística. Associat als processos de gentrificació i turistificació de zones residencials de Palma es recuperà –feliç recuperació!- la reivindicació del text "El dret a la ciutat" d'Henri Lefebvre en la formulació de "Ciutat per a qui l'habita, no per a qui la visita". En aquest temps han proliferat conceptes com ara "ciutat-negoci" [illa-negoci, en el nostre cas], "zona residencial convertida en zona de consum", i, amb tot plegat, es comença a interpretar -a col·lació de les reflexions de David Harvey sobre urbanització de l'espai com a element clau de l'absorció de capital i plusvàlua laboral- la gentrificació i la turistificació com a una nova lluita de classes.

Al temps que es continuen qualificant de "turismefòbics" els moviments de resistència a un model turístic en el qual el lloguer turístic és part essencial del mix de despossessió, proliferen els estudis acadèmics que, des d'una perspectiva crítica, investiguen les conseqüències del fenomen des de gairebé totes les disciplines de les ciències socials. Des dels aspectes jurídics als econòmics, des de l'antropologia a la psicologia (el proppassat 18-12-2022 Diario de Mallorca publicà una molt sucosa entrevista de M. Elena Vallés a l'investigador Agustín Cocola-Gant de la que el titular era: "La transformación turística de los barrios daña la salud mental de sus habitantes".

No obstant això, sorprèn l'absència de debat i investigació sobre els aspectes jurídic-laborals i de  Seguretat Social en el lloguer turístic d'habitatges, i, si s'escau, el com fer efectiu el control d'aquesta legalitat. A tall d'exemple, l'especialista en economia col·laborativa i dret laboral, Adrián Todolí, sosté que els llogaters de pisos turístics que hi fan treballs personals i directes (gestions amb la plataforma, comercialització directa, gestions amb els clients com ara entrega de claus, la neteja, etc.) haurien de donar-se d'alta com autònoms.

En qualsevol cas, en un context d'esvaïment de qualsevol miratge d'economia col·laborativa associada al lloguer turístic, allò que és absolutament rellevant és que a Mallorca –i al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- no tenim ni una aproximació de quantes persones treballen en els lloguers turístics, i molt manco sabem en quines condicions ho fan. Tanta sort que el treball d'Ernest Cañada i Carla Izcara publicat a Alba Sud sota el títol "Qui neteja els pisos turístics?" (https://www.albasud.org/noticia/1521/qui-neteja-els-pisos-turistics), tot i referir-se a Barcelona, ens ofereix pistes per sospitar de l'existència a casa nostra de focus d'activitat laboral sense drets, amb casos d'explotació laboral, d'una feminització de la pobresa laboral insultant, de subcontractacions irregulars, d'absència de mesures de prevenció de riscos i malalties laborals, de sindicació impossible.

És sabut que el que no es mesura, no es pot millorar. També ho és de sabut que la porció d'un camp visual que queda fora de la vista s'anomena angle mort. Cal, doncs, visibilitzar la qüestió laboral en el lloguer turístic a les Illes Balears. Acabar amb aquest angle mort és possible i necessari. És qüestió de justícia social!