Tot i que l'antimilitarisme no doni vots ...

Publicat originalment a dBalears (09-07-2023)

La casualitat ha volgut que l'inici de la campanya electoral per a les legislatives espanyoles del 23 de juliol m'agafés llegint el darrer informe que ha publicat el Centre Delàs amb el títol "Els ports de la mort, còmplices de les exportacions d'armes espanyoles per a la guerra. El cas de la venda d'armes espanyoles a l'exèrcit saudita i el seu probable ús a la guerra del Iemen".

A la introducció de l'informe queda clar el seu objectiu: "contribuir a desemmascarar el negoci de la guerra en una de les seves arestes encara ara poc coneguda: la del carregament i el trànsit d'armes a través dels ports". És, certament, un assumpte de gran importància car "només a l'última dècada, Espanya ha transferit a l'Aràbia Saudita més de dos mil milions d'euros en armament, 489 milions en municions i explosius". El Centre Delàs, en aquesta investigació, estima que, des del 2016, als ports espanyols de Bilbao, Santander, Motril, Sagunt, i Cadis, del total de les vendes d'armament a l'Aràbia Saudita, se n'han carregat almenys 35 mil tones en armament, que ben bé poden suposar més d'un milió de municions i explosius fabricats. L'informe esmentat aporta dues qüestions que em semblen de gran rellevància: Que "aquestes armes Made in Spain [de dubtosa legalitat, tal com s'explica a un dels capítols de l'informe] amb destinació a l'exèrcit de l'Aràbia Saudita coincideixen en el temps amb el moment més cruent de la guerra al Iemen, en què la coalició liderada pel règim saudita ha atacat població civil de manera sistemàtica".

¿Pot haver-hi hipocresia política més gran que sostenir, com fa el Gobierno de España, que la política internacional espanyola es basa en la promoció dels drets humans, i, alhora, vendre armes a l'Aràbia Saudita? Per si hi havia algun dubte –cosa veritablement impossible- les notícies més recents fan feredat. Vet aquí un exemple: "L'Aràbia Saudita és un dels principals botxins del món. L'any 2022 el regne de l'Aràbia Saudita va executar 196 persones, la xifra anual d'execucions més elevada registrada per Amnistia Internacional al país durant els últims 30 anys".

Pos messions que aquesta ignomínia de la venda d'armament a països que no respecten els drets humans no serà un dels temes de la campanya electoral. Ho hauria de ser! El PSIB-PSOE i Sumar MÉS haurien de dir alguna cosa. De les dretes extremes no cal esperar res relacionat amb el respecte als drets humans que, recordem-ho, ho són perquè són universals.

El cas de l'Aràbia Saudita és, potser, el més sagnant, però n'hi ha molts més. Sense anar més lluny el del Marroc. És públic i notori el compromís de Francina Armengol i de Vicenç Vidal amb la causa de la llibertat del Poble Sahrauí. En coherència, no els hauria de resultar complicat comprometre's a no defallir, governi qui governi, en la lluita per a posar llum sobre la venda d'armes Made in Spain al Marroc. I, és clar, per posar fre al mercadeig d'armament amb què es tortura i mata als i les sahrauís, es manté il·legalment ocupat el Sàhara Occidental, i, en definitiva, ajuda –i molt- a mantenir empantanegat el conflicte de descolonització de la darrera colònia de l'Àfrica.

Sé que si els diputats i diputades del PSIB-PSOE i de Sumar MÉS assumissin aquest repte no ho tindrien bo de fer. Però els honoraria haver ossat intentar-ho. Tot i que l'antimilitarisme, en aquesta època de guerra contra la vida i la raó, no doni vots.

És qüestió de dignitat. I d’esperança en un altre món tan necessari com possible. “Per mi no és utòpic aspirar a una societat sense guerres. Per mi no és utòpic que puguem canviar les relacions internacionals” (Paraules d’Arcadi Oliveres). 

 

La llibertat és el dret de tothom a viure millor

Publicat originalment a Diario de Mallorca (05-07-2023)

"A més intervencionisme, menys benestar" fou una de les consignes que, talment el text d'una pancarta en una manifestació ultraneoliberal, la Sra. Marga Prohens va incloure en el seu discurs d'investidura com a presidenta de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Els que no renegam de la nostra llarga trajectòria "pancartera" sabem que descriure un pensament en poques paraules, i encabir-ho en un tros petit de tela, lona, o cartó és força dificultós. Queda, per tant, excusada per la simplificació. Òbviament, com tothom amb dos dits de seny, i sense dogmatismes ideològics sap, la regulació pública pot tenir dues formes: intervenció (intervencionisme, en paraules de la Sra. Prohens), i inhibició. La segona d'aquestes opcions sol ser la més contundent. En conseqüència, és plausible interpretar d'acord amb el coneixent racional, i no amb la ceguesa ideològica ultraliberal, que el desenvolupament de l'esmentada consigna sigui el següent: No es reclama la fi de la intervenció pública, veritablement el que es proposa és una intervenció a favor del seu model de societat.

Dels tres eixos del programa de govern esbossat en la sessió parlamentària d'investidura, queda clar que no hi haurà intervencionisme per tal de reduir les desigualtats (de fet, la minsa preocupació discursiva sobre cohesió social està limitadíssima a l'àmbit dels serveis socials), ni molt manco per garantir el benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears. Deixem-nos de coverbos, governar amb l'objectiu d'assegurar -a conseqüència de reduir les grans desigualtats- el dret de tothom a viure millor, requereix molta intervenció pública. Encara més, estintolar un present i futur immediat ecològic, i, per tant, vital, és quimèric, i alhora socialment suïcida sense una intervenció regulatòria dels límits al creixement. No fer-ho només té una justificació ideològica que, en la pràctica, fa impossible el que el filòsof Daniel Innerarity sintetitzava magistralment en una piulada de fa tot just uns dies: "... conciliar el fin del mundo con el fin de mes, es decir, el desafío ecológico y la protección de los más débiles".

Tanmateix, la consigna més exhibida, i manco explicada en el discurs d'investidura que en aquestes ratlles coment, va ser la paraula "llibertat". Com a poc, és insultant aquesta banalització del concepte. Ho és en general, però, especialment, ho és per a les persones d'aquelles generacions que, pel fet de reclamar llibertat, escrivint el mot en un mur, o repartint pamflets amb la paraula ara banalitzada per l'extrema dreta, si jugaren la seva llibertat. La patrimonialització del vocable llibertat, i el seu ús confrontatiu contra qui no pensa igual és, històricament, cosa del totalitarisme.

Ara bé, el cert i segur és que, el neoliberalisme i el neoconservadorisme han aixecat la camisa al progressisme, i ens han robat la defensa de la llibertat. Antonio Gramsci a "Odio als indiferents", un text de 19170, escriu: "desacostumats a pensar, contents amb la vida del dia a dia, avui estem desarmats enfront de la tempesta". Tornem-hi torna-hi! Aquí estam enfront de la tempesta de l'extrema dreta contrària als Drets Humans en nom de la llibertat (sic). Val a dir que aquesta animadversió és, atenent a la història, bastant lògica. Qui el 1948 va ser part de l'equip redactor de la Declaració Universal del Drets Humans, Stéphane Hessel, a "Indigneu-vos!" –aquell llibret que marcà l'avui minvant embranzida impugnatòria del 15M- explica que "la Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la Resistència [contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial]”.

Cal reapropiar-nos del concepte de llibertat. Pensem-hi a partir, entre d'altres, de la tesi de Julie Wark segons la qual els drets humans pertanyen a l'esfera de l'economia política, perquè els éssers humans necessiten viure en societat,6 i aquesta condició fonamental requereix que estigui cobert el dret bàsic de l'existència material de tothom. Wark, en "Manifest dels drets humans" (Edicions Barataria, 2011), rebla el clau amb dues idees molt suggerents: Si la paraula "universal" es refereix a una declaració de drets i per a tothom, llavors els drets humans són radicals perquè reclamen la igualtat, la fraternitat, i la llibertat per a tots i totes. I si un membre de l'espècie humana és un ésser "humà", tal com la paraula ha estat generalment entesa des de la il·lustració, ell o ella ha de gaudir dels drets que fan possible la condició humana. És a dir, la llibertat va associada al dret de tothom a viure vides volgudes. En un context de creixent precarització de moltes vides, la llibertat és el dret de tothom a viure millor.

En aquest sentit, crec molt interessant la concreció programàtica que pugui fer la candidatura de Sumar MÉS del seu eslògan de campanya electoral per al 23 de juliol: "Per viure millor". Viure millor vol dir no aprofundir en un sistema d'opulència per a les elits en contrast a l'escreix de risc de subalternització, de pobresa, i d'exclusió social de les majories socials?, té a veure amb superar un mode de vida que impedeix a tothom una bona vida?, es pot viure millor a un planeta –i a una Mallorca- amb una crisi ecològica de magnituds mai conegudes?

Aquesta és, sens dubte, una disputa cabdal de la nostra època. La confrontació és aferrissada. S'escau tenir sempre presents les paraules de Joan Margarit: "La llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general".

 

PPVOX: L'acord de l'odi

Publicat originalment a dBalears (02-07-2023)

S’hauran d'analitzar en profunditat les causes de la derrota a les urnes el 28 de maig del progressisme illenc, i, sobretot, convindrà debatre sense apriorismes el perquè de la particular magnitud de la seva destrossa electoral a casa nostra. Sospit que aquesta anàlisi i debat seran claus per posar en peu una eficaç resistència al gran retrocés democràtic, a l'operació de sociodarwinisme i d'anul·lació de l'essència de l'autogovern que representa l'acord d'investidura de PPVox. Però, com diu la dita, "cada cosa a son temps, i a l'estiu cigales", és a dir, no hi ha pressa per fer aquests deures ineludibles. Ara per ara, l'urgent és resistir electoralment el 23 de juliol.

Però, tanmateix, és inevitable fer-ne cinc cèntims d'opinió sobre els continguts de l' "Acuerdo conjunto de PP y VOX para el Gobierno de las Islas Baleares": Per una banda, és l'anunci d'un conjunt d'atacs al territori, a la llengua i cultura pròpies, als drets civils, a la memòria democràtica; de més injustícia fiscal, i, consegüentment, previsible insostenibilitat econòmica dels serveis públics essencials (s'albiren retallades socials importants i privatitzacions a balquena); d'un aferrissat impuls a la turistificació, i un irresponsable "benvinguda massificació turística", la negació -contra tota evidencia científica- de qualsevol límit... I, és clar, els silencis. Alguns tan cridaners com els que fan referència a la crisi climàtica i les polítiques de transició energètica, les polítiques d'ocupació laboral, el paper del diàleg social autonòmic, o la violència de gènere (el text de l' "Acuerdo conjunto de PP y VOX" tracta la qüestió de fons de la violència cap a les dones talment ho feia "El Caso" en temps de la dictadura franquista!). Conclusió, entre continguts i omissions l'hegemonia programàtica és, sense cap mena de dubte, de VOX. En aquest sentit, em sembla molt encertat el titular de VilaWeb que, fent esment al comunicat de l'Obra Cultural Balear (OCB), posava en relleu que el PP és "l'executor directe de les polítiques d'un partit feixista".

En l'esmentat acord de les –diguem-ho ja sense embuts- extremes dretes illenques hi ha molta pulsió punitiva, molta voluntat de fer del Codi Penal, gairebé en exclusiva, la norma de conveniència. La discrepància democràtica i pacifica és potencialment delictiva, valors diferents del teoconservadurisme són presumiblement considerats matèria punitiva, i, en qualsevol cas, drets que no agradin a la cosmovisió teocon han de ser obstaculitzats al màxim (posem pel cas, els entrebancs al dret a l'eutanàsia, o al model de família desitjat), i, alhora, s'impulsa la institucionalització teoconservadora amb la implantació del "pin parental" o la dèria per derogar l'anomenada "llei trans". En definitiva, estam en presència d'un acord d'odi. De molt d'odi com ho demostra la concepció de llibertat de PPVox. El primer capítol de l'acord, titulat "Libertad", és un elogi i reivindicació de la llibertat expressada en el lema del franquisme "Una grande y libre". Parlen de llibertat perquè veritablement cultiven de nou, en paraules de Rod Riemen al seu excepcional llibre "Per combatre aquesta època, "la por a la llibertat i l'aversió a tot el que és diferent".

L'atac al país –al seu immediat futur econòmic, ecològic, lingüístic, cultural, social, democràtic- és d'unes dimensions que superen els pitjors pronòstics. PPVox han planificat un veritable cavall d'Àtila contra la convivència, el combat de la violència masclista, la cohesió social, la democràcia dels drets, la llibertat de debò per a tothom.

No en queda d'altre: Diumenge, 23 de juliol, a votar contra les polítiques d'odi, i, després, a analitzar en profunditat les causes de la derrota de la progressia, i a organitzar la resistència per a sobreviure i vèncer a l'odi. No ens cal, tot citant Antonio Gramsci, "cap tolerància per a l'error, per al despropòsit".