Publicat originalment a dBalears (13 i 20/08/2023)
1. Memòria
històrica de les petites coses
Continua
havent-hi moltes coses per fer en matèria de memòria històrica. Queda molta
feina a fer. No podem defallir mentre hi hagi una sola víctima dels alçats
contra la legalitat republicana que segueixi sense un repòs que permeti als
seus familiars i amistats el duel que es mereixen i desitgin. Haurem de continuar
fent camí cap a un horitzó social en el qual memòria, veritat, justícia, reparació,
i garantia de no repetició tanquin de veritat les ferides ocasionades pels
assassinats i desaparicions de la dictadura franquista…
No obstant això,
se n’ha fet fent molt de camí en aquesta direcció. Un camí impensable sense la
labor d'anys del moviment memorialista, dels científics i científiques socials
compromesos i compromeses amb els drets humans. Un camí que, a Mallorca, s’ha
accelerat gràcies a unes institucions autonòmiques, insulars, i municipals que
en els últims anys han dut a terme encertades i compromeses polítiques
públiques de memòria. Al costat d'aquestes grans polítiques públiques de
memòria democràtica[i], la curiositat i l'interès
per ordenar records familiars i documentar-los és, sens dubte, una cosa de
menor rellevància pública, però d’importància a l'àmbit personal i íntim.
Per això, entre
finals de 2020 i principis de 2021, em vaig engrescar a acompanyar a l’amic i
company de tantes batalles, Miquel Mascaró Carreras, en diverses visites a
l'Arxiu Municipal de Campos, i, a surgència d’en Miquel, a la lectura del
llibre “Campos. Rosaris i pistoles” de Montserrat Alcaraz Vic (Edicions
Documenta Balear, 2020). Tot plegat em convenceren que hi havia una petita història
per contar[ii].
Que era possible un modest relat que va més enllà de reivindicar la memòria
personal del pare de l’amic. Una història d’un campaner, republicà,
“picapedrer” d'ofici –que, com a tal, va participar en la construcció les
escoles graduades de Campos-, i que va ser represaliat pel franquisme.
2. Reivindicar
els noms del “nadies”, dels picapedrers que aixecaven edificis per aixoplugar escoles
El que segueix
és una personal aportació a la “memòria històrica de les petites coses”, és a
dir, un esbós de com es tramitaven, executaven, i liquidaven en el període
republicà les obres públiques –en aquest cas les escoles-, de saber com es
deien els “picapedrers” que, en el període republicà, van aixecar els edificis
de les escoles, i en quines condicions treballaven. En definitiva, es tracta de
reivindicar la memòria d'alguns, en paraules d'Eduardo Galeano, “nadies” dels
nostres pobles.
En aquest cas,
segons contracte signat, en data 1 d'octubre de 1934, entre el contractista,
Juan Mesquida Galmés, i el “representant dels obrers”, Juan Riera Veny, la
“relació nominal dels obrers ocupats en les obres de construcció de l'escola de
Campos del Port” -de l'actual CEIP Joan Veny i Clar- és la següent:
“Encarregat:
Juan Riera Veny. Paletes: Antonio Fullana Fullana, Bernardo Gomila Quetglas,
Bernardo Rosselló García, Guillermo Vanrell Mas, Guillermo Vanrell Mascaró,
Guillermo Mas Moll. Peons: Guillermo Lladó Mas, Bartolomé Oliver Escalas,
Bartolomé Escalas Mercadal, Bartolomé Porquer Salom, Miguel Mascaró Mas, Antonio
Sureda Fons, Miguel Vanrell Taberner, Guillermo Manresa Gayá, Esteban Amer
Obrador, Rafael Vicens Calafat, Rafael Vidal Ferrer, Juan Taberner Gayá”.
3. Les escoles
de la Segona República
Sens dubte, la
Segona República va ser una escola que ens va deixar moltíssims ensenyaments.
Un d'aquests aprenentatges, un dels essencials, va ser la importància de
l'ensenyament per a una convivència democràtica i una societat en la qual la
igualtat d'oportunitats sigui real. La millor palanca per a activar canvis cap
a un horitzó igualitari i de llibertat va ser, per a la Segona República,
l'ensenyament públic, de qualitat, laic, i per a tots i totes Per al
republicanisme d'avui dia, ho continua sent!
Per al cas que
ens ocupa, resulta molt pertinent citar a Montserrat Alcaraz Vic que, en el
llibre ja esmentat, “Campos. Rosaris i pistoles”, escriu:
“L’espectacular
inversió en infraestructures educatives que dugué a terme en tan poc temps [en
els anys compresos entre 1931 i 1936] la Segona República deixa aclaparat a qualsevol
que s’acosti a estudiar aquest tema [l’educació]. Sens dubte, l’educatiu és un
eix social vertebrador que ha patit una endèmica manca d’inversió i
planificació a l’estat Espanyol, i només en els anys de la Segona República es
durà a terme un esforç mai suficientment valorat, per posar en marxa una
política que permetí l’accés a l’alfabetització de les classes desfavorides. A
Campos és construïren de nova planta dues escoles rurals, la de Ca Estela o Son
Catlar i la del Palmer, a més de l’edifici que ocupa actualment el Col·legi
Públic Joan Veny. El 1932 s’inauguren les dues rurals i va ser col·locada la
primera pedra de les escoles graduades als afores del centre urbà, obra de
l’arquitecte Josep d’Oleza que varen ser acabades el 1935”.
4. Ensenyaments
republicans de “bon govern” en la gestió de les obres públiques
En la
documentació de l'Arxiu Municipal de Campos consultada hi ha un aspecte que
sorprèn poderosament: El que, en termes actuals, diríem pràctiques de bon
govern en tot el referent a l'adjudicació, execució, lliurament i liquidació
d'obra pública. Vegem succintament quin va ser aquest procés en el cas de les
escoles graduades que ara alberguen el CEIP Joan Veny i Clar:
i) Al cap de poc
temps de ser aprovada la construcció de les escoles pel Ple de l'Ajuntament, el
21 de juny de 1934, es va publicar en el “Butlletí Oficial de la Província de
Balears” l'anunci que el consistori campaner havia acordat celebrar la subhasta
per a la construcció de les escoles. ii) El 9 d'agost del 1934 l'Ajuntament de
Campos acorda celebrar la susdita subhasta. En la publicació oficial d'aquest
acord, a més de les formalitats per a presentar-se a la subhasta, s'especifica
que: a) la subhasta és per a “la contractació de la construcció d'uns edificis
destinats a escoles graduades amb deu seccions” que “hauran de tenir dos
pavellons simètrics, més un d'ells tindrà adjunt el camp d'experimentació
agrícola i l'altre la casa del Conserge si bé l'un i l'altre estan separats del
cos de l'edifici corresponent mitjançant el respectiu camp escolar”.
Seguidament, s'especifica que un dels pavellons “tindrà a més de les
dependències ja esmentades el dispensari compost de sala de reconeixement
mèdic, sala de llits, farmaciola i sala de dutxes”, mentre que a l'altre pavelló
hi haurà “la biblioteca i cantina escolar amb la seva corresponent cuina”; b)
el valor de la subhasta és de 201.022 pessetes amb 54 cèntims, i c) el
contractista “haurà de complir totes les disposicions vigents del Codi de
Treball" referents a contractes amb els obrers, assegurances d'accidents,
retirs, etc. iii) L'1 d'octubre de 1934 se signa el “contracte de treball
col·lectiu” –al qual més endavant es farà referència amb una mica de detall-
entre el contractista adjudicatari de les obres, Juan Mesquida Galmés, i els
“picapedrers” que executaran les obres. iv) Les escoles, tal com ja s'ha
comentat, es van acabar l'any 1935.
Noti's el poc
temps transcorregut des de l'acord municipal de construir les escoles i la seva
inauguració. No hi ha documentada cap dilació en els terminis d'execució de les
obres, cap sobre cost, cap circumstància d'aparent corrupció, tan associada a
l'obra pública durant la dictadura franquista i la restauració borbònica.
Torn a citar a
Montserrat Alcaraz Vic que, en el llibre “Campos. Rosaris i pistoles”, escriu:
“Entre les primeres mesures del govern franquista, fins i tot durant la guerra,
trobam totes les que anaren encaminades a demolir l’empenta educativa i
laïcitzant dels republicans” [...] “De fet, les escoles graduades de Campos
seran convertides en caserna pràcticament des del primer moment, ja que el
trasllat dels alumnes es produeix just 14 dies abans del 18 de juliol i
immediatament després d’aquesta data ja l’ocupen els soldats desplaçats al
poble”. La cita ve al cas d'un dels documents consultats, en el qual es
constata que fins al 2 de setembre de 1944 no es van liquidar del tot els
deutes de l'Ajuntament de Campos amb el contractista de les obres de les
escoles. Malgrat que l'Arquitecte i Director de les obres, Josep d’Oleza, havia
presentat la corresponent liquidació total de les susdites obres el 15 de juny
de 1936, el contractista, Joan Mesquida Galmés, va haver d'esperar
–contràriament a la puntualitat de pagament en els terminis convinguts durant
el període republicà- més de nou anys perquè les autoritats franquistes li
liquidessin el deute pels treballs fets.
5. “Picapedrers”
dels edificis de les escoles de Campos
Un dels
documents consultats més interessants és el “Contracte de treball col·lectiu”
per a la realització de les obres de les instal·lacions escolars. Aquest tipus
de contracte era una modalitat contractual molt utilitzada en aquells temps, i
es feia en aplicació de la legislació laboral republicana, concretament de la
“Llei de definició, objecte i subjectes del contracte de treball”. Aquesta
norma considerava que existia un contracte o pacte col·lectiu quan les
condicions de treball s'establien entre un patró o varis i una o diverses
associacions professionals obreres. En aquest sentit, el contracte, que com ja
s'ha dit, té data d'1 d'octubre de 1934, va ser signat pel contractista de les
obres de les escoles graduades de Campos, Juan Mesquida Galmés, i el
representant dels obrers, Juan Riera Veny. El contingut del pacte és el
següent:
a) El
contractista contracta el servei del personal fix (relacionant en document
adjunt els 19 noms esmentats en el punt 2 d'aquestes línies) “pel termini
necessari per a la terminació de totes les obres que comprèn la contracta de
les obres de construcció de l'escola de Campos del Puerto”.
b) S'estableixen
les formes i conseqüències de les rescissions, individuals i col·lectives, del
contracte per qualsevol de les parts.
c) La jornada
laboral queda fixada en vuit hores diàries, o en quaranta-vuit setmanals, “en
aquells treballs que no admetessin còmput diari”. Es regula la manera de
“recuperar” les hores de treball perdudes per raons de força major,
inclemències atmosfèriques, “falta de força motriu o primeres matèries no imputables
al patró, o celebració de festes tradicionals”. La forma de recuperació és
treballant una hora més cada dia i pagant-la a prorrata del jornal. “En cas de
necessitat” es podran realitzar hores extraordinàries amb el límit de cinquanta
en un mes i de cent vint en un any, i “es pagaran cadascuna amb el jornal
d'hora ordinària, incrementant amb un 20 per 100, en les nocturnes, dominicals
o les que excedeixin de dues en el mateix dia es pagaran amb recàrrec del 40
per 100”. Excepte els permesos per llei (concretament pel decret llei de 8 de
juny de 1925 relatiu al descans dominical i el reglament per a la seva execució
de 17 de desembre de 1926) no es treballarà en diumenge, i, en cas de fer-ho,
es compensarà conforme al que s'estableix en la legislació esmentada.
d) En el punt 6
s'estableixen els jornals dels obrers. Hi ha dos jornals per als paletes, un de
set pessetes, i un altre de set pessetes i cinquanta cèntims (se suposa que
aquest segon havia de ser per als més experimentats). El jornal dels peons queda
establert en cinc pessetes i cinquanta cèntims.
En els punts
següents s'especifica que “els jornals seran per quinzenes vençudes i en l'obra
on estiguessin els obrers”, i que aquest jornal “s'especificarà en la cartilla
numerada que els contractistes lliuraran a canvi d'un rebut que signarà
l'obrer”. Aquestes eren les formes de pagament i de “nòmina” de l'època.
e) El contracte
acaba establint: 1. Una sort de “règim disciplinari" molt singular:
“Podran imposar-se multes per al càstig de faltes molt greus comeses pels
obrers en l'acompliment del seu càrrec, però l'import d'aquestes multes no
podrà excedir del setè del jornal i deixarà sempre lliure quatre pessetes.
L'import d'aquestes multes es destinarà a l'Institut Nacional de Previsió per
millorar el Retir Obrer”. 2. Un sistema d'arbitratge, interpretació i
conciliació previ a la judicialització de les eventuals discrepàncies sobre els
acords.
Sobre aquest
contracte s’escauen dues consideracions:
L'obrer Juan
Riera Veny el signa en representació de la resta d'obrers, i figura en la
relació nominal de contractats en la categoria d’ “encarregat”. No obstant això,
en la fixació dels jornals, el d'aquesta categoria no costa. D'algunes
informacions orals és fàcil concloure que aquestes circumstàncies s'expliquen
pel fet que els contractats funcionaven –pot ser que informalment- en un règim
de cooperativa en el qual, en la pràctica, les relacions salarials eren bastant
més igualitàries, i les relacions laborals menys jerarquitzades del que
formalment consta en el contracte de treball col·lectiu.
D'altra banda,
els jornals assignats formalment als “picapedrers” que van treballar a l'escola
graduada de Campos no eren, tenint en compte el context de l'època, uns mals
jornals. Un exemple per a contextualitzar-los és la crònica enviada des de Campos
al setmanari Foc i Fum, citada en el llibre de Montserrat Alcaraz Vic, sobre
una manifestació de treballadors celebrada poc abans de l'aixecament dels
revoltats contra la legalitat republicana en la localitat campanera, en la qual
l'alcalde va sortir al balcó de la Casa Consistorial, i, dirigint-se als
manifestants, els va convidar a guardar ordre, i els va assegurar que “ells [el
consistori] faran justícia i que arreglaran aquest famós jornal de fam de 2,70
que estem sofrint en aquesta vila…”.
6. De
“picapedrers” d'escoles a constructors de republicanisme
Els edificis
originals en els quals avui funciona el CEIP Joan Veny i Clar de Campos es van
acabar fa vuitanta-sis anys. Aquells homes que, jornal a jornal, els van construir
es mereixen, encara que modestament, un homenatge de memòria històrica. Molts
d'ells van continuar sent sempre fidels a la legalitat republicana, i, com
tants d’altres, ho van pagar amb la cruel repressió del franquisme.
Un d'aquests
“picapedrers”, Miguel Mascaró Mas, era el pare del meu amic Miquel Mascaró
Carreras. Un picapedrer que va viure una vida plena de mancances materials i
d'episodis de repressió per les seves idees republicanes i d'esquerra. Però,
sobretot, Miguel Mascaró Mas va ser un constructor de republicanisme
d'esquerres en la seva família.
En 2021 [i en
2023, quan públic aquestes notes] segueixen en peus els edificis de les escoles
de Campos construïts durant el període de la Segona República. Els fonaments eren
bons! Cada dia és més evident la necessitat que, prenent com a inspiració
aquells sòlids fonaments, construïm els edificis d’un futur veritablement
lliure i republicà.
[i]
En el moment de fer publiques aquestes
notes estan en evident perill per l’acord de govern PP-Vox.
[ii]
Per raons que ara no vénen al cas, fins ara no havia publicat aquestes notes.
